30

El 5 de febrer de 1887, un editorial sense signar a The Ranter (aquell setmanari de Chose habitualment tan sarcàstic i criticaire) descrivia el número de Mascodagama com «l’atracció més original i imaginativa que mai hagi estat oferta al públic fastiguejat del music-hall». L’havia repetit diverses vegades al Rantariver Club, però ni en els programes ni en els cartells, no s’hi trobava una definició més precisa que la d’«Excèntric estranger», ni hi havia d’altres indicacions per al públic sobre la identitat de l’artista o sobre l’exacta naturalesa de l’exhibició. Rumors curosament i hàbilment alimentats pels amics de Mascodagama donaven entenent que podia ser un misteriós visitant de l’altra banda del Teló d’Or, sobretot d’ençà que almenys mitja dotzena d’artistes de la gran Companyia de Circ de Bona Voluntat, que acabava d’arribar de Tartària en aquell moment (és a dir, a vigílies de la Guerra de Crimea) —un vell pallasso malalt amb la seva cabra parladora, tres ballarines i el marit d’una d’elles, maquillador (sense dubte, un agent múltiple)—, havien ja desertat, entre França i Anglaterra, en algun punt del recentment construït «Chunnel». L’extraordinari èxit obtingut per Mascodagama en aquell cercle dramàtic universitari, el repertori del qual es limitava en general al teatre elisabetià, amb reines i fades representades per bonics jovencells, aviat fou explotat pels caricaturistes. Els degans de Chose, els polítics del districte, els estadistes i, per descomptat, el cap en funcions de l’Horda d’Or, eren representats pels humoristes de l’actualitat com a d’altres Mascodagames. Un imitador grotesc (que en realitat era el mateix Mascodagama en una paròdia super-refinada del seu propi espectacle!) fou escridassat a Oxford («college» femení de la rodalia) per cercabregues locals. Un astut periodista, que l’havia sentit maleir un plec de la catifa de l’escenari, comentà al diari el seu «accent ianqui». L’admirat senyor «Vascodagama» fou invitat a Windsor pel propietari del castell, un descendent bilateral dels avantpassats de Van, però ell declinà la invitació, sospitant (equivocadament, com es va saber més tard) que l’errata suggeria que el seu incògnit havia estat descobert per un dels agents secrets que actuaven a Chose: el mateix, potser, que recentment havia salvat el psiquiatre P. O. Tyomkin de la daga d’un cert príncep Potyomkin, un jove pertorbat que venia de Sebastopol, Idaho.

Van passà les seves primeres vacances d’estiu a la cèlebre clínica de Chose, preparant, sota la direcció de Tyomkin, una ambiciosa tesi que mai no acabà: «Terra: realitat eremítica o somni col·lectiu?». Entrevistà tota mena de neuròtics, entre els quals hi havia artistes de varietats, homes de lletres i, almenys, tres cosmòlegs, intel·lectualment lúcids, però espiritualment «perduts», que havien descobert, ningú no sabia on ni com (potser es trobaven en comunicació telepàtica, car mai no s’havien vist i cap d’ells no coneixia l’existència dels altres), tal vegada mitjançant alguna mena d’«òndules» prohibides, un món verd que girava en l’espai i feia espirals en el temps, que, en la relació esperit-matèria, era semblant al nostre, i que ells descrivien amb els mateixos detalls particularitzats, com tres persones que observessin, des de tres finestres diferents, una mateixa cavalcada de carnaval.

Van passava les hores lliures enmig d’una grossera dissipació.

A mitjan agost li fou ofert un contracte per a una sèrie de representacions, de tarda i nit, en un famós teatre de Londres. Havia de començar durant les vacances de Nadal i continuar després amb representacions de cap de setmana durant tota la temporada d’hivern. Acceptà gustosament, car necessitava de mala manera alguna cosa que el distragués dels seus perillosos estudis: la mena d’obsessió que patien els malalts de Tyomkin era de naturalesa contagiosa per als joves investigadors.

La reputació de Mascodagama havia arribat, inevitablement, a tots els racons d’Amèrica. Una fotografia seva, amb màscara, és cert, però que no podia enganyar cap parent proper o un fidel servidor, fou reproduïda pels periòdics de Ladore, de Ladoga, de Laguna, de Lugano i de Luga, la primera setmana del mes de gener de 1888. El reportatge que havia d’acompanyar-la, però, no aparegué: tan sols un poeta («particularment algun del grup Campanari Tenebrós», com remarcà algun bromista) hauria pogut descriure de manera adequada aquell estremiment macabre que acompanyava l’extraordinària actuació de Van.

L’escenari era buit quan s’alçava el teló; aleshores, després d’un enjòlit teatral de cinc batecs del cor, quelcom enorme i negre sortia d’entre els bastidors amb un acompanyament de tambors de dervixos. El xoc produït per la seva entrada poderosa i precipitada afectava tan pregonament les criatures que, molt de temps després, en els llimbs i les llàgrimes dels insomnis, en el fulgor insostenible dels malsons, les noietes i els noiets revivien, amb interpolacions de llur pròpia collita, un sentiment semblant a l’«angoixa primordial», una malignitat informe, el buf d’una ala desconeguda, la insuportable dilatació de la febre que provenia, com un vent de caverna, de l’escenari embruixat. A la crua llum que il·luminava la catifa de colors virolats apareixia i arrencava a córrer a grans gambades un gegant que feia ben bé dos metres i mig, emmascarat i calçat amb la mena de botes flexibles que porten els dansarins cosacs. Un immens abric negre de pèl llarg, de tipus burka, embolcallava la seva silhouette inquiétante (l’expressió és d’una corresponent de la Sorbonne; n’hem conservat tots els retalls de diaris) i li arribava des del coll fins als genolls, o al que semblava correspondre a aquesta part del cos. Un casquet d’astracan li cobria el cap i una careta negra la part superior de la cara, ornada per una poblada barba. L’estrafet colós rumbejava per l’escenari i, tot seguit, el seu passeig esdevenia el caminar incessant d’un foll engabiat; aleshores, feia un saltiró, i acompanyat d’un esclat dels platets de l’orquestra i d’un crit de terror (potser fingit) al galliner, Mascodagama feia una tombarella i es plantava cap per avall.

En aquella estranya posició, amb el casquet actuant de coixí pseudo-pòdic, es posava a botejar en un estil pogo-stick…, i, sobtadament, es desmembrava. El rostre de Van, amb un ampli somriure, apareixia amarat de suor entre les dues botes, que calçaven encara els seus dos braços rígidament alçats; ensems, els seus peus vertaders feien caure rodolant el seu cap fals, el casquet i la careta barbuda. La màgica inversió «tallava l’alè del públic». Passada la sorpresa, aplaudiments frenètics («eixordadors», «delirants», «una veritable tempesta d’»). D’un salt abandonava l’escenari…, i reapareixia tot seguit, abillat amb una roba ajustada, i ballava una giga sobre les mans.

Si dediquem tant d’espai a la descripció d’aquesta pantomima no és solament perquè els artistes del gènere «excèntric» són els que el públic més aviat oblida, sinó perquè ens sembla adient d’analitzar les emocions de Van. Cap de les seves miraculoses «agafades al vol» als camps de cricket, cap dels seus gloriosos gols en un partit de futbol (era campió de l’escola en aquests dos esplèndids esports), cap dels seus èxits físics més antics, com quan va deixar fora de combat, el mateix dia del seu ingrés a Riverlane, el pinxo més robust de l’escola, no li havia proporcionat mai la satisfacció que li produïa Mascodagama. Aquesta satisfacció no estava directament relacionada amb els càlids efluvis de l’ambició satisfeta, per bé que a la seva vellesa, quan rememorava una vida d’esforços poc apreciats, Van evocava amb divertit plaer —un plaer més viu que el que havia experimentat en el seu moment— les lloances trivials i les lògiques enveges que l’havien acompanyat durant un breu període de la seva joventut. Aquesta singular satisfacció era justament comparable a la que més tard trobà en certs exercicis aparentment absurds i d’una dificultat extravagant que V. V. s’imposava a si mateix i que tenien per objecte expressar alguna cosa que, abans de ser expressada, tan sols posseïa una existència crepuscular (o cap mena d’existència, com no fos la il·lusió de l’ombra retrospectiva de la seva imminent expressió). Així era el castell de cartes d’Ada. Així era la proesa d’una metàfora posada en equilibri sobre el seu cap, no pas pel plaer de la dificultat vençuda, ans amb el propòsit d’admirar la caiguda ascendent d’una cascada o una sortida de sol al revés: un triomf, en cert sentit, sobre l’Ardis del temps. Així, l’embriaguesa que experimentava el jove Mascodagama en vèncer la gravetat s’assemblava a la de la revelació artística considerada en un sentit totalment insospitat pels innocents de la crítica, els comentaristes de l’escena social, els moralistes, els traficants d’idees, etc. Van, a l’escenari, executava d’una manera orgànica el que les seves figures retòriques haurien d’executar més tard a la seva vida: miracles d’acrobàcia que mai no se n’hauria esperat i que espantaven les criatures.

D’altra banda, el plaer purament físic de la deambulació manual, i les taques irisades que la catifa de l’escenari imprimia als seus palmells de dansarí durant la giga final eren com els reflexos d’un món inferior, de brillants colors, que ell hagués estat el primer a descobrir. Per al tango, que completava el seu número en l’última gira, li posaren com a parella una ballarina de cabaret de Crimea, que duia un vestidet de llustrina, molt curt i molt escotat de l’esquena. La noia cantava en rus la tornada del tango:

La fràgil i pèl-roja «Rita» (ell mai no en va saber el nom vertader), una bonica crimeana de Chufut Kale, on, com ella deia amb nostàlgia, el sanguinyol de Crimea (kizil’) floria grogosament entre les àrides roques, tenia una estranya retirada a Lucette quan tindria deu anys més. Mentre ballaven plegats, tot el que Van veia de la mossa era el viu moviment de les seves sabatilles argentades seguint el ritme dels palmells de Van. Ell se’n rescabalava als assaigs, i una nit li demanà una cita. Ella refusà indignada, tot dient que adorava el seu marit (el maquillador) i que detestava Anglaterra.

Chose gaudia d’una vella reputació per la rigorositat dels seus reglaments, així com per la brillantor dels seus plagues. La identitat de Mascodagama no podia escapar de l’interès ni del coneixement de les seves autoritats. El tutor de Van, un homosexual auster i decrèpit, desproveït del més petit sentit de l’humor i dotat d’un respecte innat per tots els convencionalismes de la vida acadèmica, advertí a un Van irritat i gairebé descortès que durant el seu segon any a Chose no hauria de combinar la ciència amb el circ, i que, si s’obstinava a esdevenir un artista de varietats, seria expulsat de la universitat. El vell cavaller també escrigué una carta a Demon, demanant-li que fes per manera que el seu fill abandonés les proeses físiques, en benefici de la filosofia i la psiquiatria, oi més tenint en compte que Van era el primer americà que havia aconseguit (i als disset anys!) el premi Dudley (per un assaig sobre la bogeria i la vida eterna). Van encara no estava massa segur sobre quina solució de compromís podria trobar entre l’orgull i la prudència quan partí cap a Amèrica, a primers de juny de 1888.