EL QUADERN
El pla era una bogeria, però podia funcionar.
Quan la Júlia va acabar d’explicar la seva idea, pas per pas, li van demanar que es retirés. I així ho va fer. Farien una pausa d’una hora perquè cadascú pogués rumiar la proposta i després votarien si dur-la terme o no.
Aquí que mai no ens havíem amoïnat pel temps ara havíem de córrer per les cent hores d’amenaça.
En Cesco, la Mary Shelley, l’Antoine Sant-Exupéry i jo ho teníem ben clar. Era una gran oportunitat per acabar amb els Fills una vegada per totes.
Passada l’hora, ja de nit, la gent estava inquieta. Seria una votació molt ajustada. I com sempre després acataríem, ens agradés o no, el resultat.
El nen més petit —el primer que va arribar a la cova— i la Júlia —l’última d’arribar-hi— presidirien la votació, que era secreta, individual i intransferible. Al bell mig de la cova, assenyalada per una estalactita, una urna. Cent vuitanta-quatre vots. En cas d’empat, el vot de qualitat era el del més vell de la cova. El nen a qui —tothom ho sabia— el pla li semblava demencial. A la dreta, una taula amb papers i llapis. A l’esquerra, el nen i la Júlia asseguts, abillats amb una toga.
A FAVOR. Qui defensava la proposta de la Júlia.
EN CONTRA. Qui no.
És el ritual més antic. Nosaltres creiem en la democràcia directa. Tot el que passa a la cova s’ha de decidir plegats. Junts som més forts.
Un a un, van anar desfilant tots els habitants.
Van trigar una hora a votar i fer el recompte.
Cent dos vots a favor de la proposta de la Júlia.
Vuitanta vots en contra.
I dos vots nuls.
Estava decidit.
Sortiríem de manera immediata, aquella matinada. Seríem un grup reduït amb la Júlia, en Cesco, la Mary Shelley, l’Antoine Sant-Exupéry i servidor. Seríem la comissió que negociaria amb els Fills, però si hi havia cap imprevist, per insignificant que fos, si el pla de cop i volta es torçava, teníem ordres —i les compliríem— de desaparèixer. No tornaríem a la cova, buscaríem refugi, cadascú on pogués, al llarg de la geografia.
Quan estàvem a punt d’embarcar, em vaig apropar a la Júlia.
—Tinc una cosa per a tu.
—Per a mi?
—Té.
Era una fotografia d’en Lleó.
Rèiem tots dos, a mitjan segle XX. En un bar, disfressats de mariners imperials. Havíem begut una mica i estàvem convençuts que érem els homes més guapos del continent. Miràvem a càmera, desafiant-la. La Júlia va riure en veure com rèiem. No l’havia vist mai tan jove. Es va apropar la fotografia als ulls, com si volgués fixar-se en algun detall.
—Me la puc quedar?
—És clar, és un regal.
—Té —va respondre ella, allargant un altre regal.
—Què és?
—El rellotge de l’avi. Vull que el tinguis tu. No funciona. Aquí a la cova crec que és l’únic lloc on té sentit aquest rellotge.
—Però jo també vinc amb vosaltres —vaig aclarir.
—Ja ho sé, però tinc una sensació… vull que te’l quedis.
—No ho diguis això, Júlia.
A mi em van encarregar de dur el quadern de bitàcola al dia. Em feia il·lusió deixar testimoni de la nostra aventura. Si el pla sortia bé, la gent de la cova ho recordaria durant moltes nits; en faríem cançons, obres de teatre i quadres. Si el pla fracassava, segurament cap de nosaltres no podria tornar a la cova mai més.
Abans de salpar la Júlia em va picar l’ullet.
—Dissimula una mica, noi, que se’t nota massa —va dir-me la Mary.
—És el temps que passeu junts el que us fa importants.
—Vols callar una miqueta, Antoine, amb les teves frases cursis?
El vaixell s’allunyava de la cova i tots els habitants van sortir per acomiadar-nos. Ens esperava Moby Dick, la balena blanca, que ens acompanyaria una part del viatge.
QUADERN DE BITÀCOLA
Matinada
Hem preparat el vaixell
Hem carregat les caixes de menjar i beguda
Primeres clarors del dia
Hem acomiadat Moby Dick
Malgrat que la Júlia deia que no, que ho provéssim, finalment ens hem tapat tots les orelles amb cera quan hem passat per davant de l’illot de les sirenes
Mar i més mar
La Júlia comenta que se sent més pesada. L’advertim de les conseqüències de la gravetat a la cova
L’Antoine ens ha explicat un parell d’històries de quan era aviador a la Segona Guerra Mundial. Tots dubten que siguin verídiques
La Mary Shelley ha promès un relat de por, quan es faci fosc
En Cesco ens ha avisat que, si no ens afanyen en vuitanta-vuit hores, no arribarem a l’illa de Pasqua
Al migdia la calor és insuportable. Hem menjat. Poc. No tenim gana. Els nervis ens han fet un nus a l’estómac
A la tarda parlem de la probabilitat que el pla no funcioni. La Júlia proposa dissenyar un pla B. Desistim, hem promès a la cova que desapareixeríem
Els corrents marins ens ajuden. Ara anem a bon ritme
Quan algú necessita fer les seves necessitats ho fa al lavabo, després crema un misto perquè el vaixell no s’empudegui. Això provoca riures a la tripulació
S’ha fet de nit
Sopem un parell de llaunes de conserva. La Mary i jo farem guàrdia
Nit plàcida
A vegades imaginem la nostra mida real envoltats d’aquest immens oceà, som microbis i sentim basarda. La Mary proposa un conte de terror romàntic per distreure’ns. Li confesso que abans m’estimo més ser un nàufrag a la deriva
Primeres clarors
Es lleva en Cesco. Canvi de guàrdia. Anem a dormir
Em llevo al migdia, la Júlia em comenta que tot segueix el curs indicat, que, si tot va bé, arribarem unes quantes hores abans, que no ens fem il·lusions, però que, si fos així, en Cesco diu que hauríem d’assegurar el perímetre
La Mary repassa l’illa de Pasqua a Google Maps. Petita, preciosa, plena de misteri
L’Antoine, amb la seva cara rodona i la gorra de noi dels encàrrecs, m’explica que l’illa és plena de gossos. I jo que no vull alertar ningú, em guardo el secret: el que més por em fa en aquesta existència són els gossos
Torna a ser de nit
Tornem a sopar. Mengem una mica més. Potser l’estómac continua tancat, però necessitem energia, aquesta gravetat ens pesa. S’acosta l’hora i, encara que ho dissimulem, tenim por
La Júlia pregunta a l’Antoine per l’adolescent del tanatori que va guardar les cendres d’en Lleó en el maleter d’un cotxe. El francès intenta dissimular i esquivar la pregunta, però acaba confessant. Ens explica que el nano existeix, i que fart de viure a la cova, també va fugir. Ara no vol viatjar per tot l’univers. Vol ser funcionari. Treballa per a nosaltres. És un contacte molt valuós
L’Antoine farà la guàrdia
Ens desperta a tots a un quart de quatre de la matinada. Li ha semblat veure un vaixell més enllà de la boira. Perquè amb la nit ha arribat la boira. Ho ha comprovat al radar i res. Però ell n’està segur. Els seus ulls no menteixen
Ens quedem desperts tots durant una bona estona, per si hi ha alguna alarma més
Res, tot controlat. L’Antoine se’n va a dormir. Em quedo fent guàrdia
Penso que pensar fa de burro. Llegeixo algun llibre, intento escriure quatre paraules per a la Júlia, desisteixo. Em distrec desxifrant noves constel·lacions d’estrelles, comprovo que no hi ha cap vaixell fantasma
Primeres clarors del dia
La Júlia em relleva a la guàrdia. Un altre dia sencer ple de rutina
Al migdia la calor és insuportable. Mengem menys del que hauríem de menjar
Tarda plena de converses, anècdotes i acudits. Ens hem de distreure de l’angoixa
Vespre. Colors crepusculars als núvols. Sembla mentida que cada dia hi hagi aquest espectacle al cel, i nosaltres, tancats en una cova
S’ha fet de nit. Avui em toca descansar
Quan em desperten ja fitem a l’horitzó l’illa de Pasqua