[F]

FALUJA, Pere

BARCELONA

Segons Raimon Ferrer a Barcelona cautiva, durant la conspiració del maig de 1809, es va establir una correspondència entre els implicats que vivien a Barcelona i els que estaven fora. Aquesta correspondència la rebia Brusi ↑, i sovint els qui feien de conductors eren l’impressor Miquel Gaspar ↑ i el dependent Pere Faluja.

[FERRER (1815-1821).]

FEIXÓ, Josepa

REUS

Segons Aguadé, el 15 de desembre de 1829 fa de padrina amb Bonaventura Riera, impressor de Manresa, del fill de l’impressor reusenc Pau Riera.

[AGUADÉ (1996); GUILLAMET (2003); GIL NOVALES (1975).]

FERRER, Eulàlia (Vda. de Brusi)

BARCELONA

El cas d’Eulàlia Ferrer és una de les biografies femenines més interessants, ja que, sense que se’n pugui fer un seguiment molt precís, la seva implicació econòmica i laboral al negoci Brusi és més que remarcable. D’entrada, és força probable que fos ella la que aportà la impremta. És ella també qui exercirà d’impressora amb la mateixa energia que el seu marit, i d’aquesta manera facilitarà l’èxit de l’empresa Brusi. Si la seva actuació és destacable fins a la mort del seu espòs, el 1821, a partir d’aleshores, amb la col·laboració de Pau Soler i Mestre —que hi havia entrat a treballar al juny, pocs mesos abans— com a regent i director del Diario de Barcelona, va ser-ho encara més.

El caràcter decidit i emprenedor d’Eulàlia té uns antecedents prou eloqüents des d’un punt de vista femení. Segons les memòries manuscrites de la família Brusi conservades a l’Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona, quan tot just havia acabat un brillant aprenentatge, a Antoni Brusi ↑, com a recompensa, «le fue propuesto, siendo aun de corta edad su enlace con la todavía más joven y honesta doncella D.ª Eulalia Ferrer huérfana de Padre y Madre, hija de otro maestro librero de la propia ciudad de Barcelona y heredera de un patrimonio suficiente para vivir con alguna decencia». Eulàlia va heretar el patrimoni familiar perquè els seus dos germans van morir encara menors. Arran del casament, Brusi va donar «mayor extensión a la casa de Ferrer, con una imprenta y mayor nombre del que ya tenía en el ramo de la librería».

Per aquestes i altres dades biogràfiques, ens fonamentarem bàsicament en la documentació que es conserva a l’Arxiu Històric de Barcelona. Començarem, doncs, pels Ferrer. Els germans Antoni i Baltasar Ferrer eren llibreters i impressors entre 1677 i 1695 a Barcelona. Les notes de Joan Antoni Brusi i Mataró afegeixen que Eulàlia és descendent de Baltasar, la família del qual, imaginem, havia de ser econòmicament prou important perquè, el 1732, el marit d’Eulàlia, àvia de la futura esposa de Brusi, perdés el cognom en benefici del de la dona.

La mestressa del negoci és Eulàlia Ferrer, i la botiga estava situada al carrer de la Llibreteria, on va romandre fins al 1905. Aquest fet cal vincular-lo als canvis que s’esdevindran al Gremi quan, enmig d’una situació inestable, el 1802, els impressors Francesc Garriga ↑, Joan Serra Centené ↑, Tomàs Gaspar ↑, Antoni Sastres ↑ i Antoni Brusi ↑ havien presentat a l’Ajuntament de Barcelona una sol·licitud en la qual demanaven que la filla d’individu que es casés amb un oficial també pogués cobrar les 75 lliures de dot, dret que no tenien les noies que es casaven amb individus o fills d’individus.

Evidentment, això no ens du a poder afirmar res definitiu, però sí que fa pensar que Brusi, oficial, s’havia casat amb la filla de l’individu Ferrer, i li convenia disposar del dot estipulat pel Col·legi d’Impressors. En la presentació genealògica de la família, les memòries de la Casa Brusi de l’ahbcn, quan es refereixen al marit de l’àvia d’Eulàlia Ferrer, Gisleno Mañach, s’assegura que va consentir a perdre el seu cognom en benefici del de la dona; quan es refereix al casament d’Eulàlia Ferrer amb Antoni Brusi, es fa notar que aquest va passar a ser el cap de casa. «No quiso Brusi ceder su apellido porque debió creer que era el suyo bastante». Així doncs, Antoni Brusi no va voler canviar de cognom, tot i que sembla que se li va arribar a plantejar, per la qual cosa és fàcilment deduïble que ell va aportar més aviat pocs béns al matrimoni. Això explica el paper tan actiu que mantindrà Eulàlia Ferrer en tot moment.

Val a dir, però, que a partir de 1808, arran de la Guerra del Francès, el nom d’Eulàlia Ferrer desapareix del peu d’impremta en benefici exclusiu d’Antoni Brusi. Malgrat tot, ella va acompanyar-lo durant tot el període bèl·lic, i també a Mallorca, on van haver-se de traslladar arran de la invasió napoleònica a Tarragona, on residien. Al tombant de gener a febrer de 1812, però, a Brusi el trobarem a Sitges, la qual cosa ens permet suposar dues coses: la primera, que ell hagués tornat al Principat deixant la regència de la impremta de Mallorca a la seva dona, Eulàlia Ferrer, segurament amb la col·laboració de l’impressor Agustí Estivill. La segona, gens descartable, que anés i vingués de Mallorca amb certa freqüència, segons es pot deduir de rebuts signats a Mallorca i un del desembre de 1812, on Eulàlia Ferrer signa fins i tot com a «Eulalia Brusi y Ferrer», nom que correspon força exactament al peu de la impremta fins a 1808.

Durant el Trienni Liberal (1820-1823), Brusi va veure com, de fet, desapareixia el seu monopoli sobre la premsa amb al Diario de Barcelona, perquè el Govern va autoritzar la publicació d’altres diaris i revistes. Amb el règim absolutista i mort ja Antoni Brusi, la viuda, Eulàlia Ferrer, i per extensió el seu fill, recupera el privilegi, que perdran definitivament amb l’arribada del règim constitucional el 1835. Va seguir, malgrat tot, publicant per a l’Ajuntament de Barcelona i altres organismes oficials. La situació privilegiada li generava conflictes (que d’altra banda ja s’havien iniciat el 1814), i el 1822 en va tenir un amb Rubió ↑ i Gaspar ↑ a causa del Diario de la Ciudad de Barcelona o sea el eco de la ley, publicat entre el primer de maig de 1822 i el juny de 1823.

Amb el canvi de situació, Eulàlia Ferrer, viuda des de 1821, pren la iniciativa i sol·licita al rei un privilegi exclusiu per a l’ús de la litografia —encara que sigui únicament per al Principat i durant el termini que ell mateix consideri— per tal de poder refer-se de totes les despeses que li ha causat la seva introducció i la formació dels operaris. La qüestió s’allarga uns quants mesos, i Antoni Monfort, contrincant en la matèria, reacciona demostrant l’interès que des de feia anys tenia per la litografia, però que no havia pogut explotar a causa del privilegi exclusiu de Brusi. Monfort argumenta, a més, que, a causa d’haver-se anul·lat el que havia establert el règim anterior, havia seguit fent proves i que, a més, tenia a punt de funcionament la seva premsa. El nucli principal de la demanda considerava que no era bo el manteniment dels privilegis en un art que «está tan estendido en otras partes como la más común profesión, y también se puede creer lo sería igualmente en esta ciudad, pues existen otros ingenios lithográficos ocultos á su pesar, por la privativa de la casa Brusi, y que uno de ellos trabaja con piedras del país y es sobresaliente en sus dibujos». Interessant observació. Malgrat Brusi, doncs, hi havia «ingenios lithográficos ocultos á su pesar».

El rei intervé i, després de consultar-ho a la Junta de Comerç, dictamina que «no se conceda a la referida Brusi el privilegio que pide, ni la revitalización de la patente que expidió el gobierno revolucionario con respecto al tiempo que falta, y que así Monfort como otro cualquiera tengan libertad para dedicarse a la litografía». Ve datat el 13 d’agost de 1825; és a dir, a punt de finalitzar el termini d’exclusivitat que el 1819 i per a cinc anys s’havia concedit a la casa Brusi. El 19 d’abril de 1826 el Diario de Barcelona publicava l’anunci de la «Colección Litográfica de Cuadros del Rey de España». Al final, Eulàlia, reivindicava el seu marit com a introductor de la litografia a Espanya.

Un altre afer en el qual es va trobar involucrada després del Trienni i quan va tornar-se al règim de privilegis va ser la reclamació de poder continuar imprimint el Diario, aquest cop a nom d’ella. Se li va concedir, però gravat amb 8.000 rals per a obres socials. El 1828 va sol·licitar que els seus privilegis passessin al seu fill, que també se li concedí.

Un altre impressor amb qui sembla que va tenir problemes va ser Antoni Bergnes de las Casas, quan va intentar treure El Vapor el 1830, sense poder-ho aconseguir. Segons se’ns explica a Un segle de Vida Catalana, el privilegi que tenia en exclusiva la família Brusi impedí durant molt de temps la publicació de tota mena de periòdics a Barcelona. Per l’agost de 1831, Antoni Bergnes de las Casas demanava permís per publicar «El Vapor», el qual havia de ser «un diario científico, literario, económico. agrónomo y mercantil de Cataluña», i topa amb l’oposició de la vídua d’Antoni Brusi i Mirabent, la qual al·lega el refús que ja fou oposat judicialment en 1816 a tots el qui, com el fill d’Usson [sic], pretenien de fer-li la competència amb noves publicacions. Fins al 22 de març de 1833 no es publicarà el primer número de «El Vapor», el qual, però, no serà diari, sinó trisetmanal, durà el subtítol, més breu, de «periódico mercantil, político y literario de Cataluña» i es publicarà «bajo los auspicios de S.E. el Capitán General, dedicado al Ministerio de Fomento General del Reino».

Eulàlia Ferrer exportava llibres a l’estranger, i era ella mateixa qui, en diferents moments de 1826, sol·licitava la tramitació de revisió de censura. Crida l’atenció que especifiqui que el transport el farà en vaixells «anglo-americanos». Les exportacions eren relativament freqüents i importants, principalment pel que fa a llibres escolars com el Catón o les Cartilles (entre 1.500 i 10.000 exemplars). La importància del negoci li permetia colar enmig de les bales alguns llibres prohibits, com ara Pamela, de Richardson. El 1833, encara, Eulàlia Ferrer demana permís per imprimir Conversa entre un pagès y’l Sr. rector sobre les indulgències y butllas, principalment de la Santa Crusada, que l’hi donen l’11 de juny de 1833.

El repàs documental ens du a observar que usava indiferentment el seu nom de soltera i el del seu marit, aspecte que podríem interpretar com a mostra de la seva autonomia i pes en el negoci. El 1826, per exemple, publicava Nota de los asesinatos de que se ha podido tener noticia que cometieron los constitucionales desde últimos de diciembre de 1821, hasta últimos de 1823, amb el peu «En la imprenta de Brusi». Segons Guillamet, Antonio Brusi i Juan Dorca havien creat una societat l’any 1820 per fer-se càrrec de la impremta del Govern. Dos anys més tard, la viuda de Dorca va vendre la seva part a Eulàlia Ferrer, que seguirà treballant habitualment per al Govern Polític Superior de Catalunya.

A l’abril de 1831 una reial ordre establia la creació de periòdics oficials, davant la qual cosa la viuda de Brusi reaccionarà demanant que o bé la subhasta es faci fora de Barcelona, perquè allí ja hi ha el Diario de Barcelona que fa aquesta funció, o bé que se li assigni el privilegi d’imprimir-lo. No serà fins al juliol de 1833 que el rei decidirà que se subhasti com a Madrid, però sense detriment dels privilegis que ella tenia (que el Diario de Barcelona publiqués les notícies oficials) en cas que no hi concorri i n’obtingui l’edició. A principi de novembre de 1833 inicia la publicació del Boletín Oficial de la Provincia de Cataluña.

Amb l’abolició dels privilegis, s’inicia un període de certa dificultat per al Diario. perquè els nous periòdics anaven agafant posicions polítiques i servien de plataformes per als diferents partits, mentre que el Brusi es mantenia en la línia marcada amb anterioritat. Va maldar per viure regularment fins que el decret llei de 1837 relatiu a la premsa el va ferir definitivament. Va ser aleshores quan es va demanar que tornés de l’estranger el fill Antoni Brusi i Ferrer.

Després de la mort d’Antoni Brusi el 1821, el peu d’impremta va canviar d’«Imprenta de Antonio Brusi, impresor de Cámara de S.M.» al d’«Imprenta de la Viuda e Hijos de Antonio Brusi». En aquells anys la impremta ja tenia força volada perquè editava llibres i n’imprimia per a d’altres, a més de fabricar tinta, tipus, enquadernar i litografiar. Pau Soler Mestres, a partir d’aquell any, serà el dependent principal de la casa, i tal com estipulava la llei per a les viudes amb negoci que el volguessin mantenir havien de tenir un mestre impressor; així doncs, va casar-se amb la filla d’Antoni Brusi i Eulàlia Ferrer, que també es deia Eulàlia, el 5 de gener de 1824, i el 1828 és rebut al Gremi com a mestre impressor i el nomenen tresorer. És a dir, Eulàlia Ferrer va mantenir el negoci segons el cànons legals del moment i va seguir viuda, i va casar la filla amb el regent, de manera que el projecte empresarial iniciat amb el seu marit es mantingués intacte i dins la família.

[GUILLAMET (2003); LLANAS (2004); MOLIST (1964); SIMÓN PALMER (1982); SOLDEVILA (1961); SUBIRANA (1991); AEB (Censura, 1824, 1826); AHBCN (FONS BRUSI).]

FERRER, Rafael

BARCELONA

Pare d’Eulàlia Ferrer ↑, esposa d’Antoni Brusi ↑. Tenia la botiga entre la Boqueria i la sagristia de l’Església de Betlem.

[ELIAS (1948); LLANAS (2004).]

FERRER I VIVES

TARRAGONA

Segons Elias, la impremta de Ferrer i Vives treballà almenys durant els anys 1828-1830, i probablement era alhora llibreteria. I assegura que és del novembre de 1811 la ressenya: Representación dirigida a la Junta Superior de censura del Principado de Cataluña por D. Vicente Ferrer y D. Antonio Serrahima, individuos que fueron de la M. I. Junta de Colegios y Gremios de Tarragona sobre las expresiones continuadas en el Manifiesto del Canónigo D. Pedro Josef Avellá y Navarro relativas a la expresada Junta Areñs, en la imprenta de Ferrer [1811?], 8 pp., 20 cm, la qual cosa pot fer pensar que, si es tracta de la mateixa persona, acabada la guerra es traslladés a Tarragona. D’aquest impressor, però, Del Arco no en diu res.

[DEL ARCO (1916); ELIAS (1948).]

FEYNER, Domènec

VIC

El 1817 treballava com a regent al taller de Dorca ↑, i així consta al peu d’impremta «Oficina de Joan Dorca administrada per Domènech Feyner».

Segurament, Dorca, ocupat amb la impremta que havia instal·lat a Barcelona, va anar cedint responsabilitats a Feyner, el qual, a partir d’aquest any, pren les regnes del negoci a la plaça Major de Vic. El 1818 ja el trobem sol. La seves publicacions es poden seguir a Vic fins a 1821, on treballà per al bisbat i el Seminari de Vic per la qual cosa se l’anomena «l’impressor del Bisbe» i el 1823 a Barcelona on imprimeix Itinerario de las provincias de Barcelona, Tarragona, Lérida y Gerona adornado con el mapa de la antigua Cataluña en el que están señaladas las varias carreras que contiene el itinerario por D.F.C., on hi ha l’índex alfabètic de les carreteres, i inclou un mapa i Itinerario de Cataluña: adornado con su mapa, y una tabla alfabética, que sin necesidad de operación alguna manifiesta las horas que distan entre sí sus principales pueblos, obra muy útil para los militares y viajantes poco prácticos del país.

El 1825 envia llibres, pocs, impresos per altres a l’Havana i el 1827, al juny, demana a la Censura poder imprimir Meditaciones cristianas por el Príncipe de Hoenlohe.

[ELIAS (1948); RÀFOLS (1989); AEB (Censura 1825, 1827).]

FIGARÓ, Agustí (…-1848)

GIRONA

Agustí Figaró s’ha de vincular amb la impremta Oliva de Girona. Antoni Oliva va morir sense fills mascles, i va testar a favor de la seva filla Maria Oliva ↑, que amb només setze anys es va casar amb Agustí de vint-i-tres. És ben possible que Agustí fos el regent de la casa d’Antoni Oliva i, com que el negoci va per davant dels interessos sentimentals, va casar-lo amb la filla. Segons Mirambell, la impremta d’Antoni primer i Maria Oliva després correspon a la branca menor de la família Oliva. Segurament del segon fill. Ens podem plantejar, doncs, que la branca menor dels Figaró vingui justament de l’Agustí, que amb aquest casament obtenia una impremta pròpia al carrer de les Ballesteries. El seu nom apareix conjuntament amb el d’Oliva entre 1803 i 1823, que serà el del seu fill «Antoni Figaró i Oliva» a partir d’aleshores i fins a 1847. Vegeu l’arbre genealògic a Oliva.

El 1804 duia el peu «Agustín Figaró Impresor del Real Gobierno», la qual cosa ens fa suposar que fos descendent de Rafel Figaró. Al començament del XVIII aquest disposava del privilegi reial per a la impressió en exclusiva de «gacetas, relaciones de servicios y papeles políticos y de Estado», atorgat per l’arxiduc Carles amb arguments de seguretat d’Estat. Aquest fet va obligar el gremi de llibreters a presentar una reclamació, perquè ho van considerar una ingerència en l’administració de la impremta per part de la Corona. Aquesta notícia ajuda a ampliar la cronologia de l’empresa.

Publica el 1805, Argumento contra los franc-maçones escrito por D.J.B. i durant la Guerra del Francès textos antinapoleònics: Exposición de los hechos y maquinaciones que han preparado la usurpación de la corona española y los medios que el emperador de los franceses ha puesto en obra para realizarla por D. Pedro Cevallos [1808?] i les consegüents publicacions arran de la resistència al setge de Girona. Posteriorment publicarà llibres religiosos.

Amb l’arribada del Trienni Liberal reimprimeix alguns textos que des de Madrid es repartien a la resta de l’Estat: Observación respetuosa que el excelentísimo y reverendísimo P. general de capuchinos ha hecho á S.M. y á las cortes acerca del dictamen de la comisión en su proyecto de decreto sobre la reforma de los regulares, imprès l’any 1820. A partir de 1823 el peu d’impremta canvia, i únicament apareix Agustí Figaró sense Oliva al darrere amb obres com ara Novenaris a Sant Narcís o el 1823 De la constitución de las Cortes de España obra de Mr. de Haller, traducida del alemán al francés por el mismo autor y de éste al español. Segurament deu ser l’any de la mort de la seva dona, perquè fins llavors els dos noms apareixien sempre junts.

Imprimeix també Instruccions per la ensenyansa de minyons escritas per lo reverent Baldiri Rexach obra utilíssima per la instrucció dels minyons y descans dels mestres, ab los exemples al últim per apendrer bé de escriurer i altres obres didàctiques a l’estil de converses entre diferents personatges sobre les qüestions polítiques d’aquell moment. En general, no vénen datats, per la qual cosa es fa difícil establir una cronologia precisa de la seva producció. A partir de 1824 tornen a sovintejar les publicacions datades i el 1825 reimprimeix les reials cèdules amb l’escut reial a portada provinents de la Impremta Reial de Madrid. Real Cédula de SM y señores del Consejo en la qual se fijan las reglas que han de observarse para la introducción de libros extrangeros en estos Reinos (1824) i el recordatori de complir-la el 1825. Imprimia també per a la catedral de Girona, autos sacramentals, etc.

Al Diario de Barcelona de l’1 de setembre de 1824, s’hi pot llegir: «Habiendo tenido a bien SM en fecha 2 de agosto nombrar impresor real a D. Agustin Figaró, vecino de Gerona, mandando se cumpla y no se reconozca tal en dicha ciudad y corregimiento más que a dicho Figaró; se anuncia al público para su inteligencia.» Degué combinar sempre la impremta amb la llibreria que ja posseïa perquè, el 1827, encara apareixia l’etiqueta de la llibreria en llibres publicats per altres. Imprimia molt llibre religiós i tota la seva trajectòria sembla més aviat conservadora.

Va publicar els periòdics El Centinela de los Pirineos Orientales entre el 3 de febrer i el 17 d’abril de 1823 contrari a les idees absolutistes i a partir del 25 de maig fins al 30 de novembre de 1823 va imprimir el Diario de Gerona, que, segons Guillamet, duia notícies i opinions de caire absolutista. També un altre dit El Postillon del qual no n’hem trobat referències. El 1830 Compendi o breu explicació de la doctrina cristiana en forma de diálogo entre el pare y el fill compost per Francesc Matheu y Smandia; aumentat, metodisat y perfeccionat per Antoni Claret.

[AGUILÓ (1923); ELIAS (1948); GARCÍA MARTÍN (2003); GUILLAMET (2003); MIRAMBELL (1988); RAFOLS (1989).]

FITÓ, Pau (…-1847)

CERVERA

Quan Josepa Feixó ↑, viuda de Francesc de P. Compte ↑ de Reus, va succeir el seu marit, va donar un nou impuls a la impremta amb la incorporació de Pau Fitó com a regent. Fou aleshores que la impremta de Compte es convertí en la «Imprenta Nacional de la Viuda Compte».

El 1823 amb el canvi de règim, Josepa va deixar la impremta i va liquidar la botiga. Pau Fitó va adquirir alguns dels estris i va traslladar-se a Cervera. Un cop allí va reimprimir, el 1826, un goig que havia imprès la viuda de Compte a Reus el 1802. Va mantenir la botiga al carrer Major al mínim fins a 1844.

[AGUADÉ (1996); SALAT FORNELLS (1942).]

FONOLL I MATEU, Joan

BARCELONA

Nascut a Barcelona el 15 d’agost de 1781, era fill de l’individu del Col·legi Pau Fonoll i de Maria Mateu, difunts tots dos quan va entrar al Col·legi el 15 de juny de 1803. La notícia es coneix arran de la sol·licitud que va fer Mateu Sterling ↑ per aclarir les prioritats d’accés entre el seu fill i Josep Tomàs Gorchs ↑. La certificació va signada per Francesc Ribas ↑.

En la contribució de 1808 consta un Juan Fonoll, que té botiga però no casa. El 1814 no té ni una cosa ni l’altra.

[AHBCN (Ajuntament borbònic, polític i representacions, 1803).]

FORNS, Joan

BARCELONA, VILANOVA I LA GELTRÚ

Només disposem de la notícia que proporciona Elias, que assegura que estava establert al carrer Amargós de Barcelona i que es dedicava a la literatura popular. Diu que «Sols li coneixem un fullet, il·lustrat amb un gravat al boix: Custos Colloqui entre un enamorat Lacayo, y una hermosa cuynera. s. d.». També obre la possibilitat que el 1814 passés una temporada a Vilanova i la Geltrú i imprimís naips a la Geltrú associat a un altre impressor amb el peu Forns y Cª. No ha estat possible confirmar-ho a Vilanova, però en canvi, a Periódico Político Mercantil de Barcelona de 20 de juny de 1815 llegim: «la fábrica de Naypes de la calle ciudad, baxo nombre de Forns y compañía, hoy se halla establecida en la calle de Puerta Ferrisa, casa num. 10, frente la calle del Bot».

En la contribució personal de 1820 apareix Cayetano Forns, impressor amb taller de cinquena classe a la cantonada a la Baixada dels Cassadors. De fet, era naiper i en actiu entre 1815 i 1829. Possiblement tingui una relació familiar amb Joan, sense descartar que fossin germans i que compartissin taller a Vilanova el 1814.

[ELIAS (1948); AHBCN (Gremis).]

FRANCISCO, hermanos

BARCELONA

Només he pogut localitzar l’obra de J. Sarrapasa Lecciones de aritmética, de 1805.

[BONET CORREA (1980).]

FULLÀ, Pere

BARCELONA

Sembla haver treballat durant el primer quart del XIX al carrer de la Llibreteria, número 6. També tenia llibreria.

[ELIAS (1948); RÀFOLS (1989).]