L’AVI

La nit que van assassinar l’avi, la Júlia feia divuit anys.

I tota l’alegria acumulada durant tant de temps per celebrar que era major d’edat —«Júlia, seràs una dona adulta»— es va esfumar quan va cridar-lo des de l’altra punta de la casa i ell no va respondre:

—Avi, vols que llegim els darrers capítols de Frankenstein?

Un llarg silenci. I la seva veu rebotant a les parets.

—Avi, que em sents?

Més silenci.

—Avi…?

Es va apropar a l’habitació; la llum tènue del passadís dibuixava ombres. La porta era oberta. I ja no va pronunciar cap paraula més. L’avi tenia els ulls oberts i clavats al sostre, i els llavis freds. Cap signe de violència. La petita cicatriu que li havia vist tota la vida, com sempre damunt la cella. I no respirava; tenia el gest amable, com si descansés de debò. La mort va paralitzar-la. No sabia què havia de fer, a qui havia de trucar. En aquell moment no va recordar les darreres paraules que li havia dit la vigília:

—No et refiïs de ningú.

Aquell avís amagava un presagi.

Una tristesa ferotge li regalimava per les galtes i es va agafar les mans, que no deixaven de tremolar. Tantes nits, durant tants anys, llegint les millors novel·les de la literatura universal, comentant relats, emocionant-se amb les obres de teatre de Shakespeare o amb els viatges d’Ulisses; pàgines plenes de frases importants, de paraules màgiques, i a l’hora de la veritat només hi havia silenci.

L’últim que li va demanar va ser que no es refiés de ningú i ella no va fer-li cas.

Els de la funerària van trigar quasi una hora a arribar a casa, i la Júlia, amb els ulls vermells de tant plorar, va enviar un whatsapp a en Gregor, que venia a recollir-la per anar de festa a celebrar el seu aniversari:

«On ets?».

«A cinc minuts del teu carrer».

Li va trucar. No volia escriure que l’avi era mort.