RAPA NUI

Te Pito o te Henua. El melic del món.

Mentre amarràvem el vaixell i l’aire duia olors extraordinàries, la Mary va llegir en veu alta el que havia trobat de l’illa de Pasqua a la Viquipèdia.

Superfície: 163,6 km²

Població: 5.035 habitants

Capital: Hanga Roa

Realment era un tros de terra abandonada al bell mig del no-res. La civilització més propera, a 2.000 quilòmetres.

—L’illa va ser ocupada pels polinesis —continuava llegint mentre feia córrer amb el dit la informació per la pantalleta—. Probablement des de les illes de Mangareva o Pitcairn. És collonuda, la Viquipèdia.

—Va, segueix —va demanar la Júlia.

—Amb la reconstrucció de les genealogies de tradició oral, es dedueix que va ser al segle V que va arribar el primer rei, Hotu Matu’a. Quin nom més maco… Segons aquestes tradicions orals, es distingeixen dues ètnies enfrontades: els orelles llargues i els orelles curtes.

—Orelles llargues. Orelles curtes —va repetir l’Antoine—. Collons!

—L’illa va desenvolupar, en el seu aïllament i amb uns…

—Prou —va sentenciar en Cesco, que tan li eren els vestigis ancestrals de l’illa.

—Què passa?

Amb un petit gest vam entendre que algú ens estava observant. Vam callar de sobte. La sensació de perill venia de ben a la vora. Érem davant del parc natural. Un cartell en diferents idiomes ens prohibia l’entrada. Ens hi vam endinsar. Si ens havíem de trobar, havia de ser en un lloc apartat. Dúiem la brúixola, un sobre amb les instruccions (falses) de la cova, un parell d’ampolles d’aigua i una mica de menjar. Un ganivet. Cap arma. Vam caminar i caminar durant un parell d’hores ben bones; l’Antoine anava el primer, orientant-nos. Vam travessar camins de pedra calcària (era una illa sense arbres) i, en arribar a una petita esplanada, vam seure per descansar una mica i recuperar l’alè. Allà ens esperaven.

Envoltant-nos.

Nosaltres érem cinc. Ells potser quaranta. La resta, escampats per l’illa, potser als vaixells, pendents de la negociació.

Per la descripció de la Júlia, vaig reconèixer l’home de les mans grosses, els ulls clars i les ulleres rodones. En Gregor al seu costat, palplantat.

La resta eren encaputxats, molts homes o moltes dones encaputxats.

—No pensava que vindríeu —va donar-nos la benvinguda amb ironia.

—Quan faig tants quilòmetres, m’agrada saber amb qui parlo —va dir en Cesco.

—Sóc un Fill més. Amb això ja n’hauries de tenir prou. Però digueu-me Ismael.

Es va girar cap a un dels seus, indicant vés a saber què, i apareguda des del darrere, perquè la van empènyer, la Beatriu emmanillada.

—Sóc un home de paraula.

Tenia els ulls cansats i plens de resignació. No l’havien humiliada, segurament havia pogut menjar alguna cosa i descansar, però sentia com l’orgull ferit supurava… tants anys esperant aquell moment i… A la Beatriu l’havien atrapada als jardins de Boboli, a Florència. I era terrible imaginar com de prop havien estat en Cesco, en Petrarca i la Júlia, d’ella, aquella nit. A pocs metres. Arraulida entre els matolls, sentint les veus i les instruccions dels Fills. Convençuda que era qüestió de temps que la descobrissin, havia escrit un missatge d’auxili amb les seves coordenades en un petit paper que havia de dur un gatet negre del jardí. El gatet va arribar.

—Que no es mogui ni una mosca. Mèu, mèu.

—Fora, fora…

—Sóc al·lèrgic!

Va reconèixer la veu dels seus amics.

Després, una bona estona de silenci. Mil plans, mil idees barrejant-se dins del seu cap. Deuen haver llegit les coordenades? Deuen estar tramant un pla? I de cop i volta la veu d’en Petrarca, una ombra sorgint enmig de la nit: Che bella cosa na jurrrrnata ‘e sole, n’arrrria serrrrena doppo na tempesta!

—Què fas, desgraciat?

Aquell era el pla?

I aleshores sí, totes les llanternes van anar cap a la mateixa direcció, totes les veus cap al poeta. Es va sacrificar. En Cesco i la Júlia ja no van veure com l’acorralaven i li clavaven una bona pallissa perquè parlés. Però la Beatriu, sí. Perquè ella era just al seu costat quan corria intentant despistar els Fills. I aquelles refotudes llanternes la van il·luminar, i aquelles veus la van delatar i mentre en Petrarca queia a terra per les puntades de peu, mentre renegava amb el seu accent italià, mentre resistia, mentre suplicava —perquè tothom acaba suplicant—, mentre amb un ganivet esmolat i una cullera li arrencaven els ulls, a ella l’emmanillaven. Va ser l’últim que va veure; després la van tancar a la mateixa furgoneta blanca on el dia abans havien tancat la Júlia i ara… ara… la tenia al davant.

Al davant per primera vegada.

L’Ismael la va fer agenollar encanyonant-la amb la Smith & Wesson.

I nosaltres veient-ho impotents.

La Beatriu, amb una calma exasperant, es va agenollar i va mirar fixament la seva filla. Tenia un posat serè, com si per fi hagués arribat al lloc per fer allò que tant desitjava: veure la seva filla. Sabia que potser no ho podria tornar a fer. Es van aguantar la mirada com si els seus ulls inventessin un nou temps i un nou espai, alienes a l’illa de Pasqua, als Fills… Dins la seva mirada, només elles. Una dins l’altra.

—Ara toca la vostra part —va exigir l’Ismael.

—No ho feu —va xiuxiuejar la Beatriu—. No ho feu.

—Hem vingut a negociar, Ismael.

—No t’equivoquis. No hi haurà cap mena de negociació. Es negocia quan les dues parts en poden treure profit. Quan les dues parts estan en igualtat de condicions, aleshores, sí, aleshores es negocia a veure qui proposa què… però aquí… aquí no, Cesco.

En Cesco va mirar la Júlia.

—No us donarem les coordenades de la cova dels dies.

—Molt bé —va sentenciar l’Ismael apuntant al cap de la Beatriu.

—Us hi acompanyarem —va dir la Júlia.

—Com?

Ho havia sentit bé? La Júlia va fer un pas endavant mentre en Cesco li donava un sobre. Ara seria ella qui duria la veu cantant.

—Us hi acompanyarem, sí.

—No estic per bromes, Júlia. Fa massa temps que dura aquesta comèdia. I saps què és el pitjor de les comèdies? Quan ja no fan gràcia.

La noia es va afanyar a respondre.

—Si no us hi acompanyem no hi arribareu mai, Ismael. Us destrossaran pel camí.

—No ens subestimis.

—Saps què seria el més fàcil per a nosaltres? Donar-vos la brúixola, aquest sobre —va aixecar la mà amb el sobre perquè quedés ben clar que el duia al damunt— i després esperar que creuéssiu l’illa de les sirenes i que aquella música tan prodigiosa us hipnotitzés, i que decidíssiu aleshores canviar el rumb, i acabéssiu devorats per les belles damisel·les.

—Júlia, coneixem els perills fins a arribar a la cova. Hem llegit Homer, Jules Verne i Melville. No ens subestimis. El sobre i la brúixola… i de pressa.

Es va tombar per mirar en Cesco, que resistia amb els ulls clavats en la Beatriu, immòbil, però amb la ràbia vessant per tots els costats. Calia mantenir la calma. La Júlia va fer cas, s’hi va apropar, caminant molt a poc a poc, i quan era a pocs metres de l’Ismael, es va aturar, va deixar la brúixola a terra i va saltar-hi al damunt i la va esclafar.

—Què fas?

Va tornar a saltar.

—Júlia!

—Aquí tens la brúixola. Si la vols, tota teva.

El que en quedava eren trossets de fusta barrejats amb agulles i números. Completament inservible. L’Ismael va xiuxiuejar alguna cosa a cau d’orella d’en Gregor, i el noi, obedient, es va retirar. Ningú no va dir res. El silenci era un desafiament mutu. Sense la brúixola era quasi impossible arribar-hi.

Ara ja us ho puc dir. Aquella era una brúixola falsa que havíem pres de la cova. Si el pla de la Júlia funcionava, aquest era el primer pas, confondre’ls, deixar-los en evidència, que entenguessin que no ens rendiríem a la primera.

En Gregor va aparèixer de nou.

Quan la Júlia mirava el noi se sentia diminuta. Era una estàtua de guix i cada segon a prop seu era un cop de martell que la destrossava. En Gregor va entregar una bosseta a l’Ismael.

—No —va respondre ell mig rient—. Vull que li donis tu mateix.

—Jo? —En Gregor no volia fer-ho.

—És clar. Ella ens ha regalat la brúixola, nosaltres també tenim regals per a ells. Hospitalitat, abans que res…

En Gregor es va aturar uns segons. La Júlia va recordar les paraules de la seva obra preferida: «Vés-te’n, vés-te’n d’aquí, si vols, jo no em mouré!». Quan el va tenir davant, capcot, el noi li va donar la bosseta xopa de sang. No va dir una ni una paraula, no va gosar mirar-la als ulls. Va fer mitja volta i se’n va anar. A ella se li va escapar un:

—Gregor… —Petit, un crit secret d’auxili…

Dins la bosseta, a les seves mans, els ulls d’en Petrarca.