CENSURA I ECONOMIA

Si fins aquí ha semblat que el motiu principal de la censura era la salvaguarda de la religió, a l’altra cara de la moneda, en el terreny econòmic, les publicacions clandestines significaven una aportació financera ben notable per als artesans francesos del llibre. Alguns impressors adquireixen el material necessari per a la realització d’edicions en castellà, ja que aquest treball constitueix un font de revendes dignes de consideració. Aquesta activitat es veu reforçada, segons Gaspar Feliu, per la por o prevenció contra els llibres francesos, que no obeeix només a qüestions estrictament ideològiques sinó econòmiques; molts espanyols imprimien a França perquè no podien fer-ho a Espanya.^[71] Amb tot, els qui van acabar obtenint alguns beneficis indirectes van ser els protestants, perquè amb la prohibició es feia propaganda indirecte dels autors que apareixien a l’Índex. La importància que acabarà prenent per als impressors espanyols la dependència de la indústria editorial francesa caldria estudiar-la amb deteniment, perquè sorprèn que molts anys més tard, el 1869, Antoni Bastinos es queixi de la proposta de lliure entrada de llibres estrangers d’ensenyament en castellà quan ell mateix disposa de material suficient.^[72]

Tant Ferrer Benimeli com García a Juzgado de imprentas… insisteixen que la censura, en les seves múltiples i variables posicions, indica només una veritable por a la llibertat, de la qual els jutges i la classe política n’intueixen els avantatges però en temen encara, per desconeguts, els perímetres il·limitats.^[73] Els marges reduïts que es dóna a l’Audiència o als subdelegats per a la censura d’impresos no representa únicament una qüestió de pèrdua d’atribucions polítiques i judicials, sinó que, per damunt de tot, aquesta distribució repercuteix negativament en l’economia del sector impressor. Just a la ratlla de la cronologia que ens hem marcat, el Col·legi d’Impressors i Llibreters eleva una reclamació en aquest sentit. L’escrit, signat el 8 de febrer de 1833 pels cònsols Josep Rubió i Ignasi Estivill, és una crònica esplèndida d’una situació que els perjudica a ells, però que és fortament negativa per a la cultura catalana.

L’inicien recordant que encara el 1830 es prohibeix que les províncies puguin exercir la censura més enllà dels sis plecs i lamenten que

Para los literatos de las Provincias es como si no existiese con esta medida el arte maravilloso que ha civilizado al mundo, a menos de sujetarse a todos los sinsabores del mas oscuro pretendiente.

L’interessant de l’escrit és que uneixen el perjudici econòmic amb el moral o intel·lectual. Diuen que, després d’haver de batallar per aconseguir tirar endavant una idea sense que ningú els la pugui prendre, si aconsegueixen la llicència d’impressió han de fer una altíssima despesa per a la tramitació de la censura (algunes obres diuen haver arribat als quatre mil rals de bilió), «gravamen muy poco merecido por el que tal vez fuera acreedor á un premio». A la dificultat econòmica, s’hi afegeix que no poden tenir cap mena d’intercanvi verbal amb el censor, la qual cosa els limita la defensa o possible interpretació del text. Només els queda el recurs de disposar d’un agent per a la gestió. Si finalment aconsegueix passar la censura, ha de remetre novament el text «para que se coteje y rubriquen sus páginas».

El Col·legi d’Impressors no ha trobat en cap altre art ni en cap altre país dels més catòlics d’Europa «un quadro tan capaz de infundir el desaliento». Els greuges van apareixent: la normativa afavoreix el monopoli de Madrid a costa de les províncies, com demostren amb la documentació que diuen adjuntar i que sintetitzen en la mateixa instància: el catàleg d’una de les principals llibreries que al seu gabinet de lectura només pot deixar llibres o quaderns de pocs fulls la majoria impresos a Barcelona, València, Sevilla o Saragossa. El segon document és fulminant:

… son dos catálogos, el uno de Paris y el otro de Perpiñán, [que] contienen la espantosa suma de noventa y tantas páginas de libros españoles impresos la mayor parte en Francia en estos quatro o cinco últimos años. En unos se indica ya la verdadera fecha y lugar de la imprenta francesa y otros se supone falsamente de impresión Española.

Aquest fet, afegit a l’anterior, el consideren un atemptat a la impremta catalana a causa de l’enorme contraban i de les dificultats legals per aconseguir imprimir qualsevol cosa.

En el tiempo que han de invertir nuestras Provincias para alcanzar en la Corte las licencias de una sola obra, se forma en Francia una Biblioteca entera de autores Españoles.

Sense tants entrebancs, «Barcelona y otras poblaciones podrían emprender una ventajosa competencia con los estrangeros por la baratura de los materiales y de la mano de obra». Hi hauria més llibres; hi hauria, també, més lectors. Madrid no en sortirà perjudicada

… porque con el número incalculable de obras útiles que han aparecido en el mundo literario hay un mina inagotable de traduciones de nuevas producciones para formar en España, que no esplotarían todas las prensas del día en el decurso de más de un siglo.

Pel que fa al comerç, constata que, en aquells anys, França i Anglaterra els han arrabassat el negoci de venda de llibres a Sud-amèrica, de tal manera que fins i tot els traductors d’espanyol van a treballar a Marsella per al comerciant francès. Finalment, apareix el nucli polític del conflicte que conté sons encara coneguts «Forzoso es repetirlo, no está la cuestión entre Madrid y las Provincias, sino entre España y los Estrangeros». Si no s’amplien les llicències, no és possible competir amb ells «en el despacho, y sin este tampoco en la calidad de las prensas, ni en la letra, ni en el papel, ni en el esmero de las impresiones y encuadernaciones». Les bases de les disposicions sobre el llibre, asseguren, són massa antiquades i no afavoreixen que es pugui llegir, justament quan els índexs de lectors d’ambdós sexes creix cada dia. Si no se’ls donen mitjans, s’hauran de tancar les escoles. I ataquen frontalment la ignorància de la por. No és cert que hi hagi prou llibres al món com repeteixen determinats sectors que ignoren els avenços del saber i sobretot la nova manera d’apropar-s’hi.

El text segueix argumentant que controlar les idees pernicioses no té res a veure amb el volum de l’imprès:

Seis pliegos de impresión pueden contener el veneno del mismo modo que un fóleo. Pocas palabras basta a la perversidad para insinuarse y ser entendida. Un volumen pequeño burla más fácilmente la vigilancia pública, circula con mayor rapidez, impresiona los ánimos en mayor número, con mas prontitud y mas simultáneamente y está al alcance de todas las fortunas.

Les estratègies per encabir en sis plecs el màxim de text possible acaba creant obres atapeïdes i mal impreses. Si se segueix així, després de la destrucció que han ocasionat les guerres, els manuscrits que han quedat oblidats i sobretot quan «comisionados Ingleses y de otros países vienen a recoger de continuo los restos preciosos de nuestras librerías», les properes generacions no trobaran res que valgui la pena. Amb tot, però, podran llegir, gràcies a les edicions que els arribaran d’Anglaterra o França.

El neguit que mostren es deu que hi ha hagut períodes en què no ha estat vigent aquesta clàusula: entre 1814 i 1820 i entre 1823 i 1830. Repassen aleshores les qualitats censores dels especialistes de les províncies i afegeixen que la proximitat facilita als jutges la comprensió dels textos, sobretot quan es refereixen a aspectes que només es coneixen en les poblacions on s’han d’imprimir, cosa que ha provocat alguns casos xocants quan «En estos años se ha habido de nombrar censores en las Provincias por las mismas autoridades de la Corte, para obras que han debido después sufrir el rodeo de volver á ella para la licencia». Asseguren que podrien allargar més les observacions però el que és urgent és acabar amb l’entrada massiva de llibres de l’estranger perquè

… en el estado actual de comunicaciones mercantiles ilícitas o de contrabando no está en manos de ningun pais el limitar la industria sin que se aproveche de ello la vigilante codicia de otras naciones.

Demanen, doncs, que s’aixequi la limitació de llicències perquè la impremta és una art que té interessos entrellaçats i, a més, molts oficials i fins i tot escriptors se’n van a l’estranger perquè troben millors condicions

… millares de personas de ambos sexos ocupadas en la impresión, encuadernación y circulación de obras tendrán un día de gozo; las fábricas de papel con mayores consumos mejorarán el genero como han principiado ya; se pondrá una barrera a estracción de dinero y á la importación de páginas corruptoras de nuestro hermoso idioma y de nuestra divina creencia, que están amenazando al Reyno á lo menos en cuanto a las obras Españolas…

i asseguren que, si no existís aquesta normativa, el Diccionario de l’Acadèmia i el Codi de Comerç no s’haurien imprès a París.^[74]

El text degué causar el seu efecte perquè, el 20 de setembre d’aquell mateix any 1833, l’Ajuntament de Barcelona ha de retre explicacions a les demandes del Consejo sobre aquest afer. Reitera que, com el Col·legi, l’Ajuntament també reclama que es modifiqui l’article 17 de la Reial Cèdula de 12 de juliol de 1830 perquè els subdelegats puguin donar llicències d’impressió per a obres superiors als sis plecs. Assegura que la instància no falta a la veritat, perquè «son por desgracia positivos, notorios e incalculables los inconvenientes y perjuicios que se originan al bien público». Si s’anul·lés aquesta prohibició, desapareixerien tots els perjudicis, i posa d’exemple que els carrers són plens d’anuncis de fullets de matèries de poca utilitat quan abans s’anunciaven llibres que procuraven els avenços en les ciències i les arts. Els arguments segueixen gairebé fil per randa els que apareixen en la instància del gremi.^[75]