5. XARXES DE DISTRIBUCIÓ

El paso progresivo de lo oral a la sociedad de lo escrito […] lleva consigo […] una apuesta completamente diferente: el desencadenamiento de mecanismos susceptibles de provocar una mirada diferente sobre uno mismo y el espíritu de abstracción.

HENRI-JEAN MARTIN,
Historia y poderes de lo escrito

A aquestes altures no cal referir-nos més a les virtuts democratitzadores de la impremta. Hem vist la bel·ligerància amb què se l’ha tractada des que va iniciar el seu desenvolupament. Però si, aparentment, la immensa majoria de la població era analfabeta i no tenia accés a cap mena d’estudi, a què venia tanta por? Cal interpretar que la influència de la impremta era prou gran per desencadenar-la? Rotundament, sí. Però mitjançant quins mecanismes o estratègies es va produir?

Com molt bé diu Joaquim Marco, l’autèntica literatura popular és la que «no utiliza el camino tradicional de la librería para su difusión. Es la auténtica literatura popular», i afegeix que «alrededor del fenómeno aparece la prensa, la gaceta de noticias y las “revistas” de mayor entidad cultural. La imprenta se democratiza. El público accede no sólo a la lectura, sino a la difusión de sus propias composiciones», i és sobre això que, fonamentalment, centrarem la nostra atenció; ell diu que és la impremta la que es democratitza. Marco remarca amb encert que la popularitat de la literatura s’obté amb la difusió. La idea és clau, al meu entendre, per intentar trobar les causes de la por infinita que tenen monarques, governs i Església al paper imprès: la difusió. Tot el que circula imprès (i molt especialment la literatura) conforma mentalitats i ideologia, i «es utilizada generalmente como un arma ideológica de gran importancia porque va dirigida a un público poco preparado y hasta totalmente inculto».^[147]

Malauradament, no és possible relacionar i ni tan sols referir-nos a la funció formadora de les cançons més o menys patriòtiques, els romanços de canya i cordill, etc., perquè les fonts a les quals hem acudit han estat unes altres, però seria de gran utilitat establir les vinculacions entre la difusió de papers estrictament informatius i els literaris. El resultat podria ser sorprenent per la identificació dels transvasaments entre l’una i l’altra perquè es podrien establir els canals reals de distribució. Sense oblidar, evidentment, la circulació paral·lela de textos clandestins. Malgrat l’enorme dificultat que pugui suposar, a causa de la volatilitat d’aquesta mena d’impresos que els fa tan difícils de localitzar, caldria, si més no, intentar-ho.

Nunca se les concedió la importancia que hoy sabemos que tuvieron, puesto que en gran medida, como hemos señalado, reflejaron y conformaron las actitudes y mentalidades de los casi diez millones de habitantes que constituían los diversos pueblos de España.

I afegeix que

… puede apreciarse pues, a través de la literatura popular la transformación que se opera en la lucha por la Independencia. Al tiempo que se combate la presencia extranjera se produce en el seno de la mentalidad popular el nacimiento de la corriente liberal (generalmente aliada a las minorías de formación intelectual precisamente francesa) y de una más amplia mentalidad conservadora y absolutista aparece gracias al papel que alcanzaron los clérigos en su extensa labor propagandista.^[148]

Podríem trobar molts exemples de les estratègies de construcció ideològica, però retornarem a un dels quals ja ens hem referit a l’apartat dedicat a la censura —les actes de Sínode de Pistoia— per mostrar els mètodes que s’utilitzaven per fer que les notícies (vinguessin d’on vinguessin) arribessin a qui corresponia. Al final de la sentència condemnatòria, es demana no només que «se publique [és a dir, que es llegeixi en veu alta, com un sermó] en todas las Iglesias Metropolitanas, catedrales y Colegiales de los Reynos de SM, y en los lugares de cabeza de partido», sinó que caldrà certificar que això ha es-tat així: «y que de su lectura se fixe traslado o testimonio auténtico en una de las puer-tas de dichas Iglesias de donde no se quite sin nuestra licencia, pena o excomunión mayor de doscientos ducados, como separado de este lo mandamos». O el que és el mateix: s’ha de tenir constància que s’ha llegit i tothom ha d’estar-ne al cas i no pot excusar-ne desconeixement. Aquest document és de 1801, però ho veurem reiteradament.

Durant el Trienni Liberal es farà visible que l’evolució ideològica popular d’ençà de final del segle XVIII tenia ja prou consistència però, abans, durant la Guerra del Francès:

Tant com la premsa, o més, els religiosos eren atacats al teatre. El mestre d’escena barcelonina d’aquells anys, sobretot per a aquest tipus de sàtires era Josep Robrenyo, l’especialitat del qual eren obres sobre la situació política del moment, en les quals feia sortir sempre algun frare, que es perdia per l’egoisme i l’estultícia… Les obres de Robrenyo no passaven generalment d’una sàtira contra els religiosos, però a Barcelona eren representades obres bastant irreverents com, La víctima de la Inquisición, La novicia o la víctima del claustro, La Inquisición por dentro, Fray Lucas o el monjío deshecho…^[149]