LA FESTA

Mai no vam saber on van anar a parar els vaixells dels Fills. Creiem que quan la sirena va arribar a la seva illa va deixar de cantar, i quan la calma va tornar a dins d’aquells pobres homes, ja era massa tard per refer el camí, que havien oblidat.

I si se’ls havien cruspit?

Vaig buscar per internet si hi apareixia alguna notícia relacionada. Vaixells, apareguts, oceà Pacífic, supervivents… Res. Res de res.

Suposo que en Gregor va tornar a Barcelona, això vull creure, que al setembre va començar la universitat, alguna carrera de lletres, i que potser amb el pas dels anys —esborrada la traïció— seria un bon amic, una bona parella, un bon professor, capaç d’encomanar el verí de la literatura. No sé com seria aquesta història explicada des del seu punt de vista. Començaria dècades enrere i segur que en Gregor tindria els seus motius.

Per a la Júlia, ell seria un record al principi dolorós i després cada cop més difuminat. Com m’agradava veure-la ballant a la cova amb els seus pares mentre la música esclatava. No ens ho podíem creure. Allò era real?

Ja no hauríem d’amagar-nos?

Aquella mateixa nit vam celebrar que érem vius, que el temps no passava per a nosaltres, i que estàvem bé i estàvem junts.

Música, festa, jocs i desig.

Recordo que la Beatriu no se separava ni un moment de la Júlia, que xerraven i s’explicaven no sé què. És impossible condensar aquella alegria de trobar-se. Mare i filla. Filla i mare. Juntes. Abraçades. Explicant-s’ho tot, amb o sense paraules. Semblaven dues amigues, retrobades per fi al cap del temps, compartint per primera vegada una nit que duraria anys.

Recordo com els músics tocaven, els metges curaven, els arquitectes dissenyaven, els actors fingien i els ballarins —i els que no ho érem— ballaven.

La Mary i l’Antoine em van proposar destapar una ampolla reserva de no sé quan amb ells, sota la claror de la lluna. Vaig fer una ganyota de cansament. Va, sempre hi ha bons motius per celebrar el que sigui. El francès assegurava que havia d’escriure un llibre nou.

—I, en lloc d’un aviador perdut amb un nen en un desert, serà un aviador perdut en una illa amb una sirena. Què us sembla?

—Hi haurà morts? Assassinats? Monstres? —preguntava, interessada, la Mary.

—No, serà una història d’amor.

—Passo.

—I què se n’ha fet, del teu adolescent rosset? Vindrà a la festa? —li vaig preguntar.

—No, diu que està bé al tanatori de les Corts. Li agraden els morts, perquè l’essencial per a ell és invisible als ulls.

Vam riure.

—Una altra cervesa?

—I tu, què? —em va dir mirant-me la Mary.

—Jo… què?

—Ja l’hi has dit?

—El què? A qui? —em vaig fer el boig.

—Tu sabràs —va contestar assenyalant-la amb els ulls—. Aquí el temps s’atura, però crec que ella aviat voldrà marxar… Tu mateix…

Què voleu que us digui… tenia ganes d’estar tot sol i d’anar a la biblioteca i buscar al diccionari el significat profund de la paraula «bonica».

Em vaig estirar al llit, amb el cap mirant al sostre contemplant el no-res. A fora de la cambra se sentia la música i rialles de gent. Volia dormir, però no podia. Tenia l’adrenalina encara movent-se’m per tot el cos. Em vaig aferrar al coixí i vaig girar-me, les parpelles em pesaven tones, una mà freda em va acariciar el clatell.

Era la Júlia.