[D]
DORCA MORERA, Joan (…-1821)
VIC, BARCELONA
La filla de l’impressor Pere Morera i de Margarida Masvidal, Maria Morera, es va casar amb Joan Dorca. Van tenir dos fills Joan i Narcisa. Quan el pare va morir, la impremta va continuar a càrrec de la viuda i el fill. El 1803 arran de la mort de la mare, Joan es fa càrrec de la impremta. Quan va morir, la seva viuda es va desprendre de la seva part del negoci i el va vendre a Eulàlia Ferrer ↑, viuda de Brusi, l’any 1821. Possiblement sense fills, la impremta la va heretar la seva germana Narcisa.
A Vic hi havia dues impremtes de tendències oposades, la qual cosa va dur-les a enfrontaments i rivalitats. La de Joan Dorca representava la tendència liberal, i estava situada a la plaça Major. L’altra, la de Felip Tolosa ↑, aglutinava el sector més conservador. Un dels principals punts de fricció va ser la lluita per aconseguir neutralitzar els respectius periòdics.
Un exemple paradigmàtic de la situació d’enfrontaments que es donaven en aquell moment és el que es descriu a continuació.
A l’abril de 1810, l’alcalde Manresa, comissionat per la Junta Superior de Catalunya i posteriorment substituït pel de Puigcerdà, fa un seguiment sobre «la conducta y gestiones del Ayuntamiento de Vich» durant l’entrada i les dues invasions franceses «con todas las circunstancias que puedan averiguarse relativas en estos extremos». En la investigació, hi van intervenir una trentena llarga de persones entre testimonis i implicats. El motiu era l’acusació per part de l’hostaler Josep Camps i Fonoll que a la botiga de Joan Dorca es reunien «todos los aficionados a Bonaparte y se decía que su tienda era Vayona [sic]», el qual indica les persones que hi acudien. Joan Dorca, en la seva intervenció, diu no saber res de les activitats dels regidors durant la invasió francesa, i es referma en la seva primera declaració assegurant que va restar a la ciutat durant tot el temps de la primera invasió i que, en la segona, va marxar el 25 de febrer amb set oficials espanyols, que va treure de l’hospital, els quals, posteriorment, es van poder presentar al general en cap. Afirma que «imprimió un papel de los que los enemigos dan por salva guardia de las Casas y Pasaportes escritos en francés», i que ho va fer per ordre d’un ajudant de camp en nom del general; finalment, «publicó un bando en nombre del Gobierno Francés para que los vecinos denunciasen sus armas…». En aquest afer també es va trobar involucrat Felip Tolosa ↑, el qual, en la seva declaració, assegura que l’original per a la impressió li va donar Dorca, que li va dir que li havien dut a imprimir uns altres papers i que aquest li tocava a ell. Afirma que, malgrat tot, no ho va fer fins que no li va ordenar l’ajudant de camp francès d’ordre del general.
A Tolosa li feren identificar la lletra de l’original, però només va poder assegurar que era de caràcter espanyol, però que no podia saber a qui corresponia. Les declaracions dels dos impressors, tot i coincidir en alguns punts, no aclareixen suficientment els fets, i s’acaba fent un acarament d’ambdós. Tolosa assegura que Dorca mateix lliurà l’original, però que ho va fer acompanyat de l’ajudant de camp francès. Davant els fets, es demana a Tolosa que aporti el document demostratiu, però no troba al seu taller l’original que li demana.
Un dels testimonis és el capellà Joaquim Rocafiguera, que explica una anècdota que no deixa de tenir la seva gràcia: «Salía yo de mi casa para emigrar cuando encontré en la esquina de la plaza a D. Antonio Macià y Moreta y el Impresor Juan Dorca que estaban muy tranquilos y dicho Moreta en ademán de burlarse de mí se quitó el sombrero y me hizo una larga cortesía diciéndome estas palabras “Ya se va señor?” y yo le contesté “Sí gavacho, quédate con los enemigos que ellos te darán el premio” y pasé adelante».
Alguns dels acusats de col·laboracionistes i de ser amics de Dorca són regidors. Quan els toca declarar, certifiquen que abans i durant la revolució sempre han vist a la botiga de Dorca tot tipus de persones, tant eclesiàstics com seglars, i fins i tot governadors i personalitats destacades de l’Exèrcit. Neguen que s’hi produïssin converses secretes, sinó que, al contrari, sempre es va tractar la situació amb el respecte que correspon a qualsevol espanyol. Afegeixen que durant les dues invasions no la freqüentaven oficials francesos i tampoc els regidors acusats, i que els qui anaven, en canvi, eren els amics de Dorca y que «sus conversaciones siempre públicas eran o indiferentes o demostrativas de afección a nuestra causa y de odio a los franceses». Finalment, es mostren segurs de la seva fidelitat, ja que durant el mes de febrer [1810] va ajudar diversos oficials espanyols, i també el tinent coronel; Josep Caba i Josep Vieta, dragons de Numància; Josep Montis, capità d’Usars. A tots ells els va proporcionar roba per disfressar-se i diners per al viatge. Finalment, el 24 de febrer de 1811 s’acorda el sobreseïment de l’expedient.
Joan Dorca, els primers anys del segle, publicava textos religiosos segurament per a les escoles. Va imprimir el 1803 Relación de las festivas demostraciones con que la ciudad de Vich manifestó su religión, su piedad, y su regocijo con motivo de la consagración de su nueva catedral, que se hizo el dia 15 de setiembre de 1803; ordenola Segismundo Pou y Comella de Palau, així com el sermó corresponent. També la Gazeta de Vich (1803, 1805), que era un periòdic bimensual, probable reimpressió de la Gazeta de Madrid. Esporàdicament publicava coses com Diario de Zaragoza reimpreso el día 10 de julio de 1808, perquè incloïa la Declaració de Guerra a Napoleó i d’altres reimpressions habituals en aquell moment sobre fets bèl·lics puntuals (Aranjuez, Madrid, Bayona). El 1809 Catalogus medicamentorum ad usum nosocomiorum chirurgiae castrensium huius exercitus aragonensis, redactore Joseph Antonio Capdevila.
El 18 de juny de 1808 apareixia El Diario de Vich, imprès per ell fins al 12 de juliol de 1811, amb moltes interrupcions entremig. El diari de Dorca era el portaveu dels sectors liberals enfrontats als de la Gazeta, que publicava Tolosa ↑. L’aparició de l’un i de l’altre està directament relacionada amb la revolució popular, i van estar controlats tots dos diaris per la Junta local tal com explica Maties Remisa que demostra l’alt grau d’enfrontament ideològic entre els dos impressors.
El 9 de març de 1812 Joan Dorca treballa per la Junta Superior de Catalunya, que aleshores era a Berga, com es pot comprovar per la reclamació del deute contret des del setembre anterior. La factura suma 329 duros de plata, que es van rebaixar fins a 324 «por faltas habidas en la obra y no haberse podido completar más que 1856 exemplares». Finalment n’hi donen només 100 duros a compte.
Durant la Guerra del Francès va imprimir per al Govern, per exemple, Instrucción de SE la Junta Preparatoria dirigida a facilitar en el Principado las elecciones de diputados para las Cortes ordinarias del año próximo 1813. També La Verdad o la conducta de los predicadores de esta ciudad de Palma de Mallorca vindicada respuesta […] a la carta circular del señor gobernador de este Obispado, fecha 28 de abril de 1813 (igual que Brusi a Mallorca…); Diccionario crítico-serio en contraposición al burlesco [primera parte] por Francisco Aragonés (1813); Todo lo que puede el patriotismo memoria de los almogávares que a primeros de año de 1810 creó la provincia de Cataluña en defensa de su religión de su patria y de su soberano (1814).
Aquell any 1814 es trasllada a Barcelona i s’instal·la al carrer dels Escudellers, 19, on publica entre d’altres Prontuario de la mayor parte de los caminos y veredas del Principado de Cataluña: con los pueblos y posadas situados en sus carreras per Pere Serra i Bosch. El 1815 Juanita o la inclusa generosa historia instructiva y divertida en dos volums i treballa per la Junta de Comerç: Discurso inaugural que con motivo de adoptarse el método de enseñanza llamado technográfico en la escuela gratuita de mecánica de la Real Junta de Gobierno del Comercio del Principado de Cataluña dixo Francisco Sanponts; Tabla general de los mapas technográficos arreglados para el uso de la escuela gratuita de mecánica de la Real Junta de Gobierno del Comercio de Cataluña por Francisco San Ponts. Val a dir que seguirem trobant publicacions posteriors a 1815 a Vic, on segurament no va tancar el taller que estava a càrrec de Domènec Feyner ↑.
El 8 de juny d’aquell mateix any Joan Dorca s’havia adreçat a l’Ajuntament de Barcelona per demanar el privilegi de poder imprimir el Diario de Barcelona, d’acord amb una proposta inicial de concurs públic que no es va realitzar, ja que Antoni Brusi s’havia avançat. Dorca justifica la sol·licitud perquè va haver d’abandonar la ciutat de Vic a conseqüència de l’ocupació francesa i haver passat privacions que van afectar tanta ell com la seva família a causa de voler treballar des de la impremta en benefici de la nació. L’Ajuntament ho eleva al Consejo, que respon negativament, perquè és Brusi qui ja la té concedida des de 1809.
A la seva botiga, s’hi podia trobar també lletres i abecedaris de llautó per estampar llibres, farcells o altres coses; quaderns de música impresos segons que anuncia el Periódico Político Mercantil de Barcelona del 24 d’octubre de 1815. De 1816 és Pierre-Nicolas Chantreau, Arte de hablar bien francés o Gramática completa dividida en tres partes […] Con un suplemento que contiene una nomenclatura muy amplia, las frases más precisas […] sacado todo de los mejores maestros, como Wailly [et al.]. El 1816, a més, publica el reglament de l’Asociación de Accionistas para las Mejoras del Teatro de la Ciudad de Barcelona, mentre que Brusi ho farà també pel Liceu.
El 1817 es dedica a la impressió de moltes obres teatrals i dramàtiques en italià, per la qual cosa italianitza el seu nom com ara La contessa de Cole Erboso, ossía Un Pazzo ne fa cento: drama buffo: da representarsi nel Teatro della Molto Città de Barcelona na l’anno 1817, amb música de Pietro Generali. El peu d’una d’elles a Vic sembla la darrera obra que imprimeix allí. El 1818 Quince días en Londres, ó sea Corto viage de un francés a Inglaterra a fines de 1815 i la seva continuació; o bé el Catecisme de les festas y solemnitats principals de la Iglesia per Hermenter Màrtir; i encara una peça carismàtica de Rossini: Cenerentola, o sia, la Bontá in trionfo melodrama giocoso da representarsi nel Teatro della Eccma. Città di Barcellona així com Torvaldo e Dorliska dramma semiserio da representari nel Teatro della Citta di Barcellona l’anno 1818.
El 1819 algunes de les obres que ell imprimia van rebre l’efecte de la censura. A Il Fuoruscito dramma semiserio in due atti da rappresentarsi nel Teatro della Eccma. città di Barcellona l’anno 1819, en la nota de l’exemplar localitzat al Catàleg Col·lectiu de Patrimoni Bibliogràfic diu: «5 de julio, lunes: benefo de Galli. representada dos veces y mandada retirar por decreto de la direcc. del martes 6 de id.»; Carlo Coccia Clotilde melodrama semiserio in due atti. Aquell mateix any publica a Barcelona El Periódico Musical editat per una associació d’amics del teatre, del qual únicament tenim constància de la seva publicació per diverses referències al Diario de Barcelona, en les quals se n’anuncia la creació i l’aparició de diversos números.
Amb l’arribada del Trienni Liberal es converteix en «Imprenta Nacional del Gobierno, por Dorca» o «Imprenta Constitucional de Juan Dorca». També publica El Nuevo Testamento de Nuestro Señor JesuCristo traducido en español conforme a la vulgata latina por Felipe Scio de Sn. Miguel. Imprimeix l’any 1820 el Coloqui entre un rector y un pagès anomenat Macari, son parroquià, sobre la Constitució y decrets de Corts, que inclou una prou interessant nota «Aquest papèr fou treballat en Reus á ultims de abril de 1814, ahon se habia de imprimir per instrucció de la gent del Cam. La dita impressió nos pogué efectuar á causa del decret del Rey donat aquell any en Valencia á 4 de Maig. Lo mes interessant de aquest papér son los pronostics fatals que conté, los que, per nostra ruína, se han verificat desgraciadament. Gracias á qui te la culpa de tans grans mals». Publica també la La Gazeta de Cataluña de 1820, impulsada per la Junta Provincial del Govern polític, amb el frare Antoni Pujol de redactor. La Guía de forasteros en Barcelona para el año 1821; Elementos de patología general: arreglados principalmente segun la doctrina de Chomel por el doctor, de Joan de D. Ribot, i proclames patriòtiques com Los ciudadanos que componen el escuadrón de Milicia Nacional Voluntaria de esta plaza, en el acto solemne de la bendición de su estandarte o bé Estado militar de Cataluña, año 1821 amb un explícit peu d’impremta «Impr. del ciudadano Dorca».
El Diario Constitucional de Barcelona de Dorca és, segons Guillamet, el de més durada del Trienni, perquè va durar tres anys i set mesos. Aquest diari surt el 13 de març de 1820. Al cap de pocs dies canvia el nom per Diario Constitucional, Político y Mercantil per mirar de diferenciar-se del Diario de Barcelona de Brusi. Alguns ajuntaments s’hi van subscriure, com per exemple el de Vilanova i la Geltrú. El preu de la subscripció era de 140 rv l’any. Ambdós diaris sovint polemitzaran des de les seves columnes. És el primer diari creat a Barcelona per l’impressor vigatà des de la seva instal·lació a Barcelona, i entre d’altres cal destacar com a redactors a Aribau i López Soler.
Segons Guillamet, Antonio Brusi i Juan Dorca el 1820 van treballar conjuntament al servei del Govern. Un cop morts ambdós, la viuda de Dorca va vendre la seva part a la viuda de Brusi. L’origen de la col·laboració cal buscar-lo quan, arran de la constitució de la Diputació Provincial de Catalunya el 1812, Brusi va sol·licitar ser-ne l’impressor oficial, però va rebre per resposta que havia de compartir les feines amb Dorca.
Quan va morir el 1821 després del mes de juny, possiblement de febre groga, va heretar la impremta la seva germana Narcisa, la qual l’any 1823 imprimeix Paolo e Virginia melodrama semisero, de Pietro Carlo Guglielmi, i també Tratado de esgrima a pie y a caballo en que se enseña por principios el manejo del florete ó el juego de la espada que se usa en el dia por Eudaldo Thomase. A partir d’aquell any, el peu d’impremta canvia quan s’hi incorpora Indar: «Oficina de Narcisa Dorca de Indar».
DORCA MORERA, Narcisa
BARCELONA
Germana de Joan Dorca Morera que, a la mort d’aquest, va heretar la impremta a partir de 1822. Aleshores el peu es transforma en «Imprenta Nacional de la Heredera de Dorca». Narcisa es casarà amb Ramon Martí Indar ↑, que no era impressor, la qual cosa li va suposar alguns conflictes amb el Col·legi, en els quals es veu involucrat Manuel Saurí ↑.
Els anys 1823 i 1824 trobem el peu «Oficina de Narcisa Dorca de Indar» o bé «Imprenta de N. de Indar».
[200 anys (1995); AGUILÓ (1923); ARNABAT (2001); BUSTAMANTE (1959-1963); COMAJOAN (1993); ELIAS (1948); GIL NOVALES (1975); GUILLAMET (2003); MIRALPEIX (1981); SIMÓN PALMER (1982); ACA (JSC, Caixes 142, 143, 147); AHN (Consejo, lligall 11290); AHVNGC/ 4563.]