2

Les cartes d’Ada respiraven, vibraven, vivien; les Cartes des de Terra, «novel·la filosòfica» de Van, no donaven cap senyal de vida.

(No hi estic d’acord. Es tracta d’un llibret molt bonic! Nota d’Ada).

Van l’havia escrit d’una manera involuntària, per dir-ho així, sense importar-li una figa seca la glòria literària. El misteri dels pseudònims tampoc no el divertia com en l’època en què ballava sobre les mans. Però, per bé que la «vanitat de Van Veen» encara era un tema sovint debatut en les converses de saló per dames agitadores de ventalls, en aquesta ocasió no es desplegaren les llargues plomes blaves del seu orgull. Què l’impulsà, doncs, a compondre una trama a l’entorn d’un tema que ja havien potinejat fins al cansament tota mena de «Rats dels Estels» i «Asos de l’Espai»? Nosaltres —quisvulla que «nosaltres» siguem— podríem definir aquest impuls com l’agradable necessitat d’expressar i de descriure mitjançant el llenguatge certes fantasies inexplicablement associades que ell havia observat en els malalts mentals, des del seu primer any a Chose. Van sentia pels folls la mateixa passió que d’altres senten pels aràcnids o per les orquídies.

Hi havia bones raons per passar per alt els detalls tècnics implicats en el problema de les comunicacions entre Terra la Bella i la nostra terrible Antiterra. Els seus coneixements de física, mecànica, etc., no havien passat de les fórmules de pissarra dels cursos pre-universitaris. Es consolava pensant que cap censor dels Estats Units o de Gran Bretanya no toleraria la més petita referència a adminicles «magnètics». Tranquil·lament, manllevà dels seus principals precursors (Counterstone, per exemple) tots els elements relatius a la propulsió d’una càpsula amb tripulació humana, inclosa l’enginyosa idea d’una velocitat inicial d’uns milers de milles per hora, accelerada per la influència d’un mitjà intermediari de tipus counterstonià entre galàxies bessones, fins a aconseguir alguns trilions d’anys de llum per segon, abans de disminuir-la d’una manera inofensiva per a un indolent descens en paracaigudes. Reincidir en aquestes fantasies irracionals, tota aquesta cyraniana i «física-ficció», hauria estat no solament amoïnós, sinó també absurd, per tal com ningú no sabia a quina distància podien estar situats, Terra o qualsevol altre dels innombrables planetes amb cabanes i vaques, en l’espai exterior o interior: «interior», perquè no hi ha cap raó per no suposar-ne una presència microcòsmica en els globus daurats que ascendeixen corre-cuita en aquesta copa aflautada de Moët o en els globus rojos de la sang d’aquest servidor, Van Veen

(o de la vostra servidora Ada Veen)

o en el pus del furóncol madur d’un tal senyor Nekto, recentment obert amb el bisturí a Nektor o Neckton. D’altra banda, malgrat l’existència d’un bon nombre d’obres de referència a l’abast de la mà en els prestatges de les biblioteques, ningú no podria aconseguir els llibres condemnats o cremats dels tres cosmòlegs, Xertigny, Yates i Zotov (pseudònims), que havien iniciat, inconsideradament, tot l’assumpte amb mig segle d’antelació, sense tenir en compte quins terrors, quines demències i quins execrables romanchiks originarien i confirmarien. Els tres havien desaparegut: X, suïcidat; Y, raptat per un safaretger que se l’havia endut a Tartària, i Z, un bon minyó, feliç, de cara colrada i bigotis blancs, feia tornar boigs els seus escarcellers de Yakima mitjançant la producció d’inexplicables crepitacions, la contínua invenció de tintes simpàtiques i un assortit complet de camaleonitzacions, senyals nerviosos, espirals lluminoses i proeses de ventrilòquia que imitaven la descàrrega d’una pistola o els udols d’una sirena.

Pobre Van! En un esforç per evitar qualsevulla intrusió de la imatge d’Ada en la inspiració de l’autor de les Cartes des de Terra, recarregà tant d’or i de carmí la figura de Theresa, que esdevingué un model de trivialitat. L’esmentada Theresa, amb els seus missatges, feia perdre la raó a un habitant del nostre planeta (on res no es perd amb tanta facilitat), un savi, el nom del qual, amb aspecte d’anagrama, Sig Leymanski, derivava en part del nom de l’últim metge d’Aqua. Quan l’obsessió de Leymanski s’hagué transformat en amor, i les simpaties del lector es fixaren en la figura malenconiosa i encantadora de la seva traïda esposa (Antilia Glems de soltera), el nostre autor es trobà en la desesperant obligació d’esborrar en la bruna Antilia tot rastre d’Ada, tot reduint així un segon personatge a la condició de maniquí amb els cabells oxigenats.

Després d’haver transmès a Sig, des del seu planeta, una dotzena de missatges, Theresa vola cap a ell, i Sig, en el seu laboratori, ha de dipositar la seva estimada en una placa sota la lent d’un poderós microscopi per tal de poder descobrir la forma ínfima (bé que perfecta en un altre aspecte) de la seva idolatrada homúncula, del graciós microorganisme que allarga uns apèndixs transparents devers l’enorme ull humit que l’observa. Ai las, el testibulus (tub d’assaig; no s’ha de confondre mai amb testiculus, glàndula productora d’espermatozoides) en el qual Theresa neda com una microsirena, és «accidentalment» llençat a les escombraries per Flora, l’ajudanta del professor Leyman (que en aquestes dates ja ha canviat de cognom), inicialment una altra bellesa funesta de cabells negres i pell ebúrnia, la qual l’autor també transforma a temps en una tercera nina insípida de trossa descolorida.

(Més tard, Antilia recuperarà el seu marit, i Flora serà destruïda. Addendum d’Ada).

A Terra, Theresa havia estat repòrter volant d’una revista nord-americana, la qual cosa donà a Van l’oportunitat de descriure la fesomia política del planeta bessó. De totes les parts del llibre, aquesta fou la que menys problemes li causà: en realitat, consistia en un mosaic de notes laboriosament engalzades a partir dels seus propis informes sobre el «deliri transcendental» dels seus pacients. L’acústica era mediocre, els noms propis apareixien sovint mutilats, un calendari caòtic confonia l’ordre dels esdeveniments; però, en conjunt, aquests punts de color arribaven a formar una mena de gràfic geomètric. Com havien conjecturat investigadors d’èpoques precedents, els nostres annals seguien els annals de Terra travessant els viaductes del Temps amb mig segle de retard, però anticipaven alguns dels seus corrents submarins. En l’època de la nostra trista història, el rei d’Anglaterra a Terra, un altre George (aparentment, almenys mitja dotzena d’homònims l’havien precedit), regnava o acabava de regnar sobre un Imperi més desballestat (amb alguns enclavaments i taques estranyes entre les Illes Britàniques i Àfrica del Sud) que el seu sòlid i compacte doble d’Antiterra. L’Europa Occidental presentava una bretxa particularment curiosa: d’ençà que, a finals del segle XVIII, una revolució a penes sagnant havia destronat la dinastia dels Capets i rebutjat tots els invasors, la França de Terra no havia deixat de prosperar, sota dos emperadors i una sèrie de presidents burgesos, l’últim dels quals, Doumercy, semblava infinitament més simpàtic que Milord Goal, governador de Lute. A l’Est, en lloc de Khan Sosso i el seu ferotge Khanato Sovietnamur, una Unió de Repúbliques Sobiranes i Sol·lícites (o això deien), que havia desallotjat els tsars, conqueridors de Tartària i de Trst, governava una super Rússia, que dominava la regió del Volga i conques fluvials similars. Finalment, però no per això menys important, Athaulf el Future, un gegant molt ros i de vistós uniforme, flama secreta de més d’un noble britànic, capità honorari de la policia francesa i aliat benèvol de Rus i de Roma, es lliurava, segons que deien, a la tasca de transformar una Alemanya de pa de gingebre en un gran país d’autopistes, soldats immaculats, bandes militars i casernes modernitzades destinades als inadaptats i els seus descendents.

Sens dubte una gran part de la informació recollida pels nostres terrapistes (aquest era el sobrenom que hom donava als col·legues de Van) arribava en forma defectuosa, però no per això deixava de ser constantment perceptible el mateix perfum de dolça felicitat. Ara bé, el propòsit de la novel·la era suggerir que Terra feia trampa, que no tot en ella era paradisíac i que potser l’esperit i la carn de l’home sofririen al planeta bessó turments encara més cruels que en la nostra molt denigrada Demonia. En les seves primeres cartes, Theresa, abans d’abandonar Terra, no feia més que alabar els governants del planeta, sobretot els russos i alemanys. Posteriorment, en els missatges que enviava des de l’espai, confessava haver exagerat la beatitud; de fet, havia servit d’instrument de la «propaganda còsmica», confessió realment digna de mèrit, perquè els agents de Terra bé podien haver-la repatriat per la força o destruït en ple vol, en el cas d’haver interceptat les seves «òndules» massa sinceres, que, en gran part, s’adreçaven aleshores en una única direcció, la nostra (no li pregunteu pas a Van en virtut de quin principi o mitjançant quin procediment). Malauradament, no sols la mecànica, ans també la ciència moral, difícilment es podria dir que fossin temes en els quals excel·lís, i el que nosaltres acabem d’expressar amb unes quantes frases escrites a raig fet, ell necessità més de dues-centes pàgines per tal d’expressar-ho i ornamentar-ho segons les regles de l’art. Cal recordar que només tenia vint anys, que la seva jove ànima orgullosa es trobava en un estat de llastimós desordre, que havia llegit massa i inventat massa poc, i que els brillants miratges que es dreçaren davant els seus ulls quan sentí els primers dolors del part literari a la terrassa de Cordula s’esvaïen ara per efecte de la prudència, talment aquelles meravelles que els viatgers de l’Edat Mitjana, en retornar de Catai, temien revelar al sacerdot venecià o al burgès flamenc.

A Chose dedicà un parell de mesos a passar en net els confusos esborranys. Quan tornà a repassar la còpia, la recarregà d’innombrables correccions, de tal manera que el manuscrit definitiu, que confià a una obscura agència de Bedford per ser mecanografiat en secret per triplicat, tenia l’aspecte d’un primer esborrany. El text mecanografiat fou al seu torn desfigurat durant el viatge de Van a Amèrica a bord del Queen Guinevere. I a Manhattan calgué recompondre dos cops les galerades, no solament pel gran nombre de correccions addicionals introduïdes per Van, sinó també per l’excèntrica notació marginal que emprava.

Cartes des de Terra, de Voltemand, aparegué el 1891, el dia que Van complia vint-i-un anys, obra impresa per dues editorials fantasmes, Abencerage, de Manhattan, i Zegris, de Londres.

(Si jo n’hagués vist un exemplar hauria reconegut immediatament la lapochka de Chateaubriand, i, en conseqüència, la teva grapa).

El seu nou advocat, el senyor Gromwell, el patronímic floral del qual, d’indubtable bellesa, s’adeia amb els seus ulls innocents i la seva barba rossa, era nebot del gran Grombchevski, que, des de feia trenta anys, tenia cura dels assumptes de Demon amb zel i perspicàcia. Gromwell vetllava no menys tendrament per la fortuna personal de Van, però no tenia massa experiència en els subtils i complicats problemes editorials, i Van era absolutament ignorant en la matèria, fins a l’extrem de no saber que els exemplars del «servei de premsa» anaven adreçats en principi als crítics literaris de diversos periòdics, o que els anuncis publicitaris calia pagar-los i no era qüestió de veure’ls aparèixer per algun fenomen de generació espontània amb una estatura adulta a tota plana, entre d’altres de similars que cantessin les excel·lències de The Possessed de la senyoreta Love i The Puffer de Dukes.

Mitjançant una suculenta gratificació, Gwen, una de les empleades de Gromwell, no solament s’encarregà de divertir Van, sinó també de subministrar a les llibreries de Manhattan la meitat dels exemplars impresos, mentre un dels seus antics amants d’Anglaterra havia de col·locar l’altra meitat entre els llibreters de Londres. Van trobava il·lògic i injust que unes persones tan amables per ocupar-se de vendre el seu llibre no es quedessin els deu dòlars que havia costat la confecció de cada exemplar. I quan s’assabentà, per l’anàlisi minuciosa d’un estat de vendes elaborat el febrer de 1892, que en dotze mesos no s’havien venut més que sis exemplars (dos a Anglaterra i quatre a Amèrica), experimentà un vertader sentiment de compassió en pensar en el treball inútil que sens dubte s’havien pres tantes joves venedores —pàl·lides morenetes de braços nus, fatigades i mal pagades— en intentar de seduir irreductibles homosexuals amb el seu producte («Una novel·la més aviat fantàstica sobre una noia anomenada Terra»). Parlant en termes estadístics, i tenint en compte les condicions poc ortodoxes en què havia estat manipulada la correspondència de la pobra Terra, no calia esperar cap article crític. Prou curiosament, n’aparegueren dos. El primer, a Elsinore, distingit setmanari de Londres, anava signat per First Clown i formava part d’un «panorama» de les «novel·les de l’espai» de l’any (un gènere que aleshores ja anava de baixa), titulat Terre à terre, 1891, en una mostra poc brillant de gust pels jocs de paraules. L’autor de la crítica considerava l’obra de Voltemand com la menys dolenta de la col·lecció, i la qualificava (amb un bon nas, ai las!) de «faula obscura, sumptuosament adornada, trivial i avorrida, però esmaltada amb admirables metàfores que desentonen, d’altra banda, de la total ineptitud narrativa».

Tan sols un altre elogi li feren a l’infortunat Voltemand en una petita revista de Manhattan (The Village Eyebrow) a càrrec del poeta Max Mispel (un altre cognom botànic: «nespra»), membre del Departament d’Alemany de la Universitat de Goluba. Herr Mispel, a qui agradava de buscar la filiació dels seus autors, havia discernit a Cartes des de Terra la influència d’Osberg (escriptor espanyol, autor de contes de fades i d’anècdotes místicoal·legòriques, molt apreciat pels tesialistes de curta volada), així com la d’un àrab antic, obscè intèrpret de somnis anagramàtics, Ben Sirine, segons que transcriu el nom el capità de Roux, com ens fa saber Burton en la seva adaptació del tractat de Nefzawi sobre el millor mètode de copular amb dones obeses o geperudes (The Perfumed Garden, edició Panther, pàg. 187, un exemplar del qual fou regalat al baró Van Veen, de noranta-tres anys, pel seu metge, el llicenciós professor Lagosse). La crítica de Mispel acabava amb aquestes paraules: «Si el senyor Voltemand (o Voltimand o Mandalatov) és psiquiatre, com m’inclino a creure, aleshores compadeixo els seus pacients tant com admiro el seu talent».

En trobar-se entre l’espasa i la paret, Gwen, una petita i grassa fille de joie (per vocació, si no per professió), no vacil·là a trair un dels seus recents admiradors i confessà que li havia demanat d’escriure aquell article perquè no havia pogut suportar la «rialleta torçada» de Van en descobrir que un llibre tan bellament relligat i acabat pogués ser desdenyat d’aquella manera pel públic. També jurà la noia que Max no solament ignorava la vertadera identitat de Voltemand, sinó que ni tan sols no havia llegit el llibre. Van acaricià la idea de reptar a un duel el senyor Nespre, amb l’esperança que escolliria l’espasa, un duel a trenc d’alba en un racó apartat del parc, el parterre central del qual albirava des de la terrassa de l’àtic on, dos cops per setmana, feia esgrima amb un mestre francès, l’únic exercici, juntament amb l’equitació, que encara practicava. Però per a sorpresa seva —i alleujament— (car se sentia una mica avergonyit de defensar la seva «novelette» i tan sols desitjava d’oblidar-la, talment com un altre Veen, sense vincle de parentiu amb ell, hauria segurament renegat del somni d’adolescència en bordells ideals…, si li hagués estat permès de viure durant més temps) Max Mushula («nespra» en rus) contestà al vague desafiament de Van amb la calorosa promesa d’enviar-li el seu pròxim article «El jull desterra la flor» (Melville & Marvell).

Tot el que Van en va treure, d’aquells contactes amb la literatura, fou un sentiment de buit i d’inutilitat. Àdhuc mentre escrivia el llibre s’havia fet retret de tractar de reconstruir la imatge d’un planeta estrany per mitjà de fragments escadussers haguts de cervells malalts, quan tan malament coneixia el seu propi planeta. Aleshores decidí que, després d’acabar els estudis de medicina a Kingston (que li semblava un lloc més adequat al seu temperament que no pas Chose), faria llargs viatges per l’Amèrica del Sud, l’Àfrica i l’Índia. Als quinze anys (l’edat de floració d’Eric Veen) havia estudiat amb la passió d’un poeta els horaris de tres grans ferrocarrils transamericans que algun dia utilitzaria, no pas sol (ara sol). Des de Manhattan, via Mephisto, El Paso, Meksikansk i el canal de Panamà, el New World Express, de vagons de color granat, arribava a Brasília i Witch (o Viedma, ciutat fundada per un almirall rus). En aquell lloc del trajecte, la línia es bifurcava: la secció oriental continuava fins al Promontori de Grant, i l’occidental pujava cap al nord, per Valparaíso i Bogotà. Dia sí i dia no, el fabulós viatge començava a Yukonsk, amb una línia de doble via que s’adreçava devers la costa Atlàntica, mentre que l’altra, per Califòrnia i l’Amèrica Central, davallava cap a l’Uruguai. L’African Express, blau fosc, partia de Londres i arribava a El Cap per tres rutes distintes, les de Nigero, Rodòsia i Etiòpia. Finalment, l’Orient Express, de color marró, enllaçava Londres amb Ceilan i Sydney, a través de Turquia i de diversos canals. Quan un s’adorm, no veu massa clar per què tots els continents, llevat d’Eufòria, comencen amb A.

Aquells trens admirables comptaven almenys amb dos vagons en els quals el viatger exigent podia llogar una cambra amb banyera i W.C., i un saló amb un piano o una arpa. La duració del viatge variava d’acord amb l’humor pre-dorment de Van, quan i l’edat d’Eric imaginava els paisatges que es desplegaven a banda i banda de la seva còmoda —massa còmoda— butaca. Entre selves plujoses i gorges muntanyoses, i d’altres paratges fascinants (oh, digues-me’n els noms! No puc, em moro de son), la velocitat de la cambra no passava de les quinze milles per hora; en canvi, quan travessava el desertorum o els monòtons marasmes agrícoles, arribava a les setanta, noranta-vuit, noranta-nit, cent, centener…