4
Violet Knox [ara, senyora de Ronald Oranger. Nota de l’editor], nascuda el 1940, vingué a viure amb nosaltres el 1957. Era (i encara ho és avui, deu anys més tard) una encantadora anglesa rossa, amb ulls de nina, pell vellutada i una bona gropa enfundada en una faldilla de tweed […] Però tals virtuts, ai las!, no podien ja donar carn a la meva fantasia. És ella qui ha mecanografiat aquestes memòries: l’alegria d’aquests anys que són, sens dubte, els deu últims de la meva existència. Bona filla, millor germana i germanastra perfecta, havia suportat durant deu anys els fills haguts per la seva mare en dos matrimonis, a més de deixar a part [alguna cosa]. Jo li pagava [generosament] cada mes, adonant-me perfectament de la necessitat de proporcionar-me un silenci que no fos enutjós per a una noia diligent i perplexa. Ada li deia «Fialotxka» i es donava el luxe d’admirar el coll de camafeu, els narius rosats i la rossa cua de cavall de la «petita Violet». De vegades, després de sopar, quan assaboríem els licors, la meva Ada contemplava amb ulls somiadors la meva mecanògrafa (gran afeccionada al Koo-Ahn-Trow), i aleshores, ràpidament, besava la seva enrojolada galta. La situació podria haver estat considerablement més complicada si s’hagués presentat vint anys abans.
No sé realment per què concedeixo tanta atenció als cabells blancs i a l’aparell flàccid del venerable Veen. Els llibertins mai no es reformen. Cremen, escupen unes quantes espurnes verdes i s’apaguen. Molt més considerable ha de ser la importància atorgada per l’autoinvestigador i la seva fidel companya a la increïble marea intel·lectual, a l’explosió creadora produïda al cervell d’aquell estrany, inamistós i força repulsiu nonagenari (crits de «no, no», entre claudàtors d’origen editorial, sororial i lectorial).
Van execrava més ferotgement que mai tot art fals, des de les trivialitats informes de les escultures de ferralla fins als passatges en cursiva del novel·lista pretensiós que pretén d’expressar els xàfecs de pensaments del seu heroi fratern. Tenia encara menys paciència que abans a propòsit de l’escola de psiquiatria de «Sig» (Siguy-M.D.-M.D.). Utilitzà la confessió, saludada com un gran esdeveniment, del seu fundador («En la meva època d’estudiant em vaig convertir en un “desflorador” perquè em van suspendre en una examen de botànica»), com a epígraf d’un dels seus últims articles (1959), intitulat «La farsa de la teràpia de grup en els trastorns de la sexualitat», el més detonant i satisfactori de la seva mena (la Unió de Consellers Matrimonials i Catàrtics volgué en principi procedir judicialment contra ell, però després s’estimà més de desinflar-se).
Violet truca a la porta de la biblioteca i deixa passar el senyor Oranger, homenet grassonet amb corbata de llaç, que s’atura al llindar, pica de talons, i (mentre el feixuc eremita es tomba fent voletejar maldestrament la capa de llana) es precipita endavant gairebé al trot, no tant per aturar d’un magistral cop de mà l’allau de fulls solts que el colze del gran home ha fet relliscar pel pla inclinat del faristol, com per expressar la impaciència de la seva admiració.
Ada, que es divertia traduint (per a les edicions d’Oranger en regard) Griboyedov al francès i l’anglès, Baudelaire a l’anglès i al rus i John Shade al rus i al francès, solia llegir a Van, amb profunda veu de mèdium, les versions fetes (i publicades) per d’altres conreadors d’aquest camp de la semiconsciència. Les traduccions de poesia en anglès especialment tenien el de d’obrir les faccions de Van en un somriure grotesc que, quan no duia posada la dentadura postissa, feia que s’assemblés exactament a una màscara de la comèdia grega. No hauria sabut dir què el disgustava més, si la mediocritat ben intencionada, les temptatives de fidelitat al text de la qual quedaven frustrades per la manca d’intuïció artística i per hilarants errors d’interpretació, o la labor del poeta professional, que embellia amb les seves pròpies invencions l’autor difunt i indefens (aquí uns bigotis, allí les parts íntimes), mètode que, sota la paràfrasi, disfressava escrupolosament la ignorància de la llengua original, amb un poti-poti d’espifiades d’impertinent erudició i capricis de plagiari.
Una tarda de 1957, mentre Ada, el senyor Oranger (catalitzador nat) i Van discutien aquestes coses (l’obra de Van i d’Ada, Informació i forma, acabava de ser publicada), el nostre vell polemista es posà a pensar de sobte que tots els llibres que tenia editats —fins i tot els que eren summament abstrusos i especialitzats, com ara Suïcidi i sensatesa (1912), Compitalia (1921) i Quan un alienista no pot dormir (1932), per citar-ne tan sols uns quants— eren alegres i bel·licosos exercicis d’estil, i no pas treballs epistemològics imposats a un savi pels seus propis problemes. Li preguntaren aleshores per què, doncs, no es deixava menar pels seus propis gustos, per què no elegia un més ampli terreny de joc en el qual s’enfrontessin la Inspiració i la Intenció. I de fil en agulla, acabaren decidint que escriuria les seves memòries…, per publicar-les pòstumament.
Van era un escriptor lent. Trigà sis anys a escriure el primer esborrany i dictar-lo a la senyoreta Knox, després de la qual cosa rellegí el text mecanografiat, redactà la nova versió enterament manuscrita (1963-1965) i tornà a dictar el resultat a la infatigable Violet, els bonics dits de la qual produïren un exemplar definitiu el 1967. E, P, I…, per què aquesta «y», estimada?