1. LLIBERTAT VIGILADA

… les primeres constitucions, el que se’n diu realment constitucions, van ser les que portaren la Revolució Americana del 1776 i la Revolució Francesa del 1789. Els il·lustrats que prèviament les van fer pensables i possibles era gent que sabia grec i llatí. Altrament, no haurien pogut pensar coses com república, democràcia i constitució. I llavors on seríem ara i què hauríem fet?

JOAN FRANCESC MIRA,
Una biblioteca en el desert

Ha estat mai possible fer públiques les idees sense que algú les jutgés? Posseir coneixement o imaginació és equivalent a tenir grans magatzems de cereals, un ramat immens o un monopoli informàtic? Sovint, llegint les suspicàcies de capellans, reis i governadors, bé ho sembla. Apropar-nos al negoci editorial, doncs, té el risc de caure en una xarxa complexa i en creixement constant.

L’intent d’explicar què succeeix amb els papers impresos i la seva distribució en un període més o menys llarg només permet constatar uns fets i uns comportaments, però en cap cas ens dóna la imatge real de la dificultat intrínseca de la comunicació lliure. El control ideològic a partir de la impremta ha estat, per a les autoritats, equivalent al control dels productes comercials. S’ha considerat necessari incorporar-hi mesures reguladores i, així, a poc a poc, s’ha establert un sistema de conductes que ha après a compaginar i fer conviure els drets de llibertat de pensament amb els econòmics. La lluita per posseir informació no és gaire diferent de la que es produeix per posseir armes o aliments. Abans d’intentar apropar-nos als eixos principals de la impremta durant els primers anys del segle dinou, haurem de veure, ni que sigui tangencialment, com s’ha anat complicant la legislació i com s’ha anat teixint la xarxa a la qual ens acabem de referir.

Caldrà recular fins al començament del segle XVI per entendre que desfer segons quins nusos és una tasca titànica a la qual, amb bona voluntat, s’han llançat societats senceres durant petits períodes, la majoria d’ells, revolucionaris. Repassarem les lleis i les normes destinades a regular l’ús de la impremta. No sóc capaç de fer cap anàlisi amb un mínim de sentit en el camp legal, i per això em fonamentaré en el llibre de Javier García Martín El juzgado de imprentas y la utilidad pública. Cuerpo y alma de una Monarquía vicarial,^[4] que, com deixa ben clar el seu títol, revisa la relació de les diferents funcions del Jutjat d’Impremtes amb la societat a la qual es dirigeixen els impresos.

No tinc cap intenció de fer-ne una ressenya, però tampoc vull amagar l’ús generós que n’he fet i que m’ha servit per comprendre algunes de les situacions dels primers anys del segle XIX. L’autor és professor de la Facultat de Dret de la Universitat de Bilbao, i per tant la seva anàlisi se centra en les interpretacions de les lleis. Tanmateix, la perspectiva que sap donar-hi demostra una vegada i una altra que l’administració de les lleis acaba creant estat d’opinió i, de rebot, de comportament. Durant els períodes de desaparició de l’esmentat Jutjat d’Impremtes, recorreré als Diarios de Sesiones del Congrés per comprovar amb què se les van haver aquells homes per intentar guanyar cotes de llibertat.