EL CRIT
Aleshores, amb el cor afligit, vaig dir als meus companys: «Amics, convé que tots, i no només un o dos, conegueu les prediccions que m’han revelat els déus. En primer lloc m’han ordenat que evitem el cant i el camp florit de les sirenes seductores. M’han suggerit que només jo les escoltés, però lligueu-me ben fort amb una corda, perquè romangui ferm i dret a la base del pal. Si us demano que em deslligueu, vosaltres em lligareu encara amb més sogues». Mentre anava parlant i explicava tots els detalls, la nau va arribar de seguida a l’illa de les sirenes, perquè l’empenyia una brisa favorable.
La Mary comprovava amb els prismàtics si els Fills s’havien tapat les orelles o no. En fitar l’illot, vam hissar una bandera vermella. Era el senyal. Ho havíem pactat així, per avisar-los. Dels deu vaixells, dos van canviar el rumb de manera inesperada, i es van dirigir amb la brisa favorable cap al cant de les sirenes.
—Però… què fan?
Nosaltres no ho vam sentir, però era fàcil d’imaginar que els altres vaixells havien alertat les dues naus de mil maneres, amb senyals lluminosos (no hi havia cobertura i es feia difícil enviar qualsevol tipus de missatge), per la ràdio (entretallada), intentant barrar-los el pas… del tot inútil.
Quan els cants de sirena et freguen l’ànima és impossible tenir el cap fred, és impossible fer cas de ningú. Aquella melodia et segresta com una teranyina invisible i et fa presa del teu desig, i com sempre, el desig mata.
Els havíem avisat, però no va servir de res.
La Mary també va veure com la Beatriu, lligada al pal major de proa, cridava intentant deslliurar-se, perquè la música assassina l’embogia de plaer.
—Ja no tens febre? —em va dir mirant-me de dalt a baix.
—No.
—Doncs té. No és cap deliri.
Em va deixar els prismàtics perquè li donés una ullada. Pobra Beatriu! I després amb un gest vam entendre que no ho explicaríem a ningú.
Quan ja érem a unes quantes milles de distància, vam comprovar que els dos vaixells havien atracat a l’illot. Els mariners no trigarien a baixar, ansiosos de més música. Es va fer un silenci expectant, barreja de desastre i de neguit.
De sobte, vam sentir els crits d’horror i d’auxili.
Unes hores més tard, quan començava el vespre, va arribar la calma.
La calma traïdora que no avisa de la tempesta.
En Cesco es movia d’un costat a l’altre del vaixell, resseguia el mar, buscava algun senyal en el radar, convençut que Moby Dick no trigaria a donar-nos la benvinguda i volia ser ell el primer de trobar-lo.
Però no va ser així.
El monstre marí ens havia vist, és clar, i coneixia el nostre rumb. Però li era ben estrany una comitiva de tants vaixells camí de la cova.
Per la ràdio de la nau en Cesco va alertar les altres embarcacions de la balena blanca. Els va assegurar que era inofensiva, però que no intentessin interactuar-hi, que no canviessin el rumb. Ho va repetir dues vegades mentre la balena blanca vorejava un dels vaixells, com si prengués mides o medités el millor moment per atacar.
—Calma! Sobretot calma!
Però la bèstia estava enrabiada o afamada o…
La calma traïdora que no avisa de la tempesta.
En el moment més inesperat va etzibar un cop brutal en un dels costats del vaixell. Merda! La cara de la tripulació era d’horror. D’una banda a l’altra. Va ser un cop estrany perquè, tot i que quasi va tombar la nau, després la bèstia es va aturar, potser valorant els danys o esperant un atac per sorpresa.
—Què fa? Cesco! Què collons fa? —cridaven des del vaixell—. Cesco! Fill de puta! Has dit que no ens faria res. Ens està atacant!
—Tenen raó… —va dir l’Antoine en veu baixa.
—Si ho torna a intentar dispararem, esteu avisats! —va sentenciar des de la ràdio l’Ismael, cridant com un posseït.
En Cesco va recular fins a la cabina de popa. Feia gestos amb els braços i fins i tot va fer sonar les sirenes per cridar l’atenció de l’animal. Però a l’animal l’instint li dictava tornar, aquesta vegada amb molta més fúria, contra el mateix vaixell.
Moby Dick…
Tanta potència, tanta ràbia guardava la bèstia que, a la segona envestida, va venir la vençuda. I el vaixell, el més menut dels vuit que quedaven, es va tombar al mar.
—Home a l’aigua! Home a l’aigua! Home a l’aigua!
L’Ismael no s’ho va pensar dues vegades. Davant la brutalitat de Moby Dick només podia respondre d’una manera. Va ordenar als altres set vaixells que apuntessin a la balena i li disparessin sense compassió, fins que l’oceà es tenyís de vermell.
M’has colpejat, m’has llançat a terra, però estic dempeus una altra vegada. Vine, Moby Dick, l’Ismael et presenta els seus respectes.
Trenta segons van durar les descarregues de les metralladores dels Fills. Trenta segons amb centenars de bales que impactaven contra la pell gruixuda de la balena blanca.
Quan l’última bala va buidar l’últim cartutx, Moby Dick surava enmig del mar, quieta com una estàtua gegant, com una illa morta.
Havien matat la balena blanca. La bèstia innombrable.
La pena se’ns barrejava amb la por. La Júlia, aferrada a l’espatlla d’en Cesco, va preguntar.
—I ara què farem?
El seu pare no tenia cap resposta.
—Això no estava previst.
La nit arribava ben de pressa.
Dos dels seus vaixells es van encarregar de rescatar els homes que havien quedat a la deriva. L’aigua s’havia tornat vi. Una desena estaven ferits. No els van poder rescatar a tots. Alguns havien mort per l’impacte del vaixell, d’altres s’havien ofegat o simplement Moby Dick se’ls havia cruspit.
El cadàver de l’animal desapareixia, a poc a poc, engolit per l’oceà.
Ara quedaven set vaixells.
—Per què pareu els motors, Cesco?
—Passarem la nit aquí… Canvi —va proposar en Cesco en to de pau.
—Sense direcció? Per què? —responia la veu entretallada de l’Ismael.
—És perillós avançar. S’ha fet de nit. Ancorarem. A la cova dels dies no hi ha cap far. Seria impossible veure-la. Podríem tenir un accident, podríem despistar-nos sense la brúixola i errar el rumb.
—Teniu aigua?
—Com? —Potser no l’havíem entès bé.
—Aigua. Fa més de vint-i-quatre hores que se’ns han acabat les provisions.
—No, no en tenim. Canvi.
—Raó de més per arribar al més aviat possible a l’illa.
—Ismael, nosaltres també estem assedegats, però és qüestió d’hores. És perillós…
Sentíem per la ràdio com l’Ismael discutia amb algú. Una pausa curta.
—Està bé… està bé…
Més pausa.
—Vull que sortiu tots a popa —va ordenar.
Li vam fer cas.
El missatge era ben clar.
—Un altre truc com aquest, per petit que sigui, i li foto una bala entre cella i cella —va dir agafant la Beatriu pel braç—, i la llanço al mar. Perquè faci companyia a la bèstia blanca, d’acord?
No vam respondre. No calia dir res.
La bèstia blanca no formava part del pla de la Júlia. I ara què havíem de fer? Havíem promès que si res no sortia com havíem dit, desapareixeríem. Però ara era massa tard. Molt poques milles ens separaven de la cova.
Aleshores vaig proposar una idea. Em va aparèixer de manera fugaç. Es van connectar un seguit de neurones que feia mesos que estaven apagades. Pam. Així. Una idea suïcida. No era una solució, d’acord, calia que germinés la idea suïcida per convertir-se en una solució, però era tot el que teníem.
—Què carai has dit? A l’illot de les sirenes. Què? Estàs boig?
No podíem contactar amb la gent de la cova. A la Júlia li va semblar bé la idea.
—Hi aniré jo. —Estava decidit.
—Saps quantes possibilitats tens de sortir viu d’aquell illot?
—Quantes? —vaig preguntar, innocent.
—Cap.
La Mary era sempre un pou d’optimisme.
L’Antoine m’hi acompanyaria. No ens quedava cap altra alternativa. Inflaríem una llanxa, agafaríem un parell de rems i en plena negra nit, guiats per l’esperit d’en Petrarca i amb taps de cera a les orelles, atracaríem a l’illa de les sirenes i els demanaríem ajuda.
—I si no ens volen ajudar?
—No voldran —va afegir en Cesco.
—En segrestaré una. Només amb una, ja en tindrem prou.
—Ets boig.
—Fas pinta de ser ben apetitós. Se’t cruspiran —va regalar-me la Mary.
—Gràcies. —L’Antoine tenia el seu orgull de cos aprofitable.
Sigil·losos, vam començar a remar.
Mentre la nit ens devorava, vam fer la volta més llarga perquè els set vaixells no ens descobrissin; segons els nostres càlculs, hi podríem arribar abans de les primeres clarors.
Si algú ens veia, hauríem begut oli.
Érem formiguetes creuant l’oceà enmig d’immensos elefants adormits.
Nit. Negra nit.
Com ho faríem? Només hi havia una manera.
Tots els exiliats, tard o d’hora, tornen; els morts, no.