SEGONA PART

Als protagonistes catalans de la transformació social i mental que va provocar l’expansió lectora, els farem desfilar alfabèticament l’un darrere l’altre. Les xarxes socials, i sobretot familiars, són sovint tan estretes que, malgrat presentar-los individualment, s’endevinen els lligams entre uns i altres. Sé que hi ha qui defensa la lectura de les enciclopèdies com si es tractessin d’un llibre encadenat; diuen que és tan i tan estimulant. No ho sé, no ho he practicat mai; però, repassant la relació d’impressors que ve a continuació, he pogut constatar que, a més de la visió geogràfica, resulta com una radiografia de la complexitat social amb què vivien. Les xarxes familiars o comercials es fan molt evidents, i també que els vincles s’establien arreu de Catalunya i no només per comarques o poblacions.

No ha estat senzill delimitar el marc cronològic precís on van viure els impressors dels darrers trenta anys de l’Antic Règim. A vegades podem trobar-nos amb algun personatge que de ple dret hauria d’haver quedat situat exclusivament al segle XVIII. En canvi, podem trobar-ne a faltar algun altre que va iniciar la seva feina justament aquests anys. Les tries mai són a gust de tothom, però el criteri que he volgut aplicar —sense saber a hores d’ara si l’he encertat— ha estat, en les franges extremes, la incorporació exclusiva dels que pertanyen cronològicament i mentalment a aquest període. Als extrems inicial i final trobarem, naturalment, Piferrer i Bergnes de les Casas. El primer hi és; el segon, no, perquè es troba, conceptualment, ja massa fora del moment. Enmig, els autèntics protagonistes: Brusi, Garriga, Oliva, Compte, Roca, Rubió, Gaspar, Abadal i… d’altres.

Tot i que s’hi incorporen mostres de les respectives produccions, aquestes són simplement il·lustratives amb l’objectiu d’indicar una cronologia o un posicionament. En aquest punt, justament, vull alertar que no hi trobarem referenciat l’imprescindible «Palau», i demano que no se’m faci retret. El motiu és molt senzill: no és possible localitzar obres mitjançant el nom de l’impressor. L’abast cronològic de l’obra s’allargassa amb volums i volums de lletra menuda. Els posteriors índexs tampoc no van tenir en compte el que jo necessitava. Sembla, segons diu Agustí Palau Clavers el 1981 al pròleg del primer volum de l’Índice alfabético de títulos-materias, correcciones, conexiones y adiciones del Manual…, que, inicialment, hi havia hagut la voluntat de fer un Diccionario geográfico-tipográfico y lista de impresores, tasca que els fills finalment van deixar com a projecte.

I crida l’atenció que hagi quedat en això quan Antoni Palau i Dulcet, al pròleg de la primera edició del Manual del librero hispano-americano de 1923, començava l’obra d’aquesta manera:

Durante el siglo XVIII la profesión de librero exigía un aprendizaje de cuatro años, saber latín, leer griego, guardar buenas costumbres y tener una honradez acrisolada. Los estudios podían empezar a cualquier edad, pero hasta cumplir los veinte años no era posible examinarse. El examen tenía lugar en presencia de los síndicos y si se sacaban buenas notas se obtenía el carnet de aprendizaje. Luego seguían cuatro años más de ensayo, y después de estos ocho años prescritos por las leyes, se adquiría la patente de librero por cuatro mil reales.

Potser hem de pensar que ell tenia interioritzat que:

En poco más de un siglo se han trocado totalmente los papeles. Han desaparecido las leyes y en pos de ellas se han extinguido las costumbres. En el último tercio del siglo XIX la profesión de librero de viejo no exigía preparación ni constituía mérito alguno.

He utilitzat, això sí, totes aquelles bibliografies, catàlegs o llistes temàtiques o cronològiques que em podien ampliar notícies de qualsevol ordre. Sovint han estat de gran utilitat els catàlegs dels llibreters de vell.

Per sort, disposem d’eines informàtiques com són els catàlegs de patrimoni bibliogràfic (cpbc) de la Biblioteca de Catalunya i de la Biblioteca Nacional espanyola a Madrid. La consulta combinada de termes, noms o dates facilita extraordinàriament les feines de construcció biogràfica dels impressors. Aquests han estat els meus referents per a tot el treball que han resultat menys eficaços del que hauria volgut a causa del desequilibri catalogador que sovint s’hi observa. Descriure llibres antics és una feina molt entretinguda que demana reiterades consultes. És lenta, entre d’altres coses, perquè, precisament, falten eines. D’acord. Però la fragilitat ve també perquè hi ha un tendència massa generalitzada a buscar l’eficàcia estadística dels resultats, la qual cosa comporta, sovint, velocitat en el treball i, en conseqüència, superficialitat. No és un comportament generalitzat i puc afirmar amb rotunditat, per la meva vinculació laboral, que hi ha professionals d’autèntic nivell i coneixement de la importància de documentar amb rigor el patrimoni bibliogràfic, però també és cert que externalitzacions i exigències temporals obliguen a un tractament catalogador massa lleuger. Esporàdicament, quan ha calgut, han estat consultats els catàlegs d’altres biblioteques europees, com els de les biblioteques nacionals francesa o britànica.