LA BEATRIU

Els primers dies no m’hi podia acostar.

Una estranya força m’ho impedia. Júlia. Repetia el seu nom per si l’encanteri es desfeia. Júlia. Em semblava desproporcionadament (insultantment) bonica.

Era bonica en el sentit més profund del diccionari.

En Cesco va explicar a tothom el que havia passat a Florència. També el vídeo d’en Petrarca, i va preguntar si tenien cap notícia de la Beatriu. El noi havia tornat amb l’esperança de trobar-la allà, però l’última informació que en teníem era que tots dos havien abandonat la cova.

—Haurem d’esperar.

La Júlia tenia la mirada d’aquells que ho descobreixen tot per primera vegada. Amb la boca oberta, no parava de fer preguntes. I això? I aquí? I què feu quan…? Però on…? I aleshores…? I si mai…? Imaginava que la cova era un lloc fosc i trist. Tot el contrari, per les escletxes es filtraven rajos de sol que n’il·luminaven parts senceres. Teníem llocs comuns: el menjador, la biblioteca i una piscina. N’havíem construït una de prou gran, però amb un únic defecte: a l’estiu era d’aigua calenta i a l’hivern, d’aigua freda. És el lloc preferit dels Nens. També teníem espais privats on dormir, llegir o jugar. L’esport preferit de la cova? El frontó. Acompanyada sempre per en Cesco, que semblava el seu germà, la noia no menjava ni dormia. Volia conèixer-ho tot.

I va conèixer arquitectes, escriptors, pilots d’avió, metges, el grup dels 27 ple de músics, ballarins, capitans de vaixell, hackers —acabats d’arribar—, mestres, advocats, esportistes, enginyers, cuiners, psicòlegs… Si volem que la cova sigui un lloc etern, entre tots hem de fer de tot.

A les nits, després de sopar, projectem pel·lícules antigues que ja ens sabem de memòria i ens emocionem encara amb les mateixes escenes. Som uns sentimentals. Un cop per setmana hi ha teatre, perquè les dramaturgues i els actors són molt pesats. I cada certs dies sortim a fora. A inspeccionar, a buscar menjar. Hi ha gent que ha viscut deu anys fora de la cova des que hi va arribar. D’altres, només mesos. En Goya, per exemple, s’hi va estar unes quantes setmanes, però s’angoixava per la falta de llum i una matinada va desaparèixer.

En Cesco un vespre em va demanar que em quedés amb la Júlia, i jo no vaig poder dir que no. De fet, no vaig poder dir ni que no ni que sí. Vaig ser incapaç d’obrir la boca. Quan estàvem sols a la piscina, carregat de coratge com un heroi abans de llançar-se a la batalla, li vaig dir:

—Era un esclau.

—Perdona? —La Júlia no sabia de què li parlava.

—Quan vas arribar aquí em vas preguntar qui era. No sé qui sóc avui. Sé que vaig ser un esclau i el teu avi em va rescatar.

Es moria de ganes de sentir la meva història. No perquè jo en fos el protagonista, sinó per descobrir parts de la vida del seu avi que ignorava. I em feia preguntes, que com era, que com tractava la gent, que com va fer això, que què pensava sobre aquest o l’altre…

Després vam parlar de llibres, del seu aniversari, d’en Gregor, dels periples que havien passat fins a arribar a la cova i, esgotada pels esdeveniments, es va asseure al meu costat.

—T’has fixat en un detall? —vaig dir escurant-me la veu—. Els Fills asseguren que volen la cova per ensenyar-la a tothom. Diuen que és injust que només uns quants escollits puguem gaudir-la, però ho mantenen també en secret. Seria tan fàcil escampar-ho per les xarxes, fer-ho públic: «Hi ha una cova a l’oceà Pacífic que doblega la gravetat i el temps». I, en canvi, no ho fan. T’has preguntat el perquè?

—Perquè menteixen.

—Perquè si ho sap tothom, ja no en tindran el control. Imagina’t la multinacional de sempre fent una inspecció per saber si aquest tros de terra guarda alguna riquesa material, petroli o gas… l’únic que descobririen… una banda de llunàtics que pinten i llegeixen. Els Fills no poden explicar quin és el valor real de la cova. De què els servirien tants anys d’esforços si després tothom se n’aprofités? Ells també necessiten el silenci.

—Quanta gent hi ha a la cova?

—Depèn del dia. Normalment, unes dues-centes persones.

—Famílies i tot?

—No. No hi són permeses les famílies…

—Ah no?

—Per això va marxar el teu avi. Aquí no es poden tenir fills. I quan hi arriba algú nou, algú altre n’ha de marxar. Per això van venir els teus pares a buscar-te.

—Per…?

—No crec que sigui jo qui t’ho hagi d’explicar… però…

—Em van venir a buscar per viure tots tres plegats?

Al principi no podia parlar, ara amb ella no callava.

—És clar! Van entendre que era millor viure amb tu, encara que es fessin vells, que viure sempre joves sense tu.

La Júlia va recolzar el cap sobre la meva espatlla. El cor em bategava amb tanta força que patia perquè els batecs ressonessin per tota la cova. Les cames em tremolaven. Li vaig acaronar el cap. Juraria que els seus llavis van dibuixar alguna cosa semblant a un somriure.

Jo també vaig tancar els ulls.

I ara que també els tanco, la veig aquí, navegant plegats, inventant-nos històries d’exploradors marins, discutint sobre Homer o Shakespeare. Diuen que el temps cura / El temps no ha curat mai. Explicant-me la tristesa de no poder contemplar més fotografies del seu avi, menjant junts, banyant-nos en un racó de la cova que només conec jo, mesurant-nos les línies dels palmells de les mans, rient per qualsevol estupidesa, i ella recitant versos de la Dickinson…

Una setmana més tard, mentre esperàvem notícies de la Beatriu, va aparèixer la Mary trasbalsada.

—Què passa?

—Han penjat un nou vídeo.

—A on?

—Vine, Júlia.

Vam córrer cap a l’habitació d’en Cesco, que amb llàgrimes als ulls no va poder estalviar a la seva filla el tràngol de veure la Beatriu emmordassada i lligada en una cadira, rodejada d’homes encaputxats i encanonada per la Smith & Wesson, directe a la seva petita boca oberta.

—Què volen? —va preguntar la Júlia.

—La ruta.

—I què farem?

—Res —va xiuxiuejar en Cesco—. No podem fer res.