EL PAPER DELS JUTGES
Hi havia altres elements de la cadena que, volent o no, també van fomentar la circulació d’idees. Serà constant —i ho hem vist en l’apartat dedicat a la legislació— la seriosa dificultat per fer complir la llei. La ineficàcia era ja tan gran que el 16 de juny de 1768 s’obligava a sotmetre els edictes inquisitorials i butlles del Sant Ofici a l’aprovació prèvia de la Secretaria del Despatx de Gràcia i Justícia, mostra més que evident del desplaçament del control eclesiàstic al civil.
Si la deixadesa era un motiu, un altre havia de ser la falta d’incentius al càrrec que no es van aplicar fins al 1805 mitjançant un percentatge sobre el preu de la llicència, però que no sempre es va complir. El jutge Curiel ho deixa escrit en una carta:
No es decible lo que se padece en la correspondencia precisa con todos los subdelegados del reino que ó no entienden las órdenes é instrucciones que se les dan ó no saben ó no quieren practicarlas con el celo y actividad convenientes y como así ellos como sus escrivanos y ministros han de trabajar de valde, no se les puede regatear la limosna que nos hazen.
Però la picaresca compartida per esquivar normatives massa restrictives també hi aportava la seva part. Davant l’exclusivitat del Consejo (que no oblidem que es troba a Madrid) per donar llicència per a la publicació de llibres, algunes audiències, corregiments o altres administracions de segon ordre toleraven el subterfugi de presentar com a quaderns solts el que no era res més que capítols o fragments de llibres.[61]
Molts dels jutges de primera instància no enviaven les sentències al Ministeri de Gràcia i Justícia, de manera que no era possible publicar-les a la Gaceta, com estava previst en l’article 81 de la Llei orgànica de 22 d’octubre de 1820. Hi ha una primera reclamació feta des de l’Audiència de Madrid de setembre de 1821. A l’agost de 1822 tornaven a insistir sobre la qüestió. Ferran VII justificava l’enèsima publicació d’una normativa reguladora a causa, encara, de la ineficàcia del control. Som al 1824 i els arguments són ben semblants als que el 1825 hem vist que defensarà el bisbe Sichar:
Que considerando los graves daños que ocasionaba a la religión y al estado la introducción de libros estrangeros sin la debida precaución y que la muchedumbre de las muy acertadas providencias que había dictado en mis predecesores habría podido ser causa de inobservancia, determiné abrazar en una ley cuanto debía observarse sobre esta materia, derogando lo que se hubiese ordenado en contrario en las demás.[62]
Però no s’ha d’oblidar que el factor econòmic planava transversalment en l’administració de les obligacions repressores. La preeminència de la capital de l’Estat en relació amb la resta de províncies —també pel que fa a la censura— repercuteix en el desenvolupament econòmic del sector, la qual cosa podia portar a tenses disjuntives a més d’una persona quan es plantejava si preservar la moral o l’economia. Els jutges, evidentment, no escapaven ni del dubte ni segurament de les influències o suggeriments per decantar-se quan calia a favor de la primera o relaxar-se en benefici de la segona. És aquí on més es perjudica la impremta de la Corona Catalanoaragonesa, perquè des de 1752, de la mà de Juan Curiel, s’atorguen totes les atribucions al Consejo de Castilla. El delegats territorials tenien bàsicament cinc funcions: concedir llicències d’impressions d’escrits menors, ja que les dels llibres depenien directament del Consejo; comunicar als impressors i llibreters del seu territori les disposicions del jutge d’impremtes o del Consejo; realitzar els embargaments, iniciar les causes i executar les sentències del jutge; fer les visites a les impremtes i llibreries, i vigilar l’entrada de llibres a les duanes, on havien d’inspeccionar els farcells. Observem clarament que només poden instruir i executar, però no dictaminar. La intencionalitat de la disposició no s’escapava als territoris i explica el perquè del que hem vist una mica més amunt de l’ús de la picaresca.
Encara que sembli un xic fora de lloc, no vull deixar d’apuntar el benefici econòmic que suposava també per a alguns impressors la publicació de la Bula de la Santa Cruzada. La introducció del reglament per al nou sistema d’administració corresponent a l’any 1802 és per ella mateixa un marc perfecte per entendre l’abast de l’Església damunt la població:
Hacemos saber, que deseando el Rey (Dios le guarde) que el tesoro inagotable de bienes espirituales que contiene la Bula de la Santa Cruzada se disfrute por sus amados vasallos con toda la reverencia, decoro y veneración que merece una gracia de tanto aprecio y santidad, ha dado en todos los tiempos las providencias mas propias de su piadosísimo ánimo para que en su publicación, predicación y repartimiento a los Fieles se observen todas las solemnidades dignas de un objeto tan laudable. Guiado ahora por los mismos impulsos de piedad, y teniendo presentes los santos fines a que está destinado el producto de su limosna, que son la conservación y aumento de la Religión Católica en todos sus Dominios y Señoríos, quiere SM que en su administración, recaudación é inversión se guarde el orden y reglas que se prescriben en los capítulos siguientes.
Els constants aclariments i planificació dels cobraments posa en evidència un fragment del negoci de la religió:
Interesando mucho a los santos fines de Cruzada que sus productos entren en poder del Tesorero mayor, a medida que vayan recaudándose, cuidará el Comisario General de que todos los Administradores Tesoreros le envíen en los meses de Abril, Julio, Agosto, Setiembre, Octubre, Noviembre y Diciembre de cada año sin excusarse a ello por ningún título, causa ni pretexto, Estados puntuales y justificados de los fondos que durante aquellos meses hayan entrado, y existan en su poder, separando y discerniendo la parte que corresponde a SM de la perteneciente a la Consolidación de Vales, etc.
El comissari haurà de procurar que els cabals creixin, i per això farà les previsions que consideri. Però el monopoli tenia les seves regles:
No harán imprimir, ni consentirán que se impriman, sopena de quinientos ducados, y privación de oficio, mandamientos algunos para la expedición y predicación de la Bula, o cobranza de su limosna, ni insignias de papel, estaño u otra materia; antes bien siempre que ocurra este abuso, le manifestarán al Comisario General para proceder contra los impresores, y demás en ello culpados, castigándolos con las penas establecidas por derecho y provisiones de SM.[63]
Cal deixar ben clar, però, que, durant aquest procés d’apropament a les èpoques de major llibertat, el desplaçament dels privilegis eclesiàstics cap als civils va anar augmentant i, de forma inversa, va créixer el centralisme de regulació dels permisos, amb el consegüent perjudici per als territoris perifèrics. La censura civil era més unitària. Entre 1805 i 1833-35 aproximadament, la persecució ideològica a través dels llibres es debat entre els considerats textos sediciosos que ataquen la Constitució, les Corts i, en general, el règim constitucional i la persecució dels antireligiosos per part de la Inquisició. Els deu anys finals, l’anomenada Dècada Ominosa, és especialment bel·ligerant en les dues direccions.
Amb la llei de llibertat d’impremta de 1820, la facultat censora de l’Església es limita a qüestions de religió i les atribucions recauen en el bisbes. Però vegem-ne un exemple: al març de 1820, Pere Josep Avellà, dignitat i canonge de Barcelona, porta davant el notari major del Tribunal Eclesiàstic el llibre Meditación sobre las ruinas, «que se supone impreso en Londres en la imprenta de Davidson en que parece se vierten expresiones contrarias a nuestra Sagrada religión…», per la qual cosa demana que passi la censura. Sembla haver existit un dictamen anterior de 1818, però ara en demana la prohibició.[64] És evident que el llibre corria clandestinament per la ciutat segons l’informe del mateix Avellà, que com que no coneix ni l’autor ni el llibreter demana un advocat que actuï d’ofici. El defensor es diu Llorenç Collell, que s’excusa de no haver-la pogut examinar a causa de l’epidèmia que el va obligar a traslladar-se a Vic. Ho fa en tornar, però no el troba a la llista dels llibres prohibits, i afirma que
Entiende que no puede defenderse como a contraria y destructiva de lo establecido en la única religión verdadera que es y será de la Nación Española de que trata el art. 12 de la misma Constitución. Atendº igualmente lo dispuesto sobre libertad de imprenta en los decretos de 10 de Nov. de 1810, de 22 de febrº y 10 de junio ambos del año 1813, de 22 de octubre de 1820 y de 16 de febrero de 1822, cree el infrascrito que no puede defenderse semejante obra, antes bien debe procederse luego a su prohibición, bajo las penas establecidas por las leyes, Barcelona, 22.V. 1822.
L’endemà es prohibeix.[65]
La jurisdicció reial des de 1773 subordinava els arquebisbes i bisbes, ja que els limitava la facultat de concedir llicències d’impressió únicament a la reimpressió de llibres religiosos prèviament autoritzats pel Consejo. Aquesta disposició coincideix amb el moment en què es tanquen les impremtes en els convents i s’inicia el traspàs cap a les acadèmies i les universitats.[66] S’aconseguia així que la censura fos prèvia i procurava evitar la posterior de la Inquisició, per la qual cosa introduïen requisits censatorials relatius a evitar textos superficials i sense profit; és a dir, inútils. Si comparem les normatives dels anys anteriors i posteriors al Trienni, veurem que cinquanta anys més tard, conceptualment, no ens hem mogut de lloc i, per comprovar-ho, només ens cal comparar la Reial Cèdula d’abril de 1824 que es reprodueix al Diario de Barcelona de 12 de maig de 1824 amb les que havien aparegut fins aleshores. El 1819 trobem, per exemple, aquesta perla:
Nos los Inquisidores Apostólicos contra la herética pravedad y apostasía por autoridad apostólica real y ordinaria […] Hacemos saber, que á nuestra noticia ha llegado haberse escrito, impreso o divulgado varios libros, tratados y papeles que pueden ocasionar la ruina espiritual de vuestras almas, las cuales mandamos prohibir y expurgar respectivamente, como aquí se expresa, y son los siguientes.