EL PLA
«No podem fer res», què volia dir?
Significava deixar que els Fills assassinessin la Beatriu? D’una manera tan o més cruel que com ho havien fet amb en Petrarca? I com ho farien? Quina aberració o tortura buscarien al llarg de la literatura universal?
I després què? Després continuar com si res? Seguir vivint arrossegant la llosa de la mort de la Beatriu i d’en Petrarca? Algú dirà que s’han sacrificat. No haurà servit de gaire.
Les demandes dels Fills eren ben clares. Una reunió en menys de cent hores a l’illa de Pasqua —zona neutral—. Ells portarien la Beatriu, i nosaltres, un mapa senyalat i la brúixola per assegurar-se que no els preníem el pèl. Seria un intercanvi. Nosaltres ens quedàvem la Beatriu i ells arribaven per fi a la cova dels dies.
Quina merda.
La Júlia es va quedar tota la tarda tancada a la biblioteca, tota sola, mirant i remirant novel·les i mites, mentre a la cova tothom discutia què podien fer. Se sentien crits, amenaces. Mai no havia vist tanta angoixa. Hi havia dos bàndols. Els que defensaven ignorar el vídeo i no picar, perquè el missatge era un ham, i els que no podien resistir veure aquella violència gratuïta. Es van reunir en estat d’emergència, com feien en casos excepcionals, i en Cesco, abans de començar el debat, va voler llegir un poema de Martin Niemöller:
Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era comunista.
Quan empresonaren els socialdemòcrates,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era socialdemòcrata.
Quan van venir a buscar els sindicalistes,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era sindicalista.
Quan van venir rere els jueus,
no vaig protestar,
jo no era jueu.
Ara vénen a buscar-me.
I no hi ha ningú que aixequi la veu.
—Tot això està molt bé —va respondre un dels Nens—. Però no es tracta de tu o de mi, o d’ella. Es tracta de la cova. La nostra cova dels dies. I només hi ha una manera de protegir-la. Fent veure que no existim.
—Fent veure que no existim? —va repetir en Cesco, desacreditant el seu argument.
—Només volen trobar-nos. Ells són els depredadors; nosaltres, les preses.
—És qüestió de temps que deixem d’existir. Avui maten la Beatriu, molt bé. I què? Creieu que ja en tindran prou? —A cada pregunta retòrica, se sentia més valent i apujava el to—. Creieu que deixaran de buscar-nos? Demà potser segrestaran algú de nosaltres… i aleshores? Tampoc no farem res? Han arrencat els ulls d’en Petrarca!
—Cesco! —va cridar la Mary per tranquil·litzar-lo.
—O sigui —va continuar— que som aquí els uns al costat dels altres, però no estem junts. Som gent sola, rodejada de gent més sola.
Tots van callar.
Aquelles últimes frases d’en Cesco van fer mal. Potser perquè tenien una part de raó.
—Cesco, ara estàs enfadat. Pitjor, desesperat. I és comprensible. Tots ho entenem. —La gent assentia amb el cap—. Però fem-ho al revés. D’acord, responguem a la seva crida. Volem recuperar la Beatriu. I com ho fem? Quin és el pla?
La Júlia, que havia entrat a la reunió sense que ningú no la veiés, havia escoltat, asseguda al fons de la sala, en silenci i pacient, tots els arguments. La claror s’anava apagant vençuda pel vespre. Quan el nen més petit (més vell) va repetir quin és el pla, per evidenciar que ningú no tenia cap resposta, durant aquell silenci ella va aixecar el braç demanant permís.
Tothom es va girar.
En Cesco va arquejar les celles.
El silenci es va fer encara més llarg.
En unes altres condicions no li haurien donat la paraula. Els acabats d’arribar no tenien dret a opinar i menys en temes tan rellevants. Però la desesperació a vegades serveix per escoltar una noia de divuit anyets acabats de fer que guarda la clau que obre tots els panys.
—No és un pla meu… vull dir… l’illa de Pasqua, oi? —va començar molt nerviosa, ensopegant amb les paraules—. Que sí que ho és… però… l’avi… en Lleó, sense ell saber-ho, m’ha donat la idea… i crec que podria funcionar…
El nen que manava li va demanar amb desconfiança:
—Digues. Som tot orelles.