10

Dinar a Ardis Hall, un dia de la setmana. Lucette, entre Marina i la institutriu; Van, entre Marina i Ada; Dack, el gos de color castany daurat, sota la taula, o bé entre Ada i Mademoiselle Larivière, o bé entre Lucette i Marina. (Van detestava els gossos secretament, sobretot durant les menjades, i especialment aquell esguerro allargassat i petit al qual pudia l’alè). Grandiloqüent i saberuda, Ada podia contar un somni, descriure una curiositat d’Història Natural, comentar els savis artificis literaris d’algun autor —com el monologue intérieur de Paul Bourget, copiat del vell Lleó— o denunciar alguna grotesca atzagaiada de l’última crònica d’Elsie de Nord, una vulgar literata demimondaine que es pensava que Lyovin anava per Moscou amb un nagol’ nïy tulup, «una samarra de mugic de pell de be, amb el cuir a la part de fora i folrat per dins», segons la definició d’un diccionari que aparegué a les mans de la nostra comentarista com per art de màgia, un diccionari que les Elsies no saben procurar-se mai. La forma espectacular de manejar les oracions subordinades, les seves digressions entre parèntesis, la tensió sensual que sabia imprimir als monosíl·labs contigus («Idiot Elsie simply can’t read»), tot això, d’una manera o altra, acabava per produir en Van l’efecte d’exòtiques carícies —en una afrodisíaca sensació cap a l’esquerra—, una sensació que l’irritava i alhora li causava un plaer pervers.

La seva mare li deia «preciosa meva» i puntejava els seus discursos amb breus exclamacions: «Terriblement divertit!» o «Oh, això és adorable!». Però no per això deixava de permetre’s observacions més crítiques, com ara; «Seu una mica més dreta» o «Menja, preciosa meva» (tot subratllant el «menja» amb un accent d’incitació maternal molt diferent dels sarcasmes espondaics de la seva maliciosa filla).

Ada, ara asseguda ben dreta, amb la flexible esquena ben adaptada al respatller, adés, quan els seus pensaments o l’aventura que contava assolia un grau de suprema intensitat, inclinant-se sobre el plat (és a dir, no: aleshores el plat ja havia estat retirat pel previsor Price) i envaint la taula, amb els colzes al damunt, per tornar a la seva posició anterior, tot fent gestos extravagants, mentre deia «llarg, llarg» i elevava les mans amunt, amunt, per acompanyar la paraula amb la mímica.

—Però, preciosa, no has tastat la… Price, voleu portar la…?

La què? La corda per la qual s’enfila l’ajudant del faquir amb el cul a la fresca en l’abrusador atzur?

—Era una mena de llarg, llarg…, bé, vull dir… —(pausa breu)—, una mena de tentacle… No, a veure… —(sacsejava el cap i arrugava les faccions, com si volgués desembolicar la troca d’una estrebada).

No. Enormes prunes de color porprat, una de les quals s’havia badat de tan madura i mostrava el groc de les seves entranyes.

—I jo era allí… —(els cabells li cauen sobre la cara, la mà vola a la templa, tot esbossant, sense arrodonir-lo, el gest d’apartar-se els cabells; i tot seguit, bruscament, un esclafit de rialla ronca, acabant amb una tosseta humida)—. No, seriosament, mama, mira d’imaginar-te la teva pobra filla incapaç de pronunciar un mot, però cridant, cridant sense parlar, perquè per fi comprèn…

A la tercera o quarta menjada, també Van comprengué una cosa: lluny de correspondre a les exhibicions d’una criatura brillant que procura d’enlluernar el nouvingut, el capteniment d’Ada calia interpretar-lo com una temptativa desesperada, i força intel·ligent, d’impedir que Marina s’apropiés de la conversa i la convertís en una conferència sobre el teatre. Marina, d’altra banda, mentre esperava l’oportunitat de posar al trot els cavalls de la troika del seu hobby, experimentava un cert plaer professional en representar el paper ben trillat de la tendra mare orgullosa de l’encant i l’enginy de la seva filla, i que, al seu torn, dóna expressió al seu propi encant i al seu propi enginy en la indulgència amb què tolera la frondosa loquacitat de la nena. Ella era qui s’exhibia i no pas Ada! I quan Van hagué computat la vertadera situació, aprengué a aprofitar les pauses (quan Marina es disposava a omplir-les amb algunes Stanislavskianes selectes) per llançar Ada a les aigües turbulentes de la Badia de la Botànica, un viatge que en d’altres moments li havia fet por, però que resultava la manera més segura i més senzilla de donar un cop de mà a la seva Ada. La tàctica era especialment important a l’hora de sopar, per tal com Lucette i la seva institutriu sopaven abans a la seva cambra, de manera que Mademoiselle Larivière no hi era, en aquells moments crítics, i no podia ficar la cullerada amb les pintoresques referències als seus treballs literaris (ara estava polint el seu famós Diamond Necklace) o als seus records de la primera infància de Van, com aquells, eminentment grats, en els quals figurava el seu amat preceptor rus, que li feia amablement l’aleta, que escrivia en rus versos «decadents» de ritmes lliures i bevia a la russa en la soledat de la seva cambra.

Van: «Aquesta flor groga», (tot indicant la floreta delicadament pintada en un plat d’Eckercrown)…, «és un ranuncle?».

Ada: «No. Aquesta flor groga és la vulgar “meravella dels aiguamolls”, la Caltha palustris. Als nostres camps, els camperols l’anomenen impròpiament “cowslip” (“primavera”); però, com tothom sap, la vertadera “primavera”, la Primula veris, és una planta completament distinta».

—Ah, sí —féu Van.

—Sí, així és —intervingué Marina—. Quan jo interpretava el paper d’Ofèlia, el fet d’haver col·leccionat flors…

—T’ajudava, sens dubte —tallà Ada—, i el nom rus d’aquesta Caltha és Kuroslep (que els mugics de Tartària, pobres esclaus, apliquen erròniament al ranuncle) o també Kaluzhnitsa, com es diu, correctament, a Kaluga, EUA.

—Ah —féu Van.

—Com en el cas de moltes d’altres flors —prosseguí Ada, amb el somriure tranquil d’un savi foll—, el malaurat nom francès d’aquesta planta, «souci d’eau», ha estat traduït, o hauríem de dir transfigurat…

—O bé «desflorat» —aventurà Van Veen.

—Je vous en prie, mes enfants! —intervingué Marina, que havia seguit la conversa amb dificultat, i ara temia, per una incomprensió secundària, que les metàfores esdevinguessin massa lliures.

—Per sort, aquest matí mateix —continuà Ada, sense dignar-se alleujar la preocupació de la seva mare—, la nostra erudita institutriu, que també va ser la teva, Van… —Per primer cop pronunciava el seu nom…, en una lliçó de botànica!—, i que és bastant severa amb els traductors·traïdors de llengua anglesa i els seus disbarats —per bé que sospito que les seves raons són més xovinistes que no pas artístiques i morals—, m’ha fet prestar atenció —la meva vacil·lant atenció— a algunes superbes «desfloracions», com dius tu, Van, comeses per un tal senyor Fowlie en la versió soi-disant literal (i qualificada per Elsie de «sensible» —sensible!— en un recent article elogiós) del poema de Rimbaud «Mémoire», que afortunadament —i clarividentment— em va fer aprendre de cor (per bé que sospito que ella s’estima més Musset o Coppée).

—«… les robes vertes et déteintes des fillettes…» —cità Van, triomfalment.

—Eg-sactament —(imitació de Dan)—. Bé, Larivière només em permet de llegir Rimbaud en l’antologia Feuilletin, la mateixa que tu tens, sens dubte, però em proposo d’obtenir ben aviat les seves œuvres complètes, oh, ben aviat, molt abans del que algú pugui creure. Per cert, ella baixarà de seguida després d’acotxar Lucette, la nostra estimada de pèl roig, que a hores d’ara ja es deu haver posat la camisola verda…

—Angel moy —implorà Marina—, estic segura que a Van no l’interessen les camisoles de Lucette!

—… verda, com el verd dels salzes, i d’haver comptat les ovelletes del seu ciel de lit, que Fowlie tradueix com «el llit del cel», en comptes de «baldaquí» o «dosser». Però tornem a la nostra pobra flor. El fals louis d’or d’aquesta antologia d’immund francès, és la transformació de «souci d’eau» en «preocupació de l’aigua», malgrat que Fowlie tenia a la seva disposició dotzenes de sinònims i tota mena de sobrenoms associats amb les festes de la fecunditat, siguin aquestes el que siguin.

—D’altra banda —digué Van—, és fàcil d’imaginar una senyoreta Rivers igualment bilingüe comparant amb l’original una versió francesa de, per exemple, el Garden de Marvell…

—Oh! —exclamà Ada—. Jo puc recitar Le jardin en la meva transversió personal… A veure…

—Escolteu, nens! —va interrompre Marina, aquesta vegada resoludament, tot alçant les mans amb gestos pacificadors—. Quan jo tenia la teva edat, Ada, i el meu germà tenia la teva. Van, parlàvem del croquet, de ponis i de gossets, de l’última festa infantil, de la pròxima excursió al camp i de…, oh, d’un milió de coses boniques i normals, però mai, mai, de vells botànics francesos i de Déu sap què!

—Però fa un moment ens has dit que col·leccionaves flors —argüí Ada.

—Oh, tan sols una temporada, en un indret de Suïssa, no recordo quan. Això ara no té cap importància.

La referència era a Ivan Durmanov, que havia mort de càncer de pulmó anys enrere en un sanatori (en algun lloc de Suïssa, no pas massa lluny d’Ex, on Van va néixer vuit anys més tard). Marina parlava sovint del seu germà, que havia estat un violinista famós a l’edat de divuit anys; però ho feia sense cap particular mostra d’emoció, així que a Ada li va sorprendre d’advertir que en aquesta ocasió l’espessa capa de maquillatge de la seva mare s’havia començat a fondre sota una sobtada torrentada de llàgrimes (potser alguna al·lèrgia a les velles flors dissecades, o un atac de febre del fenc, o una crisi de gencianitis, com permetria de determinar-ho retrospectivament un diagnòstic lleugerament posterior). Marina es mocà, amb el so d’un elefant, com deia ella mateixa, i en aquell moment Mademoiselle Larivière baixà a prendre el cafè i a evocar els records que tenia de Van, aquell bambin angélique à neuf ans que adorava —quina preciositat!— Gilberte Swann et la Lesbie de Catulle (i que havia après, tot sol, a descarregar la seva adoració tan bon punt el llum de petroli sortia de la cambra a la mà de la mainadera negra).