ELS GOSSOS

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls.

—Què hi ha dins la bossa, Júlia? —li va preguntar l’Antoine, que es temia el pitjor.

—Res, amenaces —va mentir ella.

Es va guardar la bosseta en una butxaca i va seguir caminant en direcció a l’Ismael per entregar-li el sobre amb el mapa.

—Té. —L’hi va donar.

A menys d’un metre de distància, la seva mare.

—Ismael, vull que m’escoltis. No volem que ningú més prengui mal. Teniu el mapa, però necessiteu la brúixola. Escolta’m, nosaltres ens oferim a guiar-vos. Ens necessiteu. Si li fas mal a la Beatriu, perdràs… perdreu l’última oportunitat per trobar la cova. Nosaltres estem disposats a parlar-ne, arribar a un acord. Però no ho podem fer aquí.

—Júlia, no esteu en posició de negociar.

—El mapa no hi és tot. Només una part. —Es va empassar la saliva—. Ja sé que només tens alguna possibilitat de vèncer en una negociació si no t’importa el que pots perdre. I a mi no m’importa. No sé qui és aquesta dona. Per a mi és una desconeguda. Aquesta és la nostra última oferta. O ens entregueu la Beatriu i ens acompanyeu o us oblideu de la cova per sempre. Entesos?

—Sí —va respondre instintivament en Gregor.

—Calla —va ordenar l’Ismael.

La noia va fer mitja volta, donant-li l’esquena, sense tenir-les totes, sabent que li havia injectat el virus del dubte. De lluny, les mirades de la Mary, de l’Antoine, d’en Cesco i la meva… Es van sentir els lladrucs d’uns gossos. Tenien poc temps per decidir-se, no podíem quedar-nos en aquella esplanada per sempre, tard o d’hora arribarien els vigilants del parc nacional, alertats per algun turista, o equips de científics per estudiar la zona… o…

La Júlia em va mirar per saber si havia fet bé o no… «O ens entregueu la Beatriu i ens acompanyeu o us oblideu de la cova per sempre…». Ara que tot es decidia a la seva esquena… un tret.

Un tret.

Va sentir un tret de la Smith & Wesson.

Es va girar i va veure la Beatriu amb els ulls tancats, plorant en silenci. L’Ismael havia disparat al cel, una advertència.

—D’acord. Us seguirem. Però la Beatriu anirà al nostre vaixell. No us l’entregarem fins que no arribem a la cova.

—Em sembla bé.

—I és l’última vegada, Júlia, que em dónes l’esquena. L’última.

—En cosa de tres hores us esperem a la sortida del port —va acabar ella.

En arribar al grup, tots la vam abraçar. Tremolava.

—Tinc ganes de plorar —em va dir en veu baixa.

No havíem fet encara el més complicat, però havíem aconseguit el primer pas. Portar-los al nostre terreny. Vindrien a la cova. En Cesco va pactar amb un dels Fills les condicions del viatge. La distància, el principi de la ruta, els horaris… Havíem d’omplir de combustible el vaixell, comprar aliments, preparar-nos…

La Mary i l’Antoine es van avançar.

—Demaneu quanta aigua hi ha disponible.

—D’acord.

—I compreu-la tota.

L’Ismael arrossegava pel braç la Beatriu, que no deixava de cridar.

—Tapeu-li la boca.

Dit i fet. La tornaven al vaixell d’on havien vingut. Poc es podia imaginar que arribaria a la cova, acompanyada dels Fills. Si hagués estat per ella, mai no hauria entregat el sobre amb el mapa. Si n’hagués tingut l’oportunitat, s’hauria llançat al mar, allà mateix, emmanillada —tant li era—, i hauria desaparegut al fons abissal. I hauria salvat els seus.

En Cesco, la Júlia i jo tornàvem meditant què podíem fer. El camí era estret i ple de pedres. No era massa arriscat deixar que vinguessin tots els Fills? La cova era un lloc petit i fràgil. No els podríem aturar.

És clar que ho era, d’arriscat, però potser era l’única manera de posar fi a la guerra de soca-rel.

I, de sobte, la remor dels gossos al nostre volant. Us he dit abans que em fan por, pànic, els gossos. Podria lluitar contra mil taurons, encarar-me a dos-cents búfals desbocats, mossegar trenta dinosaures, però la presència d’un sol gos, per petit que sigui, em converteix en un individu vulnerable i fràgil. El pitjor és que aquestes bèsties oloren la por. No sé com, tenen la capacitat d’ensumar quan et tremolen les cames.

I a mi em tremolaven.

—Tranquil, no passa res. Només et volen ensumar.

—Que no passa res? Que potser vaig jo pels llocs ensumant la gent, oi que no?

Eren cinc gossos negres i un de marró.

Bordaven i es movien en cercle. És veritat que no semblaven animals depredadors, només buscaven una mica de companyia o un bocí de menjar. Un dels gossos, l’únic que era marró i amb la cua més curta, duia un paquet al llom agafat amb cinta adhesiva.

—Què collons és això?

Si els gossos em fan por, els gossos amb artefactes al damunt, no us ho podeu imaginar…

—No és un gos normal i corrent de l’illa…

—Què vols dir?

—Que no és un gos salvatge, aquest. És un gos ensinistrat.

La Júlia va acaronar la cara del gos, que li va respondre el gest amb una llepada-petó.

—Pobrissó, vine cap aquí, vine…

Me’n vaig separar un parell de metres mentre els altres gossos m’observaven com qui contempla un animal al zoo.

Amb delicadesa, la Júlia li va treure la cinta adhesiva.

—Ja està, ja està. —Allargava les as per calmar-lo, i va obrir el paquet.

Hi havia una nota.

PERDONA’M.

Escrit en majúscules.

La Júlia va reconèixer la lletra d’en Gregor. I després un telèfon, el seu telèfon ple de terra, el que havia abandonat als jardins de Boboli. En Cesco li va dir que allò era una altra trampa, que se n’havia de desfer.

—Quina trampa? Ja saben on som i cap a on anem.

—Júlia, si us plau. —Per posar pau, li vaig demanar el telèfon i vaig comprovar que no hi hagués cap xip—. Ho comprovarem al vaixell —vaig proposar—. Si no ho veiem clar, tirem el telèfon a l’aigua. Però potser conservant la targeta SIM n’hi ha prou, i encara podem salvar les fotografies.

Ens vam posar d’acord.

I els gossos van desaparèixer, com si fossin boira. I nosaltres vam tornar al vaixell. La tarda s’anava fonent amb el vespre, i els moais continuaven de cara a l’infinit. Sis-centes estàtues repartides per tota l’illa que contemplaven com el pas del temps erosionava les vides i com el cercle es tornava tancar. La vida és circular. Ningú no sabia com els primers habitants de Rapa Nui havien aconseguit fer aquelles escultures de roca volcànica i com les havien traslladades perquè desafiessin amb la mirada el mar.

Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible.