Segon grup: els fills segons
La segona hipòtesi, i com a conseqüència de l’anterior, és que, si la viudetat es produïa en la casa negoci del fill segon o següents, que només comptaven amb la llegítima i el dot de la dona, rarament aquesta, un cop viuda, podia afrontar tota sola un situació de risc i li resultava més senzill legalitzar la suma de capitals i enfortir el patrimoni, especialment de cara als fills, mitjançant un nou matrimoni. Tot i que hem vist que la possibilitat de mantenir el negoci només posava com a condició no tornar-se a casar i mantenir el nom del marit, la veritat és que això només sembla complir-se de forma real en casos de patrimoni notable. És el cas de les viudes Quer i Oliveró d’altres gremis, i especialment el d’Eulàlia Ferrer, viuda de Brusi. Quan la dona parteix d’una situació econòmica no tan sòlida o amb perspectives de ser substituïda pels fills, tot i que no podem assegurar-ho de forma generalitzada, ha d’acollir-se a les altres vies de supervivència d’economia familiar.
Maria Oller va casar-se amb Pere Canals de Tarragona, de qui va enviudar el 1801. Era la impremta oficial de Tarragona i hi va incorporar Miquel Puigrubí com a regent. Amb l’arribada de la Guerra del Francès, aquesta impremta va treballar inicialment per a la Junta Superior quan s’hi va traslladar fugint de la Barcelona ocupada. Cal suposar que la guerra va precipitar el control per part de Puigrubí a causa de la dificultat de treball en aquelles condicions. Segons Feliu Elias, la viuda s’acabaria casant amb Puigrubí, però no hauríem de descartar que fos una filla de Maria Oller i Pere Canals la qui es casés amb el regent, ja que els successors de Puigrubí duen els cognoms Puigrubí Canals, i no pas Puigrubí Oller, com hauria correspost si hagués estat ella qui s’hi hagués casat.
Una altra combinació a conseqüència de la mort de l’impressor és el cas de la impremta de Joan Dorca. La successió ve a ser aquesta: durant el segle XVIII l’impressor Pere Morera casa la seva filla Maria amb Joan Dorca, la qual, en morir aquest, segueix el negoci fins al 1803, que mor. El negoci passa a mans del seu fill Joan Dorca i Morera, que es casa amb una dona el nom de la qual desconeixem, però que, en enviudar, ven la part d’un negoci comú del seu marit amb Antoni Brusi a la viuda d’aquest darrer. La resta passa a la seva cunyada Narcisa, germana del marit difunt. Narcisa es casa amb Ramon Indar, que no és del ram, i per tant no pot accedir al Col·legi fàcilment. Hi ha un cert embolic perquè la parella Ramon Indar - Narcisa Dorca utilitzaran Antoni Saurí com a regent i representant. Finalment, però, es resol el problema i la impremta queda sota el nom de Ramon Indar. El conflicte de Narcisa Dorca recorda en alguns aspectes els de les viudes Quer i Oliveró, que hem vist més amunt però en versió germana.
Un altre cas de dificultat de successió directe és el de la impremta de Francesc Surià i Burgada. Al tombant del segle XIX, Surià mor i la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona busca successor. S’hi presenta un tal Josep Anton Oliver, casat amb la filla de Surià. L’Acadèmia no el reconeix; però, amb tot, i fins al 1808, trobarem el peu Herederos de Suriá y Burgada, que desapareix a partir d’aleshores.
Segurament l’exemple que millor es correspon a aquest segon grup és el de Maria Oliva de Girona. Amb només tretze anys, el seu pare, l’impressor Antoni Oliva, en morir el 1800, la fa hereva del negoci. Als setze es casa amb Agustí Figaró, de vint-i-tres, que n’era el regent. Mirambell defineix la procedència d’Agustí com de branca menor dels Figaró de Barcelona, els quals tenien des del començament del XVIII el privilegi d’impressor reial. Ben possiblement Maria també procedia de la branca menor dels Oliva, l’hereu dels quals era Narcís. És a dir, es va intentar crear un nou negoci florent a partir de dues branques menors, però el resultat no va reeixir perquè el fill d’aquesta parella es va casar amb Dolors Llinas, filla d’un comerciant, la qual, en enviudar, no va voler seguir amb la impremta i se la va vendre.