LES SIRENES

Remàvem en la foscor més absoluta.

Lents i prudents.

Érem cecs que intuíem de cop i volta un dels vaixells dels Fills.

I érem sords perquè ens havíem tapat les orelles amb cera.

Aquell racó de mar era un abocador. Ens movíem entre trossos de fusta, que a vegades xocaven amb els rems, entre pneumàtics, cordes i cadàvers flotant. No teníem ulls ni orelles, però el tuf de tantes escombraries per la batalla amb la balena ens feia venir arcades.

L’Antoine i jo parlaríem amb signes. Com que havíem pactat abans de sortir què faríem i com ho faríem, poques coses ens havíem de dir; el problema vindria —el problema va venir— quan hauríem d’improvisar.

Formiguetes creuant l’oceà enmig d’immensos elefants adormits.

En deixar enrere el camp de batalla de Moby Dick, ara que la negror del mar amagava la sang, vam intuir que anàvem en bona direcció. L’illot de les sirenes tampoc no té far perquè el que l’il·lumina són les seves veus… M’ho havia explicat més d’una vegada en Lleó.

Amb un gest, l’Antoine em va ensenyar el telèfon.

—Què vols? —li vaig demanar encongint les espatlles.

—El Google Maps —vaig entendre.

—Com collons vols que trobem l’illot amb el Google Maps? No hi ha cobertura! —Intentava explicar-l’hi amb gestos i cares.

—I què carai vols fer? —vaig entendre.

—Seguim.

Quan dúiem una bona estona remant enmig d’aquell no-res, l’Antoine, angoixat i provant sort, es va treure un dels taps de les orelles. Només un segon. Un acte instintiu. Però, immediatament, vaig saltar damunt seu.

La nostra conversa de signes va continuar:

—Què fas, desgraciat?

—Només per provar.

—Provar? Provar, el què? Només amb una mica de música que entri dins teu ja no tindràs prou força de voluntat.

Crec que tot això últim no ho va entendre perquè «dins teu» i «força de voluntat» són expressions molt complicades d’explicar amb gestos, de manera abstracta.

Ens vam refer, vam recuperar l’alè.

Dues hores… tres hores…

Darrere nostre, un immens tall de taronja treia el cap per l’est. Començàvem a veure-hi, i sí, dúiem la direcció correcta. Ens vam abraçar. Ho recordo, ens vam abraçar celebrant la nostra condemna.

La ingenuïtat fa feliços els homes.

Vèiem a unes quantes milles els dos vaixells atracats. Els que la tarda abans havien canviat el rumb de manera sobtada. No podíem anar en la mateixa direcció, giraríem una mica i buscaríem una caleta, un lloc recollit on poguéssim deixar les coses i endinsar-nos al territori desconegut.

Vaig assenyalar cap a l’altra banda i l’Antoine em va entendre.

Ara remàvem cada vegada amb més ímpetu. Perquè, malgrat que les primeres clarors ens ajudàvem a guiarnos, al mateix temps ens podien delatar. Si no ens afanyàvem, alguna sirena s’adonaria que una petita llanxa s’acostava.

Una mica més. Més força. Vam començar a suar com porcs. Érem a menys d’una milla. L’aire era benigne, la mar reposava. Un tel de quietud amagava la pitjor de les certeses. Com si els minuts ens aboquessin cap al desastre inevitable. Els vaixells dels Fills, aturats a la costa, eren testimonis silenciosos del que els nostres ulls espiarien més tard.

Vam ancorar a cent metres de la costa i vam nedar cap a la platja.

No dúiem res. Cordes i un parell de ganivets de cuina esmolats.

Com ens comunicarem amb elles, si no les podem escoltar? Com sabran que venim a buscar ajuda? Com frenaran les ganes de menjar-nos? Tantes preguntes m’assaltaven just en trepitjar la sorra…

Per fi, hi havíem arribat.

Ens vam enfilar uns vint metres per un camí polsós i ens vam amagar entre els matolls. L’Antoine duia uns prismàtics. Des d’allà vèiem la platja del costat, amb els vaixells atracats i, a la sorra, el seguit de cadàvers dels mariners apilats l’un damunt de l’altre. A trossos, com els porcs a l’escorxador. Era terrible. I el pitjor és que les sirenes encara no havien acabat d’esmorzar. Un grup de deu o quinze devoraven, literalment, el ventre d’un pobre vell que agonitzava suplicant compassió i auxili. L’Antoine em va mirar amb cara de «pobre home, el dolor deu ser insuportable». Ens vam entaforar més cera a les orelles.

No podíem quedar-nos allà observant com s’acabaven el banquet. Arrossegaven els cossos cap al mar —el que en quedava— i després desapareixen amb ells.

Nosaltres només teníem un avantatge. Les cames.

Li vaig escriure a la sorra:

Ens hi acostarem. A poc a poc. Si som a més de vint metres de l’aigua estem salvats. Elles no es poden moure.

L’Antoine va fer que sí amb el cap.

No vam necessitar més paraules per entendre que una negociació seria del tot impossible. Ho hauríem de fer a la força.

Vam avançar, arrossegant-nos per terra, bruts, xops de fang, punxant-nos amb els esbarzers, sords… si algú ens seguia els passos…

En arribar al lloc ideal, el francès va aixecar el dit polze.

Ara es tractava d’esperar l’instant precís. Cada vegada quedaven menys cadàvers de mariners i, per tant, menys sirenes.

Una… dues… tres…

A pocs metres en teníem una. Vista d’esquena la seva pell semblava suau i lluent. Els cabells, vermells i llargs i xops, se’ls anava apartant de l’espatlla perquè li molestaven. Vaig tocar el braç del francès per avisar-lo. Entre tots dos podríem arrossegar-la cap a dins dels matolls. Segurament cridaria, per això havíem de ser contundents. La bèstia (la dona) estava entregada al plaer de la carn. Potser feia anys que no menjava d’aquella manera. Era el moment d’atacar-la.

Una… dues… tres…

Ara!

Vam saltar damunt seu.

Quieta. Quieta. Quieta. Es resistia. Quieta. Quieta. Quieta.

Amb el mànec del ganivet li vam etzibar un cop al cap per estabornir-la, però el seu crani devia ser de ferro forjat, perquè es va girar i, mentre l’Antoine l’agafava pel coll amb el ganivet de cuina (Quieta. Quieta. Quieta.), jo li tapava la boca amb la corda. Quina bèstia! Era preciosa, amb els ulls clars i els llavis tacats de sang. Amb els cabells vermells i el nas petit. Amb els pits durs i les ungles llargues. Un cop de puny directe a l’ull esquerre. Movia l’aleta frenèticament —era un escàndol—, movia els braços intentant apartar-nos, ens esgarrapava, volia mossegar-nos, però aquell peix de somriure preciós no s’escaparia.

—La tens?

No sé si va dir això, el francès, però amb un gest li vaig dir que sí.

—Vive la France, Antoine!

Quan vam fer mitja volta per endur-nos-la, estàvem eufòrics, no podíem imaginar que la feina fos tan senzilla. De fet, no ho va ser. Ara cap a la llanxa, i després, les instruccions. Estàvem contents pel treball en equip. Vam desfer el camí i el cel es va omplir de núvols prims. El francès vigilava i jo arrossegava la dona (la bèstia) sense deixar-la d’admirar. Li vam tapar el cap amb una bossa. Alguna cosa havíem après dels Fills. Jo, amb voluntat d’anar per feina, havia intentat carregar-la a l’esquena, però era impossible, pesava massa.

Ara baixàvem el pendent que ens duia a la nostra cala. L’hi lligaríem els braços, perquè no se’ns escapés nedant cap a la llanxa. L’Antoine va escriure a la sorra:

Vaig a buscar el barco. Tu espera’t aquí. No la podem perdre.

Tenia raó.

Llàstima que no podríem arribar a la llanxa.

—Un moment, espera! —El vaig frenar, agafant-lo de la jaqueta.

—Què?

Vam contemplar el paisatge.

Merda. Merda. Merda. Les sirenes. Merda. Merda. Merda.

Davant de la nostra platja, esperant-nos a la sorra, cent, dues-centes sirenes… No podíem comptar-les… Sirenes cantant a la guerra, cantant a la nostra mort, decidides a aprofitar de nosaltres fins a l’últim tros de carn, fins a l’últim os per fer-ne una sopa o un escuradents.

Havien destrossat la llanxa i ara ens destrossarien a nosaltres.

L’Antoine em va mirar. No calia desxifrar el pànic dels seus ulls.

Respiràvem, però ja érem morts.