43

Van féu una cura de repòs d’un mes al pis de Cordula, a l’Alexis Avenue de Manhattan. Obedientment, Cordula visitava la seva mare dos o tres cops per setmana al seu castell de Malbrook. Van no la hi acompanyava, com tampoc a les múltiples reunions socials a les quals assistia en la ciutat, perquè era un petit ésser frívol i àvid de diversions. Tanmateix, Cordula renuncià a algunes festes i resoludament evità de veure el seu últim amant, el doctor F. S. Fraser, psicotècnic de moda i cosí del feliç company d’armes de P. de P. Van parlà diverses vegades per doròfon amb el seu pare (que es dedicava a un profund estudi de les espècies i els casinos mexicans) i li gestionà diversos assumptes a la ciutat. Sovint invitava Cordula als restaurants francesos i la duia a veure pel·lícules angleses i tragèdies russes antigues, i tot això resultava plenament satisfactori: Cordula assaboria cada mos, cada glop, cada broma, cada sospir, i Van es meravellava del rosat vellutat de les seves galtes i del límpid blau cel dels seus ulls, pintats com per a una festa permanent, als quals una diadema d’espesses pestanyes d’un negre blavós, la corba de les quals es perllongava fins a les comissures de les parpelles, afegia el que aleshores s’anomenava l’«esbiaixada d’arlequí».

Un diumenge, mentre Cordula descansava indolentment en el seu bany perfumat (encantador espectacle, singularment nou per al seu hoste i que l’adelitava dos cops al dia), Van, posant «en nu acadèmic» (la seva nova enamorada considerava de bon to substituir per aquesta divertida locució el mot «despullat»), intentà, per primera vegada després d’un mes d’abstinència forçosa, de caminar amb les mans. Se sentia fort i ferm, i es posà alegrement en «primera posició» al bell mig de la terrassa inundada de sol. Al cap d’un segon jeia d’esquena a terra. Féu un nou intent i també va perdre l’equilibri. Tingué la impressió errònia però paorosa que el braç esquerre li havia quedat més curt que el dret. Es preguntà si algun dia tornaria a ser capaç de ballar sobre les mans. King Wing li havia advertit que si estava dos o tres mesos sense practicar podia perdre definitivament el secret d’un art tan excepcional. El mateix dia (els dos desagradables episodis romandrien enllaçats per sempre en la seva memòria), Van contestava el doròfon: una veu cavernosa, que suposà era la veu d’un home, preguntava per Cordula, però era una antiga amiga del pensionat. Cordula fingí estar encantada de sentir-la, però, alhora, feia l’ullet a Van per sobre el receptor, i s’excusava, inventant-se nombrosos i inversemblants compromisos.

—És una noia espantosa! —exclamà, després del melodiós adieux—. Es diu Vanda Broom, i fa poc he sabut el que mai no havia sospitat a l’escola: és una vertadera tribadka. La pobra Grace Erminin m’ha revelat que Vanda no deixava de fer-li insinuacions, a ella i a…, una altra noia. Mira, aquí hi ha una fotografia seva.

La veu de Cordula s’havia transformat sobtadament. Prengué un àlbum del col·legi refinadament relligat, datat a la primavera de 1887, i que Van ja havia vist a Ardis, però sense fixar-se en el rostre fosc i en les gruixudes celles de la pobra Vanda. Ara tot allò ja no tenia cap importància. I Cordula ràpidament tornà a guardar l’àlbum en un calaix. Però Van recordava molt bé que, entre d’altres contribucions més o menys recatades, contenia un enginyós pastiche de la distribució dels paràgrafs i els finals de capítol de Tolstoi, compost per Ada Veen; i, sota la seva foto, molt estudiada, havia afegit aquesta quarteta, característica del seu estil:

No té cap importància, cap importància! Destrueix-lo i oblida-ho! Però una papallona al parc, o una orquídia en un aparador, ho ressuscitava tot en un enlluernament interior de violenta desesperació.

Van es passava la major part de les hores d’activitat a la Biblioteca Pública, aquell admirable i formidable palau de columnes de granit, separat del dolç niu de Cordula per unes poques travessies. Un se sent irresistiblement temptat a comparar les nàusees, els estranys anhels, els èxtasis complicats que acompanyen l’elaboració del primer llibre d’un jove autor amb les impressions experimentades per una dona encinta. Van es trobava encara en l’estadi nupcial; més endavant, si volem desenvolupar la metàfora, vindria la maldestra desfloració en el vagó llit; després els primers desdejunis en la lluna de mel a la terrassa, amb la primera vespa. Cordula no podia ser comparada, en cap sentit, a la musa dels nostres poetes. Però el camí de retorn al seu apartament, al vespre, tot xano-xano, combinava, d’una manera molt agradable, l’eco del treball realitzat i la promesa de pròximes carícies. Van veia venir amb un particular plaer aquelles nits en què Cordula feia pujar un sopar selecte del Monaco, famós restaurant situat a l’entresòl de l’alt edifici que quedava coronat per l’àtic i la gran terrassa de Cordula. La dolça trivialitat del seu petit ménage resultava per a Van un estímul molt més eficaç que no pas la companyia de Demon, constantment agitat i ardorós: pare i fill es trobaren poques vegades a Manhattan, però aviat passarien dues setmanes plegats, a París, abans del retorn de Van a Chose.

A part de les enraonies —enraonies de comare—, Cordula no tenia tema de conversa, i això també facilitava la vida. Instintivament, havia comprès de seguida que Ada i Ardis eren mots que no havia de pronunciar mai. Van, per la seva part, no es feia cap il·lusió: era evident que Cordula no l’estimava realment. El seu cosset rosat, tendre, suau, encoixinat, resultava deliciós d’acariciar, i la no dissimulada sorpresa que li produïen la vigoria i la varietat de les proeses amoroses del seu amant proporcionava una mena de bàlsam per al que Van conservava encara de vanitat viril. Cordula s’endormiscava entre dos petons. Van, quan no aconseguia de dormir, la qual cosa ara li passava bastant sovint, es retirava a la sala per consultar els seus llibres i fer anotacions, o bé es passejava amunt i avall per la terrassa oberta, sota una boirina d’estels, en recollida meditació, fins que el primer tramvia tocava la campaneta i grinyolava en l’abisme renaixent de la gran ciutat.

Quan, a primers de setembre, abandonà Manhattan, amb destí a Lute, Van Veen ja estava prenys.