35

Ara som a l’illot dels salzes, voltat pel braç més tranquil del blau Ladore, amb prats humits en una banda i, a l’altra, un pot veure, a la llunyania, la torre del castell de Bryant, romànticament obscura, al capdamunt d’un turó d’alzines. En aquest refugi ovalat, Van sotmetia la novella Ada a un estudi comparatiu. La confrontació era fàcil, perquè la nena que tan detalladament havia conegut quatre anys abans romania lluminosament present en la seva memòria, sobre el mateix teló de fons de blau tornassolat.

El camp del seu front semblava haver disminuït, no solament perquè s’havia fet més alta, sinó perquè es pentinava d’una altra manera, amb un remolí d’allò més efectista al davant; la blancor de la seva pell, ara mancada de tota imperfecció, havia adquirit un singular to mat, i alguna arruga superficial semblava suggerir que havia arrufat massa les celles tots aquells anys, pobra Ada.

Les celles eren règies, tan espesses com abans.

Els ulls. Els ulls havien conservat els plecs voluptuosos de les parpelles; les pestanyes, la semblança a incrustacions d’atzabeja; l’iris, molt alt, la posició hindo-hipnòtica. Les parpelles no eren més capaces que abans de romandre ben obertes durant la més breu abraçada. Però l’expressió d’aquells ulls —quan menjava una poma o examinava alguna cosa que s’havia trobat, o simplement escoltava algun animal o alguna persona— s’havia transformat; semblava como si s’haguessin anat acumulant successives capes de tristesa i de reticència, que gairebé velaven les pupil·les mentre que, en llurs òrbites adorablement allargades, els globus d’esmalt es desplaçaven amb una mobilitat més inquieta: Mademoiselle Hypnokush, «els ulls de la qual mai no us fiten, i, això no obstant, us trepen».

El nas no havia adquirit el gruix de línia hiberniana que posseïa ara el de Van, però l’aresta de l’os era més acusada, i la punta, més arremangada, presentava un lleu solc vertical, que Van no recordava haver advertit en la noieta de dotze anys.

Si la llum era intensa, es podia veure entre el nas i la boca l’ombra discreta d’un borrissol obscur i sedós (semblant al que cobria els seus bravos), però Ada anuncià que estava condemnat a desaparèixer en la primera sessió estètica de la temporada de tardor. Un lleu toc de pintura de llavis els atorgava l’aire de sorruderia d’una màscara; en contrast, es notava amb més força el xoc de la bellesa viva quan, alegre o goluda, mostrava la lluïssor humida de les amples dents i els vermells tresors de la llengua i del paladar.

El coll havia estat, i continuava essent, la part més delicada de la seva persona, sobretot quan els cabells li queien lliurement sobre les espatlles i, en les separacions de les ones negres i llustroses, apareixia la pell blanca, càlida i adorable. Malgrans i mosquits havien deixat de martiritzar-la, però Van li descobrí, justament sota la cintura, la pàl·lida cicatriu d’una esgarrapada d’uns tres dits de llargària, que corria paral·lela a la columna vertebral, causada l’anterior mes d’agost per una agulla de capell erràtica…, o més aviat per algun branquilló espinós ocult entre el fenc hospitalari.

(Van, no tens pietat).

En aquell illot secret (prohibit a les parelles de diumenge: era propietat dels Veen, i un cartell anunciava plàcidament que «els intrusos s’exposen a ser abatuts pels caçadors d’Ardis Hall», text de l’oncle Dan), la vegetació consistia en tres salzes de Babilònia, una filera de verns, herbotes de tota mena, espadanyes, joncs aromàtics i algunes orquídies amb el pètal superior de color violeta, davant les quals Ada cantussejava tendrament com ho feia amb els gossets o els gatets.

Sota el cobricel dels salzes neuròtics, Van prosseguia el seu examen.

Els muscles eren d’una gràcia intolerable: jo mai no permetria que la meva muller portés vestits sense tires amb unes espatlles com aquelles, però com podia ser Ada la meva muller? En la versió anglesa del conte més aviat còmic de Monparnasse, Renny diu a Nell: «La infame ombra de la nostra antinatural relació ens seguirà fins a les més pregones profunditats de l’Infern que el nostre Pare que és al Cel ens mostra amb el seu dígit superb». Per alguna misteriosa raó, les pitjors traduccions no ho són pas del xinès, sinó simplement del francès.

Els mugrons, ara impertinents i vermells, estaven rodejats de fins pèls negres, que també desapareixerien aviat, deia Ada, perquè resultaven unschicklich. Van es preguntà d’on havia tret aquella horrible paraula. Els pits estaven ben formats, rodons i pàl·lids, però Van gairebé enyorava les tendres turgències d’altres temps, amb els seus botons mats i informes.

Reconegué l’encongiment elegant, familiar i característic del ventre pla, el seu «joc» meravellós, l’expressió franca i ardent dels músculs oblics i el «somriure» del melic (per dir-ho amb els termes del vocabulari de la dansa del ventre).

Un dia Van dugué la seva maquineta d’afaitar i l’ajudà a desempallegar-se de les tres mates de pèls negres del seu cos.

—Ara sóc Scheher —digué—, i tu ets la seva Ada, i això és la teva catifa verda d’oració.

Llurs visites a l’illot restaren gravades al record d’aquell estiu, enmig d’entrellaçaments després inextricables. S’hi veien dempeus, abraçats, vestits solament amb les ombres mòbils de les fulles, contemplant la barca vermella amb la seva movible marqueteria d’ones reflectides, i tot seguit a la barca, agitant interminablement llurs mocadors. I el misteri d’aquestes seqüències mesclades s’intensificava amb imatges com ara la de la barca que retornava devers ells sense deixar d’allunyar-se, els rems romputs per la refracció, les taques de sol vibrant al revés pel mateix efecte estroboscòpic que ens fa veure girar al revés els raigs de les rodes d’un carro que passa. El temps els mistificava, feia que un formulés una pregunta memorable a la qual l’altre donava una resposta oblidada. Un dia en un clap de verns, que es repetia en negre en el riu blau, trobaren una lligacama que era sens dubte d’Ada, car ella no ho va poder negar, però Van estava absolutament segur que mai no l’havia portat posada durant les excursions estiuenques a l’illot màgic, car sempre hi anava sense mitges.

Les seves adorables cames vigoroses potser s’havien fet més llargues, però encara conservaven la llisa blancor i la flexibilitat dels seus anys de nímfula. Encara podia xuclar-se el dit gros del peu. L’empenya del peu dret i el dors de la mà esquerra tenien la mateixa marca de naixement, suficientment discreta sens dubte, però inesborrable i sagrada, amb què la naturalesa havia marcat la mà dreta i el peu esquerre de Van. Ada intentava cobrir les seves ungles amb laca Scheherazade (moda ben grotesca dels anys vuitanta), però tenia poca cura de la seva persona: el vernís queia en escates i deixava unes taques indecoroses, i Van li demanà que tornés a l’estat de «sense llustre». En compensació, li comprà a Ladore, on presumien d’elegància, una cadeneta d’or per al turmell, però la perdé en una de les seves fogoses cites i esclafí inesperadament el plor quan ell li digué que no tenia importància, que algun altre amant la hi trobaria algun dia.

La seva brillantor, el seu geni. És clar, ella havia canviat en quatre anys, però també ell havia canviat, per etapes concurrents, de manera que llurs ments i llurs sentits continuaven a l’uníson i prosseguirien sempre així, més enllà de totes les separacions. Cap dels dos no era ja el desimbolt Wunderkind de 1884, però tots dos avantatjaven els joves de la seva edat en saber llibresc en un grau encara més sorprenent que quan eren infants; en termes oficials, Ada (nascuda el 21 de juliol de 1872) ja havia acabat els estudis secundaris, mentre que Van, dos anys i mig més gran, esperava d’obtenir la llicenciatura a finals de 1889. La conversa d’Ada potser era menys alegre, i deixava ja pressentir, almenys retrospectivament, les primeres ombres fugaces del que més endavant en diria el seu «destí acarpus» (pustotsvetnos’), però la vivacitat innata del seu talent s’havia fet més profunda, i uns corrents de fons estranyament «metaempirics» (com en deia Van) semblaven duplicar interiorment —i, en conseqüència, enriquir— la més senzilla expressió dels seus pensaments més senzills. Llegia amb tanta voracitat com ell, i gairebé amb igual manca d’exigència en l’elecció de les lectures, però cadascú tenia, més o menys, el seu caprici particular: ell, el domini terrològic de la psiquiatria; ella, el teatre (especialment el rus), que Van creia (en el cas d’Ada) un caprici massa fàcil i desitjava que fos una vel·leitat passatgera. La florimania d’Ada encara perdurava, ai las!; però, d’ençà de la mort de Krolik, fulminat al jardí per un atac de cor (el 1886), havia dipositat totes les seves crisàlides vives al taüt obert on ell reposava, deia Ada, tan grassonet i rosat com in vivo.

En la seva adolescència, dolorosa i irresoluda en tots els altres aspectes, l’Ada enamorada era encara més agressiva i complaent que en la seva infantesa, prou anormalment apassionada. Diligent estudiós de casos cèlebres, el doctor Van Veen mai no arribà a catalogar Ada, ardent joveneta de dotze anys, en el mateix apartat que qualsevulla de les anglesetes espiritualment felices, ni delinqüents ni nimfomaníaques i d’excel·lent nivell mental que figuraven a les seves fitxes, a desgrat que un gran nombre de noietes de la mateixa mena havien florit —i granat— en els vells châteaux de França i d’Estocilàndia, segons que ens mostren tants d’extravagants escrits novel·lescos i tantes de memòries senils. Cal dir que Van experimentava una dificultat encara més gran en descriure i analitzar la seva pròpia passió per Ada. Quan recordava, carícia a carícia, les sessions a Venus Villa, o les visites més antigues als bordells flotants dels rius Ranta o Livida, no podia deixar de reconèixer que les reaccions engendrades per Ada eren incommensurables, per tal com podia, amb el més suau contacte d’un dit o dels seus llavis tot al llarg d’una vena inflada, prodigar-li una delicia no solament més intensa, sinó essencialment distinta que el més lent massatge del gènere Winslow de la jove meuca més refinada. Què era, doncs, allò que elevava l’acte bestial a un nivell més alt que fins i tot aquell abastat per les arts més exactes o pels vots més impetuoses de la ciència pura? No n’hi havia prou amb dir que, en fer l’amor amb Ada, Van descobria l’angoixa, l’ogon’, l’agonia de la «realitat» suprema. Més val dir que la realitat es llevava aleshores les cometes que duia com unes urpes, en un món en què les intel·ligències independents i originals han d’aferrar-se a les coses o esqueixar-les si volen escapar de la follia o de la mort (que és la principal follia). Amb un parell d’espasmes, estava fora de perill. La novel·la i nua realitat ja no tenia necessitat d’àncora ni de tentacle; tan sols durava un instant, però podia repetir-se tan sovint com ell i ella fossin capaços de fer l’amor. El color i el foc d’aquella realitat instantània tan sols depenia de la identitat d’Ada tal com ell la percebia. No tenia res a veure amb la virtut ni amb la vanitat de la virtut en el sentit més ampli; de fet, Van pensaria més endavant que ni un sol dia, en el decurs d’aquell ardent estiu, no s’havia fet la més petita il·lusió, que instintivament sabia que Ada li havia estat, i li continuava essent, atroçment infidel, talment com ella sabia, molt de temps abans que ell li ho hagués confessat, que durant el temps de la seva separació havia utilitzat en nombroses ocasions aquells mecanismes vius que els mascles tensos poden llogar durant uns quants minuts i que són descrits, amb profusió de gravats i de fotografies, en una Història de la prostitució en tres volums que Ada havia llegit, a l’edat de deu o onze anys, entre Hamlet i les Microgalàxies del capità Grant.

En consideració als erudits que llegeixin aquestes memòries prohibides amb secrets estremiments sensuals (humans com són) en els abismes secrets de les biblioteques (on es conserven pietosament les xerrameques, les copulacions i els masegaments dels pornògrafs podrits), l’autor ha d’afegir al marge de les galerades que corregeix heroicament un ancià malalt (perquè aquestes llargues serps llefiscoses afegeixin un últim suplici als turments de l’escriptor) algunes… [el final de la frase és il·legible, però, afortunadament, el paràgraf següent està gargotejat a part, en el full d’un bloc. Nota de l’editor].

… a propòsit de l’èxtasi de la seva identitat. Els ases que poguessin creure realment que a la llum sideral de l’eternitat la conjunció de jo, Van Veen, i d’ella, Ada Veen, en algun indret d’Amèrica del Nord i en el segle XIX, no representa més que una mil milionèsima de la mil milionèsima part de la significació general d’un planeta puntiforme, poden anar-se a bramar ailleurs, ailleurs, ailleurs (si traduíem el mot francès, perdria el seu valor onomatopeic; el vell Veen és una persona molt considerada), perquè l’èxtasi de la seva identitat, col·locat sota el microscopi de la realitat (que és l’única realitat) mostra un sistema complex d’aquests ponts subtils que travessen els sentits —rient, abraçant-se, llançant flors a l’aire— entre la membrana i el cervell, i que sempre han estat i són una forma de record, àdhuc en el moment de la percepció. Estic esgotat. Escric malament. Em puc morir aquesta nit. La meva catifa màgica ja no vola per sobre el dosser format per les copes de les selves tropicals, sobre els nius d’ocells de bec obert i sobre les més rares de les seves orquídies. Full separat.