L’AIGUA
—Heu comprovat quanta aigua hi havia? —va demanar en Cesco, desamarrant el vaixell.
—Sí. Menys de la que pensàvem.
—I l’heu comprada?
—No n’hem deixat ni una gota. Hem anat a totes les botigues. Tres, vaja… A més, només hi ha un lloc on es puguin comprar dipòsits. No en trobaran.
—Què n’heu fet?
—L’hem regalada als habitants de Rapa Nui.
El viatge fins a la cova dels dies era llarg. Per això, era molt important tenir bones provisions i també que els Fills no en tinguessin.
En deixar enrere l’illa, la Júlia va llençar la bosseta xopa de sang a l’oceà. Es va quedar en silenci veient com, de mica en mica, se’n perdia el rastre cap al fons.
Els vaixells dels Fills, una desena, ens seguien a una milla de distància. La Mary era a la popa controlant-los. Aquella tarda en Cesco va cuinar alguna cosa i la Júlia va revisar les fotografies de l’avi. S’hi va passar un munt d’hores. No tenia gaires imatges, però recuperar allò que ja donava per perdut era un bàlsam enmig de tanta guerra. Les mirava una vegada i una altra, avisava en Cesco i li explicava alguna història relacionada amb la foto i després s’eixugava els ulls plens de llàgrimes, dissimulant.
Jo vaig recuperar el quadern de bitàcola.
QUADERN DE BITÀCOLA
No hem passat ni vint-i-quatre hores a l’illa de Pasqua. El vent ferotge, a estones, ens trastoca l’humor i ens fa avançar, tot i que segons les paraules d’en Cesco trigarem més que a l’anada
Rere nostre, el batalló dels Fills
L’Antoine ja no té ganes d’explicar històries de la Segona Guerra Mundial. Però amb la Mary es fan companyia. Avui ells faran guàrdia
En Cesco demana que, si veiem qualsevol moviment estrany de la flota, l’avisem. Encara que no diguem res, tenim la sensació que ells amaguen un as a la màniga
Nit. Dormim
M’agradaria dormir amb la Júlia, però no goso dir-l’hi. De fet, em fa vergonya que pugui intuir alguna emoció meva, algun sentiment, per insignificant que sigui. Em faig el milhomes i sóc penós
Matí
Quan ens llevem, en Cesco ha preparat l’esmorzar
«Què farem amb Moby Dick?», ha preguntat la Júlia. Li hem dit que no podíem fer res. «I si els ataca?», ha insistit. «No ho farà». «Per què?». «Perquè nosaltres l’aturarem».
Seria fantàstic que el monstre marí ens fes la feina bruta i devorés els seus vaixells, com devora les seves preses. Però el nostre pla no demana sang, només astúcia
Aquella nit, dormint, vaig patir unes febrades que em van fer delirar. Vaig oblidar el quadern de bitàcola i en els meus somnis es barrejaven la Júlia i Saturn devorant el seu fill. Recordava el dolor de córrer mig encadenat a la platja, fugint. I en Lleó, que m’explicava alguna anècdota impossible i que jo no comprenia, però que a ell el feia pixar de riure.
Suava i parlava sense sentit. Així, no sé quantes hores.
Potser el temps havia entrat dins meu, com l’aire als pulmons, i se’m precipitava. Potser m’anava fent vell, condemnat a la llei de la gravetat.
Deliris i riures; de sobte, plors. Qui sap si vaig confessar a la Júlia que la trobava bonica, en el sentit més profund del diccionari. Qui sap si vaig recitar-li algun poema d’en Petrarca, fent veure que era meu.
Deliris, res més.
Una tarda em vaig llevar com si tota aquella febre formés part d’una ressaca. L’aire em semblava dolç i ja no em feien mal les cames, ni els braços. Havíem navegat gaire?
—On som?
—Té. —La Júlia em va donar una mica de cera per a les orelles.
—Com? Ja?
Va fer que sí amb el cap.
I molt llunyana, com si fos un secret, va començar la melodia.