EL VAIXELL

Aquella nit tampoc no va sortir el sol.

La negror del mar se’ls empassava. Eren les dues de la matinada. La Júlia, amb els ulls oberts, que li picaven de no dormir, comptava els minuts, les hores per arribar a Barcelona. La remor constant de les onades la neguitejava. Si hagués aconseguit adormir-se tampoc no hauria somiat res. I el rellotge de l’avi, aturat. Segurament si li haguessin donat l’oportunitat d’escollir (després de les últimes quaranta-vuit hores), s’hauria empassat tota l’aigua del riu Leteu per oblidar-les. Hauria volgut fer marxa enrere, capgirar el temps i aparèixer a la biblioteca just en el moment en què l’avi escrivia la carta, i aturar-lo. I fer-li un munt de preguntes, però sobretot una:

Per què?

Per què, avi?

El telèfon d’en Gregor va sonar.

—Qui truca, ara? Els pares?

—No, és l’alarma —es va excusar.

I ja no va tenir temps de res més.

Dos vaixells els escortaven. Pels altaveus els demanaven que aturessin el motor. Una veu d’home molt alterada. Eren els guardacostes? Quan va poder enfocar la mirada, davant seu, hi va veure els homes encaputxats de l’illa. Merda! «Què hi foten, aquí?». Els havien seguit discretament pel mar? I per què no els havien atrapat abans?

La Júlia va veure dos puntets vermells que reposaven primer al seu pit, després al cap. L’apuntaven directament. A poc a poc, es va incorporar alçant les mans, obrint els palmells per demostrar que no amagava res. La pistola del poeta, a la butxaca, però no sabia quantes bales li quedaven, i era una estupidesa plantejar-se qualsevol atac.

Dos homes van saltar dins la llanxa i van agafar en Gregor del braç. Ell no s’hi va resistir, no podia. Després els van prendre la brúixola. Un dels encaputxats va fer un gest a la resta perquè abaixessin les armes i es va apropar a la Júlia, que continuava sense entendre res.

—On em porteu?

Era un home corpulent i amb les mans grosses. No va dir ni una sola paraula. Va fer girar la noia i amb unes brides negres la va emmanillar.

—On em porteu?

Li van col·locar un sac negre al cap i ja no va poder veure res. Va sentir que els homes parlaven entre ells, però no va poder desxifrar què deien. Els seus ulls ara eren les seves orelles. La van acompanyar —agafada sempre del braç i mig marejada— i van vigilar que no ensopegués amb l’escala del vaixell. No va oposar-hi resistència. Va entendre que si es deixava fer i parava atenció podria repescar alguna frase, un comentari despistat, i després, amb en Gregor, pensar com sortir-se’n.

El primer que va deduir era que no tornaven a Barcelona. Va sentir com un mariner comentava a un altre quanta estona hi havia de viatge. De Barcelona a sa Dragonera es podia fer en poques hores. Però de sa Dragonera a Marina di Pisa…

????

Què havia dit? On es dirigien?

Marina di Pisa? On era allò?

La van tancar en una cabina. Era una habitació petita amb un llit i una taula. Després li van treure el sac negre del cap, li van prendre el revòlver i la van deslligar. La Júlia es va aguantar les ganes de barallar-s’hi, d’escopir, de fer mil preguntes. Callar era un acte de resistència. «Si m’han segrestat és perquè volen alguna cosa de mi i no els la penso donar».

El vaixell va salpar.

Va passar una bona estona —no sabia quanta perquè l’únic rellotge que tenia era aquell atrotinat d’en Sherlock— sense que ningú fes res. On devia ser en Gregor? Potser en una altra cabina, o potser l’havien deixat a l’illa, o l’havien atonyinat, o vés a saber què.

La imaginació de la Júlia era desbordant.

Un encaputxat va obrir la porta davant seu, vigilant-la.

—On és en Gregor?

Seria l’únic que preguntaria.

—On és en Gregor?

L’home no va respondre. L’home no respondria mai.

—On és en Gregor?

Emprenyat amb tanta pregunteta, l’home li va clavar una empenta i després va tancar la cabina amb clau.

La nit es va fondre amb el dia, i les primeres clarors es van barrejar amb la llum de la tarda. La Júlia tancava els ulls, però no descansava. El vigilant havia entrat una safata amb una poma i un got d’aigua. Ella no en volia saber res. Estirada al llit, amb les mans al clatell i les neurones a mil per hora, s’imaginava possibles fugides, intentava desxifrar les paraules de l’avi, les advertències d’en Petrarca. Estava segura que volien la brúixola, però ja la tenien, ho havia vist abans que li tapessin la cara: dos encaputxats al costat d’en Gregor amb la brúixola.

Potser sospitaven que tenia molta més informació de la que realment tenia. Però, com els podria convèncer que no era així? «El meu avi em va amagar durant divuit anys que havia viscut més de tres-cents en una mena de cova especial on no passa mai el temps».

Quan ho deia dins seu, sonava ridícul.

Eren les set de la tarda.

Havia mirat un munt de vegades el mòbil, sense cobertura. Quan va aparèixer la primera barra agònica a la pantalla, malgrat la poca bateria que tenia, ho va intentar.

Whatsapp a en Gregor: «Ets aquí?».

Havia rebut el missatge, tenia la doble verificació blava.

«Sí. Estàs bé?».

«Tancada. Tens cap idea de com sortir d’aquí?».

«No…» (i va incloure-hi l’emoticona dels ulls tancats i la suor al front).

«Què volen de nosaltres?».

«No ho sé…».

Semblava que en Gregor no volia parlar, o potser no podia. Segur que aquell que escrivia des de l’altra banda de la pantalla era en Gregor, el seu Gregor?

Quan es va fer de nit, la porta de la cabina es va obrir d’un cop sec.

Eren en Gregor i un home —sense caputxa—, alt, amb les mans grosses, els ulls clars, ulleres rodones i la barba de tres o quatre dies. La Júlia va deduir que era l’home que l’havia emmanillat.

—Seu —va ordenar el paio.

En Gregor, que no gosava mirar als ulls de la Júlia, li va fer cas.

L’home tenia la brúixola a les mans i, mig somrient, un somriure que era més un desafiament que un acte de confiança, va deixar anar un llarg sospir.