13

El dotzè aniversari d’Ada i el quaranta-dosè jour de fête d’Ida se celebraren conjuntament amb un gran picnic, per assistir al qual deixaren que la noia es posés la seva lolita (nom assignat en honor a la gitana andalusa de la novel·la d’Osberg, i que cal pronunciar, de passada sigui dit, amb la «t» espanyola i no pas amb la nebulosa fonètica anglesa), una faldilla negra, més aviat llarga, però ben àmplia, lleugera i airosa, amb roselles i peònies, «desproveïdes de realitat botànica», segons la doctoral expressió d’Ada, la qual ignorava encara que realitat i ciències naturals són sinònims en el context d’aquest (solament d’aquest) somni.

(Tu tampoc no ho sabies, savi Van. Nota d’Ada).

La noia s’havia posat la faldilla sobre la pell, amb les cames encara humides i «aspres», després de la fricció especial amb la tovallola (sota el règim de Mademoiselle Larivière els banys matinals eren desconeguts), i se la pujava tot remenant els malucs, la qual cosa provocava l’acostumat retret de la institutriu: mais ne te trémousse pas comme ça quand tu mets ta jupe! Une petite fille de bonne maison, etc. Per contra, l’omissió de les bragues era tàcitament tolerada per Ida Larivière, dona de bona pitrera i de notable i repulsiva bellesa (tan sols amb cotilla i mitges amb lligacames, en aquells moments) i que, sens dubte, no era tampoc incapaç de fer concessions secretes els dies de calor sufocant; però en el cas de la tendra Ada, aquella pràctica tenia deplorables conseqüències. La noia s’esforçava a mitigar la irritació del seu delicat entrecuix (amb l’acompanyament de sensacions diverses, viscositats i menjances, no pas del tot desplaents) quan s’encamellava sobre la fresca branca d’una pomera de Chattal, amb gran disgust de Van, com més d’un cop haurem de dir. A més de la seva lolita, Ada duia un jersei de màniga curta, blanc amb llistes negres, un capell informe (penjat a l’esquena amb un elàstic al voltant del coll), una cinta de vellut al cap i unes sandàlies velles. Van pensà una vegada més que ni la higiene ni el gust refinat no eren característiques dels habitants d’Ardis.

Quan ja tothom estava a punt de partir, Ada es deixà caure del seu arbre, com una puput. Cuita, cuita, moixó meu, àngel meu. Ben Wright, el cotxer anglès, tan sols estava moderadament begut (l’única cosa que s’havia pres a l’hora d’esmorzar era una pinta de cervesa). Blanche, que havia assistit almenys un cop a un gran picnic (quan la feren anar cuita-corrents a Pineglen, per descordar la cotilla de Mademoiselle, que s’havia desmaiat), s’encarregava ara d’una tasca menys prestigiosa: endur-se’n a la seva cambra el furiós Dack, que es recargolava i ensenyava les dents.

Un autocar ja havia transportat dos criats, tres butaques i una colla de cistelles de provisions a l’indret previst per al picnic. La novel·lista, que duia un vestit de setí blanc (fet per Vass, de Manhattan, per a Marina, que darrerament s’havia aprimat uns cinc quilos), féu el viatge en la calèche, amb Ada al seu costat. Lucette, trés en beauté amb la seva blanca brusa marinera, s’havia enfilat al pescant amb el taciturn Wright. Van els seguia, muntat en una bicicleta del seu oncle, o de l’oncle del seu pare. El camí del bosc era força pla, si un no s’apartava de la llenca central (encara enfangada i ennegrida després de la pluja matinera), flanquejada per les roderes, en les quals es reflectia el blau del cel, mentre les ombres dels bedolls corrien sobre la seda nacrada de l’ombrel·la oberta de Mademoiselle Larivière i sobre l’ala del capell blanc que Ada duia posat amb aire desimbolt. Ara i adés, Lucette, a tocar de la casaca blava de Ben, es tombava cap a Van i li feia senyals de prudència, com havia vist fer a la seva mare quan temia que Ada xoqués amb el seu poni o la bicicleta contra la part posterior del carruatge.

Marina feia el viatge amb un automòbil vermell, un antic model esportiu conduït pel majordom amb tanta circumspecció com si la palanca de canvis fos un tirabuixó de fantasia. Marina duia un vestit sastre de franel·la grisa, d’una elegància extrema: el palmell de la seva mà enguantada reposava sobre el puny d’un bastó de canya jaspiada, mentre el cotxe, sondrollant una mica, s’aturava al caire mateix de l’escenari del picnic, una pintoresca clariana d’un antic bosc de pins, solcat per encantadores fondalades. Dels arbres del fons en sorgí una estranya papallona pàl·lida que enfilà la ruta de Lugano, i fou seguida per un landó, del qual baixaren, amb més o menys agilitat o malaptesa, segons l’edat o l’estat, els bessons Erminin, la seva jove tia embarassada (personatge que serà un destorb en la nostra narració) i Madame Forestier, institutriu de cabells blancs, condeixebla de Mathilde en una història propera.

Hom esperava, demés, tres cavallers adults, que mai no arribaren: l’oncle Dan, que havia perdut el tren del matí, procedent de la ciutat; el coronel Erminin, un vidu, el fetge del qual, segons que explicava en una nota d’excusa, es captenia com un pecheneg, i el seu metge (i contrincant en les partides d’escacs), el famós doctor Krolik, que s’anomenava a si mateix joier de la Cort d’Ada, i que, en efecte, li portà l’endemà mateix, a primera hora, un present d’aniversari: tres crisàlides d’exquisit relleu («Gemmes inestimables», exclamà Ada amb veu gutural i una elevació de celles) que esdevindrien, ben aviat, tres exemplars d’un decepcionant icnèumon, que no era l’esperat Kivo fritilari, una raresa recentment descoberta.

Piles d’entrepans sense crosta (rectangles perfectes, de dotze per cinc centímetres), el cadàver daurat d’un gall dindi, pa negre rus, pots de caviar Gray Bead, violetes confitades, pastissets de gerds, mig galó de vi de Porto blanc Goodson, un altre de negre, claret rebaixat amb aigua en termos (per a les nenes) i el te fred i ensucrat de les infanteses felices: tot això resulta més fàcil d’imaginar que de descriure. Hom ho trobava instructiu (així al manuscrit. Nota de l’Editor).

I també resultava instructiu col·locar una al costat de l’altra Ada Veen i Grace Erminin: la pal·lidesa de llet desnatada de l’una i els colors ardents de la bona salut de l’altra; els cabells llargs de bruixa jove i la cabellera castanya retallada; la mirada greu i vellutada del meu amor, i la lluïssor blavosa, rere les ulleres de muntura de carei, de Grace; les cuixes nues d’aquella i les llargues mitges vermelles d’aquesta; la faldilla gitana i el vestit de mariner. I encara més instructiu, potser, era observar com els trets sense atractiu de Greg es trobaven pràcticament intactes en l’aura bessona de la seva germana, on componien un bell visatge femení, sense afectar-ne l’exacta semblança entre el marineret i la marinereta.

Les restes del gall dindi, del vi de Porto, que només les institutrius havien tastat, i els bocins d’un plat trencat de Sèvres foren prestament recollits pels criats. Un gat aparegué de sota un arbuixell, guaità amb els ulls fits per efecte d’una intensa sorpresa, i, a desgrat d’un cor de «mixet, mixet», desaparegué.

Tot seguit, Mademoiselle Larivière demanà a Ada que l’acompanyés a un indret retirat. Allà, carregada amb tot el seu abillament, la voluminosa dama (l’àmplia faldilla de la qual, sense perdre els seus plecs esculturals, va semblar que s’allargava uns centímetres fins a ocultar les sabates de color de pruna) es quedà palplantada un instant sobre una invisible cascada, i, al cap d’un moment, recuperà l’estatura normal. Pel camí de tornada, la ben intencionada pedagoga explicà a Ada que el dotzè aniversari d’una joveneta era una bona ocasió per preveure i discutir una cosa que, segons les seves paraules, qualsevol dia convertiria Ada en una grande fille. Ada, que ja havia estat suficientment instruïda sis mesos abans per una mestressa d’escola, i que, d’altra banda, ja havia experimentat un parell de vegades el petit misteri, deixà consternada la pobra institutriu (que mai no podia seguir el pas de l’aguda i estranya ment de la seva deixebla) amb la declaració que tot allò no eren més que mites i ximpleries de monja, que aquestes coses gairebé mai no els passaven a les noies normals i que, en tot cas, certament no li passarien a ella. Mademoiselle Larivière, persona notablement estúpida (a desgrat de, o potser a causa de, la seva propensió a novel·lar), passà revista retrospectiva a la seva pròpia experiència i es preguntà, durant uns terribles minuts, si, mentre ella es consagrava a l’art, l’evolució de les ciències no hauria influït en la de la naturalesa fins al punt de canviar-la.

El sol de les primeres hores de la tarda penetrava en nous llocs fins aleshores frescos i escalfava els que ja havia ocupat. La tia Ruth dormitava amb el cap sobre un coixí comú que li havia proporcionat Madame Forestier, que confeccionava un minúscul jersei de punt destinat al futur germà consanguini dels seus alumnes. Marina es deia que Lady Erminin, des del blau profund del seu feliç refugi, devia contemplar amb la seva antiga melangia i una nova curiositat infantil, a través de les molestes boires del post-suïcidi, el quadre de tots els allà reunits, sota el verd gloriós dels pins. Els nens exhibien llurs habilitats: Ada i Grace executaren una dansa russa al so d’una vella capsa de música (que s’aturava obstinadament a mig compàs, com si recordés d’altres ribes, d’altres ones…, potser radiofòniques); Lucette, amb un puny a la cintura, entonà una cançó marinera de Saint-Malo; Greg es posà la faldilla blava, el barret i les ulleres de la seva germana, i quedà transformat en una Grace molt malalta, mentalment retardada, i Van caminà amb les mans a terra.

Dos anys enrere, abans de començar el seu primer any de presó al col·legi elegant i bàrbar, en el qual d’altres Veen l’havien precedit (des dels dies molt remots en què «les washingtonies es deien encara wellingtonies»), Van havia resolt d’aprendre algun exercici que fos suficientment acrobàtic per proporcionar-li un prestigi immediat i brillant entre els seus companys. En conseqüència, després d’una conferència celebrada amb Demon, King Wing, el mestre de lluita d’aquest, ensenyà al fort minyó l’art de caminar amb les mans mitjançant un joc especial dels músculs deltoides, una habilitat l’adquisició o perfeccionament de la qual exigia no res menys que la desarticulació cariàtica.

Quin plaer! (així al manuscrit). El plaer de descobrir sobtadament el petit secret de la locomoció antipòdica és semblant al del nen que s’inicia, després de moltes caigudes ignominioses i torturants, en el manejament d’aquells delicats planadors anomenats catifes voladores (o jikkers) i que hom regalava als nois quan complien els dotze anys, en els venturosos dies anteriors a la Gran Reacció. I, aleshores, quina llarga i emotiva carícia neural quan un esdevé per primer cop un ésser aeri i aconsegueix de sobrevolar un paller, un arbre, un rierol, un graner, mentre l’avi Dedalus Veen, amb la cara tombada cap al cel, corre tot agitant una bandera i cau de cap a l’abeurador!

Van es va treure la camisa de polo i es llevà les sabates i els mitjons. L’esveltesa del seu tors, la brunesa del qual, però no la seva textura, rivalitzava amb el to terrós dels estrets pantalons curts, contrastava amb els seus musculosos braços i els deltoides anormalment desenvolupats. Quatre anys més tard Van era capaç d’estabornir un home amb un cop de colze.

Amb el cos graciosament vinclat, les cames brunes hissades com una vela tarentina i els turmells junts, Van s’aferrava amb les mans esteses al front de la gravetat, i es movia d’una banda a l’altra, virava i anava de costat, obria la boca a l’inrevés i feia l’ullet d’una manera grotesca en aquella posició extraordinària. I més extraordinària encara que la varietat i la velocitat dels moviments amb què imitava els de les potes del darrere de diversos animals, era l’absència d’esforç i la facilitat amb què se sostenia. King Wing li havia advertit que Vekchelo, professional del Yukon, deixà d’estar en forma a l’edat de vint-i-dos anys. Però aquella tarda d’estiu, sobre la sorra sedosa de la clariana de la pineda, en el màgic cor d’Ardis, davant els ulls blaus de Lady Erminin, Van, amb els seus catorze anys, ens regalà la més admirable demostració de marxa sobre les mans a què mai hàgim assistit. Cap mena de foguerada no li va tenyir el rostre ni el coll! Ara i adés, separava de la terra indulgent els seus òrgans de locomoció, i semblava picar de mans en l’aire, en una miraculosa paròdia de ballet; aleshores un es demanava si la somiosa indolència d’aquell fenomen de levitació no era el resultat d’una benèvola distracció de la terra, que deixava momentàniament en suspens la gravetat tirànica. Assenyalem de passada una curiosa conseqüència de les diverses alteracions musculars i connexions periostials que l’entrenament implacable imposat per Wing a Van produí a la llarga: uns anys més tard era incapaç d’arronsar-se d’espatlles.

Qüestions per estudiar i debatre:

Finalment, Mademoiselle Larivière llegí la seva obra La Rivière de Diamants, un conte que acabava de picar a màquina i que destinava a The Quebec Quarterly. L’esposa exquisida i refinada d’un empleat tronat demana prestat un collar a la seva rica amiga. El perd en tornar d’una festa del personal del despatx, a la qual havia assistit amb el seu marit. Durant trenta o quaranta penosos anys, la infortunada parella treballa i estalvia per saldar els deutes que ha contret per comprar un collar de mig milió de francs amb què havia reemplaçat el perdut en l’estoig que retornà a Madame F. Oh, com bategava el cor de Mathilde! Obriria Jeanne l’estoig? No, no l’obrí. Quan, decrèpits però triomfants (ell, mig paralític desprès de mig segle de copie a llur mansarde; ella, completament desfeta de tan fregar à grand eau), van a fer la confessió a Madame F. (la qual no ha perdut el seu aire de joventut, malgrat que els seus cabells s’han tornat blancs), aquesta els diu, en l’última frase de la narració: «Però, pobra Mathilde, si aquell collar era fals! Tan sols costava cinc-cents francs!».

La contribució de Marina a la festa fou més modesta, si bé també tenia el seu encant. Mostrà a Van i a Lucette (els altres ja sabien de què anava) el pi exacte i el lloc exacte del seu tronc rogenc i rugós on en un passat remot niava un telèfon magnètic, que comunicava amb Ardis Hall. Després de la prohibició de «corrents i circuits» (mots més aviat indecents, que pronuncià molt de pressa, però lliurement, amb la désinvolture d’una actriu, mentre Lucette, una mica perplexa, estirava la màniga de Van, de Vanichka, que sabia explicar-ho tot), l’àvia del seu marit, un enginyer de geni insigne, «entubà» el rierol de Redmont, que, procedent d’un turó situat sobre Ardis, passava vora la clariana del bosc, i li confià la transmissió de vibgyors vibracionals (pulsacions prismàtiques) a través d’un sistema de segments de platí. Evidentment, aquell dispositiu només produïa missatges en un sol sentit, i com que la instal·lació i el manteniment dels «tambors» (cilindres) hauria costat, com deia Marina, l’ull de la cara d’un jueu, calgué abandonar la idea, per molt interessant que semblés la possibilitat d’avisar el Veen que estigués fent picnic que se li havia incendiat la casa.

Com per confirmar la indignació que causava a moltes persones les peripècies de la política nacional i internacional (el vell Gamaliel a hores d’ara ja estava força gaga), el petit automòbil vermell tornà esbufegant d’Ardis Hall, i el majordom en saltà amb un missatge. El senyor acabava d’arribar amb un present d’aniversari per a Mademoiselle Ada, però ningú no arribava a comprendre el funcionament d’un objecte tan complicat i necessitaven l’ajuda de la senyora. El majordom havia dut una carta que ara col·locà en una safata de butxaca i la hi presentà a Marina.

No estem en condicions de reproduir literalment aquest escrit, però en podem indicar el sentit: el considerable regal que Dan Veen havia tingut la delicadesa de portar, i que li havia costat molt car, era una enorme i esplèndida nina…, lamentablement i estranyament més o menys nua, i més estrany encara: duia un aparell ortopèdic a la cama dreta, i el braç esquerre embenat, i, en comptes dels acostumats vestits i abillaments, l’acompanyava una capsa plena de benes enguixades i accessoris de goma. El prospecte, escrit en rus o en búlgar, no aclaria res, perquè no estava en caràcters llatins, sinó en ciríl·lic antic, un alfabet endimoniat que Dan mai no havia aconseguit d’aprendre. Podria Marina tornar de seguida per fer confeccionar uns vestidets de nina amb alguns retalls de fina seda que la seva criada guardava en un calaix que ell acabava de descobrir, i per embolicar altre cop la capsa amb un nou paper de regal?

Ada, que havia estat llegint la nota per sobre l’espatlla de la seva mare, s’estremí i digué:

—Digues-li que ho agafi tot amb unes pinces i ho llenci a la galleda de les escombraries d’una clínica.

—Bednyachok! Pobre home, pobret —exclamà Marina, amb els ulls desbordants de pietat—. És clar que hi aniré. La teva crueltat. Ada, a vegades és, no ho sé…, satànica!

Amb la cara crispada per una determinació violenta. Marina marxà cap al vehicle, tot fent caminar el bastó prestament. El cotxe engegà, girà per tal d’esquivar la calèche estacionada, i va fer caure una ampolla buida, mentre un dels parafangs s’obria pas entre el fullatge d’un esbarzer punxós.

La ràbia que acabava de vibrar en l’aire, però, tot seguit s’apaivagà. Ada demanà paper i llapis a la seva institutriu. Van, bocaterrós i amb la galta estintolada en un puny, contemplava el coll inclinat del seu amor, que jugava als anagrames amb Grace, la qual havia proposat, innocentment, el mot «insecte».

—Ensicte —féu Ada, escrivint la paraula.

—Oh, no! —protestà Grace.

—Oh, sí! Estic segura que existeix. És un gran científic. El doctor Ensicte, que s’especialitzava en insectes.

Grace medità, tot tustant-se el front botit amb la gometa d’esborrar de l’extrem del seu llapis.

—Centis!

—Incest —replicà Ada instantàniament.

—No jugo més —digué Grace—. Necessitaríem un diccionari per comprovar tots els mots que t’inventes.

Però la xafogor de la tarda havia arribat a la seva fase més opressiva, i el primer mosquit dolent de l’estació fou abatut d’una plantofada a la cama d’Ada per l’atenta Lucette. L’autocar ja havia partit amb les butaques, les cistelles i els tres criats, Essex, Middlesex i Somerset, que encara mastegaven. I ara Mademoiselle Larivière i Mademoiselle Forestier intercanviaven adieux melodiosos. Les mans s’agitaren, i el landó s’allunyà amb els bessons, la vella institutriu i la jove tia endormiscada. Una papallona els seguia, pàl·lida i diàfana, amb el cos d’un negre intens. Ada cridà: «Guaiteu!», i explicà que es tractava d’una espècie emparentada amb la Parnasiana japonesa. Mademoiselle Larivière declarà de sobte que adoptaria un pseudònim quan publiqués el seu conte. Dit això, s’adreçà a la calèche amb les seves dues joves alumnes, i trobà Ben Wright escandalosament adormit a la part del darrere del cotxe, sota els fistons penjants del fullatge. Mademoiselle Larivière tustà sans façons el gras coll vermell del cotxer. Ada va tirar el capell a la falda d’Ida i s’apropà corrent a Van. El profà, ignorant encara l’itinerari del sol i de les ombres a la clariana dels picnics, havia deixat la bicicleta exposada durant ben bé tres hores als raigs incendiaris. Ada muntà a la màquina, proferí un crit de dolor, estigué a punt de caure, trontollà, recobrà l’equilibri, i el pneumàtic posterior va fer un pet la mar de còmic.

La bicicleta espatllada fou abandonada sota un arbust, d’on seria recollida més tard per Bouteillan fill, un altre membre del personal de la casa. Lucette es negà a renunciar al seu pescant (tot acceptant amb un moviment de cap els consells de l’embriac cotxer, que fou vist com posava sobre els genolls nus de la menuda la seva manassa amistosa); com que no hi havia cap strapontin, Ada es va haver d’acontentar amb els durs genolls de Van.

Era la primera vegada que els seus cossos es tocaven i tots dos es van sentir engavanyats. Ella s’assegué d’esquena a Van, es va tornar a acomodar quan el cotxe arrencava i es va remoure una mica més per tal de col·locar al seu gust l’àmplia faldilla olorosa de pinassa, de manera que Van va quedar airosament embolcallat com si fos el drap d’un barber. Ell la subjectava pels malucs, en un enartament d’incòmoda beatitud. Ardents gotes de sol lliscaven pel jersei llistat com una zebra de la noieta i per la part posterior dels seus braços nus, i a Van li semblava que prosseguien el seu viatge al llarg del túnel del seu propi cos.

—Per què ploraves? —li preguntà, aspirant la flaire dels cabells i la tebior de la seva orella.

Ella tombà el cap i durant un moment se’l mirà atentament, en un silenci enigmàtic.

(«Vaig plorar? No ho sé…, estava trastornada. No ho puc explicar, però sentia que en tot allò hi havia quelcom de terrible, brutal, tenebrós i, sí, terrible». Nota d’una època posterior).

—Sí que em sap greu —féu Van, mentre ella desviava la mirada—. No ho faré mai més en presència teva.

En totes les fibres del seu ésser, ple d’un ardor a punt de desbordar, Van experimentava, amb delit, la pressió d’aquell cos jove que responia a cada clot del camí tot entreobrint-se en dues tendres meitats i esclafant amb el seu pes la inflamació d’un desig que Van considerava que havia de contenir, per por que una escorreguda accidental de saba sorprengués la innocència d’Ada. Amb tot, s’hauria abandonat i dissolt en fluixesa animal, si la institutriu no hagués salvat la situació en adreçar-se-li. El pobre Van traspassà al genoll dret el culet d’Ada, esmussant així el que en l’argot de la cambra de tortures se solia anomenar «l’angle de l’agonia». En la trista feixuguesa del desig no satisfet, Van veia desfilar una filera d’izbas, mentre la calèche travessava el llogarret de Gamlet.

—Mai no podré acostumar-me (m’y faire) —deia Mademoiselle Laparure— al contrast entre l’opulència de la naturalesa i la indigència de la vida humana. Mireu aquell vell mugic décharné amb la camisa estripada, guaiteu la seva miserable cabane! I contempleu aquella àgil oreneta! Que feliç és la natura i que desgraciat l’home! Cap de vosaltres no m’ha dit què li semblava el meu conte. Oi, Van?

—És un bon conte de fades —contestà el noi.

—És un conte de fades —féu Ada, més circumspecta.

—Allons donc! —exclamà Mademoiselle Larivière—. Al contrari…, tots els detalls són realistes. És tot el drama de la petita burgesia, amb els seus problemes de classe, el seus somnis de classe, el seu orgull de classe.

(Cert; aquesta podia haver estat la intenció de Mademoiselle, a part del pointe assassine; però a l’anècdota li mancava «realisme», en el sentit que ella assignava al terme, perquè un empleat detallista i acostumat a comptar el cèntim se les havia apanyat, abans de res, i no importa per quin mitjà, quitte à tout dire à la veuve, per conèixer exactament el valor del collar perdut. Aquest era el defecte que destruïa el patetisme de l’obra. Però en aquells moments el jove Van i la joveníssima Ada no podien posar el dit a la plaga, tot i que instintivament tenien la impressió que tota la història era falsa).

Una lleugera commoció es produí al pescant. Lucette es tombà i, adreçant-se a Ada, li digué:

—Vull seure al teu costat. Mne tut neudobno, i ot nego nehorosho pakhnet (aquí estic incòmoda, i ell fa pudor).

—Arribarem de seguida —replicà Ada—. Poterpi (tingues una mica de paciència).

—Què passa? —inquirí Mademoiselle Larivière.

—No res. Il pue.

—Ai, senyor! De vegades em pregunto si és veritat que mai estigué al servei d’aquell rajà.