LA BRÚIXOLA

S’havia fet de nit.

La lluna es reflectia damunt la quietud del mar i en Gregor i la Júlia dormien aferrats al darrere de la llanxa. Ella duia a la butxaca el rellotge de l’avi i el telèfon apagat. En Petrarca, neguitós i amb alguna cervesa de més, enfilava la ruta cap a sa Dragonera. Dins del cap se li barrejaven els versos per a nous sonets i el record del seu amor, la Laura. Laura. Laura. Però ara no tenia temps per comptar síl·labes i buscar metàfores. Sabia que els Fills no podien ser gaire lluny i també sabia que la capacitat de l’ésser humà per assumir la realitat és limitada. Calia anar a poc a poc amb la Júlia, no podia explicar-l’hi tot de cop perquè la col·lapsaria.

El silenci també ens pot protegir.

Feia menys de quaranta-vuit hores estava preparant-se per celebrar el seu aniversari i ara…

El poeta no volia parlar-li encara dels Fills. Però vosaltres heu de saber que els Fills —que duien aquest nom pel quadre de Goya: Saturn devorant el seu fill— eren una societat secreta que generació rere generació havia perseguit la ruta que conduïa a la cova dels dies. Diuen els més vells de la cova que al principi dels temps ells també hi van viure, participaven de les decisions, compartien la pesca i les festes, eren feliços. Tothom és feliç a la cova dels dies.

Però cada vegada hi havia més gent que volia explicar al món on era i què (no) passava a la cova dels dies. Una tarda, després d’una assemblea, la comunitat els va condemnar a l’exili per traïdors, perquè volien treure partit de la cova. Regalar-la a algun rei a canvi de poder, guanyar-hi diners, vés a saber… Per això els en vam expulsar. El misteri de la cova era l’única possibilitat de conservar-la; si es feia pública, estàvem perduts. Ara seria un parc temàtic, amb atraccions i pàgina web, o potser l’hauria comprat alguna multinacional per vendre’n el temps —l’únic que no es pot comprar— als més rics. No, la cova dels dies és secreta i ha de continuar sent-ho.

Quan els vam fer fora, ells mateixos es van fer dir els Fills. Perquè eren devorats pel temps, el seu pare. Tenen marques, es reconeixen entre ells.

I nosaltres ens en vam voler defensar. Legítima defensa. Els nens vigilarien la cova. Van ser els primers que hi van arribar i com que no n’havien sortit mai continuaven tenint deu o onze anys. Eren els més savis i els més joves. Els més perillosos. Ells van protegir la cova amb dents i ungles, amb ganivets i pedres. I els Fills, generació rere generació, intentaven tornar, refer la ruta, però estirant el fil de la memòria —dècada rere dècada— van perdre les coordenades, van perdre la possibilitat de tornar-hi.

Malgrat tot, no desisteixen i ara saben que la mort d’en Lleó és una oportunitat magnífica per recuperar el camí i conquerir la cova una vegada per totes, perquè el temps —el seu temps— no passi…

La Júlia, aliena a la història dels Fills, es va despertar. Estava intranquil·la. El mar, en calma.

—Se’m fa estrany conèixer l’avi a través de les teves històries…

—En Lleó va renunciar a tot per tu.

—Per mi? Per què mai no me me’n va parlar, de la cova? Per què no m’hi va portar mai?

—Perquè no podia. Estem vigilats, Júlia. Encara que no t’ho sembli, hi ha ulls pertot arreu. Els Fills tenen contactes. Segurament ara mateix saben que som camí de sa Dragonera; algú al tanatori, en algun passadís, els ho deu haver comunicat, o potser al port, i segurament quan arribem allà ens hi estaran esperant.

—I què volen?

—Arribar a la cova dels dies. No saben com fer-ho…

—Per què ens estaran esperant a sa Dragonera?

—Et seré sincer. No anem a l’illa a escampar les cendres del teu avi.

—Ah, no?

—També ho farem. Però allà s’amaga una brúixola. Està enterrada al bell mig de l’illa. La brúixola ens guiarà cap a la cova. T’he de portar a la cova dels dies, Júlia.

—Però… per què?

En Gregor s’havia despertat. Faltaven tres hores per arribar a l’illa. Ho farien amb les primeres llums del dia. Les instruccions eren ben clares. Estava prohibit entrar-hi. Era una reserva natural. A més dels Fills, vindrien els guardacostes i, si anaven mal dades, la policia. Així que calia anar per feina. El poeta sabia el lloc precís on estava guardada la brúixola, perquè dècades enrere ell l’havia deixat allà amb en Lleó.

—M’haureu de cobrir —els va demanar el poeta.

—Cobrir?

Abans de donar més explicacions i ara que la matinada cada cop esdevenia més matí, en Petrarca va treure una vella capsa metàl·lica de galetes plena de pols i la va obrir. A dins, un revòlver Smith & Wesson. La Júlia es va tapar la boca amb les mans. Una arma? Per què?

—Aneu amb compte, perquè no em queden gaires bales. Les vaig gastar totes l’última vegada. Crec que al tambor n’hi ha tres. Té.

Va donar la pistola a la Júlia, que no n’havia agafat mai cap ni volia fer-ho. Pesava molt.

—Vigila amb el retrocés. Agafa-la amb les dues mans i apunta directament al pit.

—No penso disparar, Petrarca.

—Ja m’ho diràs quan les bales vinguin cap a tu.

Van continuar en silenci la resta del viatge, a les fosques, enmig de mar, enmig d’aquell no-res que els envoltava. En Gregor cada vegada estava més nerviós i, finalment, a contracor, la Júlia es va guardar la pistola a la butxaca.

S’anava fent de dia.

Al fons de l’horitzó, sa Dragonera els donava la benvinguda.