[B]

BACHS, Pere Màrtir

BARCELONA

El 1808, en la relació d’individus del Col·legi d’Impressors per a la contribució personal, apareix com a mestre sense botiga, la qual cosa pot fer suposar que treballa per algú altre. El 1814, també.

[AHBCN (JC, Gremis).]

BALAGUERÓ, Pere

MATARÓ, LLEIDA

El 1830 treballava a Mataró amb Josep de Calasanç Abadal ↑. Va arribar a Lleida el 1837 en el moment d’un cert creixement del negoci impressor, però la quantitat de treball i l’arrelament d’altres impremtes més antigues no li van permetre poder mantenir la seva més enllà de 1841. Va coincidir amb Corominas ↑, i just quan ell va marxar iniciava la seva producció la impremta Sol de llarga durada a la ciutat. No hem localitzat pràcticament notícies bibliogràfiques, la qual cosa fa suposar que va guanyar-se la vida amb l’edició d’impresos comercials i papers diversos…

[COSTA (1994); SOL, TORRES (1996).]

BALLESCÀ, Francesc

BARCELONA

Segons la seva declaració a favor de la fidelitat de Piferrer a la causa antifrancesa (al Partido Español), el 1809 diu ser impressor fill de Llinars i tenir 32 anys.

[ACA (JSC C/14).]

BARBER

REUS

Nissaga d’impressors procedents de Cervera i instal·lats a Reus al final del XVIII, on treballaren fins als primers vint anys del segle XIX. El pare, Josep Barber, es trasllada amb els seus fills Benet, Josep i Tomàs a Tarragona. Benet s’instal·larà a Reus a partir de 1772. El 1775 el pare tanca el taller tarragoní i obre a Reus una impremta amb el seu fill Tomàs al carrer de Llovera, el qual seguirà amb la impremta un cop mor el pare el 1788.

BARBER I CREUS, Benet

REUS

Va ser el primer de la família que va treballar a Reus a partir de 1772, i va encetar la fabricació de cartes a la ciutat. El 1780 el seu taller al carrer de Montserrat, prou gran, tenia d’aprenent Joan Montaner, de 18 anys. Durant uns anys va treballar conjuntament amb el seu germà Josep, fins que aquest es casà el 1777, i s’instal·là pel seu compte en un petit obrador a la vora de la plaça del Mercadal.

El 1775 va tenir un fill amb la seva primera esposa Margarida Pedrol, que es deia Benet Barber i Pedrol, el qual va ser el que el 1815 va imprimir el joc de cartes que es conserva al Museu Comarcal de Reus.

Es va tornar a casar amb Francesca Junyent, amb qui el 1795 va tenir un fill dit Ramon.

BARBER I CREUS, Tomàs (…-1809)

REUS

Va compartir el taller amb el seu pare, Josep Barber, que l’havia obert al carrer de Llovera el 1775. Arran de la mort d’aquest, se’n va fer càrrec i el va transformar en estamperia, on imprimia goigs i gravats. Per les poques coses impreses que n’han quedat, s’ha de pensar que es dedicava a la impressió d’efímers. Va morir el 1809.

BARBER I JUNYENT, Ramon (1795-1827)

REUS

Fill de les segones núpcies de Benet Barber i Creus i germanastre de Benet Barber i Pedrol. El primer taller el va tenir al carrer de la Presó; després, al de l’Hospital, fins a l’any 1827.

BARBER I NOLLA, Benet (1802-…)

REUS

Nét del primer Benet Barber, va continuar l’ofici almenys al carrer de Montserrat fins a 1829.

[AGUADÉ (1996); DEL ARCO (1916); AHI (lligall 13).]

BARCELÓ, Mateu

BARCELONA

El 1800 imprimeix per a la Real Academia Española una Ortografía de la lengua castellana, i el 1802 el llibre de text de Francesc Salvà. És una de les bones impremtes del XVIII, quan publica llibres de medecina, literatura… Treballa al carrer de Jonqueres fins a 1815, aproximadament.

Juntament amb Vicenç Verdaguer ↑ i Francesc Generas ↑ va formar part del tribunal del Col·legi de Llibreters i Impressors que el 1799 va examinar Pere Pau Husson de Lapazaran ↑, fundador del Diario de Barcelona. Sembla que va morir just encetat el segle XIX, perquè entre 1801 i 1803 es troba el peu d’impremta d’«Herederos de M. Barceló».

Va tenir dos fills, Francesc i Joan, els quals aviat se separarien i es posarien a treballar cadascun per compte propi, perquè, segons Elias, el 1805 apareix el peu d’impremta de Francesc Barceló i Escuder, el qual publica Semestre médico-clínico, o Primeras lecciones de medicina clínica que en el año 1802 dio á sus discípulos en la R. A. Médico-Práctica de Barcelona, don Vicente Mitjavila y Fisonell. Comparteix amb Francesc Ifern ↑ i Brusi ↑ la impressió dels quinze volums de la Práctica de las enfermedades esténicas o flogísticas…, també de Mitjavila. Crida l’atenció que el segon cognom del fill sigui Escuder, que coincideix amb el de l’impressor de Lleida. Evidentment, el parentiu és una simple suposició que no s’hauria de menystenir totalment a causa dels vincles familiars que propiciaven aquests artesans.

El 1807 trobem el nom de Joan al peu. Segueixen publicant el mateix tipus de llibres i per l’Academia Médico-Práctica de Barcelona. Elias suggereix que entorn de 1815, va publicar Oficio de Semana santa…, anònim, sense datar, amb 4 làmines al boix. Igualment, és possible un Isop en català, il·lustrat amb làmines gravades al boix el qual s’anuncia Faules d’Isop… Preceheix la vida d’Isop dividida en Capítols, y en estampes representada.

[ELIAS (1948); BUSTAMANTE (1959-1963).]

BARRAL, Pere

BARCELONA

Segons la contribució de 1820, tenia un negoci de 6a classe, i segons Elias va tenir llibreria entre 1831 i 1845 primer al carrer de la Llibreteria (1831) i després al de Corríbia entre 1839-1845.

[ELIAS (1948); AHBCN (JC, Gremis).]

BARRERA, Pere

BARCELONA, PERPINYÀ, FIGUERES

La majoria del que es diu a continuació és aplicable a J. B. Alzina ↑ referenciat més amunt. Per tant, es recomana llegir ambdós registres per poder tenir una idea més exacta de la feina dels impressors.

Entre la documentació de la família Brusi a l’Arxiu Històric de Barcelona, hi trobem una petita mostra de rebuts de subscripció al Diario de Barcelona de 1811, tots ells signats per Barrera. Com s’ha fet notar a l’entrada dedicada a Alzina, va treballar amb aquest a Barcelona durant la Guerra del Francès i, a més de la impressió del Diario de Barcelona, van imprimir conjuntament la paperassa oficial de l’Exèrcit francès, i altres impresos com ara discursos, etc.: Andrés López de Frías, Discours prononcé le 2 de janvier de 1812, par […] président de tour du Conseil des requêtes, en présence dudit conseil, des Cours et Tribunaux de Barcelonne et de leurs subalternes (Oración pronunciada el día 2 de enero de 1812 por […] presidente de turno del consejo de reposición, en presencia de los individuos de dicho consejo, de las Cortes y Tribunales y sus subalternos…, Barcelonne: J. Alzine et P. Barrera, 1812, 12 pp., 20 cm.

Nascut el 1774, el 1861 encara era viu segons es pot constatar per una carta datada el 5 de juliol, que adreça a Víctor Balaguer, de qui tradueix lliurement Jean de Serrallongue et de la Bannière de la Mort i s’afanya a disculpar-se de «l’hardiesse d’un Viaillard de 87 ans, qui cherche des moyens de distraction en dévaturont (¿) vos excellens [sic] ouvrages, et sourtout la témerité de les publier en forme de feuilletons». Aquestes traduccions van aparèixer en algun periòdic que no he pogut localitzar, perquè les que es conserven a Vilanova i la Geltrú són únicament els fulletons retallats. Al final i com si es tractés d’aprofitar l’espai blanc que hi queda, Barrera publica: La mode et la Politique i Du Voisinage.

Al principi del segle XIX treballa conjuntament amb Alzina ↑ a Perpinyà. Segons Joan Mercader, posteriorment recollit per Esteve Molist, el 1812 estava vinculat a una lògia anomenada Triunfos de la Amistad, on signava juntament amb d’altres com a director del Diario de Barcelona. També en això coincideix amb Alzina perquè, com hem vist, signa, almenys en una ocasió, amb els tres punts característics maçònics (…). Mercader, amb la Barcelona cautiva de Raimon Ferrer com a base, assegura que un dels punts de reunió era al carrer dels Escudellers, adreça del Diario de Barcelona. Aquest aspecte es veu confirmat amb la captura per part dels espanyols d’un vaixell entre Roses i Barcelona, en el qual van trobar «mandiles, pectorales y guantes masónicos…». D’altra banda, el 1810 Barrera serà un dels beneficiaris dels arrendaments d’edificis que el Govern havia expropiat. Durant la guerra va treballar per al Govern francès en tota mena d’impresos administratius, butlletes de rifes, contribucions, etc.

Algunes de les obres que se li coneixen són: Bernat i Baldiri, advertencia, Baldiri es un tonto, parla ab sensillesa, Bernat no es molt sabi pero te experiencia, aquestos dos caracters forman la conversa, nos tracta de ofrender persona directa, qui siguia confrare, que pringuia candela (1812 o post.) i que reimprimirà a Barcelona el 1820.

[GÓMEZ IMAZ (1910); MERCADER RIBA (1949); MOLIST (1964); RÀFOLS (1989); AHCB (Fons Brusi); BMVB.]

BATLLE, Pere

BARCELONA

Va néixer el 1740 i va morir abans de 1813. El 1798 tributava com a mestre i treballava com a oficial. El 1799 va intervenir en el procés d’accés al Col·legi de Llibreters i Impressors de Pere Pau Husson de Lapazaran ↑. El 1803 era cònsol primer del Col·legi de Llibreters. El 1808 tenia casa i botiga al carrer de la Llibreteria.

Al començament del XVIII, la seva llibreria venia, entre altres, els de Rafel Figueró. Aguiló referencia un Cantich de la sagrada Passió de nostre Divino Redemptor Jesús. Está en millor forma que la que cantava en est Principat de Catalunya, «por un R. Sarcerdot Franciscano. bcn […] (s. a.]», i Reales ordenanzas de la Congregación de la Purísima Sangre con el título de Corona de las siete alegrías…, Barcelona, «por Pedro Batlle…, 1800».

[AGUILÓ (1923); ELIAS (1948); AHBCN (JC, Gremis).]

BERDAGUER, Antoni i Josep

TARRAGONA, REUS

Antoni, nascut a Cervera el 1788, va exercir l’ofici d’impressor a Reus des de 1816, i se sap amb seguretat que el 1817 estava establert com a tal, i que s’hi va estar fins a 1822. El 1820 els dos germans van obrir una altra impremta i llibreria a Tarragona, primer a càrrec de Josep i després també amb l’Antoni. Tenien, doncs, dos negocis. A partir de 1834 imprimien, a Tarragona, el Boletín Oficial de la Provincia de Tarragona.

No es tenen massa referències d’obres impreses a Reus, segurament perquè es tractava d’un empresa petita que, a més, funcionava com a llibreria i enquadernació. També s’utilitzava com a lloc per oferir serveis. S’estava al carrer Major. Progressivament, l’activitat principal de la impremta es realitza a Tarragona. Segons Guillamet, entre maig i juny de 1821 surt dels seus tallers El Universal, de tendència liberal extremada. Reconeix, però, que no n’ha vist cap exemplar. Al setembre de 1822 es faran càrrec del periòdic fins aleshores imprès per Puigrubí ↑, i així ho anuncien des de la Diana Constitucional…: «Aviso. El Vigilante Tarraconense, que ha cesado en la imprenta de Puigrubí, saldrá en adelante en la de los hermanos Berdaguer. Su precio 3 quartos y se suscribe en esta librería a 4 reales por mes, y en la de Reus a 5, siendo nuestra la obligación de llevarlo a casa de los subscriptores». Molt poc després deixaran definitivament Reus per instal·lar-se a Tarragona, on s’estaran fins a ben entrada la segona meitat del xix. Van publicar el Vigilante Tarraconense, que va aparèixer el 3 de setembre, i era bisetmanal; posteriorment sortia quatre cops a la setmana. Era de caràcter exaltat i el seu subtítol era prou definitori: Constitución o muerte. Va aparèixer fins al final de gener de 1823, quan va ser suspès.

De 1823, aproximadament, se li coneix Testamento del Rey Mártir de la Francia Luis xvi, y la última voluntad de la reyna su esposa, con algunos documentos que acreditan la justa causa que sostiene con la Santa Alianza en Europa; Afectos de piedad para emplear santamente la hora de la adoración de SS Sacramento, traducidos del francés al español por un Sacerdote de Santa de los Reyes de Barcelona…, «Segunda impresión. Con licencia, Tarragona, por Antonio Berdaguer, 1830».

El 5 de gener de 1834 sol·licita el nomenament d’impressor reial. Alguns dels arguments que fa servir són que el 1827, durant l’estada de Ferran VII a Tarragona, va ser contractat per imprimir els reials decrets, segons ell mateix, «por la circunstancia de tener imprenta, un buen surtido de hermosos caracteres de fundiciones moderna, y ser bien conocidas sus impresiones por una particular limpieza y exactitud, en lo cual se ha continuado esmerando más y más el esponente». Que el 1832 va ser expulsat de la ciutat «sin otro motivo que el de conocérsele muy adicto a VM y su Augusto Esposo, y á los indisputables dros. de su legítima descendencia, en virtud de los cuales ha ascendido al Trono nuestra tierna Reina Doña Isabel 2a». La resposta és una mostra de la realitat impressora d’una ciutat com Tarragona: «así como en su concepto no es mal librero, considerándole como impresor no pasa de ser mediano: sin embargo que esto puede proceder de que siendo aquella Capital de corto vecindario no han sido frecuentes las ocasiones para que los impresores de ella trabajen mucho y con esmero».

[AGUADÉ (1996); DEL ARCO (1916); ELIAS (1948); GUILLAMET (2003); RÀFOLS (1989); AHN (lligall 11.342/22).]

BERGNES DE LAS CASAS, Antoni (1801-1879)

BARCELONA

La seva activitat impressora, tot i iniciar-se encara dins la cronologia establerta, supera excessivament els paràmetres marcats, i per aquest motiu s’ha optat per no incorporar-lo en aquesta relació.

BERNAREGGI, Francesc

BARCELONA

Situat al carrer Ample, sembla que va exercir durant la primera meitat del XIX. Al seu local es venien també instruments. Era alhora editor de música i de literatura de la música.

[ELIAS (1948).]

BOCABELLA VERDAGUER, Josep Maria → Verdaguer, Francesca

BOIX, Tecla (Vda. de Pla)

BARCELONA

Per seguir els antecedents d’aquesta impremta que procedeix de la de Joan Jolis, és imprescindible la consulta del llibre d’Immaculada Socias, Els impressors Jolis-Pla i la cultura gràfica… Segons l’autora, Isabel Jolis, hereva de la impremta, va morir soltera el 1770 a l’edat de 88 anys, després de regentar-la durant quinze anys. Com que no hi havia hereus, Isabel va fer confiança en el seu treballador/administrador Bernat Pla i, quan Isabel va morir, li va deixar en herència «l’instrumental tipogràfic, així com les planxes de coure i fusta». Amb tot, va haver de comprar la casa on es va traslladar amb la seva dona, Tecla Boix.

Bernat va seguir amb la trajectòria de la casa i va aconseguir augmentar-ne el prestigi. Va morir sense successió l’any 1801 i la impremta va quedar en mans de la seva dona Tecla, de manera que va passar a dir-se Viuda Pla, i posteriorment Hereus de la Vda. Pla. En vida de Bernat, hi treballava com a aprenent Vicenç Verdaguer ↑, que el 1782 va casar-se amb la germanastra de Tecla, Rosa Bollich ↑. La viuda Pla, també sense descendència, en agraïment a la feina feta al taller per Vicenç, va condonar-li el deute que tenia amb ella. Quan la viuda Pla va morir, Verdaguer va ser el continuador del taller al carrer dels Cotoners.

Tecla va succeir Bernat Pla a partir de 1801, després de la mort d’aquest. El 1802 va publicar l’obra de F. Amat, Tratado de la Iglesia de Jesucristo a partir de volum desè, el 1802 encara amb el seu nom tot sol, el Kalendarium pro Anno Domini MDCCCIII ad usum FF.Regalis, ac milit. Ordin. B.M.V. de Mercede Redempt. Captivor. in Catal. conv. commor. jussu et approb. R.A.P. M. Fr. Ignatii Muñoz Serrano, in ejusd. Ord. Arag. Tecla Boix va morir el 1809 i Vicenç Verdaguer regentà la impremta fins a 1830 aproximadament.

[AGUILÓ (1923); BUSTAMANTE (1959-1963); GIL NOVALES (1975); GUILLAMET (2003); SOCIAS BATET (2001).]

BOLLICH, Rosa

BARCELONA

Nascuda a Organyà el 19 de gener de 1765. Germanastra de Tecla Boix ↑, que es va casar amb el regent d’aquesta, Vicenç Verdaguer ↑. Gràcies a aquest casament, la impremta Jolis que s’havia transformat en Pla no perd el fil conductor familiar. La impremta Pla, després de la mort de Bernat Pla ↑, va quedar en mans de la seva viuda, Tecla Boix, la qual va fer regent Vicenç Verdaguer, un estrany sense lligams familiars amb la casa.

Tecla, però, tenia una germanastra filla del primer matrimoni de la seva mare, Maria Pasqüet. Amb el matrimoni de Rosa amb Verdaguer, el 1801 o el 1802, es consolidava la pertinença de la impremta al si de la família. L’aplicació de la tradició en aquestes qüestions per al manteniment del negoci, en aquest cas, va recaure durant pràcticament un segle en mans femenines: Isabel Jolis, primer; Tecla Boix, després, i finalment, Rosa Bollich.

Rosa fou la mare de Joaquim Verdaguer i Bollich, que fundà el 1835 la llibreria al davant del Liceu de Barcelona i que s’acabà convertint en un pol intel·lectual de la ciutat.

[Centenari (1935); LLANAS (2004); SOCIAS BATET (2001).]

BOU BARANERA, Segimon

CERVERA, SOLSONA?

Era l’impressor de la Reial i Pontifícia Universitat de Cervera. Va iniciar la seva producció entorn de 1802 i una de les primeres obres que se li coneix és De vita et scriptis Iosepi Finestres et a Montsalvo… de Llucià Gallisà i Costa. Una nota al revers de la portada del llibre de Bernat Vaquer Compendio histórico de la vida del Dr. D. Joseph Coll y Dorca, médico de Barcelona, a continuación de su Física del cuerpo humano…, imprès a Cervera el 1802, ens dóna la pista de l’inici de la vinculació de Bou amb la impremta de la Universitat cerverina. Diu: «Esta pieza va de otra impresión, que el total de la obra, por haber muerto el impresor. Luego que acabó de imprimirse aquella por cuya causa no han salido juntas». De manera que podem donar com a bo l’any 1802 com l’inici de la seva activitat.

El peu d’impremta solia ser «Estampa de la Pontificia y Real Universidad, por Segimon Bou y Baranera». Les seves publicacions eren òbviament les utilitzades pels estudiants cerverins, i abracen una variada tipologia de gèneres, des dels catecismes o llibres de caràcter religiós, entre els quals destaquen les obres de F. Luis de Granada, fins a textos mèdics, com ara Conversaciones sobre la vacuna muy útiles e importantes del metge Josep Canet (1803), a qui trobarem a Mallorca durant la Guerra del Francès col·laborant amb Antoni Brusi ↑, o de dret, com El escribano perfecto, espejo de escribanos teórico-práctico en que se ven y representan las reglas que [… ] deben seguir y guardar los escribanos […] arte de enjuiciar en lo criminal […] según derecho y estilo de Cataluña…, de Manuel Aliaga Bayod (1804), obra de tres volums impresa mitjançant una societat de tres impressors. Els altres dos duen el peu l’un a Barcelona a càrrec de Joan Serra ↑, i l’altre a Tarragona a la impremta de Maria Canals ↑, ambdós de 1805. Als seus tallers, s’hi van imprimir també, el 1808, obres de Francesc Xavier de Cabanes. S’ocupava del calendari litúrgic de Lleida (1805) i posteriorment del Calendario para el principado de Cataluña del año 1810.

Observem, a partir de les dades localitzades al Catàleg Col·lectiu de Patrimoni Bibliogràfic en data juliol de 2008, que hi ha un buit de publicacions entre 1808 (amb l’excepció d’un calendari per a 1810 que es degué publicar a la fi de 1809) i el 1813 amb Algunas reflexiones a los señores de la Comisión de la Constitución Militar sobre la reunión del exercicio de la medicina y cirugía, i encara aquest mateix any una publicació feta a Solsona. No n’hem trobat cap altra fins a la de Josep Rius, Elogio fúnebre, que en las solemnes exequias de la difunta reyna nuestra señora […] Isabel de Braganza, celebrados en […] Cervera los días 8 y 9 de febrero de 1819…, amb peu únicament de la Universitat sense esmentar Bou.

Podem assegurar que al setembre de 1812 és a Solsona, perquè des de la Junta Superior se li demanen explicacions de l’origen «de las noticias contenidas en el papel impreso en esta ciudad por Segismundo Bou y Baranera en dos apartados firmado el primero por un tal Joseph Maria Mesas y el segundo que contiene una relación de haber entrado los aliados en Madrid sin firma de ninguna autoridad», a la qual cosa Bou respon que s’ha limitat a obeir les instruccions que li va donar el governador del corregiment. Assegura haver-hi treballat tota la nit. La possibilitat que s’instal·lés a Solsona i treballés per al Govern corregimental es confirma amb el fet que el seu nom aparegui en la relació d’impressors de Catalunya que Valentí Llozer va lliurar a la Secretaria General de Governació l’1 d’agost de 1813 i també, la publicació a Solsona de Converses tingudes entre dos honrats pagesos catalans anomenats lo un Jaume y lo altre Anton sobre los punts mes importats de la actual defensa de Catalunya, 3a. reimpressió, 1813. Aquell mateix any imprimeix textos de medecina amb peu a Cervera, on treballava per a l’Ajuntament, per al qual va imprimir 310 ordres entre el març i l’octubre de 1813. El 1814 era a Cervera. Amb tot, no hem localitzat impresos amb posterioritat a aquesta data ni a Cervera ni enlloc. A Marsella el 1874 hi ha un impressor que signa Bou Fils.

[AGUILÓ (1923); ELIAS (1948); RÀFOLS (1989); PALMER (1982); ACA (JSC, c/22); AHN (Consejo, lligall 11291/60).]

BRO, Viuda de → Nicolau, Maria

BRUSI, Viuda de → Ferrer, Eulàlia

BRUSI MIRABENT, Antoni (1775-1821)

BARCELONA

Al començament del segle XIX, quan s’inicia la concepció moderna de la importància de la comunicació, Antoni Brusi ha de servir de paradigma de la nova manera d’entendre el món de la impremta a partir d’aleshores. Brusi ve a ser el que Piferrer va representar per al sector durant el segle XVIII. La singularitat del personatge no és tant que construís una empresa florent com que fixés les bases per a la formació del nou estil de l’impressor modern. Les estratègies que va fer servir també són dignes de con-sideració, perquè va crear força conflictes a la resta de companys de professió. De fet, Brusi es converteix en el pal de paller entorn del qual tots els altres hauran de girar.

Ell descobreix la importància que té el control de la informació per obtenir poder, i estarà sempre molt atent a les necessitats que els sectors dirigents tenen en aquest sentit i serà al lloc oportú en el moment oportú. La circumstància que se li ofereix amb la Guerra del Francès va saber-la aprofitar per situar-se al centre mateix dels òrgans de poder polítics. Els rèdits que en va treure van procurar-li pràcticament el monopoli periodístic durant la guerra, i sobretot entre el final d’aquesta i l’arribada del Trienni Liberal, i, posteriorment, durant l’anomenada Dècada Ominosa. Ideològicament, caldria contraposar-hi per la coherència ideològica i capacitat d’anàlisi i treball, a Josep Rubió ↑, del qual malauradament no disposem de prou informació per fer-ne una biografia com es mereix.

Brusi planifica una empresa estratègicament moderna a partir de mecanismes en fase de decadència. Diversificarà el negoci més enllà de la impremta o llibreria, però serà el seu fill qui la durà al més alt exponent quan, entre d’altres, participi en negocis ferroviaris que el van abocar a la banca.

El 29 de novembre de 1798 Antoni Brusi anunciava al suplement del Diario de Barcelona l’obertura d’una llibreria a la Baixada de la Presó, cantonada Freneria. A partir d’aquest moment el peu d’impremta el compartirà amb el nom de la seva dona Eulàlia Ferrer ↑, peça clau per a la consecució del projecte. A partir de 1808 el nom Ferrer desapareixerà. Brusi havia après l’ofici de relligador a casa de Piferrer. Segons les referències biogràfiques que es poden treure del fons Brusi conservat a l’Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona, fou ell qui es va incorporar a la família Ferrer amb tradició en el camp de la llibreria. Altres referències, a banda de l’indicador de la presència continuada del nom de la seva dona i la seva participació activa en el negoci, ens duen a pensar que el capital procedia de la seva esposa. En una ocasió anterior, però similar al que aquí s’explica, una dona Ferrer va fer prevaldre el seu nom damunt del masculí. Es tracta de l’avi d’Eulàlia que, trobant-se en una situació semblant a la d’Antoni, va renunciar al seu nom en favor del de la dona. Quan Antoni i Eulàlia van casar-se el 1803, la família d’ella li va plantejar la possibilitat que ell també renunciés al seu nom per adoptar el de Ferrer, proposta a la qual ell es va negar.

És per tot això que té un certa importància que participés juntament amb Francesc Garriga ↑, Joan Serra Centené ↑, Tomàs Gaspar ↑ i Antoni Sastres ↑ en la sol·licitud que el 6 d’abril de 1802 van presentar al Col·legi de Llibreters i Impressors per tal que les filles d’individus del gremi poguessin cobrar el dot de 75 lliures tant si es casaven amb mestres o individus com si ho feien amb fills d’individus o oficials.

Pel que fa als Brusi, els documents de l’AHBCN ens diuen que procedeixen del metge d’Agullana (Esteve Brusi) i poca cosa més. Aquest Esteve va tenir una filla i un fill, Carles, pare d’Antoni, que es va instal·lar a Barcelona.

La parella Brusi-Ferrer va signar els peus d’impremta conjuntament fins a aproximadament la Guerra del Francès. Una dels primeres publicacions que es poden datar és de l’any 1801, i es tracta de l’Opera breviariis et notis hispanicis de Virgili, publicada a Barcelona per Brusi i a Perpinyà per Alzina ↑, el mateix impressor que pocs anys després, durant la invasió napoleònica, imprimirà el Diario de Barcelona.

El 1803 publicaven els dos cònjuges Ordenanzas de la Societat o Monte Pio que han format varios Mestres Sastres de la present ciutat, baix lo títol y protecció del Ecce-Homo, del misteri del dit gremi. Un opuscle de 68 pàgines, Elogio del excelentísimo señor conde de Campomanes, director de la Real Academia de Jurisprudencia práctica, titulada de la concepción leído en Junta General Extraordinaria; Catón christiano para uso de las escuelas con exemplos.

El 1804, Memoria sobre la calentura amarilla contagiosa escrita en MDCCC, tiempo en que invadió a Cádiz y Sevilla por Antonio Cibat. També Lidia de Gersin, ó, Historia de una señorita inglesa de ocho años para la instrucción y diversión de las niñas de la misma edad la traduxo del francés la señora Juana Bérgnes y de las Casas segurament tia d’Antoni Bergnes de las Casas.

El 1805 Prontuario de la teología moral compuesto primeramente por Francisco Larraga después reformado y corregido […] por el Convento de Santiago del mismo orden y ahora últimamente acabado de reformar […] por Francisco Santos y Grosin.; o bé El ayuno vindicado ó Los sexagenarios en su deber tratado antiapologético, que se manifiesta la flaqueza ó nulidad de los fundamentos con que el R.P.F. Gerónimo Joseph de Cabra […] imprimió en Córdoba año 1798 pretende excusar á los sexagenarios del precepto del ayuno […] y dedica a […] Pedro Díaz de Valdés el Dr. Gaspar Llauger presbítero […]; Alegación jurídica por Doña María Rosa de Durán y de Moner en el pleyto que […] contra ella siguen el D.D. Joseph Antonio Revert y de otra el bachill. Francisco Castell en la Real Audiencia y sala que preside el noble Señor Don Ventura de Ferrán […] Relator Francisco Banús y Ricós, Actuario: Benito Gimbernat

El 1806, Alegato jurídico por doña Teresa de Gomar viuda y don Mariano de Dalmases […], en que contra ellos siguen los albaceas de doña Raymunda Valls y de Gomar en la Real Audiencia y Sala que preside el noble Sr. Dn. Josef Maria Vaca de Guzmán real oidor relator Felipe Rufasta, escribano de cámara Francisco Riba; Oración fúnebre que en las solemnes exequias del Excmo. Sr. D. Federico Gravina […] celebradas por sus albaceas en la iglesia de […] Carmelitas Descalzos de la ciudad de Cádiz á XXIX de mayo de MDCCCVI dixo el Doctor Don Josef Ruiz y Roman […], i anuncia la publicació de la col·lecció «Biblioteca de Damas».

El 1807, el Catecismo del Santo Concilio de Trento para los párrocos ordenado por disposición de San Pío V traducido en lengua castellana por el R. Agustín Zorita según la impresión que de orden del Papa Clemente XIII se hizo en Roma año de 1761, i que formen dos volums de 300 pàgines cadascun, i també Nova et methodica juris civilis tractatio, seu, Nova et methodica paratitla in quinquaginta libros digestorum authore Claudio Josepho de Ferrière.

Aparentment són uns inicis senzills, i el nucli del treball es devia concentrar en la llibreria. Amb l’entrada de les tropes franceses a Barcelona, molts ciutadans van haver-la d’abandonar. Un d’ells serà Antoni Brusi.

Un dels fils conductors del periple vital de Brusi durant els anys de guerra serà la successió de certificats de treball que anirà acumulant. El primer, datat a Tortosa el 20 de gener de 1809, afirma que va arribar a Tarragona, que es va presentar a Tomás Antonio Ortiz, comissari de les rendes reials del Principat a l’agost de 1808, i que el comissari va oferir-li les feines d’impressió de l’Administració general si ell hi posava la premsa i les lletres. En aquest primer certificat apareix ja el que serà constant en la resta: que la seva col·laboració és sempre desinteressada, precisió que els documents ajuden a desmentir.

En aquest petit tall biogràfic, hi trobarem dos elements que seran fonamentals per al seu enriquiment i per a l’ascens social posterior. D’una banda, se li encarreguen guies i llibres, i sobretot papeles de servicio de l’Administració central. L’altre remet a l’observació recurrent del desinterès en el suport a la causa defensiva contra les tropes invasores.

Al maig de 1809 s’implica en la conspiració de Barcelona contra les tropes napoleòniques i que té per objectiu assaltar el castell de Montjuïc. Segons un testimoni, un advocat de l’Audiència, Joan Ferrer (potser algun parent de la seva dona?), la correspondència es rebia mitjançant Brusi.

El treball itinerant de la impremta Brusi havia començat, i per aquelles dates Antoni Brusi era a Manresa, des d’on escriu que, a causa de la guerra, li han cremat la premsa que tenia a Vic. D’aquí podem deduir que disposava de més d’una premsa o també, com sembla en més d’una ocasió, tot i que no es pot assegurar del cert, que són altres impressors els qui treballen per a ell.

Antoni Brusi és l’impressor, també, de tota la documentació generada pel Congrés Provincial de 1810. A banda de les impressions de paper de caràcter burocràtic, el 1810, des de Tarragona, publica Al Público, nom amb què es van donar a conèixer les actes de les sessions del Congrés Provincial de Catalunya de l’estiu de 1810.

Independentment de les obres i fullets que va generar l’Administració, i molt particularment en aquest moment l’esmentat Congrés, va imprimir un volum no gens menyspreable de la Colección de discursos, arengas, mociones y demás relativo a las Cortes Generales y extraordinarias de España e Indias instaladas en la Real Isla de León el día 24 de septiembre del año 1810 de orden de S. E. El Congreso Provincial. Antoni Brusi va publicar també el Memorial histórico de los sucesos más notables de armas y estados de salud pública durante el último sitio de la plaza de Gerona, de Juan Andrés Nieto Samaniego; Preliminares a la Constitución para el Reyno de España que dedica a la augusta asamblea de las Cortes un español; Colección de todas las órdenes, decretos y providencias emanadas de las Cortes generales y extraordinarias de los dominios de España e Indias, instaladas en la Real Isla de León el 24 de septiembre del año 1810, 16 pàgines; Piezas oficiales del Gabinete de San Cloud, poco ha interceptadas y presentadas al […] Marqués de la Romana.

Entretant, Joan Francesc Piferrer ↑ feia la primera de les reclamacions contra Brusi. En aquesta ocasió (juny de 1810), assegura la confirmació del títol d’impressor del rei que implicava la impressió de tot el derivat dels tribunals i les oficines, i la recuperació del privilegi de reimpressió de la Gazeta.

Antoni Brusi va estar publicant a Tarragona fins a l’estiu de 1811, moment en què va passar a Mallorca. Allí trobem el seu peu a El despertador doloroso de los hijos de María septenarios predicables de los dolores de la Virgen, del P. Fr. Francisco de Taradell; Carta de el Loco Dimas Palos al Criticón de Valencia; Otro parasismo de Napoleón, su furor y expresiones por la toma del castillo de San Fernando; Medalla de honor en premio de papel intitulado ¿De qué sirven los frayles? Va instal·lar la impremta al carrer de Can Cavallé.

Un cop a Mallorca, sembla que va prendre una actitud més activa contra la invasió francesa, com ho demostra que en algunes de les seves publicacions no queda ben diferenciada la iniciativa de la publicació. Un exemple pot ser El Mayor despotismo acompañado de la más crasa ignorancia, de Ramon M. Sala, en el qual es fa notar que surt de l’Oficina Brusi, Impresor de la Junta Superior de Cataluña i per tant, es podria fins i tot deduir que no es tracta d’un encàrrec oficial. Criden l’atenció, també, les que surten des de la perspectiva d’un exiliat Recuerdo de algunos medios, poderosos sin duda, paraque [sic] por fin triunfe Cataluña: no obstante la sensibilisima e inesperada pérdida de Tarragona, escrive [sic] un expatriado español, Mallorca: en la oficina de Antonio Brusi, 1811; o bé la proclama Cataluña y á sus emigrados. Les memòries familiars (ahcb) asseguren que la impremta era una «especie de reunión y entrevista de los refugiados catalanes»; donen a entendre també que, a Mallorca, va publicar La Carta-histórico-crítica sobre el edificio de la Lonja, obra de Jovellanos, impresa por acuerdo del Real Consulado, i afegeixen que todos estos datos del Diario de Mallorca se deben a Don Miguel de los Santos Oliver.

Els anys 1812 i 1813, encara a Mallorca, publica: Fr. Rafael de Vélez, Preservativo contra la irreligión, ó, Los planes de la filosofía contra la religión y el estado realizados por la Francia para subyugar la Europa, seguidos por Napoleón en la conquista de España, y dados á luz por algunos de nuestros sabios en perjuicio de nuestra patria; A. de Capmany i Montpalau, Exposición preparatoria que hizo D. […] en la sesión pública de 4 de setiembre de 1812 antes de abrirse la discusión sobre la minuta de Decreto contra los que han servido al gobierno intruso; José Canet, Breve elocución al pueblo español para el acierto en la próxima elección de Diputados en Cortes, para las ordinarias del año 1813, y de los años sucesivos (1812); Demostración de la verdad del manifiesto del diputado por Mallorca Don Antonio Llaneras sobre las ocurrencias de la ciudad de Palma, inserto en el Procurador General de la Nación y del Rey del sábado 26 junio de 1813 ó sea manifiesto de las falsedades del artículo remitido al tribuno, que se insertó en la Aurora del domingo 8 de agosto de este mismo año (1813); Jaime Rodoreda In perpetuam memoriam hasce inscriptiones ubique locorum insculpendas ut Gerundae praeclara facta exteris sint nota orbi pateant posterisque maneant posuit nutu comitiorum regni J. R. et C. Palmae Balear: impensa auctoris: excudebat Antonius Brusius, 1813, del qual es conserven les proves a l’aca. La Verdad ó la conducta de los predicadores de esta ciudad de Palma de Mallorca: vindicada respuesta [por […] Fr. Daniel Manzaneda] a la carta circular del señor gobernador de este obispado, fecha en 28 de abril de 1813 (1813); Instrucción pastoral de los Ilustrísimos Señores Obispos de Lérida, Tortosa, Barcelona, Urgel, Teruel y Pamplona al clero y pueblo de sus diócesis (1813).

L’estada a Mallorca suposa per a la família Brusi i el seu negoci un període de certa tranquil·litat, i un moment d’assentament i reforçament econòmic. S’hi instal·la amb la seva nombrosa família, ja que, a més dels quatre fills, l’acompanyen, com a mínim, dos germans seus, un d’ells casat, i els tres aprenents.

El tombant de gener a febrer de 1812, però, a Brusi el trobarem a Sitges, la qual cosa ens permet suposar dues coses: la primera, que ell hagués tornat al Principat deixant la regència de la impremta de Mallorca a la seva dona, Eulàlia Ferrer. La segona, gens descartable, que anés i vingués de Mallorca amb certa freqüència segons es pot deduir de rebuts signats a Mallorca. Al març és lluny del Penedès i el trobarem a Berga, on localitzem pistes que ens ajuden a entendre la gran quantitat de treball realitzat per la impremta de Brusi en un període tan arriscat com el d’una guerra. Entre d’altres l’any 1812 publica des de Berga Política Peculiar de Buonaparte en cuanto á la religión católica medios de que se vale para extinguirla y subyugar los españoles por la seducción, ya que no puede dominarlos por la fuerza, «Su autor Don Pedro Cevallos, Reimpreso en Berga en la Imprenta de la Junta Superior: 1812».

El 5 de maig de 1812 cobra a Palma per la impressió i enquadernació de 300 exemplars del la Carta Artística sobre el edificio de la Lonja de Mallorca, que li havia encarregat el Consolat mateix. Però els rebuts d’aquest any signats a Berga ho seran per Miquel Gaspar ↑, encarregat de Antonio Brusi, Ympresor.

A partir de les factures presentades, podem saber que imprimia el paper segellat, que treballava per a l’artilleria de campanya, que imprimia el reglament de l’hospital, feia els papers de certificacions, els vals de racionament de les brigades, estats de les peces muntades als carruatges, imprimia guies, llibres blancs amb abecedari, impresos, circulars i ordres per a l’Estat Major de Cavalleria, les taules per al control de la soldadesca, estats per al control d’armament i vestuari, estats de seguiment i control d’aliments, farratges i magatzems, de transports, d’hospitals, reglaments del Consell de Regència, passaports, disposicions de salut pública, empadronament de forasters, declaració de guerra de Dinamarca i un llarguíssim etcètera, i, a més, enquadernava i venia paper. En l’estada a Mallorca va treballar per al Reial Consolat de Mallorca.

Al desembre de 1813, segurament amb la família sencera, era a Vilanova i la Geltrú, perquè allí va ser enterrat un jove germà seu, Magí, mort als disset anys. No és sobrer suposar que Brusi era a Catalunya i que, a Mallorca, el negoci el portava Eulàlia Ferrer.

El posicionament de la impremta Brusi és un fet i el camí cap a la consolidació definitiva arriba al tram final. Arran de la instauració de la Diputació Provincial, Brusi s’hi adreça el 4 de febrer de 1813 per demanar el càrrec d’impressor reial d’aquest nou organisme. No és descartable que en aquest moment se l’obligués a compartir-ne la titularitat amb Joan Dorca ↑, l’impressor de Vic a qui la Diputació devia encomanar les feines, com es desprèn d’altres documents. Al març de 1814 des de Vic s’imprimeix i es distribueix el recorregut del rei Ferran VII.

La guerra ha arribat al final i cal considerar tornar a publicar el Diario de Barcelona, el procés del qual s’explica més endavant. En aquest moment, el veiem imprimint per a la Junta de Comerç els discursos inaugurals de les càtedres de Física o de Botànica, les adjudicacions de premis de l’escola gratuïta de nobles Arts. També publica les Memorias de Agricultura y Artes entre 1815 i 1821. Ara sí que Antoni Brusi, amb més o menys simpaties, tenia un lloc ben definit en la societat barcelonina, la qual cosa li va permetre entrar en relació amb els principals centres de decisió. La Junta de Comerç és un dels principals i més actiu, i li és molt més senzill incorporar-s’hi. Cal no oblidar que per aquells anys introdueix la litografia i ha creat una fàbrica de tipus fet, que cau de ple en els interessos de modernització de la Junta.

Brusi té ja el camí pla per sol·licitar el nomenament d’impressor de cambra del rei i enfilar definitivament el camí d’aproximació a les elits intel·lectuals i a la noblesa. Finalment, al febrer de 1815 el rei accedeix a la demanda i el primer dia de juliol jura el càrrec d’impressor de Cambra amb dret a uniforme a Barcelona davant Fc. J. Bernaldo de Quirós, marquès de Camposagrado, i amb els militars Antonio de Arriete i Gabriel Fernando Villamil com a testimonis. El registre de documents d’Antoni Brusi de l’ahcb consta com a data de jurament el dia 28 de juny.

L’ascensió meteòrica de Brusi genera recels i polèmiques entre els seus col·legues, i no és sobrer no desvincular-ho d’un reial decret de l’abril de 1815 que l’afavoria notablement: R. D. que en vista del mal uso que se hace de la imprenta haciéndola servir para desahogos y querellas personales, quedan suspendidos todos los periódicos de España escepto la Gaceta y Diario de Madrid i el de Barcelona. A partir d’ara els problemes per a Brusi tenen nom: Husson ↑ i Piferrer, principalment. Amb el primer tanca la porta principal el 20 de desembre de 1816 arran de la llicència concedida per la Junta Suprema per poder imprimir el Diario de Barcelona. Ho veurem més endavant.

Entre 1817 i 1820 surten dels seus tallers, entre d’altres: Reducción completa y recíproca de las monedas de Castilla con las de Cataluña, Aragón, Valencia, Mallorca y Navarra: obrita útil a toda clase de personas; Real decreto para el establecimiento del sistema general de Hacienda; Instrucción para el repartimiento y cobranza de la contribución del Reino. Y Bulas dadas por el Santísimo Padre Pío VII en Roma a 15, 16, 17 y 18 de abril de 1817; P. Virgilii Maronis Opera brebiariis et notis hispanicis illustrata (2 v); Caton cristiano: con egemplos, para uso de las escuelas: añadido con un nuevo metodo de escribir por reglas…; Cartas de Cicerón (1817); Modelos para la contribución general del Reino; Real Decreto para el establecimiento del sistema general del crédito público y la Bula dada por el Santísimo Padre Pío VII en Roma a 26 de junio de 1818 (Reimp. de orden superior); Las rúbricas del misal romano reformado su autor Gregorio Galindo, Obispo de Lérida (1819); Constitución política de la Monarquía Española: promulgada en Cádiz a 19 de marzo de 1812.

La capacitat d’adaptació de Brusi queda fora de dubte. Al setembre de 1819 va obrir dues noves vies de modernització del seu negoci d’impressor. En escrit adreçat a la Diputació planteja l’ús de la litografia i el de la fabricació de tipus. Les dues sol·licituds (punxons i litografia) es demanen en una única instància data a Barcelona el 27 de desembre de 1820.

Segons els plans de Brusi ell hi aportava el local i els fons necessaris així com l’organització logística de material i personal. Per poder dirigir plenament i amb absoluta llibertat el seu nou establiment, Brusi va obtenir el compromís d’Engelman, l’especialista francès, de no revelar el secret a cap altre establiment espanyol a canvi de la qual cosa rebria una compensació anual de cent cinquanta francs per cada premsa establerta en altres cases sota la direcció d’Antoni Brusi. És realment remarcable aquesta clàusula, perquè és la millor manera d’obtenir una exclusivitat que pocs anys abans hauria rebut el nom de privilegi.

Tal com hem vist fins aquí Brusi comença l’activitat professional l’any 1798 quan obre la llibreria i poc temps després ja es pot consignar una relació d’obres sortides del taller Brusi-Ferrer. Apareix en la Relación de individuos que componen el Colegio de Libreros e Impresores de Barcelona comprehendidos en la tasa persona. amb posterioritat a 1802. És a dir, que tenen activitat comercial declarada en el cadastre personal. El 1807 consta com a mestre que té casa y tienda. A partir de 1814 paga com Joan Ignasi Jordi ↑, Francesc Generas ↑, Joan Francesc Piferrer, Francesc Ribas ↑ i Valero Sierra ↑, el tram alt de la contribució.

Poc abans de morir, el 3 d’abril de 1821, Antoni Brusi presenta sobre aquesta qüestió una instància a l’Ajuntament per reclamar els criteris de repartiment de la contribució que li han assignat. A banda del fet estrictament econòmic, hi ha un element que és particularment interessant perquè, entre d’altres coses, qualifica el seu negoci d’indústria i no pas de comerç, el qual havia de ser suficientment important perquè va quedar adscrit «entre la clase más alta de los contribuyentes», cosa que no està en «proporción al que más satisface en su oficio».

Pel que fa al posicionament d’Antoni Brusi i la seva impremta en el marc periodístic, cal no perdre de vista que a l’abril de 1815 es prohibeixen tots el periòdics menys la Gazeta de Madrid i el Diario de Barcelona. S’ha de cridar l’atenció que, malgrat tot, es van seguir publicant altres periòdics com ara La Estafeta Literaria Diaria de Barcelona de l’impressor Gaspar entre el 7 de juny de 1814 i el 31 de gener de 1817 i el Periódico Político Mercantil de Barcelona de Garriga y Aguasvivas. Però no serà fins a l’octubre de 1816 que hi haurà un dictamen favorable a l’exclusivitat d’impressió del Diari per part de Brusi. El 15 de gener de 1817 Antoni Brusi sol·licita el tancament de tots els diaris de Barcelona i se li concedeix el que demana. Efectivament, i seguint Guillamet, podem comprovar que no es publica cap periòdic a Barcelona aquests anys. L’Estafeta Diaria de Barcelona de la impremta de Gaspar i companyia acaba el 31 de gener de 1817. El mateix es pot dir del Periódico Político Mercantil de Barcelona imprès per Garriga y Aguasvivas. La conseqüència, amb tot el que això comporta informativament parlant, és que fins l’arribada del Trienni Liberal el 1820 el Diario. serà l’únic diari que sortirà.

Entre el 1817 i el 1820 únicament es publicaven el Diario de Barcelona (la Gazeta de Cataluña impresa també per Brusi s’havia deixat de publicar al desembre de 1814) i Las Memorias de agricultura y artes de la Junta de Comerç ambdós impresos per Brusi. Crida l’atenció el Periódico musical (1817/18) imprès per Joan Dorca del qual Guillament reconeix que únicament n’ha tingut notícia a partir d’informacions aparegudes al Diario de Barcelona per la qual cosa no ha pogut saber-ne el nom complet. Caldrà esperar l’arribada del Trienni el 1820 per assistir a l’eclosió de la premsa.

Pel que fa a la Gazeta, la cronologia elaborada per Guillamet ens permet suposar que la responsabilitat de la impressió de la Gazeta Militar y Política del Principado de Cataluña (1808-1813) que s’atorga a Antoni Brusi té molt a veure amb el fet que l’impressor tarragoní Miquel Puigrubí ↑, que treballava a casa de la viuda de Canals ↑, cometés un error a l’hora de preservar documentació rellevant davant l’Exèrcit francès. Els fets són els següents: a l’estiu de 1809, Puigrubí ha de fugir dels francesos a Sant Feliu de Llobregat quan està a mig imprimir el nou Pla d’Hisenda. Per falta de transport decideix cremar les seves pertinences i el que tenia del Pla ho trasllada a Vilafranca. La qüestió és que una part d’aquest pla va quedar en mans de l’enemic. Antoni Brusi s’incorpora com a impressor de la Gazeta. justament aquest any. Val a dir també que Brusi imprimirà poc després el pla d’Hisenda.

Puigrubí, segurament, va treballar per a la Junta fins a l’arribada de Brusi. És molt probable, però, que en l’assignació de la Gazeta a Brusi hi pesés molt l’errada que Puigrubí va tenir a Sant Feliu de Llobregat. A partir d’aquesta data, ja no torna a aparèixer Miquel Puigrubí vinculat a la Gazeta…

Segons Gómez Imaz, Brusi va publicar a Mallorca El Amigo de la Verdad entre el 1812 i el 1813; el primer número va sortir el 2 d’abril de 1812, i l’últim, sense data, el 1813. Era quinzenal i estava redactat pel pare Manuel de Santo Tomás de Aquino Traggia. A. Palma utilitzava el pseudònim El Amante de la religión, carmelita descalç, resident al castell de Valldemosa, les doctrines del qual foren sempre contràries a La Aurora i La Aurora Patriótica Mallorquina. Publicat igualment per Brusi, Gómez recull la Lluna Patriótica Mallorquina, del qual només van sortir dos números: un al març i l’altre a l’abril de 1813. Va imprimir tot just arribat el Diario de Palma que tenia un caràcter clarament militant.

Pel que fa al Diario de Barcelona a la fi de maig de 1814 l’Ajuntament rep l’encàrrec de treure un diari per a la qual cosa obre una convocatòria pública. Brusi utilitzant el compromís adquirit per la Junta Superior a l’octubre de 1809 que li donava dret a publicar el diari de Barcelona, el treu al carrer sorpresivament el 6 de juny. A banda del conflicte que l’enfronta amb Husson com a legítim propietari del Diario. les primeres reaccions no es van fer esperar. La primera, la de l’Estafeta Diaria de Barcelona que treu el primer número el dia 7 de juny. És a dir l’endemà del Diario de Barcelona. L’impressor és, segons Guillamet, Gaspar i Companyia etern rival (com Rubió i Garriga) de Brusi. La segona, la protagonitza la impremta de Garriga, quan una setmana més tard (és a dir, el 15 de juny) treu al carrer el Periódico Político Mercantil de Barcelona, que, malgrat el canvi de nom a què l’obliga Brusi, és capaç de resistir-ne la competència (també en el terreny administratiu) fins a 1816, quan finalment aquell aconsegueix l’exclusivitat de la publicació del Diario de Barcelona.

Val a dir que el dia 1 de juny l’impressor Agustí Roca ↑ ja havia escrit al Govern per demanar el privilegi de poder imprimir el Diario de Barcelona amb els arguments de l’activitat antifrancesa que havia dut durant tota la guerra i tots els periples que va haver de passar. Com Brusi, va fer estada a Mallorca. La resposta es limita a «Esto no corresponde al estado. Es municipal». El dia 8 de juny és Joan Dorca qui ho demana. El Diario de Barcelona de Brusi ja era al carrer. La negativa que es dóna a Dorca diu simplement que aquest privilegi correspon a Brusi segons un compromís de 1809.

Pel que fa a la tipologia del catàleg de Brusi, es pot ordenar aproximadament de la següent manera: en el primer període predominen els llibres escolars, tant els de caràcter religiós com els superiors (Escola de Medicina, per exemple), però el 1808 treballa per a l’Escola Pia. De 1809-1814 predominen les publicacions de caràcter militar i polític, i sovint, encara que els autors siguin religiosos, els textos són clarament polítics, i no pas religiosos en el sentit estricte. Únicament durant l’estada a Mallorca n’incorpora d’altres tipologies: una gramàtica de la rae o la de Nebrija, un llibre de Jovellanos sobre l’edifici de la Llotja de Mallorca, o algun altre de Francesc Salvà…, com ja hem vist es tracta d’un període de més estabilitat. A partir de 1814 fins a 1821 s’hi comencen a trobar els de caràcter general i, sobretot, una altra vegada, d’ensenyament, però ara per a la Junta de Comerç de Catalunya. Força ciència, economia i llibres tècnics, llibres de devoció, poca literatura (sobresurt Chateaubriand, Virgili o Ciceró) i, evidentment, segueix amb els textos legals (reials ordres, reials decrets…).

El moment de màxima producció durant la guerra, ja s’ha dit, correspon a l’estada a Mallorca, perquè és el període d’estabilitat més alt des del seu inici. Es pot dir que s’hi va estar la meitat del període bèl·lic. És també el moment en què ell mateix es posa políticament més en evidència. Alguns títols són reedicions. La gramàtica de Nebrija n’és el primer exemple, ja que en fa dues impressions en un any de diferència (1812 i 1813) a Mallorca, possiblement a causa de l’ús obligat per als estudiants. Segurament és el mateix cas de Tratado de Física completo y elemental d’Antonio Libes, traduït del francès pel Doctor Pere Vieta en una primera edició el 1818 i una segona augmentada el 1821. També el Catón cristiano publicat el 1803 és editat novament el 1817, adaptat a la nova reglamentació educativa.

L’anàlisi del catàleg és certament un indicador de la tendència editorial de Brusi, però no pas de la magnitud del negoci. Fins a la consolidació de la impremta/editorial amb la incorporació del seu fill, no podem parlar d’impremta tal com s’entén tradicionalment de prioritzar la producció de fullets i llibres. Prèviament a això, Antoni Brusi i Mirabent havia de crear, com féu, una indústria en el sentit estricte.

[COMAS (2008); GÓMEZ (1910); GUILLAMET (2003); SUBIRANA (1991); ACA (JSC, caixa 14, 106; Dominació Napoleònica, caixa LVII); AHI (lligall 14); ADBCN (lligall 14); AHBCN (Doc. Brusi, caixa 1); AHVNG (lligall 2667); ARM.]

BUSQUETS, Josep

BARCELONA

Una bona impremta cap al 1820. Imprimeix i edita novel·les en 16º, il·lustrades amb una làmina gravada en talla dolça. Poesías del M. Fr. Diego González (1821); Simón de Nantua, o el mercader forastero obra que escrita en francés por M.L.P. de Jussieu obtuvo el premio costeado por un anónimo; hala traducido J.B.C. (1820) amb una làmina de talla dolça; Bolingbroke, Henri Saint-John, Viscount Idea de un rey patriota obra escrita en inglés por el lord Bolingbroke; y traducida del idioma original por J. B. (1820).

[ELIAS (1948).]