EFERVESCÈNCIA BIBLIOGRÀFICA
La literatura popular, d’una banda, i la densa circulació clandestina, de l’altra, han de fer-nos canviar la imatge d’una població ignorant i aïllada del que els passa al seu voltant. El repàs de la documentació que ve a continuació ens dóna la imatge contrària, i per això em permeto referir-m’hi com a efervescència bibliogràfica.
Reprenent el que he anotat més amunt, la relació de les veredes per part Joan de Toda, corregidor de Vilafranca, ens aporta moltíssima informació sobre la freqüència i tipologia de la paperassa que circulava pels camins. L’Arxiu d’Igualada conserva els registres d’arribades dels vereders per als anys 1804 i 1807.[155] En cadascun d’aquests anys arriben una setantena de visites de vereders amb impresos amb diferents instruccions o notícies. Si ho dividim per dotze mesos, ens surt 5,84 visites al mes. És a dir, una mica més d’una per setmana; freqüència gens menyspreable, d’altra banda. Un cop lliurat l’encàrrec al vereder, li havien de signar un justificant de recepció.
La tipologia de documents que rebia i enviava era ben diversa, i es tractava d’instruccions sanitàries, butlles, reclamacions de voluntaris per a l’Exèrcit, notificacions de l’existència de saltejadors de camins i un llarguíssim etcètera. Hi ha, però, algunes consideracions dignes de fer. El destí o objectiu dels impresos que lliurava eren molt diferents. N’hi havia que únicament s’adreçaven a la justícia per notificar-li alguna nova normativa o similar; d’altres es lliuraven perquè es publiquessin, és a dir, que se’n fes un pregó. En aquests casos podia rebre tants exemplars per repartir com poblacions hi havia al corregiment o bé quan es preveia la seva reimpressió, n’enviaven només un.
El veredero entregará a cada una de las Justicias y Ayuntamtos notados al margen [mai no n’hi cap] un librito en Octavo enquadernado en Papel Pintado que contiene 101 oja, por el qual se entenderán de los motivos de la Despoblación del Reyno y Circunstancias, que contienen el ponerlo en el estado en que estaba antes y aumentarle en los venidero. Por el que entregaran a dho Veredero sinco reales de Ardites por la Impresión, que es como lo previene el Caballero Intendente de este Exto y Prindo y de su recibo firmará a continuación, Villafranca, y mayo 2 de 1804 = Juan de Toda.
De la primera tipologia, és a dir dels que s’enviaven per publicar, podem trobar els exemplars dels estats dels censos i censals. El vereder n’haurà de deixar dos exemplars als ajuntaments i Juntas de Propios, un dels quals retornarà al Consell i l’altre es guardarà per a l’arxiu. D’altres poden referir-se a la quantitat de gra que cal lliurar en determinats moments, o bé que s’han d’arrestar els soldats francesos desertors, etc.
Del segon (quan duia el nombre exacte d’exemplars) hi veurem una «reial pragmàtica sanció» de maig de 1786 perquè no s’arrestin per deutes civils els operaris de fàbriques d’arts i oficis, ni als llauradors…; sobre la necessitat de modificar els costums d’enterrar els morts a les esglésies… També era el vereder qui duia els formularis impresos per al càlcul de carros i bagatges per a suport de l’Exèrcit, que consistia en una «relación impresa que llenaran sus huecos con toda escrupulosidad, no quitando ni disminuyendo de cada una de las clases que se expresan el numero fijo qe había de cada especie…». Una altra d’aquestes ordres (29.IV.1807) obligava a totes les «Justicias que tengan Jurisdicción y conocimiento en primera instancia» a anar a Madrid a recollir la famosa Novísima Recopilación de Leyes de España, viatge que havien de pagar dels fons de «propios y arbitrios». Naturalment, calia signar la justificació de la recepció.
Les notícies que podem obtenir d’aquesta interessant relació del corregidor de Vilafranca són molt variades i fidels a la quotidianitat de la gent de pobles ben petits. Val la pena, per la idoneïtat del que aquí es tracta, la dedicada a dictar lectures obligatòries:
Por el impreso… notados al margen de la resolución de SM relativa a que en todas las Escuelas de Reyno se lea la obra compuesta por el Carmelita descalzo Fr. Manuel de San Josef intitulada: El Niño instruhido por la divina palabra y Que cumplirán puntualmte haciéndolo saver a los Maestros de Prims Letras de su respectivo distrito para que sin escusa alguna compren y usen el referido Catecismo; y de quedar enterados… Villafranca… 27 de Junio de 1807.
Aquesta ordre és del 9 de març i surt de Madrid el 28 de maig. A Barcelona es localitza al juny, i el 17 d’aquell mateix mes arriba a Manresa i el 19 a Vilafranca.[156]
Si fins aquí hem vist l’arribada d’instruccions sobre una manera o altra de comportament (pagar, registrar, comprar…), hem de parar atenció a les notícies que rebien que, pel nombre que es pot comptabilitzar, ens du a creure que no deu ser del tot cert que estiguessin tan aïllats informativament parlant, i ens obliga a reflexionar sobre si, amb aquestes possibilitats, podem parlar d’analfabetisme absolut. Saber llegir, i no cal dir escriure, és una cosa, però tenir accés a la informació (mitjançant pregons o lectures en veu alta) n’és tota una altra. Marco, per exemple, dóna molta importància a la cançó perquè resulta més atractiva i més senzilla de difondre, i perquè el vers pot estar al servei de la causa. Tot i que els testimonis són pocs, precisament per la seva gran fragilitat, no s’haurien de menystenir.
En posem uns exemples. Sabien de la declaració de guerra a Anglaterra:
El Exmo Conde de Santa Clara Capitn de este Exto y Prado con fecha de 8 del corriente me remite número de exemplares impresos del Edicto que SE ha mandado publicar en la Capital comprehensivo de la orden del Serenísimo Sr Príncipe Generalísimo Almirante, en qe se prescribe los motivos que tubo nuestro Augustísimo Soberano para declarar la Guerra contra la Inglaterra, con lo demás que expresa; de los que el Veredero entregará uno de ellos a cada una de las Justicias de los Pueblos notados a el margen, que mandarán publicar y fixar en el lugar acostumbrado; Zelando el cumplimiento de quanto se previene, y de quedar en publicarlo, y recibo del exemplar, firmarán a continuación. Vilafranca, 10 de Marzo de 1807 = Juan de Toda.
O bé la necessitat del canvi d’actitud davant la població russa (!) després d’haver signat la pau entre França i Rússia:
Haviéndose servido el Rey conformarse con el parecer del Serenmo Sor Príncipe Generalísimo Almirante acerca de que respeto á haver variado las relaciones políticas, por la Paz concluida entre la Francia y la Rusia, deben los súbditos del Ymperio Ruso gozar de la protección y acogida que tenían antes de la Guerra que se acaba felizmente de terminar; […] 13 de setiembre de 1807.
I també les complexes i fonamentals relacions de la família reial:
El Veredero entregará a cada una de las Justicias y Ayuntamientos de los Pueblos notados a el margen, un exemplar impreso del Real Decreto: Por el que en vista de lo declarado por el Serenísimo Príncipe de Asturias sobre el plan horri-ble que le havían echo concevir unos malvados, y de lo representado por S.A. á SS MM y Padres: Ha venido S. Magd (que Dios ge) a ruegos de nuestra amada y Sra Reyna, en perdonar a su Querido hijo y volverles á su gracia; con lo demás que se expresa: Que les servirá de inteligencia y govierno en los casos que convenga; y de su recibo firmaran á continuación. Villafranca de Panadés, 15 de Novbre de 1807. = Juan de Toda.
Just tres dies abans havien rebut el que els donava
… la fatal noticia sobre el más enorme y mas inaudito plan que se trazaba en el Real Palacio, contra la Rl Persona de S.M. (que Dios ge) y de lo resultado de la indagación practicada sobre el particular…
Un altre nivell seran els catecismes polítics. És per això que subscric totalment la reflexió que fa Joaquim Marco:
¿Tuvo una importancia decisiva la propagación de tales idearios en forma de literatura popular? Estimo que sí, pero una mayor atención y un detenido estudio hacia este oscuro, complejo y desconocido mundo serán necesarios en el futuro para entender mejor cómo reaccionó y en respuesta a qué estímulos ideológicos la mayoría de los pueblos de España.[157]
La falta d’estudis sobre com es transmetien les notícies, les idees i les modes no deixa de sorprendre perquè tant en les fonts primàries dels arxius com en la bibliografia de l’època podem trobar-ne referències explícites. Una de les millors mostres apareix en un dels llibres més citats en els estudis sobre la Guerra del Francès. Em refereixo a la Barcelona cautiva… de Raimon Ferrer, el qual està farcit de notícies d’arribades i sortides, de lectures i comentaris de premsa, fulls volants, etc. El que el fa més interessant no és només la informació en relació amb aquesta qüestió, sinó perquè, per exemple, anota les reaccions de la gent davant un paper enganxat en una cantonada. Vegem-ne una mostra:
- Hoy á las 7 de la mañana se han fixado carteles impresos por las esquinas y demás parajes acostumbrados, noticiando la renuncia de Carlos IV y Fernando VII a la corona de España a favor de Napoleón Bonaparte, cuyos papeles iban arrancando y rompiendo las gentes de todas clases llenas de furor y entusiasmo por Fernando VII…
- Estaba un grupo de gentes leyendo el tal papelote en el momento que acababan de fixarlo en la esquina de la calle Escudellers, quando se presenta un granadero de los Reales Guardianes Españoles, y con tono imponente y airado pide que le hagan lugar prorrumpiendo en estas palabras: «No tiene vergüenza quien lea esto» y quita de una manotada el cartel, lo hace pedazos y lo pisa.
- 17.III.1810. Se han mandado fijar por las plazas y esquinas de esta Capital unos grandes papelones en francés y catalán, anunciando las traslación de Cataluña en Gobierno separado, pero dependiente del grande Imperio francés. Según lo decretado por el Emperador Napoleón, Cataluña queda declarada en estado de sitio, y elegido Comandante General y Gobernador de la Provincia, el Mariscal Augereau, Duque de Castiglione.
- 18.III.1810. Se ha fixado por las plazas y esquinas de esta Capital una amorosa Proclama del Mariscal Augereau, dirigida a los Catalanes, para que dexen las armas de las manos. Está escrita en catalán; sin duda para mejor seducir á los patriotas de la montaña, ó a quantos sencillos la oigan.
- 18.V.1810. Las gentes se agolpan en las esquinas al ver tan grandes papelones; pero quedan saciados al leer la primera cláusula, que dice: «Buenos habitantes de Cataluña: pueblo activo, industrioso y valiente; a vosotros me dirijo; con vosotros hablo, &». Conoce ya demasiado el pueblo barcelonés…
- Luego que se publicó la seductora Proclama (de que hablamos el mes último) procuró se fixasen varios ejemplares de la misma en los pueblos del Vallés. En la villa de Granollers amaneció una, y si bien fue arrancada con general rabia y entusiasmo, pero fue después vuelta a fixar con otro tanto empeño, porque tenía a su lado la heroica contestación que daban los pueblos del Vallés a tan solapado como malicioso escrito.[158]
Raimon Ferrer, que dóna tanta importància als comportaments, n’anota un si més no estrany, i que demostra la importància cabdal de la circulació d’informació (molt més en temps de guerra), per a la qual cosa es poden aconseguir acords fàctics que beneficiïn els dos bàndols. Els soldats francesos a Hostalric i Girona no poden fer gairebé res perquè estan molt pressionats. No poden passar papers de França a Barcelona sense que hi hagi molta escolta; això els posa neguitosos «que por lo mismo, mal de su grado, disimulan la introducción de papeles públicos del Principado y demás del Reyno para poder de este modo instruirse del estado de la España».[159] És a dir, clandestinitat compartida.
Tal com ja queda dit en altres llocs, la circulació de papers era molt intensa i difícil de controlar. Un cas que ho demostra és el que sembla afrontar al juliol de 1813 l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú amb el governador del partit lliure de Tarragona. Els de Vilanova s’havien negat a contestar l’encàrrec de donar la informació dels subministraments (pagaments) als enemics arran de l’entrada de les tropes franceses el dia 30 de juny, que va dur com a conseqüència que prenguessin trenta ostatges. És a dir, el governador vol saber si s’ha pagat cap contribució als francesos i qui ho ha fet. Ara, es queixen que, potser com a revenja, s’hagin penjat a les parets papers injuriosos com aquest. L’endemà lliura els impresos a la Junta de censura perquè els qualifiqui tot justificant la seva actuació en el fet que van actuar de tal manera per evitar «un saqueo si prontamente no cumple con la contribución». Davant la situació, demana l’opinió de la Junta de Censura.[160]
L’augment exponencial de publicacions de tot tipus amb l’arribada de les Corts de Cadis i la primera llei de llibertat d’impremta és magníficament parodiat a Diarrea de la imprentas,[161] on es reconeix que, tot i que és habitual patir alguna epidèmia, no se n’havia vist mai abans una com aquesta:
… ¡pero diarrea en las Imprentas, y diarrea tan maligna, y pestilencial, acompañada de frenesí, que va viciando la atmosfera política de la Nación! ¡estoy lleno de admiración! Ni Hipócrates, ni Galeno, ni todos los Médicos que existieron desde Adán acá han conocido semejante enfermedad.
Gràficament, l’autor gadità ofereix una imatge més o menys còmica de l’augment de fulls i papers impresos,
En las concurrencias públicas papeles arriba, papeles abaxo: el Redactor, el Conciso, el Semanario, el Zelador del buen orden, el Duende, el Infierno entero; en los Almacenes de comercio papeles: en la Alameda papeles: en las esquinas papeles y más papeles: el álito de los unos se mezcla con el de los otros, y todos contrahen la misma enfermedad: si uno lee con atención un papel, el otro que pasa, estira media vara de pescuezo, se instruye del título; si es rico, parte al instante a comprarlos; y si es pobre, maldice la escasa fortuna que no le permite saborearse en aquel delicioso manjar.
I sense deixar aquest to repassa, amb més o menys acritud, una de les conseqüències de l’aplicació de la nova llei d’impremta. Efectivament, es va publicar fins i tot un Decreto contra los que arrojaban papeles o billetes en el teatro que prohibia «echar en el Teatro ningún billete escrito o impreso» amb risc de denúncia al comissari general de policia. La facècia la podien fer tant civils com militars, que, ben mirat, s’apropa més a voler frenar bretolades que a cap altra cosa.