[R]

RIBAS, Francesc

BARCELONA

Nascut aproximadament el 1755, el 1798 treballava com a oficial (mancebo) i era mestre impressor. El 1801 era cònsol del gremi; el 1808 tenia ja casa i botiga, i el 1809 era absent de Barcelona. En la contribució de 1820 el seu negoci consta com de quarta classe.

Segons Elias, el 1800 treballava ja a la plaça Sant Jaume, on va estar fins a 1838. Imprimia esporàdicament, perquè la seva activitat principal era la llibreria, que, segurament, era de compra venda si fem cas d’un anunci que apareix al Periódico Político Mercantil de Barcelona el dia 13 de març de 1815: «En la llibreria de Fc. Ribas llibreter de la pl. Sant Jaume, donaran raó d’una persona que es vol vendre la seva biblioteca». L’anunci inclou la llista dels llibres.

Però el 5 de juliol de 1815 n’hi ha un altre de ben diferent: «Hoy en casa de Francisco Ribas. Librero, Plaza de San Jayme, se empezará a vender vino viejo rancio de su propia cosecha; limpio puro y sin compostura alguna, y por no haber mucho no se venderá más cantidad en cada uno que dos o tres mitadellas, á dos pezetas y media cada mitadella…».

[ELIAS (1948); ACA (R. Audiència-Dominació Francesa, caixa 316); AHBCN (Gremis).]

RIERA, Manuel

BARCELONA

L’única notícia que en tenim és que era l’impressor d’un periòdic musical titulat La Lira de Apolo l’any 1817.

Joan Mercader Riba, a Barcelona durante la ocupación francesa, quan refereix la conspiració del maig de 1809 a Barcelona, es basa en la Barcelona cautiva de Raimon Ferrer, però confon el nom de Roca per Riera. Maties Ramisa, que en això segueix Mercader, també el dóna per bo.

[MERCADER (1949); RAMISA (1995); AEB.]

RIERA I SOLER, Pau (1780-…)

REUS, BARCELONA

Va tenir botiga a Reus i Barcelona. Sembla, però, nascut a Manresa.

Durant la Guerra del Francès va instal·lar-se a Mallorca segons es desprèn del registre de passaports despatxats per retornar a Catalunya des del setembre de 1813. Amb el núm. 833, el 16 de novembre hi ha Pau Riera, natural de Catalunya, que passa a Tarragona. No sembla que fos un retorn definitiu sinó habitual, ja que el dia 30 d’abril de 1814 es registra novament amb número de passaport 1186 per traslladar-se a Tarragona, aquest cop amb la seva dona. Té 34 anys. L’avalarà Pau Roca, barreter.

Hem de proposar algunes modificacions a les notícies biogràfiques d’aquest impressor a partir de les dades que ens apareixen en la consulta dels catàlegs col·lectius de patrimoni bibliogràfic de les biblioteques nacionals catalana i espanyola. És a Barcelona a partir de 1820, i no de 1839. Per justificar aquest decalatge, podem suposar que durant uns anys repartia la seva feina entre Reus i Barcelona, ja que estava casat amb Lluïsa Reguant d’aquella ciutat, i a la impremta l’ajudava un germà seu, Bonaventura. Les informacions despreses de la contribució així semblen confirmar-ho, ja que en la de 1820 era a Barcelona, al carrer Baixada de la Presó, en un tercer pis. El seu negoci era considerat de tercera categoria. A Reus, hi treballa a partir de 1820, i tenia una oferta molt variada de llibres, sobretot gramàtiques i diccionaris. També llibres religiosos, estampes i goigs. Ja a Barcelona funda la impremta i llibreria Religiosa que tindrà una llarga existència.

Segons Aguadé, quan Josepa Feixó ↑, viuda de Compte ↑, va desprendre’s de la impremta, una part va anar a parar a Pau Fitó ↑ i una altra es va repartir entre els impressors Riera i Roca. D’altra banda, Josepa el 15 de desembre de 1829 va apadrinar amb Bonaventura Riera de Manresa el fill de Pau Riera.

El primer llibre barceloní és el reconegut Arte de hablar bien francés ó Gramática completa dividida en tres partes […] con un Suplemento que contiene una nomenclatura muy amplia, per Don Pedro Nicolás Chantreau, imprès el 1825, i que havia publicat Juan Dorca ↑ el 1816. La segona referència és de 1830 a Reus, amb Amorosas veus ab que los PP. Missionistas Franciscanos del Seminari de S. Miquel de Escornalbou, arquebisbat de Tarragona en Catalunya, convidan als pecadors y á tots los fiels christians á deixar sos vicis, y abrassar las santas virtuts, sis volums de 48 pp. cadascun i la de Meditaciones sacadas de varios autores y principalmente de la Sagrada Escritura…

Hi ha una dada que no podem assegurar que sigui certa, però que per la temàtica del llibre i per les dates ens arrisquem a suposar que sigui de Pau Riera. Al Catálogo Colectivo de Patrimonio Bibliográfico Español hi ha una referència de 1834 datada a Mèxic amb el peu: «Imp. de Riera a cargo de Miguel Gonzállez». El llibre és Los que si llaman a Nana son los malvados Yozerinos […] ó sea Contestación al calumnioso folleto titulado Los clérigos y Santa Anna al fin llamarán a nana el amigo del Clero.

[AGUADÉ (1996); AGUILÓ (1923); BUSTAMANTE (1959-1963); ELIAS (1948); RÀFOLS (1989); ARM (AH 2134 i 2020).]

RIPOLL

FIGUERES

No n’he trobat cap referència, tot i que Elias diu haver-lo localitzat l’any 1827.

[ELIAS (1948).]

ROCA

Si prenem Elias com a punt de partida quan assegura que, el 1793, Joan i Antoni Roca tenien una llibreria al carrer Portaferrissa i que són els antecessors immediats de la llibreria que entre 1805 i 1807 tenia Francesc Roca a la plaça de Cucurulla, cantonada del Pi, podríem suposar una vegada més que els Roca formaven una nucli familiar més o menys estret, que treballaven conjuntament o, si més no, amb un alt grau de col·laboració. Un anunci del juny de 1824 de la Junta de Comerç ens permet reforçar aquesta possibilitat. L’anunci en qüestió es dedicava al llibre de Francesc Carbonell i Bravo Arte de hacer y conservar el vino, i s’adreçava, entre d’altres, als ajuntaments. En la nota promocional es diu que «La obra y el apéndice se venden en Barcelona en la librería de la viuda Roca, en Reus en la de Francisco Roca y en Manresa en la de D. Pablo Roca…».

ROCA, Agustí (ca. 1754-ca. 1819)

BARCELONA, MALLORCA, TARRAGONA

El 1796 s’anuncia al Diario de Barcelona com a llibreter. El 1798 és ja mestre impressor però treballa per als altres. Els anys 1808 i 1814 és cònsol del gremi i té botiga però no casa. El 1806 i 1807 publicava «à costa de los libreros asociados» obres de teatre per ser representades a cases particulars en el que s’anomenava obres de «sala i alcova». El 1806, Perder el reyno y poder por querer a una muger la pérdida de España. Pieza fácil de executar en casas particulares por estar arreglada para seis hombres; José Concha, Comedia nueva, restaurar por deshonor lo perdido con rigor la restauración de España pieza fácil de executar en casa particulares por estar arreglada para siete hombres solos, su autor José Concha. També Un gran virrey en Nápoles o el duque de Osuna en cinco actos comedia original en cinco actos. És una bona impremta. Entre 1805 i 1806 anuncia que compra llibres vells, sempre al carrer de Llibreteria.

L’Ajuntament de Barcelona el 1808 va crear una comissió de gremis per ajudar econòmicament el reclutament. En aquesta comissió, hi trobem Agustí Roca i Joan Francesc Macià ↑.

Segons ell mateix explicarà, l’any 1810 a la Junta Superior de Catalunya, va abandonar Barcelona el 25 de desembre de 1808 «a causa de la persecución de su persona, y robo de todo lo que tenía en su casa, hasta condenársele a muerte los franceses nuestros enemigos, por haberle averiguado ser un verdadero amante de la patria, como es notorio». Efectivament, Agustí Roca va participar molt activament en la lluita clandestina a la ciutat de Barcelona. El 9 de desembre de 1808 les tropes franceses fan una batuda a la nit; visiten la casa d’Agustí Roca, el qual pot salvar la pell perquè s’amaga «en un escondrijo muy oculto» durant dues hores llargues. Val a dir que tenia motius per fer-ho, perquè a casa seva hi troben un fusell, un punyal, sabres, espases […] i deu escarapel·les, on es podia llegir «Viva Fernando VII». Per fugir i davant la impossibilitat de sortir de casa a causa del sentinella que queda a la porta, salta amb risc fins a la casa del veí. Segons el relat de Raimon Ferrer, «Durante la mañana ha sido despojada dicha casa de Roca de todos sus muebles, libros, enseres de librero y demás de valor, habiendo podido apenas su mujer con mil súplicas y lágrimas lograr algo para sí antes de ser ignominiosamente arrojada a la calle y cerrada la puerta».

Al gener i un cop passat el perill, des de Tarragona, juntament amb Francesc Pla, s’encarrega de la correspondència diària amb els companys de la capital tasca que segurament va haver de fer com a mesura de supervivència, perquè allí no disposava de màquines per imprimir i no tenia altres mitjans per guanyar-se la vida. L’objectiu final, però, era aconseguir la recuperar la possibilitat conspiratòria.

Al febrer de 1809 forma part de la comissió (amb Francesc Milans del Bosch, Joan Clarós i Francesc Pla) per aixecar el sometent a la zona del Vallès i de Vic. A ell i a Pla se’ls facilita un passaport de lliure circulació signat per Reding que, segons Raimon Ferrer, deia: «va destinado á asuntos interesantísimos del Real servicio; por lo que hago responsables á las mismas Justicias del más mínimo impedimento ó detención que se le ponga en su viage. Se le facilitará el alojamiento ordinario, bagages &c. &c. (Tarragona 16 de febrero de 1809. Reding)». Roca hi anava com a representant dels col·legis i gremis. Al final del mes de febrer eren a Mataró amb la Junta de Govern Local, a la qual van proporcionar armes i blat.

Ferrer, a la pàgina que correspon a les notícies de març de 1809, reprodueix la carta que Francesc Milans del Bosch adreça a Pla i Agustí Roca i que, pel seu contingut, reproduïm a continuació:

Durant gairebé dos anys, no pot exercir d’impressor per «falta de caudales». Finalment, i gràcies al préstec d’«algunas personas benéficas», pot obrir una nova impremta. Ara la dificultat és trobar la feina suficient per poder tornar el préstec. És per això que decideix sol·licitar l’exclusiva de la impressió del Calendari per al Principat que estava estrictament regulat. Al·lega que està en disposició de fer-ne el nombre que convingui i de la manera que es decideixi. En la carta en qüestió, del 30 de setembre de 1810, presenta un pla per a la distribució del Calendari. D’una banda, queda clar que era un imprès molt llegit, i sobretot usat, amb la qual cosa la gent no mirava prim si la procedència era més o menys afrancesada. Precisament per això proposava que centralitzant-ne la impressió i sobretot la distribució, contribuiria, d’alguna manera, a minvar els guanys dels enemics.

La proposta no estava exempta d’ambició, ja que proposava enviar-ne a cada corregiment tants com cases hi hagués al poble amb un sistema de cobrament que implicava «el cobro forzoso de los vezinos». La resolució és negativa en base a la reial ordre d’octubre que prohibia la lliure impressió dels almanacs o calendaris. El 1811 imprimeix a Tarragona Relación que don Guillermo Oliver presentó a la Junta Superior de Cataluña, de su comisión á Cádiz en diciembre de 1810. Impreso solicitando que los negociantes sean privados de ejercer cargos en las juntas que han de arbitrar remedios para la libertad de la Patria. Al peu, hi diu «En la imprenta de Agustín Roca, calle de la Nau».

El 3 de novembre de 1811 és a Mataró com a encarregat dels negocis de Gas-par ↑, que aleshores treballava per a Brusi i havia marxat a Mallorca. S’hi degué estar fins a 1812, tot i que no s’ha de descartar que visqués a cavall de Tarragona i, amb la caiguda de la ciutat, passés a Mallorca. Una vegada més, aquesta situació ens permet suposar que Brusi se servia d’altres impremtes per poder afrontar el volum de treball que tenia. Roca, d’altra banda, havia de vendre a comissió un manifest recentment publicat i distribuir-lo a Sitges, Alacant, Mallorca i Cadis. Allí va publicar el 1812 Amenidades filosóficas ó Discursos sobre todos los estados de esta vida […] obra muy útil y divertida por la variedad de máximas morales y políticas que contiene publícalas D. E. A.P.

Fins a aproximadament el 1810 participava conjuntament amb Gaspar i Jordi ↑ de la societat dita «Compañía de Jordi, Roca i Gaspar» ↑. Tot i que feien feines pel seu compte i podem localitzar impresos individuals de cadascun, segurament el grup es dissolgué a causa de la Guerra del Francès, perquè els trobem treballant independentment a diferents ciutats de Catalunya.

El 1813 ja és a Mallorca fins a ben entrat el 1814, on es dedicà, principalment, a publicar obres relacionades amb la Guerra del Francès. D’aquest mateix any se li coneix Carta del Conde de Cominges á su madre escrita en francés por el célebre Dorat y traducida al español por D.M.A. de C., obra que havia publicat el 1805 en companyia de Jordi i Gaspar i que va ser novament prohibida per la Inquisició el 1819 per als que no tinguin llicència «por ser una historia falsa, y por lo menos inverosímil, en la mayor parte, contraria en muchas á las prácticas de la Trapa, denigrativa de este santo instituto, y todo el Estado regular, nada edificante, favorable a la pasión del amor profano, discurrida y extendida para impugnar la estabilidad y observancia de los votos monásticos, é introducir el deísmo».

Va participar en la impressió del llibre de Joan d’Amat Balances o estados demostrativos de las cuentas de la casa de la moneda de Cataluña. Precede una noticia exacta de este establecimiento, de la qual es conserva a la Biblioteca de Catalunya la comptabilitat detallada del segon volum.

Acabada la guerra, treballa per a la Junta de Comerç, per al Reial Col·legi de Farmàcia, fa altres obres de caràcter científic o tècnic i torna a publicar obres de teatre, entre elles les que el marquès de Cagigal era autor. El 1814 publica a Barcelona Idea de fidelidad de Barcelona durante su cautiverio a su adorado rey el Sr. D. Fernando VII también cautivo por Raymundo Ferrer.

Aquell mateix any va pretendre la impressió del Diario de Barcelona. És sabut que el 6 de juny d’aquell any 1814 va sortir el Diario de les premses d’Antoni Brusi. El que potser no és tan conegut és que prèviament s’havia llançat una convocatòria oberta. Segurament a causa d’això, el dia 1 de juny de 1814 Agustí Roca va adreçar-se al Consejo amb els arguments de la seva lluita i compromís antifrancès. La resposta va ser simplement que aquell afer era una qüestió estrictament municipal. Val a dir que aquesta mateixa pretensió la van mostrar en dies diferents Garriga ↑ i Dorca ↑.

Va morir el 1819 o a començament de 1820 i és la viuda qui es fa càrrec de la impremta, perquè es coneix el llibre de 1820 Carlo Coccia Evellina melodramma eroico in due atti da rappresentarsi nel Teatro della Eccma. città di Barcellona l’anno 1820 amb el peu «Agustino Roca». A partir d’aleshores el nom social canviarà pel de «Viuda de Agustín Roca». Aquell any, però, va sortir el segon volum del llibre Resumen histórico de la Revolución de España por […] Maestro Salmón del Orden de San Agustín, a Mallorca, la qual cosa pot fer pensar que el taller balear va seguir actiu després del retorn d’Agustí Roca a Barcelona. L’activitat de la impremta no sembla ressentir-se de la mort del seu fundador, perquè continua publicant amb molta freqüència.

Algunes de les obres que van sortir del seu taller són: La verdad sostenida por las leyes. Impugnación y defensa de D. Bartolomé Solé presbítero Dean de la Metropolitana Iglesia de Tarragona, Palma, Impremta de Agustín Roca, 1814; Estado general de cuentas de la dirección de hospitales militares de Cataluña a cargo del clero secular y regular desde su instalación en 14 de junio de 1810 hasta que cesó el 31 de diciembre de 1814. Precede una suscinta noticia de los servicios hechos en esta administración por el Estado Eclesiástico (1815); Carta de un amigo a otro. En la que analiza la farsa Elisa últimamente representada en el teatro de Barcelona por la compañía italiana se anuncia la opinión del que escribe sobre los actores italianos, y se habla del estado de este teatro en general incluyendo también un opúsculo que su autor llama: Reflexiones en miniatura con motivo de haberse variado la letra de la Arieta que empieza «chi vuol la bella rosa, etc» y canta la señora Mosca en la escena IX de la farsa «La Marchera fortunata» por E. A. D. L. M. [manuscrit hi ha: El Amigo de la Mosca] (1816); Agustín Canelles, Elementos de astronomía náutica, escritos para utilidad de los que se dedican al estudio de la navegación científica (2 vols.) (1816-17); Dupont rendido, o el Triunfo del patriotismo en los campos de Baylén, drama en cuatro actos (1817). La scelta dello sposo. Farsa giocosa per musica d’un solo atto da representarsi nel teatro de la ecma. citta di Barcelona l’anno 1820, Nella Stamperia de la Vedova d’Agostino Roca; Historia del proceso de la reina de Inglaterra, Desquiron de St. Agnau, A. T. trad. de Juan Valle y Codes (1821).

En les seva impremta a Mallorca es publica Resumen histórico de la revolución de España: año 1808, «maestro Salmón…». Al març de 1815 s’han de recollir tots els exemplars.

ROCA, Pau

MANRESA

Possiblement emparentat amb Francesc Roca de Reus, ja que en una nota promocional el 1824 d’un llibre de Francesc Carbonell es diu que es pot trobar a Barcelona a casa de la viuda de Roca, a Reus a la de Francesc Roca i a Manresa a la de Pau Roca.

Segons Manuel Llanas, va fundar la impremta aproximadament el 1824, i abans havia treballat per a la Junta de Defensa del Principat de Catalunya. Des del moment que obre el taller, s’orienta decididament pels llibres de caràcter religiós. Amb tot, es pot localitzar La gran tragedia de la passió y mort de Jesucrist Nostre Senyor. Representada en Manresa per alguns devots de aquest Divino [Calvari?], en tots los dijous y festas de la Cuaresma del any 1798, Manresa per Pau Roca, Estamper y Llibreter.

ROCA, Viuda de

BARCELONA

La primera aparició de la dona d’Agustí Roca la trobem a Barcelona cautiva de Raimon Ferrer, arran del descobriment al desembre de 1808 de la conspiració a Barcelona contra els francesos. Ferrer explica així el descobriment de la conspiració i l’entrada a casa d’Agustí Roca, on ell està hores amagat. «Durante la mañana ha sido despojada dicha casa de Roca de todos sus muebles, libros, enseres de librero y demás de valor, habiendo podido apenas su mujer con mil súplicas y lágrimas lograr algo por sí antes de ser ignominiosamente arrojada a la calle y cerrada la puerta».

Agustí Roca va morir el 1819 o començament de 1820, i és la viuda qui es fa càrrec de la impremta. A partir d’aleshores el nom social canviarà pel de «Viuda de Agustín Roca». L’activitat de la impremta no sembla ressentir-se de la mort del seu fundador, perquè continua publicant amb molta freqüència.

El seu catàleg és ple d’obres teatrals i musicals en italià per «rappresentarsi nel teatro della eccma. citta di Barcellona». Som als anys del Trienni Liberal, durant el qual el nom de la impremta porta incorporat el de «Imprenta Nacional»: Col·loqui entre un rector y un pages anomenat Macari, son parroquià, sobre la Constitució y Decrets de Corts, Barcelona, 1820.

Segons Guillamet, va imprimir Periódico titulado el amigo de la Religión a partir del número 63 l’any 1822. Era un setmanari en format de llibre que pretenia propagar les idees religioses. El 1824 publica la segona edició del Diccionario manual de la lengua catalana y castellana arreglado por Agustín Antonio Roca y Cerdá que s’havia publicat el 1806 a la «Compañía de Jordi, Roca i Gaspar» ↑ i altres llibres de gramàtica i aritmètica, activitat que predominarà fins a ben entrada la dècada dels trenta.

El 1825 es va trobar implicada en un afer desagradable arran d’una inspecció de la censura. Els fets són els següents: quan el marquès de Cagigal va morir, va deixar hereva la seva dona, i la viuda de Roca va rebre l’encàrrec de vendre la biblioteca del marquès; va anunciar-ho al Diario de Barcelona, i després de la pertinent denúncia van prohibir-li la venda. Segons l’informe de Jaume Cabot, el comissionat per a la inspecció, al vicari general, Avellà, un parell de soldats van endur-se «una porción de libros pertenecientes a la librería del Sr. Marqués, difunto». S’inicia un llarguíssim procés per determinar quins eren els llibres prohibits. La viuda de Cagigal, acollint-se a un decret de 1824 que permetia repatriar llibres estrangers, intentarà endur-se al seu país els llibres que aquí estaven prohibits. Tampoc no ho va aconseguir.

La viuda d’Agustí Roca degué morir l’any 1832, perquè aquell any no hi ha massa referències i les que apareixen a partir de 1833 són ja sota el nom, primer simplement «imprenta de Roca» i després d’«Herederos de Agustín Roca».

Fou una impremta de qualitat i suficientment important que publicava extensos catàlegs de llibres a les pàgines del suplement del Brusi.

ROCA I VILA, Francesc

BARCELONA, REUS

Segons Aguadé, va néixer a Barcelona el 1776 o 1777. El 1805 sembla que va tenir una llibreria al carrer de Cucurulla, cantonada al Pi, i el 1809 s’instal·la a Reus fugint, com tants altres, de l’Exèrcit francès per muntar una llibreria al carrer Major. El 1817 s’instal·la com a impressor. Imprimia llibres religiosos i literatura popular (auques, goigs…). Aquest mateix autor assegura que anteriorment havia treballat a Barcelona i a Vic i que s’inicia com a llibreria i quan el 1817 comença la impremta ho fa ajudat per Francesc Freixas.

El 1800 apareix un Francesc Roca com a traductor del Tresor per als vius y almoyner del purgatori, Lo Rosari de Maria Santíssima que compongué en castellá lo […] Jaume Baron […] traduit en catalá per […] Francisco Roca […]; en esta impressió per la major utilitat dels que no son perits en la llengua llatina se ha traduit lo llatí en catalá, imprès a Vic per Dorca ↑; a Barcelona per Sierra Centené ↑, per Tomàs Piferrer ↑ i per Josep Rubió ↑; a Cervera per Josep Casanovas ↑.

El 1826 tenia encara oberta la llibreria, tal com es pot deduir del peu d’impremta d’un llibre imprès per Puigrubí: «Se venen en Reus per major y menor en la Llibreria de Roca», del qual es pot deduir que es tractava d’una distribuïdora llibretera.

Va imprimir a Reus després de 1818 Diálogos de la doctrina christiana que son norma, forma y pauta ab que los pares, amos y mestres poden facilment cumplir a la obligació que tenen de ensenyar la doctrina christiana a sos fills, criats y deixebles compostos per lo Dr. Francisco Orriols y anyadida per Pau Domenech religios franciscano.

El 1839 marxa a Barcelona, on va tenir l’exclusiva de l’obra de Pròsper de Bofarull Los condes de Barcelona vindicados.

[AGUADÉ (1996); AGUILÓ (1923); ELIAS (1948); BUSTAMANTE (1959-1963); COMAS (2008); FERRER (1815-1821); RÀFOLS (1989); SIMÓN (1982); ACA (JSC, c/ 15, 145); ARM, AEB (Censura, 1825).]

ROLDOS

BARCELONA

En la contribució de 1820 apareix com a negoci de tercera classe. Llibreria que manté activitat al carrer dels Banys Nous, cantonada Llibreteria, entre 1816 i 1824. A partir d’aquest any se’n degué fer càrrec la seva viuda, Teresa, fins, com a mínim, els anys 1830.

[ELIAS (1948); AHBCN (Gremis).]

RUBIÓ, Josep

BARCELONA, VILANOVA I LA GELTRÚ, REUS

Josep Rubió és un dels impressors que necessita un estudi extens i rigorós, perquè el seu paper dins el món de la impremta ha estat central amb el compromís liberal. Cal afegir-hi, a més, el fet que, amb paraules de Pere Bohigas, «Al cap de la dinastia [Rubió] hi ha un llibreter, la professió més afí a la dels escriptors i dels investigadors». El seu fill Joaquim Rubió i Ors, d’altra banda, assegurava que la seva llibreria era visitada per tots els erudits de l’època.

Segons Bohigas, era fill del llibreter Miquel Rubió i Viader i d’Antònia Lluch i Orrius, germana del llibreter Josep Lluch i Orrius ↑. S’havien casat el 1775 i van tenir tres fills vinculats amb més o menys compromís al món de la llibreteria. Joan va ser admès a la Confraria de Sant Jeroni de Llibreters de Barcelona el 4 de juliol de 1788, i el 23 de novembre de 1795 va ser-ho Josep, que havia nascut a Tàrrega l’any 1779 i que va morir a Barcelona el 1849.

Arran de l’ocupació napoleònica de Barcelona, va abandonar, com tants altres, la ciutat i es va instal·lar a Vilanova i la Geltrú, on realment va iniciar i consolidar-se com a impressor i llibreter i, sobretot, on va començar el seu compromís amb la causa liberal. Casat amb la barcelonina Agnès Ors, el seu primer fill, Josep, va néixer en aquella població al maig de 1809.

Cal comprovar-ho, però cronològicament sembla que fins que s’instal·la a Vilanova i la Geltrú la seva activitat primera fou la llibreria, ja que la primera impressió a Vilanova i la Geltrú que hem localitzat és de l’any 1811 amb Reflexiones sobre las proscripciones, y confiscaciones compiladas por Zeferino Ferret en el mes de febrero de 1811. Sembla que és ell qui edità les Ordenanzas de Bilbao de l’any 1813 i també el Catecismo político arreglado á la Constitución de la monarquía española para ilustración del pueblo, instrucción de la juventud y uso de las escuelas de primeras letras por D.J.C. En un article de Ricard Vives Sabaté al Diario de Villanueva Geltrú del 21 de gener de 1961, es reprodueix el Goig á la gloriosa mort, assumpció y glorificació de la humil verge Maria, titular de la Parroquia de Cubelles, bisbat de Barcelona. Vilanova y Geltrú, En la Estampa de Rubió, 1813.

A Vilanova, s’hi estarà fins a ben entrat el 1813, tal com ho corrobora la comptabilitat per a una representació teatral amb text de Josep Robrenyo i decorats de Pau Rigalt, segons la qual a Josep Rubió al juliol de 1813 li devien 87 lliures i 18 sous. No ho cobrarà tot d’un cop, sinó que al gener de 1814 encara li paguen quantitats a compte; això no vol dir, però, que estigui instal·lat a Vilanova i la Geltrú.

Imprimia també papereria administrativa com per exemple la dels preus dels productes. Al peu d’aquests impresos, hi deia «Villanueva y Geltrú: en la imprenta de José Rubió, en donde se hallará un asurtimiento de Libros». Josep Rubió també apareix ubicat a Vilanova i la Geltrú en la relació d’impressors de Catalunya que escriu Valentí Llozer al juny de 1813 des de Vic arran de l’obligació de lliurar dos exemplars de cada imprès per a l’arxiu de la Biblioteca de les Corts.

El seguiment detallat de la seva estada a Vilanova ens el proporcionen Albert Virella i Oriol Pi de Cabanyes, el qual destaca que, arran d’un conflicte ideològic entre conservadors i liberals, van aparèixer un seguit d’impresos d’un i altre signe. El 7 de juliol de 1813 en va sortir un del seu taller signat per El Imparcial Juicioso, conciliador de discordias, que no hauríem de descartar que ell mateix en fos l’autor. El text repassa la situació i, després de demanar l’esforç de tothom per poder «trazar medios para nuestra libertad», recorda a cada estament quines són la seves respectives obligacions: «el Señor Gobernador se cuidará solo de lo militar, como está mandado por SM las Cortes […] el Ayuntamiento libre de estas discordias, podrá mejor ocuparse de repartir con fiel balanza las contribuciones» i acaba recordant que, si les dues autoritats no fan el que els pertoca, no podran després reprimir altres irregularitats.

Va arribar a Reus el 1813, on va imprimir el liberal Periódico político y mercantil de la villa de Reus, el primer periòdic que s’edità a Reus impulsat pel Dr. Jaume Ardèvol i que va continuar Joaquim Artigas a partir del 27 de març de 1814. Va instal·lar-se a l’antic convent dels Carmelites —hospital durant l’ocupació francesa—, on tenia també llibreria. Deia el prospecte «… en la casa de reclusión de Pobres en el colegio de San Juan de PP Carmelitas Descalzos de esta villa, en donde reside la Imprenta, siendo su beneficio para los mismos Pobres…». Amb tot, va mantenir encara un temps la llibreria de Vilanova.

El Periódico político y mercantil, amb un explícit subtítol Año 6 de la libertad española, publicava notícies i avisos. El peu deia: «En la oficina de Rubió en el colegio de San Juan», amb publicació d’extraordinaris de doble mida. Sempre hi constava «A beneficio de la casa de Caridad». Aquest periòdic, però, al juliol de 1815 es va incloure en l’edicte de la Inquisició i es va ordenar recollir-lo i prohibir-ne la lectura amb risc d’excomunió. Dels anuncis del Periódico mateix podem saber que a la impremta del periòdic, al Col·legi de Sant Joan, hi venia discursos i altres papers polítics, llibres blancs i que també enquadernava. A Reus va canviar diverses vegades d’emplaçament.

El periòdic va sortir el 4 d’octubre de 1813 i, segons Guillamet, va arribar fins al número 138 del 18 de maig de 1814. Segons el mateix autor, des del 27 de març anava a càrrec de la «Imprenta de los Amigos de la Constitución» i «Costaba 3 quartos el número y vendíase en el puesto de papeles de la plaza de la Constitución». Abans de sortir, va treure l’habitual prospecte amb el pla de l’obra segons el qual pretenia oferir les notícies estrangeres, informacions oficials (reials ordres i reglaments), discursos, «piezas de mérito que haya en los papeles públicos», preus d’objectes i aliments, informació d’interès comercial, i les tradicionals sobre pèrdues i troballes.

No s’hauria de descartar que, acabada la guerra, la família recuperés el negoci a Barcelona, on trobem algunes notícies, però que simultàniament anés liquidant el negoci que encara podia tenir a Reus perquè, al Periódico Político Mercantil de Barcelona [1814-1816], hi trobem un anunci del 16 de febrer de 1815, segons el qual a la seva llibreria es venien, a casa de Rubió, carrer de la Llibreteria, aranzels per a ús de la duana. O sigui que o tenia una llibreria oberta a Barcelona durant la guerra o hi va tornar immediatament després d’acabada. A Reus va reimprimir a benefici de la Casa de Caritat el Diario del Imperio Francés que es publicava a Vic. Gómez Imaz diu que era noticiós i «todo el número lo ocupan noticias y detalles referentes a la batallas de Wachau y Leipzig». Un cop instal·lat a Barcelona, es localitzen una certa quantitat d’impresos de caràcter popular, ja que va publicar auques, romanços i imatgeria popular.

Segons un edicte de 24 de setembre de 1814, podem saber que «se ha servido S.E. el referido Sr. Capitán General aprobar, y conceder facultad exclusiva, y privativa para imprimir los referidos partes, á José Rubió, impresor, con arreglo á los modelos que ha formado y presentado: Lo que se hace saber al Público que los mesoneros y demás personas arriba expresadas, puedan para su mayor descanso y exactitud de los requisitos, y circunstan-cias que exige el Gobierno en estas notas, pasar á la Oficina de Rubió, calle de la Libretería á recoger los ejemplares que necesiten de dichos Estados en donde se hallan en venta. Su precio a 2 quartos las partes de los Mesoneros, Posaderos &c. al mismo precio los Propietarios, Administradores e Inquilinos constando el parte de entrada y salida, y los otros partes de criados &c. a cuarto uno». Així ho publicita en el número del dia 4 de maig de 1815.

Al maig de 1815 era síndic al Col·legi de Llibreters i Impressors de Barcelona i, juntament amb Francesc Garriga ↑ i Tomàs Gaspar ↑, cònsols, demanen al governador que miri d’aturar la circulació clandestina de llibres. La contundència de les seves sol·licituds acaba portant-los a enfrontar-se amb el Gremi de Revenedors. Finalment, i després d’un llarg procés, es considera que no és convenient limitar l’activitat dels revenedors.

El 1819 publica, entre d’altres, Reales ordenanzas para el régimen y gobierno de la Cofradía de Nuestra Señora de los desamparados eregida en la Parroquial Iglesia de Ntra. Sra. del Pino de esta ciudad, de la causa pia de Don Juan de Paredes. El 1820 s’afegeix al seu peu que és la «Imprenta Nacional del Gobierno Político». Durant aquells anys publica algunes obres dedicades a l’ensenyament i instrucció dels joves.

La armonia del Parnas mes numerosa en las poesias Varias del atlant del cel poetic, Lo doctor Vicent Garcia rector de la parroquial de Santa Maria de Vallfogona. Recopiladas, y emendadas por dos Ingenis de la molt ilustre Academia dels desconfiats erigida en la excelentisima ciutat de Barcelona. Se dedica a la mateixa academia, per medi dels rasgos de la ploma del rector de Vellesguart [sic]. Barcelona, En la Estampa de Joseph Rubió any 1820. Se vent en la dita estampa, y en la llibreria de Solà, carrer de la Bocaria. D’aquest llibre, en tenia l’exclusiva la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona des d’abans de la guerra. Segons Albert Rossich, l’Acadèmia va culminar el seu projecte el 1820, quan la Inquisició va ser abolida i afegeix que «Immediatament un llibreter espavilat va treure una nova edició de les obres de Garcia: Josep Rubió…».

El 1822 dels seus tallers surten unes sorprenents Observaciones imparciales sobre las sociedades secretas. Estatutos de la confederación de comuneros. S’ha documentat que el 17 de novembre de 1822 participa en la Societat Patriòtica de Barcelona, juntament amb d’altres impressors.

Amb el final del Trienni Liberal, el 1823, la viuda de Brusi torna a quedar (com ja ho va ser entre 1817 i 1820), sense cap competidor al Diario de Barcelona fins a la primavera de 1833. Si va poder resistir fins al primer trimestre de 1825 el Diario Mercantil y Económico de Cataluña va ser gràcies a l’estratègia de dedicar el diari a la Junta de Comerç i es podia, així, considerar diferent del de Barcelona, perquè, com diu el nom, es dirigia a tot Catalunya, i així ho mostrava amb l’escut català a la capçalera. Malgrat tot, es va obrir un litigi entre les dues cases (Brusi i Rubió) que es va resoldre a favor de la viuda de Brusi. El 1833, però, Rubió sol·licitava al Consejo poder canviar el nom del periòdic El Mensajero Catalán pel de Periódico Mercantil y Económico de Cataluña.

La llibreria de Rubió s’anunciava regularment al Diario de Barcelona, on va publicar algun catàleg en més d’una ocasió. L’11 de juliol de 1824, per exemple: Colección de láminas que presentan los preciosos fracmentos de la antigua y arruinada ciudad de Palmira, con la esplicación en idioma francés = Los sacrosantos Concilios generales y particulares, desde el primero celebrados por los Apóstoles en Jerusalén hasta el Tridentino, según el orden cronológico de su celebración = Santae Matris nostrae catolicae ecclesiae dogmaticum et morum ex selectis veterum patrum operibus veritas demonstrata seu veterum patrum Theologia universa: véndese en la librería de Rubió, calle de la Libretería.

A tocar els anys trenta publica algunes obres religioses, matèria no massa freqüent als seus catàlegs. També imprimeix Fenelon Educación de las niñas por M. de Fénelon; traducida del francés de la última y nueva edición por ***. El 1830 publica en col·laboració amb la llibreria de Solà ↑ un llibre de rebosteria El Amigo de los golosos y colección de recetas fáciles, seguras y escelentes para hacer en su propia casa todo cuanto hace en la suya el repostero instruido, recojidas de varios libros franceses, ingleses, alemanes, y sobre todo italianos, por ser este último el país de donde salen mas gentes dedicadas á satisfacer los deleites del paladar por D. J. S. P. de B. de nación suizo, aunque fondista de una de las principales ciudades de Andalucía.

L’any 1831 publica diverses obres de Pere Felip Monlau, fonamentalment de caràcter científic i miscel·làniques: Elementos de botánica por Aquiles Richard traducidos al español de la 4.ª edición francesa por Pedro Felipe Monlau. En anys successius es dedicà fonamentalment a obres de divulgació, i cal fer notar l’absència de llibres religiosos. També reimprimeix llibres publicats anys abans. Un dels casos són els Nuevos elementos de botánica y de fisiología vegetal por A. Richard, traducidos de la quinta edición francesa, revista, corregida y aumentada con los caracteres de las familias naturales del reyno vegetal, por D.F.O. y M. el 1839 i traduït per Monlau.

El 1833 com a cònsol primer del Col·legi de Llibreters i Impressors de Barcelona, juntament amb Ignasi Estivill ↑, cònsol segon, s’adreça al rei per demanar que es deslliuri les províncies de la penalització que representa en tots els sentits no poder obtenir llicència d’impressió per a obres superiors a sis plecs, les quals s’han de tramitar únicament a Madrid. Es tracta d’un llarg document on es plantegen no únicament qüestions d’incomoditat a causa dels viatges que havien de fer ells i manuscrits a Madrid, sinó que és un encès lament de la crisi econòmica que provoca al sector a Catalunya i les conseqüències que se’n deriven perquè facilita la publicació clandestina a França. Es pot llegir a l’apèndix.

Un darrer títol, de 1842, prou indicatiu de la tipologia de la impremta: Luz de Verdad. Preguntas y respuestas a favor de Cataluña y sus privilegios. Originadas de una disputa avida [sic] entre cinco soldados de acavallo de las tropas de España. Dispuestas por uno de los mismos propugnantes.

[200 anys (1995); AGUADÉ (1996); AGUILÓ (1923); AMADES, COLOMINES, VILA (1931); BOHIGAS (1982); BUSTAMANTE (1959-1963); CAMPDABAL (2006); ELIAS (1948); FERRER (1998); GIL (1975); GÓMEZ (1910); GUILLAMET (2003); PI (1971); RÀFOLS (1989); SIMÓN (1982); VIRELLA (1998); AEB (Censura 1833); AHN (Consejo, lligalls 11.291, exp. 60, 11321/6); AHBCN (Ajuntament borbònic…); AHVNG (vol. 2.784).]