7
Saludà el naixement d’aquest segle plàcid i pròsper (més de la meitat del qual ja hem viscut Ada i jo) tot posant-se a treballar en una segona faula filosòfica, una «denúncia de l’espai» (que mai no acabaria, però que, en visió retrospectiva, constitueix un prefaci al seu La textura del Temps). Una part d’aquest tractat, d’un estil més aviat amanerat, però desafiant i sòlid, aparegué en el primer número (gener de 1904) d’una publicació mensual nord-americana, avui famosa, The Artisan, i un comentari sobre el fragment es conserva en una de les cartes tràgicament formals (totes han estat destruïdes, tret d’aquesta) que la seva germana li enviava per correu de tant en tant. Aquella mena de correspondència no clandestina s’havia iniciat amb el tàcit acord de Demon, després de l’intercanvi epistolar que seguí la mort de Lucette.
I per sobre els cimadals del Tacit
ell, l’expulsat del Paradís, vola:
sota seu, el mont Peck brilla
talment la faceta d’un diamant.
Semblaria, en efecte, que si haguessin continuat ignorant-se mútuament Van i Ada, haurien pogut suscitar més sospites que la carta següent:
Agàvia Ranch
5 de febrer de 1905
Acabo de llegir Reflexions a Sidra, d’Ivan Veen, i el considero un treball important, estimat professor. Les «sagetes perdudes del destí» i d’altres trets poètics m’han fet recordar les dues o tres vegades que vingueres a la nostra casa de camp a prendre el te i tastar els nostres muffins vint anys enrere. Jo era aleshores, com recordaràs (frase presumptuosa!) una petite fille modèle, que practicava el tir a l’arc prop d’un gerro i d’una balustrada; tu eres un escolar tímid (del qual podria ser que jo estigués una miqueta enamorada, o això deia la meva mare!) i recollies submisament les fletxes que jo havia perdut als bàsquets perduts del castell perdut on transcorregué la infantesa de la malaurada Lucette i de la molt feliç Adette, i que avui és una «Llar per a Negres Cecs». La meva mare i Lucette haurien aprovat segurament l’opinió de Dasha, que desitjava que Ardis fos piadosament ofert a la seva secta. Dasha, la meva cunyada (has de veure-la aviat, sí, sí, és molt més somiadora i encantadora i intel·ligent que no pas jo), que és qui m’ha fet conèixer el teu treball, em demana que et digui que espera «renovar» el tracte amb tu —potser al Bellevue, a Mount Roux—, a l’octubre. Em sembla que en certa ocasió vas conèixer la bonica senyoreta «Kim» Blackrent; doncs bé, aquest és exactament el tipus de la nostra estimada Dasha. És una artista en la percepció i la persecució de l’originalitat; es consagra a tota mena d’estudis, dels quals jo ignoro fins i tot el nom! Ja renuncià a Chose (on ensenyava Història, sale histoire, com solia dir Lucette: que graciós i que trist!). Pera ella tu ets le beau ténébreux, perquè un dia, que arribà en ales de libèl·lula, poc abans del meu matrimoni, assistí —vull dir, simplement, un bell dia: em perdo en el meu estil, el meu peristil— a una de les teves conferències sobre els somnis, i, un cop acabada, se t’apropà a parlar-te del seu últim malson curosament mecanografiat en holandesos ordenats i cosits, i tu te la vas mirar obscurament i et negares a acceptar l’informe. Doncs bé, s’ha adreçat a l’oncle Dementiy per tal que aquest exhorti le beau ténébreux a anar a Mount Roux, Bellevue Hotel, a l’octubre, cap al dia 17, segons crec, però ell s’ha limitat a riure i a dir que és a Dashenka i a mi a qui correspon d’arranjar les coses.
Així, doncs, altre cop felicites, estimat Ivan! Totes dues pensem que ets un artista meravellós, inimitable, que també hauria de «limitar-se a riure» quan els crítics cretins, i particularment els crítics anglesos de classe baixa-alta-mitjana, titllen el seu estil de «preciosista», com el granger nord-americà que troba «peculiar» el seu rector perquè sap grec.
P. S. Dushevno klanyayus («m’inclino anímicament»: construcció vulgar i incorrecta que suposa la penosa imatge d’una ànima fent reverències) nashemu zaochno dorogomu professoru (davant el nostre estimat, bé que invisible, professor), o kotorom mnogo slïshal (de qui tant he sentit a parlar) ot dobrago Dementiya Dedalovicha i sestritsi (al bon Demon i la meva germana).
S uvaxheniem (amb respecte).
Andrey Vaynlender
L’espai moblat, l’espace meublé (que tan sols coneixem en la mesura en què està moblat i ple, per bé que el seu contingut sigui l’«absència de substància», noció que ofereix igualment un assentament a la ment), és de naturalesa principalment aquàtica, si més no en el nostre planeta. D’aquesta forma destruí Lucette. Una altra varietat, més o menys atmosfèrica, però no menys gravitacional i repugnant, acabà amb Demon.
Un matí de març de 1905, a la terrassa de Vil·la Armina, assegut com un sultà en una catifa, voltat per quatre o cinc noies nues i mandroses, Van obrí indolentment l’edició de Niça d’un diari nord-americà. En la quarta a cinquena catàstrofe aèria del nou segle, una gegantina màquina voladora s’havia desintegrat inexplicablement a quinze mil peus sobre l’oceà Pacífic, entre les illes Lisiansky i Laysanov, en la regió de Gavaille. La llista de «personalitats» desaparegudes comprenia el cap de publicitat d’uns grans magatzems, el capataç interí de la divisió de laminat d’acer d’una empresa de reproduccions facsímils, un executiu d’una firma de discos, el soci principal d’un bufet d’advocats, un arquitecte de gran experiència anterior en matèria aeronàutica (en aquest cas un error de càlcul impossible d’arreglar), el vice-president d’una companyia d’assegurances, un altre vice-president, aquest cop d’un consell regulador, Déu sap el que això volia dir…
—Tinc gana —digué una maussade bellesa libanesa, de quinze ardents estius.
—Toca la campaneta —contestà Van, continuant en un estat de curiosa fascinació la lectura d’aquell catàleg de vides etiquetades:
… el president d’una firma distribuïdora de licors a l’engròs, el gerent d’una empresa especialitzada en la instal·lació de turbines, un fabricant de llapis, dos professors de filosofia, dos periodistes (que ja no tenien res que informar), l’interventor adjunt d’un banc de comerç distribuïdor de licors a l’engròs (error del linotipista o del tipògraf), l’interventor adjunt d’una companyia de gestió, un president, el secretari d’una agència de premsa…
Els noms d’aquells importants personatges i els d’una vuitantena més d’homes, dones i criatures silenciosos, morts en l’aire blau, no havien de ser revelats al públic abans que tots els seus parents haguessin pogut ser avisats; però la relació d’aquelles simples abstraccions resultava massa impressionant per no donar-ne un avenç al lector a mena d’aperitiu, i tan sols l’endemà al matí Van s’assabentà que el president d’un banc, perdut en el garbuix final del text, era el seu pare.
«Les sagetes perdudes del destí de cada persona resten disperses al seu voltant», etc. (Reflexions a Sidra).
La darrera vegada que Van havia vist el seu pare fou a casa seva, un dia de primavera de 1904. Hi havia d’altres persones presents: el vell Eliot, l’agent de propietats immobiliàries, dos advocats (Grombchevski i Gromwell), el doctor Aix, expert en objectes d’art, Rosalind Knight, la nova secretària de Demon, i el solemne Kithar Sween, un banquer que als seixanta-cinc anys havia esdevingut un autor d’avantgarde; en el curs d’un any miraculós havia produït The Waistline, sàtira en vers lliure sobre els costums culinaris anglo-nord-americans, i Cardinal Grishkin, narració d’una subtilitat deliberada, escrita en llaor de l’Església de Roma. El poema no era molt més que el parpelleig d’un mussol; quant a la novel·la, havia estat ja qualificada de «seminal» per crítics joves i famosos (Norman Girsh, Louis Deer i molts d’altres), tots els quals l’alabaven en to reverent, però tan agut que l’orella d’una persona corrent no era pas capaç de copsar gran cosa de tota aquella volubilitat de tiple; tot semblava, emperò, molt apassionant, i després d’una allau d’assaigs obituaris apareguts el 1910 (Kithar Sween: l’home i l’escriptor, Sween, com a poeta i com a persona, Kithar Kirman Lavehr Sween: assaig de biografia), tant la sàtira com la novel·la caigueren en un oblit tan absolut com la supervisió efectuada pel nostre capataç interí sobre la regulació de l’experiència anterior, o l’edicte de Demon.
La conversa de sobretaula tractà principalment de negocis. Demon havia adquirit recentment una petita illa al Pacífic, idealment rodona, amb una casa rosada sobre el promontori verd, i una platja arenosa que, a vista d’ocell, semblava un farbalà, i ara desitjava de vendre el petit i preciós palazzo d’East Manhattan, que Van no volia. El senyor Sween, cobdiciós professional amb els dits gruixuts adornats d’anells refulgents, digué que ell podria comprar-lo si Demon hi incloïa alguns quadres. El tracte no es concretà.
Van prosseguí els seus estudis en privat fins que fou elegit (als trenta-cinc anys!) per ocupar la càtedra Rattner de filosofia a la Universitat de Kingston. El Consell s’havia decidit després de dramàtiques circumstàncies, car els altres dos candidats, erudits de sòlida reputació, de molta més edat i qualificacions, reconeguts fins i tot a Tartària (comarca que havien visitat sovint, amistosos i complaents), havien desaparegut misteriosament (morts, potser, sota noms falsos, en l’accident mai no explicat que s’esdevingué sobre el somrient oceà) a l’«hora onzena», i estava previst que la càtedra perdria la seva dotació si romania vacant més temps de l’autoritzat pels reglaments de Kingston, per tal de donar-ne l’oportunitat a una altra, fins aleshores menys cobdiciada, però no pas menys estimable. Van ni en tenia necessitat, d’aquell honor, ni l’apreciava, però l’acceptà amb esperit de bonhomiosa perversitat o de perversa gratitud, o simplement en record del seu pare, que havia estat d’alguna manera embolicat en aquell afer. No es va prendre el càrrec massa seriosament, i reduí al mínim més estricte, deu o dotze per any, el nombre de les seves conferències, que pronunciava en un to nasal, a causa principalment d’un nou model d’«enregistrador de veu», difícil de trobar al mercat, que duia ocult a la butxaca de l’armilla, juntament amb una capsa de píndoles antisèptiques Venus, mentre movia els llavis en silenci i pensava en la plana inacabada que l’esperava sota el llum encara encès del seu escriptori, entre els fulls escampats del seu manuscrit. Passà a Kingston una vintena de tristos anys (matisats amb viatges a l’estranger), com un personatge obscur, al voltant del qual no es teixí cap llegenda, ni a la universitat ni a la ciutat. Poc estimat pels seus austers col·legues, desconegut als bars de la localitat, gens enyorat pels seus estudiants del sexe masculí, es retirà el 1922, i visqué des d’aleshores a Europa.