23

Tot va anar bé fins que Mademoiselle Larivière decidí de quedar-se al llit durant cinc dies: s’havia esllomat als cavallets de la Festa de la Verema, marc escollit per a una novel·la que acabava de començar (sobre un batlle que estrangulava una noieta que es deia Rockette), i sabia per experiència que no hi havia res que anés tan bé per mantenir la pruïja de la inspiració com la chaleur du lit. Durant aquell període, French, la segona minyona del pis de dalt, el caràcter i la boniquesa de la qual no s’adeien amb la dolça gràcia i l’humor amable de Blanche, fou encarregada de tenir cura de Lucette, i Lucette feia tot el que podia per evitar la vigilància indolent de la criada en favor de la companyia del seu cosí i de la seva germana. Ominosos mots com ara: «Bé, si el senyoret t’hi deixa anar…» o «Sí, estic segura que a la senyoreta Ada no li farà res que vagis a buscar bolets amb ella» esdevingueren com una mena de toc de mort per a la seva llibertat amorosa.

Mentre la nostra autora, que reposava còmodament, descrivia les ribes d’un rierol on a la menuda Rockette li agradava de saltironar, Ada llegia asseguda en una riba molt semblant i, de tant en tant, clavava una mirada somiosa a un invitador clap de pins (que més d’un cop havia fet d’aixopluc per als nostres amants) i a Van, que, amb el tors bru, els peus descalços i els camals dels pantalons arremangats, buscava el seu rellotge, que es pensava haver perdut entre els miosotis (però que Ada —ell se n’havia oblidat— duia al canell). Lucette havia abandonat la seva corda de saltar i a la gatzoneta, a la vora del rierol, feia surar una nina de goma de la grandària d’un fetus. Ara i adés li premia el ventre per fer sortir un fascinant raig d’aigua per un foradet que Ada havia tingut el mal gust de perforar en la joguina de color vermell taronja. Amb la sobtada impaciència dels objectes inanimats, la nina se les apanyà perquè se l’emportés el corrent. Van deixà caure els pantalons sota un salze i enxampà la fugitiva. Ada, després de considerar uns moments la situació, tancà el llibre i digué a Lucette, la qual es deixava seduir fàcilment, que ella, Ada, tenia la sensació que s’estava convertint ràpidament en un drac, que les escates ja se li estaven tornant verdes, que ara ja era un drac i que Lucette havia de ser lligada a un arbre amb la seva corda de saltar per tal que Van pogués acudir a salvar-la en el moment just. Per alguna raó desconeguda, a Lucette no li va fer gens de gràcia tot allò, però la força bruta s’imposà. Ada i Van abandonaren la furibunda captiva fortament lligada al tronc d’un salze, i, «arborats» per simular la fugida i la persecució, desaparegueren durant uns preciosos instants en la fosca arbreda de coníferes. Lucette, contorçant-se, havia aconseguit d’alliberar de la corda un dels seus rosats canells i ja gairebé s’havia deslligat del tot quan drac i cavaller retornaren fent cabrioles.

La menuda es queixà a la institutriu, la qual interpretà erròniament tot l’afer (la qual cosa també podria dir-se de la seva nova creació literària), féu cridar Van i, des de darrere les cortines del seu llit, entre bafarades d’embrocació i de suor, li digué que no tornés mai més a enderiar el cap a Lucette per convertir-la en l’heroïna desgraciada d’un conte de fades.

L’endemà al matí, Ada informà la seva mare que Lucette necessitava urgentment un bany i que ella mateixa la banyaria, tant si la institutriu ho trobava bé com si no. «Horosho», digué Marina (mentre es preparava per rebre la visita d’un veí i el seu protégé, un jove actor, en el seu millor estil de gran dama de teatre).

—Però no t’oblidis que la temperatura ha de mantenir-se exactament a vint-i-vuit graus —(com havia estat costum des del segle XVIII)— i no la deixis quedar a l’aigua més de deu o dotze minuts.

—Una idea genial! —exclamà Van, tot ajudant Ada a escalfar l’aigua, a emplenar la vella banyera abonyegada i a entebeir un parell de tovalloles.

Malgrat que només tenia nou anys i estava relativament poc desenvolupada, Lucette no s’havia escapat de l’enganyosa pubescència de les noietes de pèl roig. A les aixelles puntejaven lleument uns fils de seda brillants i tenia un polsim de coure al pubis.

La líquida presó estava a punt i fou regulat el termini d’un quart d’hora en un despertador.

—Deixa-la en remull de primer i ja l’ensabonaràs després —digué Van, amb febril impaciència.

—Sí, sí, sí —exclamà Ada.

—Sóc Van —deia Lucette, dempeus a la banyera, tot estrenyent entre les cames la pastilla de sabó violaci i traient enfora la panxeta brillant.

—Si fas això et convertiràs en un nen —li digué Ada, en to sever—, i no serà gaire divertit.

Cautelosament, la menuda començà a ficar el culet dins l’aigua.

—Està massa calenta —protestà—, massa horriblement calenta!

—Ja es refredarà —replicà Ada—. Deixa-t’hi caure de cop i queda’t tranquil·la. Té, aquí tens la nina.

—Apa, Ada, per l’amor de Déu, deixa-la que es remulli —repetia Van.

—I recorda —féu Ada—: no t’atreveixis a sortir d’aquest bany calentonet fins que toqui el despertador o et moriràs, perquè això és el que diu Krolik. De seguida vindré a ensabonar-te, però no em cridis. Nosaltres anem a comptar els llençols i a triar els mocadors de Van.

Després de tancar amb clau la porta de la cambra de bany, que tenia la forma d’una ela, es retiraren al racó de la part lateral, entre una calaixera i un vell aparell per escórrer la roba en desús, refugi inaccessible a l’ull verd marí del mirall del lavabo. Però amb prou feines havien acabat els seus violents i incòmodes exercicis al fons d’aquell reducte, mentre un flascó de medecina buit marcava estúpidament el compàs damunt la calaixera, quan Lucette començà de cridar-los des deia banyera, i la minyona a picar a la porta: Mademoiselle Larivière també necessitava aigua calenta.

Imaginaren tota mena de nous estratagemes.

Un dia, per exemple, en què Lucette havia estat particularment insuportable, amb el nas ple de mocs i la mà inexorablement agafada a la del seu cosí, sense deixar d’acuitar el seu company amb una obstinació que arribava a ser obsessionant, Van apel·là a tots els seus recursos de diplomàcia, d’encant, d’eloqüència, i digué en veu baixa a Lucette, amb aire de conspirador:

—Mira, petita, aquest llibre marró és un dels meus tresors més preuats. A la jaqueta de l’escola, hi tinc una butxaca especial per portar-lo. Per ell m’he barallat innombrables vegades amb nois dolents que volien robar-me’l. El que tenim aquí —Van tombava els fulls amb veneració— és ni més ni menys que una col·lecció de poemes, els més bells i més famosos de la llengua anglesa. Aquest tan breu, per exemple, el va escriure plorant, fa quaranta anys, el llorejat poeta Robert Brown, aquell ancià cavaller que em va mostrar una vegada el meu pare a Niça, dempeus sota un xiprer al capdamunt d’un penya-segat, contemplant als seus peus les onades escumoses d’un mar blau turquesa, un espectacle inoblidable per a tots els assistents. Es diu «Peteri Margaret». Tens, diguem… —Van es girà devers Ada per consultar-la solemnement amb la mirada—, quaranta minuts… —«Dóna-li una hora sencera, no és capaç d’aprendre’s ni el Mironton, mirontaine»—. Bé, tens una hora per aprendre’t de cor aquests vuit versos. Tu i jo —xiuxiueig confidencial— demostrarem a la teva arrogant i impertinent germana que la petita i estúpida Lucette és capaç de fer qualsevol cosa. Si —amb els llavis a frec dels curts cabells—, si, dolceta meva, arribes a recitar aquesta poesia i deixar Ada bocabadada per no haver fet cap falta (has de tenir molta cura amb els «aquí», «allí» i «allà», i d’altres petits detalls!), si ho aconsegueixes, podràs quedar-te per sempre el preciós volum. —«Deixa-la que ho intenti amb aquell en què es tracta de trobar una ploma de paó i de descobrir-hi el poeta Peacock en persona», féu Ada secament, «és una mica més difícil»—. No, no, Lucette i jo ja hem escollit aquesta breu balada. D’acord. Ara entra aquí —tot obrint una porta— i no en surtis fins que jo et cridi. Altrament, perdràs la recompensa i te’n penediràs tota la vida.

—Oh, Van, els molt bo! —digué Lucette, entrant lentament a la cambra, amb els ulls fits en les fascinants meravelles de la primera plana: el nom de Van, la seva enèrgica rúbrica, alguns dibuixos en tinta, obres d’art com ara una margarida negra (metamorfosi d’una taca casual), una columna dòrica (transformació d’un dibuix anterior més obscè), la delicada filigrana d’un arbre sense fulles (tal com es veia des de la finestra de la seva classe), i diversos perfils de nois (Cheshcat, Zogdog, Fancytart i el mateix Van, un Van molt semblant a Ada).

Van cuità a reunir-se amb Ada a les golfes. En aquell moment se sentia d’allò més orgullós del seu estratagema. Al cap de disset anys el recordaria, amb un estremiment fatídic, en llegir l’última carta rebuda de Lucette, que li havia escrit des de París a la seva adreça de Kingston, el 2 de juny de 1901, «per si de cas»: