LA JÚLIA

Ara ja coneixeu la història de la Júlia. No us puc dir res més. Ara ja compreneu que me’n vaig enamorar com un adolescent la primera vegada que la vaig veure, i cada dia i cada hora que aquí no passen continuo pensant en ella. M’ha segrestat el cervell i l’ànima. La veig aquí, navegant amb mi, inventant-nos històries d’exploradors marins, discutint sobre Homer o Shakespeare. Menjant junts, banyant-nos en un racó de la cova que només jo conec, mesurant-nos les línies dels palmells de les mans, rient per qualsevol estupidesa, i ella recitant versos…

Ara podeu entendre aquesta por que se’m confon amb la sang. Vull sortir d’aquí, anar-la a buscar.

Si surto d’aquí, els dies començaran a comptar, em faré vell, em pesaran els ossos, m’arrugaré, perdré els cabells i la memòria, oblidaré els bons moments… acabaré mort, convertit en un polsim que s’endurà el vent.

Però si surto d’aquí, si m’hi atreveixo, m’esperarà la Júlia.

La Júlia.

Marxaré.

Marxaré sense acomiadar-me de ningú, tan sols els deixaré aquestes pàgines, el meu llibre, enterrades amb una nota:

Un llibre tancat és un amic que espera.

Vull sortir d’aquí perquè les històries, com la vida, com el temps, només tenen sentit si es comparteixen.