EN GREGOR

La va conèixer fent teatre. No anaven a la mateixa classe. Sí al mateix curs. I a favor seu diré que l’escarabat tatuat al clatell el duia des de petit, no va poder triar, i quan es va fixar en la Júlia, que assajava el paper de la Julieta —riallera i concentrada—, no sabia qui era aquella noia, o, com a mínim, no sabia quina història arrossegaven els seus ancestres.

En Gregor era fill d’un Gregor, nét d’un altre Gregor, besnét d’en Max Brod.

Max Brod, a l’ombra d’un geni, és un dels noms més importants de la literatura del segle XX, silenciat durant dècades. No va escriure res, però la seva obstinació va ser determinant. En Max Brod va ser amic d’en Frank Kafka i va rebre l’encàrrec de fer desaparèixer l’obra d’en Kafka després de la mort de l’escriptor:

Estimat Max, la meva última voluntat: Tot el que deixo darrere meu… ha de ser cremat sense llegir-ho.

Afortunadament, no li va fer cas.

En Max Brod també coneixia manuscrits antics en els quals s’explicava (i es provava) l’existència de la cova dels dies. Els hi va deixar en herència el seu pare. Una transmissió de generació a generació. I també va quedar meravellat davant la possibilitat —encara que fos remota— que un lloc com aquest pogués existir. Confiava en la paraula del seu pare, és clar, però no ho havia compartit mai amb ningú per por que el tractessin com si fos un malalt mental. Sabia que podria acabar amb una camisa de força tancat en una habitació blanca de parets encoixinades. Estava tot sol? Alguna cosa havia de fer. Va publicar un anunci a la premsa amb les tres primeres línies del relat. A sota, un número de telèfon. S’hi van presentar set persones.

Dos curiosos, un borratxo i quatre Fills.

Ell va ser l’ideòleg de tatuar-se un senyal, un codi secret perquè poguessin reconèixer-se. Durant segles havien viscut desorganitzats, escampats pels cinc continents, sense una bona xarxa de contactes, sense saber mai si el seu interlocutor en aquella reunió secreta era o no era un Fill de debò. La idea va ser revolucionària. Havia de ser un senyal que no els delatés; tatuar-se Saturn era massa fàcil. Així que tots es tatuarien un petit escarabat en honor de Gregor Samsa, el protagonista de la novel·la d’en Frank Kafka, per la metamorfosi del grup. Deixarien de ser escarabats i veurien la llum. Deixarien de ser escarabats per tornar a ser humans. Els Fills es van començar a organitzar i van traçar un pla que anés més enllà de trobar el riu groguenc que els portés cap a la cova, perquè sabien que les presses ho farien impossible.

L’avi d’en Gregor va localitzar en Lleó. Havia sortit de la cova per cuidar la seva néta. Els pares d’en Gregor tenien un fill de la mateixa edat i es van traslladar a viure a Barcelona. Al mateix barri. A la mateixa escola.

La resta, us la podeu imaginar.

En Gregor fins a cert punt va ser una víctima més, algú que no va poder triar. No havia triat que els batecs se li precipitessin dins el pit quan parlava amb la Júlia, ni que se li posés la pell de gallina quan compartien una escena, tampoc el primer petó quan van quedar una tarda per intercanviar-se llibres i fer una clara, que es va allargar fins a l’hora de sopar. Els seus pares l’hi van explicar tot, però era massa tard.

—Té. —La seva mare li allargava alguna cosa.

—Què és? —va voler saber en Gregor mentre examinava el que semblava una bosseta de te.

—Les preguntes, fill, de vegades amaguen respostes que ens incomoden. Només et demano, com a mare teva que sóc, que quan vagis a casa d’en Lleó li serveixis aquest te. Li agrada llegir mentre pren un bon te, oi?

—Sí —va respondre en Gregor, que s’imaginava la fatalitat.

—Només has de fer això.

Va trigar dues setmanes. Es va posar malalt, no volia sortir de casa.

Va destrossar la seva habitació, va llençar llibres, va cridar contra les parets, va deixar de respondre els missatges de la Júlia.

Millor deixar-la de veure, no fer-li mal a ella ni al seu avi.

Però el van convèncer i la fe dels conversos de vegades és la més perillosa. És més perillós un home amb fe que un animal amb fam.

No vull redimir-lo. Només vull que entengueu que el pas del temps no va poder aniquilar els Fills. Li van injectar el virus de la utopia, i la ràbia el va corcar per dins, com un moble antic.

En Lleó sabia que el matarien un dia ben especial, però no intuïa com.

La nit abans de l’aniversari de la Júlia, en Gregor es va decidir. I mentre en Lleó escrivia la carta, sospitant que, tard o d’hora, el destí li amagava un trist final, bevia a glopets la seva sentència de mort.

Quan el van assassinar, els Fills van entendre que no podien deixar escapar la seva gran oportunitat, potser l’última.