LA VEU

—Júlia! —va repetir la veu esperant una resposta.

Els Fills van carregar les armes. La veu venia —n’estaven segurs— de més enllà de la porta, però podia ser una trampa. Un d’ells, el qui estava a càrrec de la situació, va sortir corrents a buscar l’home. En Petrarca sí que va reconèixer la veu, i tota la fúria que guardava a dins seu es va convertir, per art de màgia, en una alegria inesperada. No s’ho podia creure. Era qui realment creia que era?

—Sortirem d’aquí, Júlia.

Ho va dir tan convençut que la noia no va dubtar ni un segon. Potser era la Laura, el seu amor immortal que venia a buscar-lo? Però aleshores no hauria cridat «Júlia», hauria cridat «Petrarca».

Van trucar a la porta de l’església. Primer eren cops tímids. D’algú que demana permís, d’algú que busca. «Júlia!». Després els cops eren més contundents, violents, i aprofitant que els Fills estaven encarats cap a la porta i que l’home de les mans grosses encara no havia arribat, en Petrarca va donar un cop d’ull a la porta de l’esquerra, que quedava mig amagada per una prestatgeria immensa de llibres.

Només tenien un vigilant amb ells. Seria fàcil, arribat el moment, retenir-lo, despistar-lo o etzibar-li un cop de puny per estabornir-lo.

—Me’l conec bé, aquest lloc —va explicar en Petrarca—. Florència és petita com un lavabo. Sortirem per aquí.

—Però… i la veu?

—Que no ho entens? Els despista. Mira… —I va assenyalar cap a la porta just en l’instant en què els cops es van aturar.

Un dels Fills, nerviós i prudent, va obrir molt a poc a poc la portalada que donava a la placeta. La nit havia enrarit l’aire, abans dolç, ara pesant. I els fanals encesos il·luminaven tímidament els carrers. La ciutat continuava sent una postal. Però era impossible assaborir-ne la bellesa quan el crit de «Júlia!» havia desaparegut d’aquella manera.

Van assegurar el perímetre. Van mirar cap a un costat i cap a l’altre. Van comprovar, portal per portal, si hi havia algú amagat.

—Queda’t quieta. Encara no és el moment —va ordenar el poeta.

—Quan serà el moment?

—Quan jo t’avisi.

No hi va haver temps d’espera. Els minuts es van precipitar pels carrers de Florència.

Per la porta de l’esquerra va aparèixer una figura tota de negre, amb equipament de motorista. Era impossible veure-li el rostre perquè duia el casc posat. Va fer un gest amb la mà.

—Cap aquí, va, ràpid. —I en Petrarca va estirar la Júlia del braç.

Un Fill, el que s’havia quedat a dins, va intentar avisar els altres, però el poeta italià, endut per una força sobrehumana, es va avançar a l’avís i va saltar damunt seu. Stronzo di merda! Van topar contra una paret de pedra. L’esquena del vigilant va esmorteir el soroll del cop. Tots dos van anar a parar a terra.

—Corre, Júlia, corre.

La figura de negre els esperava amb la motocicleta engegada. I la Júlia, obedient, va córrer cap a ella. Un cop de puny d’en Petrarca, polentoni fascisti! Una mossegada a l’orella, testa di cazzo! Una enciclopèdia al cap, sacco di merda! Semblava que dormir més de setanta hores l’havia carregat d’energia i de rancúnia.

Quan el vigilant ja no podia ni articular una paraula, marejat de tants cops, en Petrarca ja era a la porta secreta. Una motocicleta? Però si eren tres… I què? A la llanxa tampoc no hi cabien i bé que havien travessat el Mediterrani. S’hi van enfilar.

—Sabia que vindríeu. I la Beatriu? —va preguntar en Petrarca.

—Ens espera davant dels jardins de Boboli —va dir el motorista—. Preparats?

La moto va arrencar.

L’home de les mans grosses, ara vermell de ràbia, en sentir el motor va donar l’ordre de perseguir-los. Uns corrien, d’altres s’enfilaven a les motos.

—Vull la Júlia i el poeta! La Júlia i el poeta, la resta m’és igual!

Tots darrere la moto d’en Cesco. La Júlia aferrada a la seva esquena i en Petrarca amb el cul fregant les rodes. Hauria sigut una fotografia divertida si no hagués estat perquè amb tant de pes la moto no corria i els Fills guanyaven metres.

La Beatriu mentrestant, quieta com una estàtua, en un dels carrers del costat. La coneixien bé. Era la veu que els havia despistat. La seva fotografia corria en moltes reunions dels Fills; era una dona perillosa, i aquella nit la tenien a pocs metres per atrapar-la. Però la Beatriu no va perdre la calma; potser amb una mica de sort es confondria entre tants turistes. Unes ulleres de sol, un mocador al cap. Scusate, il Duomo? I malgrat que la nit era avançada i quedava poca gent pels carrers, a poc a poc es va dirigir cap als jardins de Boboli mentre darrere seu els fars dels cotxes l’avançaven.

No era un pla perfecte, és cert, tenia esquerdes, però tant la Beatriu com en Cesco havien tingut poc temps per preparar-lo.

Menteixo, havien tingut divuit anys.

En Cesco, accelerant, va tombar per un parell de carrers turístics que ja plegaven les taules. La moto s’ofegava. Els carrerons eren petits, laberíntics, fet que ajudava a despitar els altres motoristes. Quan el motor va dir prou, enmig d’una placeta, en Cesco va aparcar.

—Deixem-la aquí. Som a cinc minuts. Ells busquen una moto; si anem a peu, tenim moltes més possibilitats.

La Júlia va reconèixer la veu d’un home.

—D’acord? —va demanar perquè tots estiguessin entesos.

—Sí —va confirmar en Petrarca mentre ella callava.

Quan es va treure el casc, van veure que era un noi de vint-i-pocs anys.

Aquella va ser la primera vegada que li va veure el rostre. Els cabells pèl-rojos, la cara pigada, els llavis prims…

—Júlia… —va pronunciar el nom com si fes molts dies que necessités fer-ho, com si la paraula amagués remeis curatius.

La va abraçar. Fort. Molt fort. Tant que ella va notar els ossos d’aquell noi enmig de la nit florentina.

—Les presentacions després… hem d’arribar al jardí —va trencar el moment en Petrarca.

El poeta tenia el rostre d’un vermell cremat, com sempre, de conservat en alcohol, però durant l’abraçada la cara se li va il·luminar i va mirar la noia d’una manera diferent.

—Cap a on? —va preguntar en Cesco.

En Petrarca va assenyalar un carrer i, sigil·losos, van córrer cap allà.