DIFICULTAT D’IDENTIFICACIÓ

Les dificultats per detectar els llibres il·legals són ara mateix força grans, i ens hem de refiar de l’aspecte extern: papers de baixa qualitat, dimensions més petites, impressions poc acurades amb errors en les reproduccions i les enquadernacions simples o en rústica. Anne Sauvy proposa situar la sospita en aquells llibres que van tenir més èxit i fer-ne el seguiment. Les portades són també un bon lloc on trobar les pistes: reproduccions exactes de l’original amb falsificacions fins i tot de les marques del censor i, finalment, el més evident són els peus d’impremta. Sense cap estudi sobre aquesta qüestió a Catalunya, volem suggerir que una possibilitat d’inici és la comprovació de les variants en el nom de la impremta. Un exemple francès habitual podia ser, segons Sauvy, que es passés de Á Paris, Chez Charles Osmont a Sur l’imprimé, Á Paris, Chez Charles Osmont. De Catalunya podem aportar un únic exemple demostrable que trobem en la relació d’obres prohibides per la Inquisició de l’any 1816, en la qual hi ha una nota aclaridora d’un error en la prohibició; en realitat, es tracta d’una obra sense llicència, és a dir clandestina, i afecta l’impressor Tolosa de Vic, no destacat precisament pel seu liberalisme abrandat. Diu així:

En la portada de la obra titulada Venida del Mesías en gloria y magestad, por Juan Josafat Ben Ezra, que se tuvo presente para la publicación del Edicto del Ilmo. Obispo de Tarazona, Inquisidor general, de 15 de enero de este presente año, por el que se mandó recoger interinamente la citada obra, y prohibió su lectura, se dice que fue impresa con superior permiso por D. Felipe Tolosa, impresor de la ciudad; y á fin de que no padezca el honor y buen concepto de D. Felipe Tolosa, impresor y vecino de la ciudad de Vich, en el principado de Cataluña, se advierte que no se imprimió en su oficina, y que es el nombre supuesto, según el mismo Tolosa ha representado.

Bona pista sobre el què de les falsificacions.^[136] Si seguim les pautes que marca Anne Sauvy, podem aventurar —amb risc a equivocar-nos, evidentment— que fins i tot el nom de l’autor sona ben estrany. En aquest sentit, ella n’aporta alguns d’estrambòtics localitzats en llibres clandestins francesos que sovint no permeten ni tan sols saber d’on ni a càrrec de qui ha sortit el llibre, i denoten les dificultats de les autoritats per impedir-ho: Á Stockolm, Jean Pleyn de Courage.^[137]

Alguns exemples possibles impresos a casa nostra: Tiburcio Escamador, «Carta del doctor don Tiburcio Escamador, médico brouniano, vecino de Imaginaria, al doctor don Toribio Serio, médico antiguo hipocrático titular de la villa de Realidad», Barcelona, Herederos de Suriá, [1802]. El nom genèric que es dóna a molts dels autors clandestins, ja ho hem dit, és el de filòsofs, i el gènere més perseguit és la novel·la, la qual cosa no vol dir que no sigui, justament, un dels més explotats clandestinament. Una nova pista sobre la qual resseguir possibles fraus d’impressió que ens hagin pogut passar per alt.

Si el gran avantatge de tot plegat, malgrat els riscos de confiscació, era fer diners sobre un producte ja consolidat (els llibres amb èxit demostrat) vol dir que la imaginació i un cert grau de vida a l’aventura d’aquests impressors negociants era important; per tant, tampoc no ens ha de sorprendre que les estratègies per enquibir el material fossin ben imaginatives. Les màquines, els tipus i els papers s’amagaven dins caixes de productes molt diferents: de perruques, de patates, confitures o imatges… No cal dir que s’usaven mètodes semblants per a la distribució en els països de destí. El mercats on concorrien els venedors ambulants, també de llibres, com veurem, eren un bon lloc per distribuir-los.^[138] Els implicats en la feina utilitzaven missatges xifrats i altres recursos. Les dones eren unes bones col·laboradores, perquè podien amagar-ne petites quantitats sota les faldilles sense massa risc. Tampoc els capellans no en quedaven exempts. I no cal dir que pot existir la ferma possibilitat que el responsable de la duana hi estigués implicat. Si els descobrien, s’havien de menjar el marron, que era com es deia quan els trobaven en l’argot francès. Un altre possible camí per aconseguir estirar una mica aquest fil pot ser resseguir amb deteniment els llistats dels llibres prohibits.

Els germans Abadal, Ignasi i Joan de Manresa i Mataró, respectivament, seran amonestats per imprimir sense permís els calendaris de 1810 i 1811 un a cada població, imagino que com a estratègia per escapolir-se dels controls.

La majoria de normatives que s’aplicaran a Espanya per frenar l’abús de la circulació d’obres prohibides o simplement il·legals són calcades de la perillosa França; una d’aquestes, per exemple, enviar els farcells de llibres a Madrid sense obrir per a la seva inspecció. Tot allò que es referia a la impremta serà recollit també al Codi Penal, on, a banda de les penes per introducció i venda de llibres prohibits, queda perfectament establerta l’obligació que els impressors hi posin sencer el seu nom i cognom, i el lloc i l’any de la impressió en cadascun del volums. Remarco aquest aspecte perquè pot ajudar a trobar una via més o menys fiable per al seguiment d’obres clandestines.^[139]

Els estudis realitzats sobre l’edició francesa indiquen que els llibres clandestins procedents de Ginebra entraven a Espanya per Cadis, des d’on es distribuïen a l’Estat espanyol i a Amèrica. Efectivament, era així tal com la mateixa autoritat en deixa reiterada constància: el 1792 es publica a Barcelona, per Piferrer, una reial cèdula^[140] que ratifica la prohibició d’entrar llibres i altres impresos considerats sediciosos. Aprofitarem aquest document per fer unes quantes consideracions que ajudin a contextualitzar la dubtosa eficàcia d’aquestes ordres.

El governador de Barcelona la publica amb data 16 d’octubre de 1792, i diu haver rebut la reial cèdula datada a Sant Ildefons el 22 d’agost. Però a la nota manuscrita de l’acusament de recepció per part de l’Ajuntament de Barcelona consta el dia 8 de gener de 1793. És a dir, gairebé tres mesos més tard des que es va emetre per primera vegada.

La tal cèdula és la quarta vegada que s’ha de publicar per recordar-ne la prohibició. Les anteriors, 1789, una ampliació el 1790, 1791 i la de 1792.

El motiu inicial —reiterat més tard— és retenir a les duanes i posteriorment trametre al secretari d’Estat totes «las estampas, papeles impresos y manuscritos» i tot allò que fa tuf a francès (ventalls, caixes, etc.) i que, a més, fes al·lusió a les «ocurrencias de Francia».

Però, malgrat haver estat dictada aquesta primera ordre el 1789, el Consell va tenir notícia «de que se habían introducido y esparcido, y publicado en el Reyno papeles que contenían especies de mucha falsedad y malignidad».

Es veia obligat a insistir en la prohibició per garantir que no es veiés alterada la tranquil·litat de la població i tampoc, evidentment, la «fidelidad de mis Vasallos».

Al cap d’un any els avenços havien estat més aviat minsos, ja que va haver de reiterar-la afegint-hi, això sí, que tot aquell que sabés d’alguna persona que en tingués ho havia de delatar sota amenaça d’aplicació de la llei.

Tampoc això no va fer l’efecte esperat, perquè al setembre de 1791, després que el Consejo «tuvo noticias muy fundadas de que se intentaba introducir, y esparcir en el Reyno, desde el de Francia, papeles sediciosos, y contrarios a la fidelidad debida á mi Soberanía», cal tornar a recordar que el rei vetlla per la tranquil·litat de tothom, per a la qual cosa s’ha de deixar de llegir segons què. Per tant, qualsevol persona que en tingui coneixement havia de donar el nom i senyes de qui l’hi havia fet arribar, perquè si no el responsable seria el receptor.

Com que no se’n sortien, al desembre d’aquell mateix any, i després de considerar que el mal s’esmunyia per qualssevol escletxes, va prohibir l’entrada del Diario de Física de París d’aquell any o de qualsevol altre periòdic en francès sense la seva llicència.^[141]

El text reconeix que, tot i això, ha sabut per «Vía Reservada de Hacienda» que a les duanes de Sevilla, Cadis i Agreda han «llegado á ellas varias remesas de Libros Franceses». També opina que, vist que la norma de remetre tots els llibres a Madrid «considerando que de la traída, detención y retorno de los Libros que fueren corrientes, y no hubieren venido a Madrid se originarían al Comercio y á los interesados muchos embarazos y perjuicios», decideix canviar d’estratègia, i per tant

… todos los libros en lengua Francesa que lleguen á las Aduanas de las Fronteras y Puertos, con destino a Madrid, se remitan por los administradores de ellas, cerrados, y sellados á los Directores Generales de Rentas; los quales avisen su llegada al Gobernador del Consejo, para que haciéndolos reconocer, se dé el pase a los que fueren corrientes, deteniendo los sediciosos, y que traten de las revoluciones de Francia, que se deberán remitir por dichos Directores al Ministerio de Estado.

Els que vagin a la resta de poblacions de l’interior que facin llistes del que arriba i les enviïn a qui correspongui a Madrid.

I acaba amb el manament habitual de publicació «como se os previno que hicieseis de las anteriores», perquè quedi clar «que no se pretexte, ni alegue ignorancia».

Aquesta mateixa disposició es reprèn el 20 de gener de 1798 quan el rei fa un nou avís:

La facilidad con que algunos libreros de Madrid y del Reyno por un deseo desordenado de lucro venden todo género de libros prohibidos, los que caen frecuentemente en manos de gente incauta, que no teniendo los principios suficientes para conocer y separar la buena y mala Moral, halagados por la amenidad del estilo, beben la ponzoña que encierran, y luego la vomitan por el ansia de lucir en conversaciones públicas y privadas, y tal vez hasta en los actos literarios de la Universidades, Colegios y demás Cuerpos, que solo deben enseñar a descubrir la verdad hacia el Soberano y sus semejantes, y en una palabra, a perfeccionar el hombre, ha excitado mi zelo a ocurrir al remedio de estos daños…^[142]

Al maig de 1815, reprendrà la recerca, tot fent constar explícitament que es tracta de la mateixa de 1789, perquè es donen exactament les mateixes circumstàncies que aleshores. Surt impresa de Madrid el 27 de maig, i es publica per exemple, entre d’altres poblacions, a Mataró l’1 de juliol de 1815.^[143]

Seguint aquest raonament podem suposar, amb Chartier, que els llibres arribaven de qualsevol població, entre les quals sobresortia Ginebra, que tenia capacitat per a grans tiratges de premsa, llibres d’ensenyament i de pregària, i que es va saber aprofitar de totes les mancances dels impressors espanyols. Una tal organització garantia també bones estratègies per fer-se esmunyedissos a les autoritats i escàpols a la Inquisició: falsejaven permisos de duanes, posaven adreces i títols falsos i noms de ciutats amb connotacions molt catòliques, etc.^[144] A Barcelona, el 15 de gener de 1802, el Col·legi de Llibreters i Impressors, amb Francesc Generas, Mateu Sterling i Antoni Sastres com a delegats, demanen que l’Ajuntament, en relació amb els llibres d’escola que s’han prescrit, indiqui en quins llocs s’han de comprar per evitar el perjudici que representa per a ells i per al públic en general. No disposem de la resolució, però sembla poder-se deduir que es queixen perquè es devien vendre en llocs sense llicència.^[145]

Segons un fragment d’una carta d’un impressor de Ginebra, els mateixos espanyols, no únicament els llibreters, sinó també els impressors, li aconsellaven de fer molts llibres religiosos perquè se’n consumien molts, negoci que va començar a decaure arran de l’expulsió dels jesuïtes. Es recull un fragment d’una carta d’un impressor (Grasset) a Malesherbes (cap de la llibreria francesa), que el 1754 li deia: «Nos maison de Genève et de Lausanne mettent toujours au bas des pages de titre Coloniae Allobrogum, car sans ces mots, quelque bon que fût le livre, il ne se vendroit pas sûrement en Espagne si le mot Genève ou Lausanne paraissait, tant est grand le préjugé chez l’Espagnol». Les obres que, a més, van destinades a les escoles dels jesuïtes hi afegien el nihil obstat i l’imprimatur. Amb aquests subterfugis es pretenia protegir no únicament l’economia, sinó també l’autor o l’impressor, contra imprevistos.^[146]