26

Per a llur correspondència durant el primer període de separació, Van i Ada s’havien empescat un codi que no van deixar de perfeccionar en el decurs de quinze mesos que seguiren la partida de Van d’Ardis. En total aquella separació duraria prop de quatre anys, des de setembre de 1884 fins a juny de 1888. Aquella llarga separació («el nostre negre arc iris», en deia Ada) fou interrompuda per dos breus interludis (l’agost de 1885 i el juny de 1886), d’una felicitat gairebé insuportable, i un parell d’encontres fortuïts («a través d’un reixat de pluja»). La descripció dels sistemes criptogràfics és una cosa força avorrida. Amb tot, ni que sigui amb renuència, cal facilitar al lector algunes indicacions bàsiques.

Els mots d’una sola lletra no experimentaven cap mena de canvi. En els més llargs, cada lletra era reemplaçada per una lletra posterior en la sèrie alfabètica, de tal manera que el seu número d’ordre, comptant a partir de la lletra primitiva, fos determinat pel nombre de lletres del mot. Així, «love» («amor»), un mot de quatre lletres, esdevenia «pszi» («p» és la quarta lletra després de «l», «s», la quarta després de «o», etc.), mentre que «lovely» (que en ser més llarg fa necessari, en dues ocasions, tornar a començar la sèrie alfabètica, després d’exhaurir-la) esdevenia «ruBkrE», car les lletres de la nova sèrie s’escrivien en majúscula: B, per exemple, equival a la «v», la substituta de la qual havia de ser la sexta lletra (car «lovely» («adorable») en té sis), o sigui wxyzAB, i la «y» encara n’és una de posterior de la nova sèrie: zABCDE.

És un penós moment per al lector d’una obra de divulgació sobre les grans teories cosmogòniques aquell en què l’autor (que ha començat amb paràgrafs fluids, senzills i directes) comença bruscament a engegar fileres de fórmules matemàtiques que obnubilen l’enteniment. Nosaltres no anirem tan lluny. Sabent que es tracta del codi secret dels nostres amants (aquest «nostres» pot constituir, independentment del seu context, un motiu d’irritació, però tant se val), estem segurs que el més ingenu dels nostres lectors, per poc disposat que estigui a considerar les nostres digressions amb una mica més d’atenció i una mica menys d’antipatia, serà perfectament capaç de seguir-nos.

Malauradament, es presentaren complicacions. Ada proposà certes millores, com començar cada carta en francès xifrat per passat a l’anglès xifrat a partir de la primera paraula de dues lletres, i tornar al francès després del primer mot de tres lletres, a part d’alguna altra complicació addicional. A causa d’aquestes millores, els missatges arribaren a ser més difícils de llegir que no pas d’escriure’ls, sobretot perquè ambdós corresponsals, exasperats per la tendra passió, introduïen correccions, recapitulacions, frases ratllades, esmenes i faltes d’ortografia i de criptografia, imputables tant a la seva pròpia lluita contra llur inexpressable aflicció com a la mateixa extrema complicació del codi.

En el segon període de separació, que començà el 1886, el codi tou radicalment alterat. Van i Ada encara se sabien de cor els setanta-dos versos de «The Garden» de Marvell, i els quaranta de la «Mémoire» de Rimbaud. Aquests dos textos els proporcionaren la clau del nou alfabet. Per exemple: v2.11. v2.20. v2.8. significava «love» car la «v» i el número que acompanyava aquesta lletra designaven un vers del poema de Marvell, mentre que el número següent determinava la posició en l’esmentat vers de la lletra buscada (així: v2.11 significava «onzena lletra del segon vers»). Em penso que queda prou clar. Encara: quan, per tal de fer la pista més difícil de seguir, s’utilitzava el poema de Rimbaud, la lletra que precedia el número del vers anava escrita en majúscula. Una vegada més, aquesta mena d’explicació és empipadora i tan sols resulta divertida de llegir-la amb el propòsit (inútil, em temo) de buscar errors en els exemples. De totes maneres, aviat va resultar que aquest segon codi presentava més inconvenients que no pas el primer. La prudència exigia que els corresponsals no tinguessin cap còpia, impresa o manuscrita, dels dos poemes, i, per meravellosa que fos la seva memòria, era fatal que la freqüència dels errors comesos tingués tendència a augmentar.

Durant l’any 1886 s’escrigueren amb tanta assiduïtat com ho havien fet anteriorment: mai menys d’una carta per setmana; però, cosa estranya, en el tercer període de separació, de gener de 1887 a juny de 1888 (després d’una conferència telefònica de llarga durada i d’una breu entrevista), llurs cartes es tornaren més escadusseres: Ada n’escrigué tot just una vintena (tan sols dues o tres en la primavera de 1888) i Van més o menys el doble. No podrem citar cap passatge d’aquesta correspondència perquè totes les cartes foren destruïdes el 1889.

(Suggereixo de suprimir aquest capítol totalment. Nota d’Ada).