38

A mitjan juliol, l’oncle Dan s’endugué Lucette a Kaluga, on la menuda s’havia de passar cinc dies, amb Belle i French. El Ballet de Liaska i un circ alemany es trobaven a la ciutat, i cap criatura no s’hauria volgut perdre els campionats d’hoquei i de natació de les col·legiales kaluganes, als quals el vell Dan, que en el fons no era més que un nen, assistia religiosament cada any per les mateixes dates. D’altra banda, Lucette s’havia de sotmetre a una sèrie de «proves» al Taurus Hospital per tal de determinar la causa de les anormals variacions de pes i de temperatura, a desgrat que menjava amb gana i es trobava la mar de bé.

Havien de tornar divendres a primera hora de la tarda. Dan pensava fer-se acompanyar d’un advocat de Kaluga per reunir-se a Ardis amb Demon, les visites del qual eren excepcionals. L’assumpte que havien de tractar era la venda d’una terra «blava» (una torbera) que pertanyia als dos cosins i de la qual tots dos, per diferents raons, tenien ganes de desprendre’s. Com habitualment s’esdevenia amb els projectes més ben elaborats del pobre Dan, res no sortí com estava previst: l’advocat no es va poder comprometre a arribar abans del vespre, i just abans de l’arribada de Demon, el seu cosí envià un aerograma demanant a Marina que «donés sopar a Demon», sense esperar a Dan i a Miller.

Aquest kontretan (divertit terme amb el qual Marina designava tota mena de sorpreses, i no solament les dolentes) complagué Van d’allò més. Aquell any havia vist poc el seu pare. Se l’estimava amb una mena de jovial devoció, l’havia idolatrat de menut i el respectava fermament en la seva adolescència tolerant, però també més informada. Més tard, un matís de disgust (el mateix disgust que experimentava davant la seva pròpia immoralitat) es mesclà amb l’amor i l’estimació; però, d’altra banda, com més gran es feia, més intensament sentia que en qualsevol moment i en qualsevulla circumstància hauria estat disposat a donar la vida pel seu pare, amb alegria i amb orgull. Al final de la dècada dels noranta, quan Marina, mentre ja repapiejava lamentablement, recapitulava els «crims» del difunt Demon, amb inútils detalls que produïen tanta incomoditat com repulsió, Van experimentava la mateixa compassió per ella i per ell, sense que això fes canviar gens la seva indiferència per Marina i la seva adoració pel seu pare, que continuaven essent el que havien estat sempre, talment com encara eren als anys (cronològicament a penes concebible) seixanta del segle XX. Cap maleit generalitzador, amb dos dits de front i una figa seca per cor, seria capaç d’explicar (i aquesta és la meva més dolça revenja sobre els obstinats detractors de la meva vida) les singularitats individuals que apareixen en aquest cas i en d’altres de la mateixa espècie. Sense tals singularitats, ni el geni ni l’art no existirien, i aquesta declaració definitiva basta per condemnar els nostres bufons i els nostres taujans.

Quan Demon havia visitat Ardis en els anys anteriors? El 23 d’abril de 1884 (el dia en què havia estat proposada, aprovada i organitzada la primera estada estival del jove Van). Dues vegades durant l’estiu de 1885 (mentre Van escalava les muntanyes dels Estats de l’Oest, i les petites Veen viatjaven per Europa). En un sopar de juny o juliol de 1886 (on era aleshores Van?). Uns quants dies del mes de maig de 1887 (Ada practicava botànica amb una alemanya a Estòcia o a Califòrnia; Van anava de putes a Chose).

Aprofitant l’absència de Larivière i de Lucette, Van havia folgat llargament amb Ada en l’acollidora habitació de les nenes. Quan sentí el botzineig de l’automòbil del seu pare, s’abocà a la finestra, que no oferia una vista perfecta de l’avinguda d’accés principal. Baixà les escales tan de pressa, que el passamà li cremà el palmell, la qual cosa li va fer recordar, amb un sentiment de felicitat, d’altres ocasions semblants de la seva infantesa. Al vestíbul no hi havia ningú. Demon havia entrat per una galeria lateral. Instal·lat al saló de música esquitxat de sol, netejava el monocle amb una zamshinka (camussa), abans de prendre el seu brandy «prebrandial» (una antiga broma). Els seus cabells tenyits eren negres com un corb, i les seves dents, blanques com les dents d’un gos coniller. La seva cara bruna, llisa i llustrosa, amb el bigoti impecablement retallat i els ulls negres i humits, s’il·luminà en veure el seu fill i denotà aquell radiant amor al qual tan bé corresponia Van, i que tant l’un com l’altre tractaven vanament de dissimular amb el to bromista habitual.

—Hello, Dad!

—Oh, hello, Van!

Très Américain. Molt Riverlane School. Ara tanca de cop la portella del cotxe i travessa el pati nevat. Sempre amb guants, mai amb abric. Vols anar al bathroom, pare? El meu país, el dolç país.

—Vols anar al bathroom? —preguntà Van, amb una guspira de malícia als ulls.

—No, gràcies. Ja m’he banyat aquest matí. —Breu sospir per fer notar el pas del temps.

També recordava Demon tots els detalls dels sopars pare-fill a Riverlane: la invitació, immediata i respectuosa, a passar al W.C.; la cordialitat dels professors; el menjar infame; la carn picada a la crema. Déu salvi Amèrica; la torbació dels fills, la vulgaritat dels pares, nobles anglesos i aristòcrates grecs parlant de iots i de caceres a les Bahamudas. «Puc transferir delicadament aquesta deliciosa síntesi de gelat rosat del meu plat al teu, fill?». «Com, no t’agrada, papà?» (fingint-se profundament ferit). Que Déu conservi les pobres papil·les gustatives americanes.

—El teu cotxe nou té una sonoritat magnifica —digué Van.

—Oi que sí? —Preguntar a Van respecte a aquesta gornichon, terme d’un argot franco-rus d’ínfim grau per a designar una preciosa kameristocka—. I com van les coses, fill meu? La darrera vegada que ens vam veure tornaves de Chose. Balafiem la vida amb les separacions. Som els fantotxes del fat! Què et sembla si passem un mes plegats a París o a Londres, abans de la rentrée?

Demon deixà caure el monocle i s’eixugà els ulls amb un mocador a la moda, amb orla de puntes, que duia a la butxaqueta del pit del seu smoking. Les seves glàndules lacrimals entraven fàcilment en acció quan cap pena real no l’obligava a contenir-se.

—Tens un aspecte satànicament ferm, papà, sobretot amb el clavell al trau. Suposo que no has estat molt a Manhattan darrerament… On has agafat aquest color de la seva última sil·laba?^[006]

Broma familiar, en la vena Veen.

—M’he regalat, en effet, un viatget a Akapulkovo —respongué Demon, tot rememorant de mala gana i sense necessitat (amb aquella percepció especial del detall fugitiu que també caracteritzava el seu fill) un peixet amb llistes negres i violetes en una peixera, un sofà viat semblantment, el sol subtropical posant en relleu les vetes d’un cendrer d’ònix sobre el sòl de pedra, una pila de números endarrerits de la revista Povesa (playboy) amb taques de suc de taronja, les joies que ell havia dut, el fonògraf que cantava amb veu de noia somniadora «Petit nègre, au champ qui fleuronne», i l’admirable abdomen d’una jove criolla molt cara, molt infidel i perfectament adorable.

—Va anar amb tu la com-se-diu?

—Bé, minyó, francament, la nomenclatura es torna cada any més confusa. Parlem de coses menys complicades. On són les begudes? Un àngel que passava me les ha promeses.

(Un àngel que passava?).

Van estirà el cordó verd de la campaneta, que envià un melodiós missatge a la cuina, mentre de l’antic aquari amb carcassa de bronze i habitat per un solitari peix-pres s’alçava en contracant, en un racó del saló de música, un misteriós bombolleig (potser un fenomen d’aeració espontània tan sols comprès per Kim Beauharnais, el marmitó).

«Convindria trucar-li havent sopat?», es preguntava Demon. Quina hora seria allí? Poc útil i dolent per al cor.

—No sé si saps —digué Van, assegut al braç de la butaca del seu pare— que l’oncle Dan, Lucette i l’advocat no vindran fins després de sopar.

—Excel·lent! —féu Demon.

—Marina i Ada baixaran de seguida: ce sera un dîner à quatre.

—Excel·lent —repetí Demon—. Tens un aspecte esplèndid, estimat fill meu, i no tinc cap necessitat d’exagerar els meus compliments com fan molts per adular un vell xaruc amb els cabells embetumats. El teu smoking és estupend…, o, més ben dit, és estupend reconèixer el vell sastre propi en la roba del fill, és com descobrir que un es repeteix en qualsevol tic ancestral…, per exemple, aquest —tot agitant tres cops l’índex esquerre a l’alçada de la templa—, que utilitzava la meva mare per manifestar una pacífica disconformitat. Aquest gen tu l’has perdut, però en canvi jo el retrobo al mirall del meu perruquer quan em refuso que em posi Crêmlin a la meva calba. I saps qui el posseïa també? La meva tia Kitty, que es va casar amb el banquer Bolenski, després d’haver-se divorciat d’aquell horrible faldiller Lyovka Tolstoi, l’escriptor.

Demon preferia Walter Scott a Dickens, i tenia poca consideració pels novel·listes russos. Com de costum, Van considerà oportú de formular un comentari crític.

—Era un escriptor extraordinàriament artista, papà.

—Tu ets un minyó extraordinàriament encantador —digué Demon, tot vessant una segona llàgrima dolça.

Va prémer contra la seva galta la mà forta i bella de Van, i aquest besà el puny pelut del seu pare, que ja sostenia un got de licor encara invisible. A desgrat de l’efecte viril de la seva ascendència irlandesa, tots els Veen que tenien sang russa mostraven en les efusions rituals un excés de tendresa, si bé eren una mica ineptes per a l’expressió verbal dels seus sentiments.

—Però, què ha passat? —exclamà Demon—. Tens el polze i el palmell d’un fuster. Mostra’m l’altra mà. Valga’m Déu! —I mormolà—: El monticle de Venus desfigurat, la línia de la vida tallada, però monstruosament llarga… —Imitant la monodia d’una gitana—: Viuràs tant que arribaràs a Terra i en tornaràs més assenyat i feliç. —I recuperant el to de veu ordinari—: El que em deixa perplex com a quiromàntic és l’estranya condició de la línia anomenada Germana de la Vida i aquestes durícies!

—Mascodagama —xiuxiuejà Van, arquejant les celles.

—Ah, és clar, que beneit sóc! I ara, digues: t’agrada Ardis Hall?

—L’adoro —contestà Van—. És per a mi el château que baignait la Dore. De bon grat em passaria aquí tota la meva barroca i estranya vida. Però això és un somni sense esperança.

—Sense esperança? Qui sap? Jo sé que Dan vol deixar Ardis a Lucile, però Dan és cobdiciós, i els meus negocis van bastant bé per poder satisfer grans ànsies de diners. Quan tenia la teva edat, em semblava que el mot més dolç de la nostra llengua rima amb «billar», i ara sé que no m’equivocava. Si realment desitges aquesta propietat, fill, puc tractar de comprar-la. Marina no seria insensible a certes pressions: sospira com un puf quan t’hi asseus, per dir-ho així. Maleït sia, els criats d’aquesta casa no són pas com Mercuri. Estira altre cop aqueix cordó. Sí, potser podrem aconseguir que Dan vengui.

—Això és molt «negre» de part teva, papà —digué Van complagut, emprant una frase d’argot que li havia ensenyat la seva tendra i jove dida Ruby, nada a la regió del Mississipí, on la majoria dels magistrats, dels benefactors públics, dels alts sacerdots de tota mena de «confessions» i molts d’altres personatges honorables i generosos tenen la pell negra o fosca dels seus avantpassats de l’Àfrica Occidental, que foren els primers navegants que arribaren al golf de Mèxic.

—Qui sap? —mussità Demon—. Amb prou feines costaria més d’un parell de milions, menys el que em deu el cosí Dan, menys els pasturalls de Ladore, que estan fets una porqueria i dels quals caldrà desfer-se progressivament si els terratinents locals no fan volar la nova refineria de petroli, l’stïd i sram (vergonya) de la nostra contrada. Jo no tinc cap afecció especial per Ardis, però tampoc no hi tinc res en contra, per bé que detesto els encontorns. La ciutat de Ladore s’ha tornat d’una vulgaritat espantosa, i el joc ja no és el que era. Teniu una colla de veïns força estranys. El pobre lord Erminin està completament guillat. L’altre dia, a les curses, parlava amb una dama que havia estat la meva presa fa anys, oh, molt abans que Moses de Vere li posés les banyes al seu marit en la meva absència i el matés en un duel en la meva presència…, epigrama que sens dubte ja has sentit abans d’aquests mateixos llavis… —Ara vindria allò del «repapieig patern»—, però un bon fill ha de tolerar el repapieig patern… Bé, ella diu que el seu fill i Ada es veuen sovint, etcètera. És cert això?

—No exactament —digué Van—. Es troben de tant en tant…, a les festes familiars. A tots dos els agraden els cavalls i les curses, però això és tot. No hi ha cap etcètera, aquesta és la qüestió.

—Bé! Ah, sento que s’apropen unes passes solemnes. Prascovie de Prey té el pitjor defecte d’un esnob: exagera. Bonsoir, Bouteillan. Us trobo vermell com les vostres vinyes natals…, però no us heu rejovenit pas, com diuen els recargolats, i la meva gentil missatgera deu haver estat detinguda per algun pretendent més jove i més afortunat.

—Proshu, papochka (per favor, papà) —mussità Van, que sempre temia que els criats s’ofenguessin per les bromes poca-soltes del seu pare, de tal manera que ell mateix pecava de vegades d’excessivament sec.

Però —per emprar una venerable formula narrativa— el vell francès coneixia massa bé el seu amo per molestar-se pel seu humor cavalleresc. Encara li coïa agradablement la mà d’haver surrejat el jove i compacte culet de Blanche per haver desatès la senzilla demanda del senyor Veen i romput un pitxer. Desprès de deixar la safata en una tauleta baixa, reculà unes passes, tot mantenint els dits plegats en posició porta-safates, i solament aleshores respongué, amb una afectuosa inclinació, als mots de benvinguda de Demon. Monsieur continuava bé de salut? Més bé que mai.

—Per sopar, em vindria de gust una ampolla del vostre Château Latour d’Estoc —digué Demon, i quan el majordom, després d’haver tret en passar un mocador arrugat de sobre el piano, hagué sortit del saló encara saludant, prosseguí—: Com van les coses amb Ada? Ara deu tenir…, gairebé setze anys, oi? És molt musical i romàntica?

—Som els millors amics del món —digué Van (que tenia curosament preparada la resposta a una pregunta que esperava d’una forma o altra)—. Tenim realment més coses en comú que, per exemple, dos amants corrents, o dos cosins, o dos bessons. Vull dir que som vertaderament inseparables. Llegim molt, Ada s’ha instruït d’una manera espectacular gràcies a la biblioteca del seu avi. Coneix el nom de totes les flors i de tots els ocells de la regió. I demés, és una noia tan divertida…

—Van… —començà Demon, però emmudí, com tantes vegades havia començat i havia emmudit durant els últims anys. Algun dia havia de dir-ho, però aquell no era pas el moment oportú. Es calà el monocle i contemplà les ampolles—. A propòsit, fill, et ve de gust algun d’aquests aperitius? El meu pare em deixava prendre un dit de Lilletovka o d’Illinois Brat, terrible apòxema, antranou svadi, com diria Marina. Sospito que el teu oncle deu tenir un amagatall darrere els llibres del seu despatx i que hi guarda un whisky millor que aquest usque ad Russkum. Bé, tastem el conyac, com estava planejat, a menys que siguis un filius aquae.

(No era dit amb intenció de broma, però un es deixa portar i riu).

—Jo m’estimo més el claret. Més tard em concentraré (nalyagu) en el Latour. Tranquil·litza’t, no sóc abstemi, i, d’altra banda, l’aigua de l’aixeta d’Ardis no és recomanable.

—Haig d’advertir a Marina —féu Demon, després de glopejar i d’empassar-se lentament el licor— que el seu marit hauria de deixar córrer això de la ginebra i dedicar-se als vins francesos i califrancesos, desprès de l’atac que va tenir. Me’l vaig trobar fa poc a la ciutat, prop de Mad Avenue. El vaig veure venir caminant cap a mi de la manera més normal del món, però aleshores, quan em va clissar, a una travessia de distància, l’autòmat va anar alentint el pas fins que s’aturà (oh, d’una manera lamentable!). Això no és gaire normal. D’acord. Que les nostres amiguetes mai no arribin a conèixer-se, com solíem dir a Chose. Tan sols els yukonians poden creure que el conyac fa mal al fetge, perquè solament coneixen el vodka. Bé, em plau de saber que t’entens tan bé amb Ada. Perfecte. Fa un moment, en aquesta galeria, he vist una donzella molt bonica. Ni una sola vegada no ha alçat les pestanyes i m’ha contestat en francès quan jo…, Per favor, fill meu, mou una mica aqueix paravent… Així està bé. L’estocada del sol ponent, sobretot quan surt de sota d’un núvol de tempesta, no és per als meus pobres ulls, ni per als meus pobres ventricles. T’agrada aquest tipus de dona. Van? El caparró inclinat, la nuca nua, els talons alts, la passa curta, la remenadeta… T’agrada, oi?

—Bé… —Cal dir-li que sóc el més jove dels venusians? Ho serà ell també? Li ensenyo el signe? Més val que no. Inventem—. Bé, de moment reposo, desprès de la meva tòrrida aventura, a Londres, amb la meva parella de tango, a la qual vas aplaudir la nit que vas travessar els aires per assistir a la nostra última representació, te’n recordes?

—I tant! És curiós l’adjectiu que has emprat.

—Papà, em sembla que has pres prou conyac.

—Sí, sí —féu Demon, bregant amb una qüestió subtil que tan sols la ineptitud d’una altra conjectura més o menys afí havia expulsat del cervell de Marina, admetent que hagués pogut entrar-hi per una porta del darrere, car ineptitud és sempre sinònim de multitud, i no hi ha res tan ple com un cap buit—. Naturalment —continuà Demon—, hi ha molt a dir a favor d’un repòs estiuenc al camp…

—La vida a l’aire lliure i tot això —féu Van.

—És increïble que un vailet vigili el consum de licor del seu pare —remarcà Demon, tot abocant un quart raig de conyac a la copa—. D’altra banda —prosseguí, acaronant la copa, rivetejada d’un fil daurat—, la vida a l’aire lliure pot resultar una mica trista sense una aventura amorosa estiuenca, i haig de reconèixer que per aquests encontorns no hi ha moltes noies com cal. Hi havia la deliciosa Grace Erminin, une petite juive très aristocratique, però tinc entès que es va comprometre. Per cert, la De Prey em diu que el seu fill s’ha allistat i aviat prendrà part activa en aqueixa deplorable història estrangera en la qual mai no s’hauria hagut d’embolicar el nostre país. Em demano si deixa algun rival.

—Déu meu, no! —replicà l’honest Van—. Ada és una senyoreta molt seriosa. No té cap galantejador…, llevat de mi, ça va seins durs. Escolta, papà, qui era el que deia «seins durs (pits durs)» en comptes de «sans dire (no cal dir-ho)»?

—Oh! King Wing! Quan li vaig preguntar si li agradava la seva muller francesa. Bé, m’has donat bones noves d’Ada. Dius que li agraden els cavalls?

—Li agraden totes les coses que plauen a les nostres belleses: les orquídies, els balls i L’hort dels cirerers.

Aleshores Ada en persona entrà corrent a la sala. Sí, sí, ja sóc aquí! Resplendent!

El vell Demon, tot arquejant les ales iridescents, es mig alçà, però es deixà caure de nou al seient, amb un braç al voltant d’Ada i l’altra mà sostenint la copa; li besava el coll i els cabells, submergint-se en la seva frescor amb un fervor excessiu per a un oncle.

—Gosh! —exclamà ella (amb un esclat d’argot de dida que va entendrir Van; el seu pare no semblava experimentar tanta umilenie, attendrissement)—. Com m’alegro de veure’t! Obrint-te camí amb les urpes a través dels núvols i abatent-te sobre el castell de Tamara!

(Lermontov parafrasejat per Lowden).

—L’última vegada que vaig gaudir de la teva presència —digué Demon— va ser al mes d’abril. Duies un impermeable amb un xal blanc i negre, i feies una forta sentor a algun producte a base d’arsènic, perquè venies del dentista. El doctor Pearlman s’ha casat amb la seva recepcionista, t’alegraràs de saber-ho. I ara, estimada, parlem de coses serioses. Trobo bé el teu vestit (la beina negra sense mànigues), tolero el teu romàntic pentinat, no em fan gaire gràcia aqueixes sandàlies na bosu nogu (que et deixen gairebé descalça), el teu perfum Beau Masque, passe encore, però, preciosa meva, detesto i rebutjo la lívida pintura de llavis. Potser és la moda en aquest antic Ladore, però ja no s’usa més ni a Man ni a Londres.

—Ladno (d’acord) —digué Ada i, mostrant les dentotes, es fregà furiosament els llavis amb un mocadoret que s’havia tret de la pitrera.

—Això també és provincià. Hauries de dur una bossa de seda negra. I ara et demostraré que sóc un bon endeví: el teu somni és convertir-te en concertista de piano!

—De cap manera! —exclamà Van, indignat—. Quin absurd! No toca ni una sola nota!

—Bé, tant se val —replicà Demon—. L’observació no sempre és la mare de la deducció. Tanmateix, no hi ha res de vergonyós en oblidar-se un mocador sobre la tapa d’un Bechstein. No tens perquè ruboritzar-te d’aquesta manera, petita. Deixa’m que et reciti per fer una mica de broma:

L’enfant és de l’autor, però l’éléphant és meu.

—No em diguis —rigué Ada.

—El nostre gran Coppée —féu Van— és horrible, no cal dir-ho, però ha compost un poemet seductor que Ada de Grandfief aquí present ha recargolat en anglès diverses vegades, amb més o menys èxit.

—Oh, Van! —exclamà Ada, amb un to melindrós desusat, mentre prenia un bon grapat d’ametlles salades.

—Escoltem-ho, escoltem-lo! —exigí Demon, arrabassant-li una ametlla.

Tot això —el contrapunt precís de gestos harmoniosos, la càndida alegria de la reunió familiar, els fils dels putxinel·lis que mai no s’embullen— és més fàcil de descriure que no pas d’imaginar.

—Solament els grans artistes, mestres inhumans —digué Van—, poden parodiar els procediments dels vells narradors de rondalles, però solament als nostres parents propers els podem perdonar que parafrasegin poemes cèlebres. Abans de citar la temptativa d’una cosina —cosina de qualsevol—, permeteu-me que, com a prefaci, presenti un fragment de Puixkin, pel plaer de la rima…

—Pel verí de la rima! —exclamà Ada—. Una paràfrasi, àdhuc la meva, és talment com la corrupció de «tuixos» en «tuixegós», o potser no té res a veure una cosa amb l’altra, i quan els pagesos parlen de tuixos es refereixen a la dolça aristolòquia.

—La qual cosa és suficient per a les meves petites necessitats —digué Demon— i per a les de les meves amiguetes.

—Doncs bé —prosseguí Van (passant per alt el que considerà una al·lusió poc decent, car la malaurada planta havia estat considerada pels antics habitants de Ladore, no pas com un remei contra la mossegada d’un rèptil, ans com a garantia de part fàcil per a una mare novella; però tant se val)—. Per sort, el poema s’ha conservat. Fa: «Leur chute est lente…».

—Ah, ja el conec! —va interrompre Demon:

Formidable!

—Sí, això era Coppée, i ara escoltem la cosina —digué Van, i recità:

—Bah! —exclamà l’autora de la versió.

—Què va! —féu Demon—. Aquest «leavesdropper» és una magnifica troballa, nena.

Atragué la noia cap a ell, i ella es deixà caure al braç de la seva Klubsessel. Demon, entre els blens bellament negres, aplicà els seus llavis càlids i humits a l’orella ardent i vermella de la noieta. Van sentí un estremiment de plaer.

Ara li tocava el torn a Marina de fer la seva entrée, que efectuà en excel·lents condicions de clar-obscur. Duia un vestit adornat amb lluentons i la cara banyada per la llum suau que anhelen totes les estrelles madures. S’atansà amb els braços estesos, seguida per Jones, que duia dos canelobres i s’esforçava alhora a mantenir dins els límits de l’etiqueta les puntades de peu que destinava a un obscur neguit entre les ombres.

—Marina! —exclamà Demon, amb l’entusiasme de reglament.

Li tustà la mà i s’assegué al seu costat en un canapè.

Esbufegant rítmicament, Jones col·locà un dels bells canelobres amb dracs sobre la tauleta baixa de les begudes resplendents. Es disposava a portar l’altre al racó on Demon i Marina preludiaven amb mil gràcies la conversa, però Marina, amb un gest ràpid, l’adreçà devers un pedestal proper al peix llistat. Bleixant, va córrer les cortines, car del dia ja nomes en restaven unes pintoresques ruïnes. Jones era un criat nou, molt eficaç, molt solemne i molt lent, i un no tenia més remei que habituar-se, amb paciència, al seu ritme i la seva asma. Anys a venir em faria un servei que mai no oblidaré.

—És una jeune fille fatale, una bellesa pàl·lida espaterrant —confiava Demon a la seva antiga amant, sense preocupar-se a determinar si l’objecte de les seves lloances podia sentir-lo (ella el sentia) des de l’altre cap de sala, on ajudava Van a arraconar el gos, tot exhibint un bon tall de cama. El nostre vell amic, que estava tan excitat com la resta de la família reunida, havia entrat al galop, rere Marina, amb una sabatilla vella a la boca. La sabatilla pertanyia a Blanche, a la qual havien ordenat que tanques Dack a la seva cambra, i com de costum ho havia fet imperfectament. Ada i Van experimentaren un calfred de déjà-vu (un doble déjà-vu en el mirall de la retrospecció artística).

—Pozhalsta bez glupostey (res de ximpleries, si et plau), sobretot devant les gens —digué Marina, infinitament afalagada (pronunciant les esses finals com ho feia la seva àvia); i quan se n’hagué anat el lacai amb boca de peix emportant-se als braços, amb les potes enlaire, Dack i la seva joguina, prosseguí—: Realment, si se la compara amb les noies de la contrada, amb Grace Erminin, per exemple, o amb Cordula de Prey, Ada és una damisel·la de Turguénev o una senyoreta de Jane Austen.

—De fet, sóc Fanny Price —comentà Ada.

—En l’escena de l’escala —afegí Van.

—No facis cas de les seves bromes privades —digué Marina a Demon—. Mai no arribo a entendre els seus jocs ni els seus petits secrets. Mademoiselle Larivière, però, ha escrit un excel·lent guió sobre uns misteriosos adolescents que fan tot de coses rares en vells parcs… Però no deixis pas que aquest vespre comenci a parlar dels seus èxits literaris; seria una error fatal.

—Espero que el teu marit no arribi gaire tard —digué Demon—. Sabem que després de les vuit del vespre, hora d’estiu, ja no està al seu punt més fi. I, a propòsit, com està Lucette?

En aquell moment la porta sobrí de bat a bat (Bouteillan sabia fer les coses amb estil), i Demon oferí a Marina el seu braç kalachikom (en forma de croissant). Van, a qui la presència del seu pare predisposava a una jovialitat escassament graciosa, oferí el seu a Ada, però ella el rebutjà amb un fraternal sans-gêne, que potser Fanny Price no hauria aprovat.

Un altre Price, un típic, massa típic, vell servidor de Marina, al qual ella (i G. A. Vronsky, durant llur breu idil·li) havia posat, per alguna raó desconeguda, el curiós sobrenom de Grib, col·locà a la capçalera de la taula un cendrer d’ònix per a Demon, a qui agradava de fumar entre plat i plat, una mostra d’atavisme rus. En una taula auxiliar, també a l’estil rus, hi havia un assortit sencer d’entreteniments de color vermell, negre, gris i beix. El caviar premsat (salfetochnaya ikra) es trobava separat del pot de Graybead (ikra svezhaya) pel luxe suculent dels bolets en conserva, i el to rosat del salmó fumat rivalitzava amb el carminat del pernil de Westfàlia. En una safata separada brillaven els vodochki de diversos sabors. La cuina francesa estava representada per chaud-froids i foie gras. Una finestra era oberta, i el cant estrident dels grills seguia un ritme ominós en la foscor de la fronda immòbil.

Fou —per continuar l’estructura novel·lística— un sopar exquisit, ple d’alegria, i que s’allargà fins molt tard. I per bé que la conversa consistí, en conjunt, en acudits familiars i brillants trivialitats, el record d’aquell vespre quedaria gravat a la memòria de cadascun dels comensals com una experiència plena de significat i no del tot agradable. Cultivaren la imatge talment com, en enamorar-se d’un quadre en una pinacoteca o en recordar l’estil d’un somni, es tenen presents els detalls del somni, la riquesa de color i del dibuix en una visió desproveïda de cap altre significat. Cal observar que ningú, ni tan sols el lector, ni tan sols Bouteillan (que esmicolà, ai las!, un tap venerable), estigué del tot còmode en aquella festa. Hi havia un subtil element de farsa i de falsedat que hauria impedit que un àngel —si els àngels poguessin visitar Ardis— s’hi trobés del tot a gust. I, tanmateix, fou un espectacle meravellós, que cap artista no s’hauria volgut perdre.

La blancor de les tovalles i la brillantor de les espelmes atreien tímides o impetuoses papallones, entre les quals Ada, guiada per un dit fantasma, no podia deixar de reconèixer antigues amigues alades. Pàl·lides intruses que tan sols pretenien d’estendre les fràgils ales sobre alguna superfície brillant; colpeja-sostres enlevitades, esfinxs invasores d’abdomen vermell amb cinturó negre, arribaven a la sala, en eixams o en vol planador, en silenci o brunzint, des del fons negre de la nit càlida i humida.

Perquè era una nit negra, càlida i humida de mitjan juliol de 1888, en la mansió d’Ardis, al comtat de Ladore; no ho oblidem, no ho oblidem mai. Quatre membres d’una mateixa família seien al voltant d’una taula ovalada, rutilant de flors i de cristalleria. No era pas una escena de comèdia, com hauria pogut creure —no, com hauria hagut de creure— un espectador (amb una cambra fotogràfica o un programa) instal·lat a la platea vellutada del jardí. Marina havia estat durant tres anys amant de Demon, i des del final de l’afer havien transcorregut setze anys més. Intervals de diversa longitud —una llacuna de dos mesos a la primavera de 1870, una altra de quatre mesos a mitjan 1871— no feren, al seu moment, sinó incrementar la seva tendresa i el seu turment. La cara de Marina havia perdut molt; ni els seus trets endurits, ni la seva manera de vestir, aquell vestit sembrat de lluentons, ni el ret guspirejant que recollia els seus cabells tenyits d’un ros rogenc, ni la pitrera enrogida pel sol, ni el maquillatge melodramàtic amb excés d’ocre i de bistre, ni tan sols vagament podia recordar-li, a ell, que l’havia estimada amb més intensitat que a cap altra dona en tota la seva vida galant, l’elegància, l’encant i la lírica bellesa de Marina Durmanov. Això li dolia: aquell total esfondrament del passat, la dispersió dels trobadors i de la seva cort itinerant, la impossibilitat lògica de relacionar la dubtosa realitat del present amb la realitat indiscutible del record. Àdhuc aquells hors d’œuvres del zakusochnïy stol d’Ardis Manor i les pintures del sostre del menjador estaven desvinculades de llurs petits soupers, per bé que, com Déu sap, el triple preàmbul que iniciava el ritus continuava essent el mateix: bolets tendres amb vinagre amb llurs casquets d’un lleonat brillant, perles grises de caviar fresc i foie gras amb trufes de Perigord.

Demon es ficà a la boca l’últim bocí de pa negre amb una llenqueta elàstica de salmó, s’empassà el darrer got de vodka i ocupa el seu lloc a taula. Marina seia al seu davant, a l’altra banda de l’oval, al bell mig del qual hi havia una fruitera plena de pomes Calville i allargassats raïms Persty que semblaven artificials. L’alcohol, del qual el vigorós organisme de Demon ja estava impregnat, contribuïa, com de costum, a reobrir el que ell en deia, amb un gal·licisme, les «portes condemnades». En desplegar el tovalló amb aquell badall involuntari amb què solen fer-ho els homes, considerà el pretensiós pentinat ciel-étoilé de Marina, i mirà d’adonar-se d’un fet (en tot el rar sentit del terme), de posseir-ne la realitat bo i obligant-lo a penetrar fins al centre de la percepció: que tenia al seu davant una dona a la qual havia estimat d’una manera intolerable, i que aquesta dona l’havia amat com una histèrica, com una capriciosa, entestant-se a fer l’amor sobre les catifes o els coixins escampats per terra («com fan les persones més distingides a la vall del Tigris i de l’Eufrates»), que davallava en un trineu les vessants nevades als quinze dies d’haver parit, o que arribava en l’Orient Express amb cinc baguls, l’avi de Dack i una minyona, a l’ospedale del doctor Stella Ospenko, on ell es recuperava d’una ferida rebuda en un duel a espasa (encara visible al cap de disset anys, o quasi, com una marca blanca sota la vuitena costella). No és estrany que quan tornem a veure, després d’una llarga separació, un company d’escola o una tia grassa a qui havíem estimat molt de petits, trobem intacte l’escalf humà de l’amistat, i que això no passa mai amb una antiga amant? Sembla com si la part humana del nostre afecte hagués estat escombrada juntament amb les cendres de la passió inhumana en una operació de demolició general. Demon la contemplava mentre reconeixia la perfecció de la sopa. Però aquella dona més aviat grassa, de bons sentiments, sens dubte, però inestable i de cara agra, tota empastifada, el nas, el front i la resta, d’una mena d’oli amarronat que ella considerava més «rejovenidor» que no pas les pólvores, li resultava més estranya que Bouteillan (el qual se l’havia endut una vegada als braços, amb un desmai fingit, d’una vil·la de Ladore per instal·lar-la en un cotxe, després d’una última, verament última, escena, la vigília de la seva boda).

Marina, que era essencialment una nina disfressada de persona, no experimentava cap malestar equivalent al de Demon, perquè estava desproveïda de la tercera visió (la imaginació, singularitzada i màgicament detallada) que moltes d’altres persones, per altra part ben corrents i conformistes, poden posseir també, però sense la qual la memòria (àdhuc la d’un profund «pensador» o un tècnic genial) no és, ho hem de reconèixer, més que un estereotip o una gasetilla. No volem ser massa durs amb Marina; al capdavall, la seva sang és la mateixa que batega als nostres polsos i a les nostres temples, i moltes de les nostres rareses procedeixen d’ella i no pas d’ell. Això no obstant, no podem pas excusar-la de la vulgaritat de la seva ànima. L’home que seia al cap de taula, unit a ella per un parell d’alegres jovencells, el «galant» (en termes cinematogràfics) a la seva dreta, la «ingènua» a l’esquerra, no diferia en res del Demon, vestit amb un smoking molt semblant (llevat, potser, del clavell, pres evidentment d’un pitxer que Blanche havia rebut l’encàrrec de portar de la galeria), que, sis mesos abans, el dia de Nadal, estigué assegut al seu costat a casa dels Praslin. L’abisme vertiginós que s’obria al davant d’ell cada cop que la trobava de nou, aquella terrible «meravella de la vida» amb el seu revoltim extravagant de falles geològiques, no podia pas ser traspassat per un pont que tan sols era per a ella una línia discontínua de monòtons reencontres: el «pobre vell Demon» (tots els seus companys de coixí passaven amb aquest títol a la situació de retirats) apareixia al seu davant com un fantasma inofensiu, als vestíbuls dels teatres, «entre el mirall i el ventall», o bé als salons d’amics comuns, o aquell dia a Lincoln Park, quan el veié assenyalant amb el bastó un mandril de cul morat i no la saludà, seguint les regles del gran món, perquè estava amb una mansa. En algun lloc, més lluny, molt més lluny en el passat, dislocats i transformats en un melodrama ranci per la seva memòria corrompuda pels teatralismes, hi havia els tres anys de les seves cites amoroses (febrils i espaiades) amb Demon, Una aventura tòrrida (títol del seu únic èxit cinematogràfic), la passió en els grans hotels, les palmeres i els alerços, Demon i la seva Suprema Devoció, Demon i el seu caràcter impossible, les separacions, les reconciliacions, els trens blaus, les llàgrimes, les traïcions, els terrors, les amenaces d’una germana folla, impotents, sens dubte, però que deixen marca, com les urpades d’un tigre, en les cortines del somni, sobretot quan la nit i la humitat produeixen febre. I contra la paret del fons, l’ombra del càstig (amb ridícules al·lusions a la legalitat). Tot allò, embalat, expedit amb destí a l’«Infern», eren mers decorats; solament en molt rares ocasions la sorprenia un record…, per exemple, un primer pla de dues mans esquerres que pertanyien a sexes distints…, però fent què? Marina no podia recordar-ho (malgrat que solament havien passat quatre anys!)… Tocant à quatre mains?… No, ni Van ni Ada no estudiaven piano… Fent ombres xineses a la paret…? Calent, calent, però tampoc no era això. Mesurant alguna cosa? Però, què? Enfilant-se a un arbre, al tronc llis d’un arbre? Però, on, quan? Algun dia, es deia Marina, caldrà posar el passat en ordre. Recuperar-lo, retocar-lo. Caldrà fer a la pel·lícula certs «talls» i introduir-hi certs plans, corregir el desgast revelador que l’emulsió presenta en certes parts, disminuir amb un muntatge assenyat la supressió de seqüències supèrflues o engavanyadores, obtenir garanties precises. Algun dia, sí, abans que vingui la mort amb el seu clapstick a tallar l’escena.

Aquell vespre Marina s’acontentava a celebrar automàticament la cerimònia consistent a servir Demon tot allò que, en confeccionar el menú, havia recordat, amb més o menys precisió, que constituïen els seus plats favorits: la zelyonïya shchi, una sopa d’agrella i espinacs, verda, vellutada, que contenia uns esmunyedissos ous durs, servida amb pirozhki que cremaven els dits, irresistiblement blans, farcits de carn, de pastanaga o de col (els «piraski», com a Ardis es pronunciava i se celebrava el nom, des de sempre). I, després, sudak empanat, amb patates bullides, ryabchiki (pollastrets rostits) i una varietat especial d’espàrrecs (bezukhanka) que no produeixen el que els llibres de cuina en diuen l’«efecte Proust».

—Marina —mussità Demon, després del primer plat—. Marina —repetí en veu més alta—. Lluny de mi la intenció —una locució que li agradava molt— de criticar els gustos del teu marit en matèria de vins blancs o les maneres de vos domestiques. Ja em coneixes, estic per sobre d’aquestes ximpleries, jo sóc… —gest eloqüent—, però, estimada —continuà en rus—, el chelovek que m’ha servit els piroshki, el nou, el grassonet amb els ulls (s glazami)…

—Tothom té ulls —remarcà Marina secament.

—Bé, però els seus són com els d’un pop que es mengés amb els ulls el menjar que serveix. Però aquesta no és la qüestió. Panteixa. Marina! Deu patir d’alguna mena d’odïshka (d’asma). Hauria d’anar a veure el doctor Krolik. És depriment. Esbufega amb el ritme d’una bomba. Provocava onades al meu plat de sopa.

—Mira, papà —digué Van—, el doctor Krolik no pot fer gran cosa per ell, perquè, com saps molt bé, és mort, i Marina no pot ordenar als seus criats que no respirin, perquè, com també saps, són vius.

—L’enginy dels Veen, l’enginy dels Veen —murmurà Demon.

—Exactament —féu Marina—. Senzillament, no m’hi vull ficar, en això. D’altra banda, el pobre Jones no ho és pas, d’asmàtic; resulta que es posa nerviós per l’afany de complaure. És sa com un brau i aquest estiu m’ha portat moltes vegades d’Ardisville a Ladore i de retorn amb barca de rems, i ho ha fet amb molt de gust. Ets cruel, Demon. No puc pas dir-li «ne pïkhtite» com tampoc no puc dir a Kim, el marmitó, que no faci fotografies d’amagat… És un dimoni de la instantània, aquest Kim! Però no per això deixa de ser el noi més adorable, gentil i honrat del món. Com tampoc no puc dir a Blanche, la meva petita cambrera francesa, que no accepti més invitacions, com sempre fa, als bals masqués més privats de Ladore.

—Això és interessant! —observà Demon.

—És un vell verd! —exclamà Van, alegrement.

—Van! —féu Ada.

—Sóc un jove verd —sospirà Demon.

—Digueu-me, Bouteillan —preguntà Marina—, quin altre bon vi blanc tenim? Quin ens podeu recomanar?

El majordom somrigué i xiuxiuejà un nom fabulós.

—Sí, oh, sí! —aprovà Demon—. Ah, estimada, no hauries de combinar els àpats sense ajuda. I a propòsit de rems… Sabíeu que moi, qui vous parle, era Rowing Bleu el 1858? Van s’estima més el futbol, però només és College Blue, oi, Van? També en tennis sóc millor que ell…, no pas en «lawn tennis», no cal dir-ho, que és cosa de clergues camperols, sinó en «court tennis», com diuen a Manhattan. Què més, Van?

—També em guanyes en esgrima, però jo sóc millor tirador de pistola que tu. Aquest peix és deliciós, papà, però juraria que no és sudak autèntic.

(Marina, que no havia pogut procurar-se a temps aquell producte europeu, l’havia substituït pel que trobà més semblant, el wall-eyed pike, una perca americana servida amb salsa tàrtara i patates noves bullides).

—Ah! —sospirà Demon, després de tastar el Hock de Lord Byron—. Això ens redimeix de les Llàgrimes de la Verge. —I elevant la veu, perquè creia, equivocadament, que Marina sordejava una mica, prosseguí—: Fa un moment parlava amb Van del teu marit. Estimada, abusa una mica del vodka de ginebró. En realitat, s’està tornant un pèl espès i estrany. L’altre dia anava passejant per Pat Lane, al costat de la Quarta Avinguda, quan el vaig veure arribar a bona velocitat en aquell horrible cotxe de dues places que s’ha comprat, aquella màquina espantosa i primitiva de gasolina i timó. Em va veure de lluny i em va saludar amb la mà, i aquella cafetera es va posar a trontollar i, per fi, s’aturà a mitja travessia. Allà es va quedar ell assegut, tractant d’engegar altre cop aquell estri endimoniat amb gran remenament d’anques, com una criatura que no pot posar en moviment el seu tricicle. En atansar-me vaig tenir la clara impressió que era el seu mecanisme, i no el del Hardpan, el que estava espatllat.

El que Demon, per la bondat del seu cor recargolat, s’abstingué de dir a Marina fou que l’imbècil, en secret del seu conseller artístic, el senyor Aix, havia comprat per uns milers de dòlars a un company de joc de Demon —i amb les benediccions d’aquest— un parell de Correggios falsos que va tornar a vendre tot seguit per mig milió de dòlars, en un cop de sort inexplicable, a un col·leccionista tan estúpid com ell. En conseqüència, Demon considerava aquell mig milió com un préstec que el seu cosí no deixaria de reembossar-li, si el bon sentit tenia algun imperi en aquell planeta bessó. I, al seu torn, Marina s’abstingué de parlar a Demon d’aquella jove infermera de l’hospital amb la qual Dan havia estat fent ximpleries d’ençà de la seva última malaltia (es tractava, de passada sigui dit, de l’oficiosa Bess, a qui Dan havia demanat en una circumstància memorable que l’ajudés a trobar «alguna cosa adequada per a una noia mig russa que s’interessava per la biologia»).

—Vous me comblez —féu Demon en referència al borgonya—, malgrat que, pravda, el meu avi matern s’hauria alçat de la taula si m’hagués vist prendre vi negre en comptes de xampany amb el gelinotte. Magnífic, estimada —tirant-li un petó a través d’una perspectiva de flames i d’argenteria.

El pollastret rostit (o més aviat el seu representant del Nou Món anomenat «perdigot de les muntanyes» pels habitants del país) anava acompanyat de gerds vermells en conserva. Un bocí particularment suculent d’aquell volàtil negrós deixà un perdigó de plom entre la llengua roja i el poderós ullal de Demon.

—La fève de Diane —digué, col·locant delicadament el projectil a la vora del plat—. En quina situació estàs en matèria de cotxes, Van?

—Vaga. Vaig encarregar un Roseley com el teu, però no me’l lliuraran abans de Nadal. He mirat de trobar una Silentium amb side-car i no he pogut, a causa de la guerra, per bé que la relació que existeix entre les guerres i les motocicletes és un misteri per a mi. Però Ada i jo ens apanyem: passegem a cavall, amb bicicleta i fins i tot amb catifa voladora.

—Em pregunto —digué el pèrfid Demon— per què tot de cop acaben de passar-me pel cap uns versos deliciosos del nostre gran canadenc dedicats a la ruboritzada Irène:

»Bé, pots emportar-te la meva a Anglaterra, sempre i quan…

—Per cert, Demon —va interrompre Marina—, on i com puc aconseguir aquesta mena de vella i espaiosa limousine amb xofer professional que Praskòvia, per exemple, ja té des de fa anys?

—Impossible, estimada meva, són totes al cel o a Terra. Però què voldria Ada, què voldria el meu silenciós amor per al seu aniversari? És dissabte que ve, po razschyotu po moemu (si no vaig errat d’osques), oi? Une rivière de diamants?

—Protestuyu! —exclamà Marina—. Sí, parlo seriozno. No has de regalar-li kvaka sesva (quoi que ce soit). Dan i jo ens n’ocuparem, d’això.

—A part que te n’oblidaràs —digué Ada rient, i molt destrament ensenyà la punta de la llengua a Van, que havia observat amb interès la seva reacció al mot «diamants».

—Sempre i quan, què? —preguntà Van.

—Sempre i quan no t’esperi algú al garatge de George, Ranta Road. Ada —continuà—, aviat hauràs de volar tota sola. Mascodagama passarà les vacances a París. Qui no sé què sur son front, en accuse la beauté!

En aquest to frívol prosseguí la conversa. Qui no conserva en els més obscurs racons de la seva ment uns records tan rutilants? Qui, orbat per la mirada sorneguera del passat, no s’ha tapat el rostre amb les mans? Qui, en el terror i la solitud d’una llarga nit…?

—Què ha estat això? —exclamà Marina, que s’esverava de la tempesta elèctrica més que no pas els supersticiosos del comtat de Ladore.

—Un llampec de calor —suggerí Van.

—Si voleu saber la meva opinió —digué Demon, tombant-se a la cadira per contemplar les cortines mogudes pel vent—, diria que ha estat el flash d’un fotògraf. Ben mirat, aquí tenim una actriu famosa i un acròbata sensacional.

Ada va córrer cap a la finestra. Sota les inquietants magnòlies, un pàl·lid adolescent, flanquejat per dues criades bocabadades, enfocava la cambra fotogràfica a l’alegre i despreocupat grup familiar. Però, no, allò fou només un d’aquests miratges nocturns que es produeixen de vegades el mes de juliol. Ningú no treia fotografies, tret de Perun, l’innombrable déu del tro. Marina començà a comptar, tot esperant el baluern que havia de venir a continuació, com si recités una pregària o prengués el pols a una persona molt malalta. Hom suposava que un batec corresponia a una milla de negra nit entre el cor vivent i el malaurat pastor fulminat en algun indret —oh, molt lluny— al cim d’una muntanya. El retruny arribà, però força apagat. Un segon llampec posà en relleu l’estructura de les persianes.

Ada tornà a seure a taula. Van recollí el tovalló que a ella li havia caigut sota la cadira, i en el breu decurs de la seva inclinació, fregà amb la templa el costat del seu genoll.

—Podria servir-me un altre bocí de la perdiu descrita per Peterson, Tetrastes bonasia windriverensis? —preguntà Ada amb altivesa.

Marina féu dringar un diminut esquellot de bronze. Demon col·locà el palmell sobre el dors de la mà d’Ada i li demanà que li passés l’objecte estranyament evocador. Ella ho va fer tot descrivint un arc que produí un stacatto. Demon es calà el monocle i, emmordassant la llengua del record, examina la campaneta; però no era pas aquella que havia vist en altre temps, en una safata de malalt, en una cambra obaga del xalet del doctor Lapiner; ni tan sols no era de fabricació suïssa; era de la mateixa mena que aquestes traduccions de so suau que denoten la falsificació crassa del parafrasejador tan bon punt hom les compara amb l’original.

Malauradament, l’au no havia sobreviscut a «l’honor que li havia fet», i després d’una breu consulta amb Bouteillan, un tall de llonganissa d’Arles, més aviat incongruent, però molt gustós, s’afegí al grapat d’asperges en branches que adornava el plat de la noia, i que tothom assaboria. Era impressionant de veure amb quin plaer ella i Demon movien, d’idèntica manera, les boques de llavis brillants per introduir-hi des d’una altura en certa manera celestial el voluptuós aliat del muguet, tots dos sostenint la tija en una idèntica posició dels dits, no pas massa distinta del «signe de la creu» reformat, contra el qual s’havien alçat un parell de segles abans tants de russos contestaris (cisma ridícul, del calibre d’una polzada aproximadament entre el polze i l’índex) que s’havien fet cremar vius per d’altres russos a la riba del Gran Llac dels Esclaus. Van recordava que un dels millors amics del seu preceptor Aksakov, l’erudit i melindrós Semyon Afanasievitx Vengerov, aleshores un jove professor adjunt, però ja puixkinista cèlebre (1855-1954), repetia sovint que l’únic passatge vulgar de l’obra del seu autor favorit era una descripció del plaer canibalesc experimentat per un grup de joves gourmets que arrencaven ostres «vives i molsudetes» de llurs «claustres», en un cant inacabat d’Eugene Onegin. Però, en fi, «everyone has his own taste», com l’escriptor britànic Richard Leonard Churchill tradueix la banal frase francesa (chacun à son goût), en dues ocasions, en la seva novel·la titulada A Great Good Man i dedicada a un cert khan de Crimea, molt coneguda en d’altres temps entre polítics i periodistes, segons que denuncià Guillaume Monparnasse, sempre maliciós i hostil als anglesos. Ada, sense deixar de banyar en un bol la corol·la invertida de la seva mà dreta, parlava precisament a Demon de la nova glòria de Mademoiselle Larivière, mentre Demon se l’escoltava tot realitzant el mateix ritus amb el mateix gest elegant.

Marina es va servir un Albany d’una capsa de cristall amb cigarrets turcs amb el broquet de pètal de rosa vermella i la passà a Demon. Ada, d’una manera massa ostensible, també n’encengué un.

—Saps molt bé —digué Marina— que al teu pare no li agrada de veure’t fumar a taula.

—Oh, no importa —murmurà Demon.

—És en Dan en qui jo pensava —explicà Marina, engavanyadament—. És molt primmirat en aquesta qüestió.

—Bé, jo no ho sóc —replicà Demon.

Ada i Van no pogueren evitar de riure. Tot allò no eren més que bromes, no pas de gran enginy, però bromes al cap i a la fi.

Al cap d’un moment, Van anuncià:

—Em sembla que jo també prendré un Alibi, vull dir un Albany.

—Observeu tots —féu Ada— com ha estat voulu aquesta equivocació! A mi m’agrada de fumar un cigarret quan vaig a buscar bolets, però quan torno, aquest terrible empipador no para de dir que faig olor d’algun turc o albanès romàntic que he trobat al bosc.

—Bé —féu Demon—, Van fa molt ben fet de preocupar-se per la teva moral.

Les autèntiques profitrol’ (pronunciat amb la «l» molt suau) dels russos, tal com els cuiners les preparaven a Gavana abans de 1700, consistien en una pasta fullada més gruixuda i banyades amb una xocolata més cremosa que no pas els «profit rolls» més negrosos i durs que serveixen als restaurants europeus. Els nostres amics s’havien acabat de cruspir la dolça llaminadura coberta amb chocolat-au-lait, i es disposaven a passar a la fruita, quan Bout, seguit del seu pare i del maldestre Jones, féu una entrada sensacional.

Tots els vàters i totes les canonades de la mansió havien caigut sobtadament en convulsions borborígmiques. Aquell fenomen significava i anunciava sempre una conferència telefònica de llarga distància. Marina, que des de feia dies esperava un missatge de Califòrnia, en resposta a una tòrrida carta, podia difícilment contenir la seva apassionada impaciència, i, al primer espasme bombollejant, estigué a punt de precipitar-se al vestíbul on es trobava el doròfon. Fou aleshores quan el jove Bout entrà corre-cuita, arrossegant darrere seu el llarg cordó verd (les palpitacions del qual recordaven la sèrie alternada de contraccions i de dilatacions d’una serp engolint-se una rata de camp) del receptor amb incrustacions de bronze i nacre, que Marina es posà a l’orella, amb un entusiasta: «A l’eau!». Però tan sols era el vell Dan —el perepunyetes!— que li trucava per dir-li que Miller no podia anar-hi aquell vespre i que l’acompanyaria a Ardis l’endemà, a primera hora.

—A primera hora. Em pregunto si serà molt a primera hora —comentà Demon, que començava a estar tip d’alegries familiars i lamentava haver-se perdut la primera meitat d’una nit de joc a Ladore, per un sopar ple de bones intencions, però la qualitat del qual no havia estat de primer ordre.

—Prendrem el cafè al saló groc —digué Marina, amb tristesa, com si el saló groc fos un lamentable lloc d’exili—. Jones, per favor, no trepitgeu el cordó del telèfon. No pots imaginar-te, Demon, com temo trobar-me altre cop, després de tants anys, amb aquest desagradable Norbert von Miller, que probablement s’ha tornat encara més arrogant i obsequiós, i que, n’estic segura, encara no sap que la dona de Dan sóc jo. És un rus del Bàltic —adreçant-se a Van—, però, en realitat, echt deutsch, per bé que la seva mare fos una Ivanov o una Romanov, o una cosa així, que posseïa una fàbrica de cotó a Finlàndia o a Dinamarca. No em puc pas imaginar com s’ho ha fet per aconseguir el títol de baró. Quan el vaig conèixer fa vint anys, era simplement el senyor Miller.

—I encara ho és —replicà Demon, secament—, perquè tu confons dos Miller. L’advocat que treballa per a Dan és el meu vell amic Norman Miller, de la firma Fainley, Fehler & Miller, que és físicament pastat a Wilfrid Laurier. Norbert, d’altra banda, ho recordo bé, té un cap de Kegelkugel, viu a Suïssa, sap perfectament amb qui ets casada i és un autèntic brivall.

Després de prendre’s d’un glop una tassa de cafè i un dit de licor de cireres, Demon s’alçà.

—Partir c’est mourir un peu, et mourir c’est partir un peu trop. Digues a Dan i Norman que poden venir a prendre el te al Bryant, demà a qualsevol hora. Per cert, com està Lucette?

Marina arrufà les celles, sacsejà el cap, fent el paper d’una mare amatent i preocupada, per bé que, de fet, experimentava per les seves filles encara menys afecte que pel divertit Dack i el patètic Dan.

—Oh, ens va donar un bon ensurt! —contesta finalment—. Però ara, aparentment…

—Van —digué el seu pare—, sigues bon minyó. He vingut sense barret, però duia els guants. Digues a Bouteillan que miri a la galeria, potser me’ls he deixat allí. No, deixa-ho, ja ho sé. Me’ls he oblidat al cotxe, perquè recordo la frescor d’aquesta flor, que he pres d’un pitxer tot passant…

Se la va treure del trau i amb ella s’allibera de l’ombra d’un impuls fugisser d’enfonsar totes dues mans en una dolça sina.

—Esperava que et quedaries a dormir aquí —digué Marina (a qui en realitat tant se li’n donava una cosa com una altra)—. Quin número tens a l’habitació de l’hotel? No serà pas el 222, per casualitat?

A Marina li agradaven les coincidències romàntiques. Demon consultà la fitxa de llautó penjada de la seva clau: el 221. Des dels punts de vista fatídic i anecdòtic, l’aproximació era bastant satisfactòria. L’entremaliada Ada clavà una ullada a Van, el qual tensà les aletes del seu nas en una ganyota que pretenia d’imitar l’obliqüitat dels afuats i bells narius de Pedro.

—Es burlen d’una pobra vella —digué Marina, no pas sense coqueteria. I quan Demon li prenia la mà per portar-se-la als llavis, ella besà, a la manera russa, el front del seu invitat—. Em perdonaràs —afegí— que no t’acompanyi a la terrassa. M’he tornat al·lèrgica a la humitat i a la fosca; estic segura que la temperatura ja m’ha pujat, almenys, a trenta-set.

Demon tustà amb el dit el baròmetre penjat al costat de la porta, però el sensible instrument havia rebut ja massa cops per poder reaccionar d’una manera intel·ligible, i restà obstinadament fit a un quart de quatre.

Van i Ada acompanyaren Demon fins al cotxe. En la càlida nit estiuenca gotejava el que els camperols de Ladore en deien «pluja verda». Entre el fullam envernissat dels llorers, l’elegant cotxe negre brillava sota els llums del porxo, al voltant dels quals oronejaven les papallones nocturnes com flocs de neu. Demon besà tendrament els nois, la noia en una galta, el noi, a l’altra, i tot seguit altre cop a Ada, en el clot del blanc braç que ella li passava a l’entorn del coll. Ningú no feia gaire cas de Marina: a la llum ambarina d’una finestra agitava un xal amb lluentons, malgrat que l’única cosa que podia veure era el reflex de la capota del cotxe i la pluja que queia esbiaixada davant els fars.

Demon es posà els guants i partí fent grinyolar la grava mullada sota les rodes del cotxe.

—Aqueix segon petó ha anat una mica massa lluny —remarcà Van, rient.

—Oh, bé…, li hauran lliscat els llavis —rigué Ada, i, tot rient, s’abraçaren entre los ombres mentre contornejaven l’ala de la casa.

S’aturaren un instant sota la protecció d’un arbre indulgent, com s’hi havia aturat més d’un invitat, fumant un cigar, després de sopar. Tranquil·lament, innocentment, un al costat de l’altre, cadascú en la posició dictada pel seu sexe, Van afegí un raig, Ada la seva breu cascada, als sons més professionals de la pluja nocturna; tot seguit se n’anaren, agafats de la mà, cap a la galeria enreixada, per esperar, en un racó, que s’apaguessin els llums de la casa.

—Tot el vespre hi ha hagut alguna cosa que desentonava lleugerament, ho has notat? —preguntà Van, en veu baixa.

—I tant! Amb tot, l’adoro, Sé que està completament guillat, que està desplaçat i sense res a fer a la vida, que dista molt de ser feliç i que filosòficament és un irresponsable…, però no hi ha absolutament ningú que sigui com ell.

—Però, què és el que no rutllava aquest vespre? Amb prou feines has obert la boca, i tot el que dèiem sonava fal’ shivo. Em pregunto si algun olfacte interior no li permetia d’ensumar-te en mi, i a mi en tu. Ha tractat de preguntar-me… Oh, no ha estat el que se’n diu una reunió de família feliç! Què és el que no rutllava?

—Amor, amor, com si no ho sabessis! Potser conservarem eternament les nostres màscares, fins que la mort ens separi. Però mai no serem marit i muller, mentre visquin ell i ella. Senzillament no estem a l’altura de les circumstàncies, perquè ell, a la seva manera, és més respectuós de les convencions que la llei mateixa o la mateixa mentida del sou món. No és possible de subornar els pares, i esperar quaranta o cinquanta anys fins que es morin és massa horrible d’imaginar… Vull dir que la simple idea que hi pugui haver algú capaç de viure amb aqueixa esperança és contrària a la nostra naturalesa; és un pensament miserable i monstruós.

Van besà els seus llavis entreoberts amb dolcesa i «moralitat», com ells definien els moments profunds per distingir-los dels furors de la passió.

—De totes maneres —féu ell—, és divertit ser com dos agents secrets en un país estranger. Marina ja se n’ha anat a dalt. Tens els cabells mullats.

—Espies de Terra? Tu hi creus, tu creus en l’existència de Terra? Oh, sí que hi creus! Tu l’acceptes. Et conec!

—L’accepto com un estat mental. No és exactament la mateixa cosa.

—Sí, però tu vols demostrar que ho és.

Li fregà els llavis amb un altra casta besada, la fi de la qual, però, començava a cremar.

—Un dia d’aquests —digué—, et demanaré una repetició. T’asseuràs com seies fa quatre anys, a la mateixa taula, amb la mateixa llum, dibuixant la mateixa flor, i jo representaré la mateixa escena amb tanta alegria, amb tant d’orgull, amb tanta…, no sé…, amb tanta gratitud! Guaita, totes les finestres s’han apagat. Jo també sé traduir, quan haig de fer-ho. Escolta això:

—Pobre traductor si havia de rimar «roses» i «bedolls». Aquest terrible petit poema és de Konstantin Romanov, oi? Acaba de ser elegit president de l’Acadèmia de Literatura de Lyaska, veritat? Poeta desgraciat i marit feliç. Marit feliç!

—Saps? —féu Van—. Realment penso que hauries de dur alguna cosa sota el vestit en ocasions formals.

—Tens les mans fredes. Per què formals? Tu mateix havies dit que era una reunió de família.

—Així i tot. Quan t’ajups o t’escarxofes en una butaca, et poses en una situació perillosa.

—Jo mai no m’escarxofo!

—Estic convençut que no és higiènic, o potser és una mena de gelosia de part meva. Les Memòries d’una Cadira Feliç. Oh, amor meu!

—Almenys ara facilita les coses, oi? Anem a la sala de croquet? Ou comme ça?

—Comme ça, per aquesta vegada —contestà Van.