LA MORT

La Júlia mirava el cos sense vida del seu avi, tapat amb els llençols. Res no la feia sospitar que l’havien assassinat. I no podia fer-se a la idea que ja no el tornaria a veure mai més, que ja no parlaria amb ell mai més, ni podria riure ni explicar-li alguna de les seves anècdotes preferides de quan era jove (que la Júlia sospitava que s’inventava).

A l’avi li devia tantes coses… La Júlia mai no va conèixer els seus pares; era una nena òrfena que un bon dia de tardor un senyor rellotger —ja gran— va recollir i va estimar, i va educar perquè avui fos la noia de divuit anys que havia d’enfrontar-se a la vida. L’avi va ser per a ella una mare, un pare, uns oncles, amics quan calia, i li va encomanar la passió per la lectura. En aquell pis hi havia rellotges de totes les mides, i llibres també. Tenia més de quatre mil volums numerats i ordenats per anys i autors, en una biblioteca quasi infinita. De fet, si t’hi paraves a pensar, allò no era un pis amb una biblioteca, sinó una biblioteca immensa on vivien l’avi i ella. Un dels jocs que més els agradava a tots dos era agafar un llibre a l’atzar —sempre custodiat pel quadre de Francisco de Goya Saturn devorant el seu fill—, que un d’ells en llegís un bon tros i que l’altre, amb els ulls tancats, encertés quina novel·la era o qui n’era l’autor.

—Continuo? —li demanava l’avi amb el llibre obert, mirant-la per si ho endevinava.

—Ho tinc a la punta de la llengua…

Aleshores ell abaixava la mirada i llegia tres versos més.

—Molt fàcil! Homes que es tapen les orelles? I pel cant d’unes sirenes? L’Odissea, d’Homer.

Amb ell, la Júlia va veure com Antígona no respectava les lleis dels homes i enterrava el seu germà, com el capità Ahab perseguia voraçment la balena blanca, es va enamorar de Romeu, va espiar el quadre de Dorian Gray, que envellia pàgina rere pàgina, es va espantar amb el monstre de la Mary Shelley i no va sospitar com n’eren d’importants aquells relats. Perquè, segons el rellotger jubilat, les històries ens expliquen, ens ajuden, ens fan reflexionar i ens fan ser millors.

—Ets molt pesat, avi! —li deia quan es posava èpic, i ell esclatava a riure.

—Tens raó!

Va sonar el timbre de la porta i la Júlia va tornar en si. Els records l’havien marejat. Al replà de casa, l’home de la funerària, d’uns trenta anys, pentinat i perfumat, vestit de negre, molt amable, amb un somriure lluminós i una perilla ridícula, li va demanar un munt de papers, documents que ella no tenia ni la més petita idea d’on eren.

Va buscar entre els calaixos, a la biblioteca, i no hi va trobar res.

—No t’amoïnis, avui dia tot ho tenim digitalitzat. Ho trobaré en un moment. Em podries donar un got d’aigua, sisplau?

Mentre anava a buscar-lo, van tornar a trucar al timbre. Segur que era en Gregor; després de la trucada li havia dit que vindria corrents, que no s’amoïnés per la festa, que tenia ganes d’estar amb ella i que es quedaria l’estona que necessités. La Júlia tenia ganes d’abraçar-lo, de sentir-lo ben a prop, encara que no parlessin, tenir un còmplice, una mica d’escalfor ara que la mort inesperada de l’avi ho havia gelat tot. Amb el got d’aigua a la mà, va obrir la porta. Però no hi havia ningú. «Que estrany», va pensar; va mirar cap a un costat i cap a l’altre: absolutament ningú. «Es deuen haver equivocat». Tampoc no tenia esma per indagar més. Només se li va escapar un petit detall: eren les onze de la nit i la gent no acostuma a equivocar-se a aquelles hores.

Va tornar cap al menjador i va veure el noi, amb l’ordinador encès, amorrat a la pantalla, que aixecava les celles i feia que no amb el cap. Va fer un llarg glop d’aigua i va demanar a la Júlia si tenia el Document Nacional d’Identitat de l’avi.

—Sí…, no sé on el devia guardar, però te’l busco…

—Gràcies.

—Passa alguna cosa? —va voler saber la noia.

—No, l’ordinador… que no deu funcionar bé.

A les butxaques de l’abric de l’avi només hi havia monedes i algun bitllet. A la cartera, una fotografia de tots dos, abraçats a la platja.

La Júlia va entrar a la biblioteca. Estava convençuda que allà, en algun calaix, hi devia haver una carpeta, algun sobre amb el DNI, o unes factures, o qualsevol document que servís per identificar-lo. Mentre remenava inútilment va aturar-se un segon davant del quadre Saturn devorant el seu fill. De petita li feia por. Era una imatge atroç, de caníbals. El vell amb els ulls esbatanats, els cabells blancs i la boca que queixalava un cos sense cap. Quin fàstic. L’havia mirat milers de vegades, però cada cop que ho feia, tenia la sensació que Cronos, el déu, l’observava d’una manera diferent, com si conegués algun secret d’ella.

—No ho trobo… —va explicar, mig avergonyida, al noi de la funerària.

—No trobes res? És molt estrany.

—Sí, però potser deu ser en algun altre lloc…

El noi la va interrompre:

—No, no ho entens… —va sentenciar assenyalant la pantalla de l’ordinador.

—El què? —va demanar ella.

De sobte, se li havia esborrat el somriure lluminós. Ara tenia el front arrugat, els ulls petits i nerviosos, esbufegava, s’acaronava la perilla i movia els llavis d’un costat a l’altre buscant una explicació a alguna cosa que no entenia.

—Què passa? —va insistir la Júlia.

—L’ordinador indica uns errors molt estranys. —La va mirar sorprès.

—Quins errors?

—Espera un moment, he de fer unes comprovacions.

El noi es va acabar el got d’aigua, va treure el mòbil i va fer una trucada. La Júlia tenia un whatsapp d’en Gregor:

«Tas bé? M’he entretingut una mica x comprar alguna cosa d sopar, pro ja vinc».

«Tot OK», va teclejar.

—Ara vindrà un company meu —va explicar el noi amb el telèfon mòbil encara a les mans.

—Però passa alguna cosa?

—Dec tenir un virus informàtic a l’ordinador; el company m’hi ajudarà. Em podries donar un altre got d’aigua?

Al cap d’una estona va arribar el company, baixet amb els cabells llargs recollits en una cua i barba. Tots dos van seure i van començar a xerrar en veu baixa. Semblava que discutien.

—No pot ser… Però què dius…?

—Mira, mira…

La Júlia no entenia un borrall del que deien, i va tornar cap a l’habitació, a veure l’avi. Va seure en un costat i va obrir un calaix de la tauleta de nit. En l’últim intent, va buscar si allà on mai guardaven res hi havia la seva documentació, però el que hi va trobar va ser un paquet embolicat en el qual es llegia: Per a la Júlia. Moltes felicitats.

Es va quedar uns segons amb el regal a les mans. No volia desembolicar-lo. Volia quedar-se’l com una penyora. Com si aquell paquet guardés el misteri i el volgués conservar per sempre. Però el noi de la funerària va tornar a interrompre-la:

—Júlia, pots venir un moment?

Va alçar-se del llit i el va seguir al menjador.

La cara dels dos nois era un poema.

—Ho hem estat comprovant… més de dues… de tres… més de cinc vegades; hem trucat a la central i he trucat a un parell de contactes que tinc a l’Ajuntament —va puntualitzar el més baixet—. Hem buscat a tots els registres… i…

No va acabar la frase.

—Continua —li va demanar la Júlia.

—No hi ha cap paper del teu avi, cap document d’identitat, cap factura… res. Legalment no existeix, no és ningú… ningú… No té cap sentit.

—Com?

—El teu avi no té partida de naixement, no consta enlloc, no existeix, Júlia, simplement no existeix.