17

El més voluminós diccionari de la biblioteca deia del mot «Llavi»: «Cadascuna de les dues parts carnoses mòbils que limiten una obertura».

Mileyshiy Émile, com Ada anomenava Monsieur Littré, ho definia així: «Partie extérieure et charnue qui forme le contour de la bouche… Les deux bords d’une plaie simple». (Simplement parlem amb les nostres ferides; amb les nostres ferides procreem). «… C’esf le membre qui lèche». Benvolgut Émile!

Una enciclopèdia russa, petita però gruixuda, no volia veure en la paraula «guba» (llavi) més que un tribunal administratiu de l’antiga Lyaska o bé un golf de l’Àrtic.

Els llavis de Van i d’Ada eren absurdament idèntics, en color i en textura. Per la seva forma, el llavi superior de Van recordava una au marina de llargues ales vista de front, i l’inferior, gruixut i adust, comunicava a la seva expressió habitual un aire de brutalitat. D’aquesta brutalitat no n’hi havia gota en el cas dels llavis d’Ada, però la forma d’arc del llavi superior i la molsudesa de l’inferior, amb el seu gest desdenyós i el seu color rosa opac, repetien la boca de Van en estil femení.

Durant la fase dels petons (quinze dies de llargues besades humides, gens saludables per cert) semblava que entre els seus cossos assedegats s’hi interposava una pantalla de seguretat pudibunda; era inevitable, però, que certs contactes i contracontactes travessessin aquella pantalla, amb llunyanes vibracions de crits desesperats. Incansablement, conscienciosament, delicadament, Van fregava i refregava els seus llavis sobre els llavis d’Ada, atacant, a contrapèl, el seu vellut ardent, de dalt a baix, de dreta a esquerra, cap a dins, cap a fora, devers la vida i devers la mort, i hi trobava un sabor delitós en el contrast entre la carícia alada de l’idil·li visible i la congestió brutal de la carn oculta.

Hi hagué d’altres besades.

—M’agradaria de tastar —féu ell— l’interior de la teva boca. Déu meu, com em plauria de ser un Gulliver patufet per poder explorar aqueixa cova!

—Puc prestar-te la llengua —digué ella, i dit i fet.

Una grossa maduixa bullida, encara molt calenta. Van la xuclava tan endins de la seva boca com podia. L’abraçava amb força i li llepava el paladar. Se’ls humitejava la barbeta de saliva.

—Mocador —demanà la noia, i sense més ni més li ficà la mà a la butxaca dels pantalons, però la va retirar tot seguit, i demanà que l’hi donés ell mateix.

Sense comentaris.

(«Vaig apreciar el teu tacte», li digué ell un dia quan rememoraven, entre somriures i estremiments retrospectius, aquelles delícies i aquelles dificultats. «Però quina manera de perdre el temps! Òpals que no es poden recuperar!»).

Van descobria la cara d’Ada. El nas, la galta, la barbeta, tot era de tal dolcesa de contorns (associacions retrospectives amb records, capells florejats i les cortesanes terriblement cares a Wicklow), que un admirador extravagant hauria evocat fàcilment el pàl·lid plomall d’una canya, aquell home no pensant —pascaltrezza— tot modelant el seu perfil, mentre que un dit més infantil i més sensual s’hauria complagut, i es complaïa, de fet, a palpar aquell nas, aquella galta, aquella barbeta. Les remembrances, com en Rembrandt, són obscures però festives. Les figures remembrades es vesteixen per a l’ocasió i s’estan immòbils. La memòria és un estudi fotogràfic de luxe en una infinita 5th Power Avenue. La cinta de vellut negre que subjectava la seva cabellera aquell dia (el dia de la imatge mental) realçava el llustre de la seva templa sedosa i la clenxa, que semblava traçada amb un guix. La cabellera li queia llarga i llisa sobre el coll, i s’escampava a les espatlles, de manera que entre les llenques de bronze negre s’entreveia, en forma d’elegant triangle, la pal·lidesa mat de la seva pell.

Accentuant el nas lleugerament arremangat d’Ada, tindríeu el nas de Lucette; menys arremangat, hauria estat el d’un samoiede. Totes dues germanes tenien les dents una mica massa llargues, i el llavi jussà massa carnós per als cànons de la bellesa ideal, marmòria, de la mort; i com que sempre duien el nas carregat, les dues noietes, de perfil, tenien un aire una mica somiador o espantat (sobretot més tard, als quinze i als dotze anys). La blancor desllustrada de la pell d’Ada (als dotze anys, als setze, als vint, als trenta-tres, etc.) era incomparablement més rara que no pas el rosat daurat de Lucette (als vuit anys, als dotze, als setze, als vint-i-cinc…, fi). Tant en l’una com en l’altra, la línia llarga i pura del coll, herència directa de Marina, excitava els sentits amb misterioses i inefables promeses (que la mare no havia mantingut).

Els ulls. Els ulls castany obscur d’Ada. Què són els ulls al capdavall? (pregunta Ada). Dos forats a la màscara de la vida. Què podrien significar (pregunta Ada) per a un ésser vingut d’un altre corpuscle o bombolla làctia, l’òrgan de visió del qual fos (diguem) un paràsit intern semblant a la forma escrita del mot «deïficat»? Què representarien per a qualsevol dos ulls, dos bells ulls (d’home, de lemúrid, de mussol) que trobés abandonats al seient d’un taxi? Amb tot, cal que descrigui els teus. L’iris castany obscur, quasi negre, amb tot d’espurnes o palletes d’ambre disposades entorn de la pupil·la seriosa com un rellotge de sol d’hores idèntiques. Les parpelles; una mena de plecs, v skladochku (que en rus rima amb el diminutiu del seu nom, en cas acusatiu). Forma de l’ull: llangorós. L’alcavota de Wicklow, aquella nit satànica, de neu negra i fangosa, que marca l’hora més tràgica, l’hora gairebé fatal de la meva existència (Van, gràcies a Déu, té noranta anys ara. En lletra d’Ada), insistia, amb singular energia, en els «llargs ulls» de la seva adorable i patètica neboda. Amb quina dolorosa tenacitat ha cercat en tots els bordells del món rastres i signes del meu inoblidable amor!

Van descobria les seves mans (oblidem ara tot allò de les ungles mossegades). El patetisme del carp, la gràcia de les falanges, que exigien genuflexions retudes, mirades ennuvolades per llàgrimes desbordants, suplicis d’adoració irreductible. Ell li prenia el canell com un metge moribund. Li acaronava —foll pacífic— les estries paral·leles de delicat borrissol que li aombraven l’avantbraç. Després retornava a les regions metacarpianes. Els dits, si et plau.

—Sóc una sentimental —deia ella—. Podria dissecar un coala, però no pas el seu cadell. M’agraden els mots «damisel·la», «englantina», «elegant». M’encanta que besis la meva allargada i blanca mà.

Tenia al dors de la mà esquerra la mateixa taqueta obscura que hi havia a la dreta de Van. Tant si ho volia fer creure, com si parlava per parlar, afirmava que aquella taca era el vestigi d’un desig que Marina havia fet extirpar amb el bisturí uns anys abans, perquè estava enamorada d’un poca-vergonya que es queixava que allò semblava una xinxa.

Els capvespres silenciosos, un podia sentir el repetit xiulet i el tut-tut del tren de Toulouse entrant al túnel, des del capdamunt del turó, on s’intercanviaven aquestes rèpliques:

—«Poca-vergonya» és una mica massa fort —remarcava Van.

—Ho deia d’una manera amistosa.

—Tot i així. Em penso que el conec. Té menys cor que no pas enginy, això és un fet.

Mentre ell la mira, el palmell de la gitana que demana almoina esdevé la de la generosa que demana una llarga vida. (Quan assoliran els directors de cinema el nivell que ja hem abastat nosaltres?). Parpellejant sota el sol verd que travessava el fullam d’un bedoll, Ada explicava al seu apassionat endevinaire que els jaspiats circulars que ella compartia amb la Katya de Turgenev, una altra noieta innocent, eren anomenats «valsos» a Califòrnia («perquè la señorita ballarà tota la nit»).

El 21 de juliol de 1884, el dia del seu dotzè aniversari, Ada havia deixat de mossegar-se les ungles (les de les mans, però no pas les altres), amb un gran esforç de voluntat (com el que faria vint anys més tard quan deixaria el cigarret). Per dir la veritat, hem de reconèixer que es va permetre certes excepcions, com una recaiguda en el deliciós pecat per Nadal, quan no vola el Culex chateaubriandi Brown. Prengué una nova i definitiva resolució la vigília d’Any Nou, després que Mademoiselle Larivière l’amenaçà amb untar-li els dits amb mostassa i cobrir-los-hi després amb unes caputxetes verda, groga, taronja, vermella i rosada fetes amb roba de cotó (l’índex groc fou una trouvaille).

Poc temps després del picnic del natalici, quan el desig de besar les mans de la seva petita enamorada havia esdevingut una tendra obsessió en Van, les ungles de les seves mans, bé que conservant encara la forma quadrangular, havien esdevingut prou fortes per haver-se-les amb les lacerants coïssors que experimentava a mitjan estiu la canalla local.

Durant la primera setmana de juliol, amb diabòlica puntualitat, apareixia la femella del mosquit de Chateaubriand. Aquest Chateaubriand (Charles), que fou el primer, no pas a ser picat pel mosquit, ans a capturar-lo en un flascó, i a fer-lo arribar, amb clamors d’exultant vindicació, al professor Brown, el qual redactà una «Descripció Original» de l’insecte més aviat matussera («petits palps negres…, ales transparents…, grogoses sota certes llums…, les quals caldrà apagar si hom té les finestraten [l’impressor és alemany!]…», The Boston Entomologist, número d’agost de 1840, compost a corre-cuita), no tenia cap mena de parentiu amb el gran poeta i memorialista nascut entre París i Tagne (com més li calia, deia Ada, tan afeccionada a fer creuaments d’orquídies).

… de rascar, amb les urpes o les ungles, els indrets visitats per l’insecte de potes peludes, caracteritzat pel seu insaciable i temerari apetit de sang d’Ada i d’Ardelia, de Lucette i de Lucile (multiplicades per les picors).

El «monstre» apareixia tan sobtadament com desapareixia. Es posava sobre les cames i els braços nus sense fer cap zumzeig, en una mena de silenci recueilli; en canvi, la penetració de la seva trompa, un element verament infernal, feia l’efecte de l’esclat dels metalls d’una banda militar. Cinc minuts després de l’atac del crepuscle, entre l’escalinata del porxo i el jardí crepitant de grills, començava la irritació ferotge, que el fort i l’indiferent ignorava (confiant que no duraria més d’una horeta), però que feia que el feble, l’adorable, el voluptuós es gratés, es gratés i es gratés rabejosament (argot de cantina). «Sladko (Deliciós)!», solia exclamar Pushkin, atacat al Yukon per una espècie distinta. Les ungles de la malaurada Ada romanien tenyides de granat durant tota la setmana que seguia el seu aniversari. Es gratava amb un delit que li feia perdre el món de vista: després d’una sessió particularment extàtica, la sang li rajava literalment dels panxells —feia pena de veure, com rumiava el seu acorat admirador—; al mateix temps, era un espectacle escruixidorament fascinant (car no hem d’oblidar, per cert, que nosaltres som visitants i investigadors en un estrany univers).

La pell lletosa de la noieta, tan excitantment delicada, als ulls de Van, tan vulnerable al fibló del monstre, era al mateix temps tan sòlida com un teixit de seda de Samarcanda, i resistia les agressions de què era objecte quan Ada, amb la mirada velada com en l’èxtasi amorós (aquell esguard que Van començava de descobrir quan es besaven immoderadament), els llavis entreoberts, les dents brillants de saliva, es gratava amb els cinc dits les favasses rosades produïdes per la picada del rar insecte (dues vegades descrit —no pas simultàniament— per dos vells irats: el segon fou Braun, dipteròleg de Filadèlfia, molt més estimable en el seu camp que no pas el Brown de Boston), i quin estrany objecte d’entusiasme aquella imatge de la meva estimada tractant de calmar els ardors de la seva preciosa pell, tot traçant ferotgement sobre la cama encisera, de primer, solcs perlats, després de color de robí, fins atènyer la beatitud embriagada en què el furor de la coïssor es precipitava, com en un buit, amb renovada energia.

—Mira —digué Van—, si no pares de gratar-te de seguida, quan hagi comptat un, dos, tres, obriré aquesta navalla —l’obria— i em tallaré la cama, perquè faci joc amb la teva. Oh, t’ho prego, devora’t les ungles! Qualsevol cosa abans que això.

Potser perquè el riu de la vida de Van era ja massa amarg (fins i tot en aquella època feliç), el mosquit de Chateaubriand mai no demostrà gaire interès en ell. Avui dia l’espècie sembla estar a punt d’extingir-se, a causa del refredament del clima i de l’estúpid assecament dels encantadors aiguamolls de la regió de Ladore i a les immediacions de Kaluga, Conn., i Lugano, Pa. (Em diuen que un petit nombre d’exemplars, femelles exclusivament, replenes de la sang del seu afortunat caçador, han estat recentment recollits en un hàbitat secret, força allunyat de les esmentades estacions. Nota d’Ada).