EL JOC

La Júlia i en Gregor callaven. Enllà de la finestra tornava la negror del mar, com una amenaça. L’home es va netejar les ulleres amb una calma exasperant, va agafar de la safata la poma que ella no havia tastat i va clavar-hi una bona queixalada. Després, pausa. Només el so de les dents mastegant la fruita.

De sobte, va dir:

—Teniu moltes coses en comú. Està bé compartir-les. Us agrada la literatura. Sabeu què? A mi també m’agrada. Potser no tant com a vosaltres o potser més. És difícil de mesurar, oi? —Va clavar una altra mossegada a la poma—. Va, us proposo un joc. Un joc de literatura, us sembla bé?

Cap dels dos no va respondre.

—No us sembla bé?

Silenci.

L’home va escopir el tros de poma a la cara de la Júlia.

—Sí, ens sembla bé —va contestar en Gregor, en un acte reflex per protegir-la.

—Ara millor. Ara molt millor. Jo diré el nom d’un llibre i vosaltres n’heu de dir l’autor. O al revés, jo us diré un autor i vosaltres m’heu de dir un llibre seu, entesos? —L’home no va esperar resposta i va continuar—: Si us dic El petit príncep…

—Antoine de Saint-Exupéry.

—Molt bé. I si us dic… Frankenstein?

—Mary Shelley —va respondre una altra vegada en Gregor.

—El retrat de Dorian Gray.

—Oscar Wilde.

—Bé. Ara tu —va ordenar mentre mastegava un tros de poma i mirava fixament la Júlia—. Robert Stevenson.

—L’illa del tresor.

—Bravo! —va exclamar irònic—. L’Odissea.

—No se’n coneix l’autor. Però l’hi han atribuït a Homer.

—Caram, Júlia… —va continuar l’home amb malícia—. Romeu i Julieta.

—William Shakespeare.

—El meu tros preferit és el del verí… oi que sí? —Continuava mastegant—. Moby Dick?

—Herman Melville.

—És una novel·la meravellosa. Llàstima que a molta gent li costi llegir-la i la deixi a mitges. Però és evident que la majoria de la gent no valora el que té a les mans fins que ho perd, oi, Gregor?

Quan es va acabar la poma, l’home va llençar les restes a les escombraries i es va eixugar els llavis amb un mocador.

—Vinga, l’última. I també vull que me la responguis tu, que estàs molt calladeta, Júlia. I aquí hem vingut a parlar, a jugar, a intercanviar paraules per fer les coses més fàcils… Viatge al centre de la Terra.

La noia va fer una pausa llarga. No volia respondre. No tenia ganes de parlar, ni de jugar ni d’intercanviar paraules, i encara menys de fer les coses més fàcils…

—Jules Verne —va dir a contracor.

—Us semblen autors importants?

—Sí.

—Me’n falten uns quants, però tampoc no vull avorrir-vos. Sabeu què tenen en comú? És clar, així d’entrada tenen en comú que escrivien i poca cosa més. Molta gent ho fa, i molta gent ho fa molt bé. Però ells amagaven un detall que la majoria no sospitava. Tenien un secret. Els seus ulls havien vist el que la resta dels humans no. Tots ells han trepitjat la cova dels dies. I en els seus poemes, a les seves obres de teatre, a les seves descripcions en deixen pistes, moltes pistes. —Es va incorporar com si allò que anava a explicar fos de vital importància—. Antoine de Saint-Exupéry va desaparèixer a la Segona Guerra Mundial mentre pilotava el seu avió. El seu cos? No l’han trobat mai. Jules Verne va explicar a les seves novel·les objectes prodigiosos que encara no s’havien inventat i viatges fantàstics que semblaven impossibles. Jorge Luis Borges, condemnat a la ceguesa, va aconseguir el que més desitjava: dirigir la Biblioteca Nacional d’Argentina. Va publicar un conte, El immortal, on dóna massa pistes… William Shakespeare, el gran misteri del gran dramaturg. Era un sol home? N’eren diversos? Era potser una dona que escrivia amb pseudònim? Grans autores ho van fer durant molts anys perquè els lectors les prenguessin seriosament. Mary Shelley, que durant molt de temps després d’escriure la seva obra mestra, va viatjar per tot Europa, per tot el món, amb el cor del seu estimat poeta, intentant trobar algú que el tornés a la vida, com ella havia aconseguit en la ficció amb el seu monstre… I la meva preferida! Un retrat que envelleix, i en canvi el senyor Gray continua com si el temps s’hagués aturat. Quina bona idea, oi? En què es devia inspirar Oscar Wilde?

Aleshores va treure de la butxaca una llibreta plena de fragments d’altres llibres, retallats, subratllats en mil colors, dibuixos amb mapes…

—I què hi pinto jo, en tot això? —va exclamar la Júlia amb els ulls injectats de ràbia.

Després de sentir els noms dels autors que l’havien acompanyat durant tants anys, les històries que cada nit llegia l’avi per adormir-se —eren aquests i no uns altres—, va entendre per què ho havia fet. En aquelles paraules hi havia la solució de l’enigma de la cova dels dies. Però una solució que encara no coneixia el problema.

—Què hi pintes tu? M’agrada que em facis aquesta pregunta. En Lleó, el teu avi, era dels pocs que havien decidit viure fora de la cova. I ho va fer per tu.

—Per mi? —La Júlia no entenia res.

—Tu ens has portat fins a la brúixola i sé del cert que et necessitarem per entrar a la cova, Júlia.

—Sou els Fills? —Dues nits abans en Petrarca no li havia volgut explicar qui eren ni què volien, però malauradament havia arribat l’hora.

—Per servir-te. —I l’home va fer un gest amb la mà com si saludés una reina medieval. Després es va col·locar de nou les ulleres i es va aixecar—. Ara et toca a tu —va sentenciar donant un copet a l’espatlla d’en Gregor.

—A ell, per què?

—Teniu moltes coses en comú. Està bé compartir-les.

I se’n va anar deixant els dos nois tot sols, a la cabina, mentre la nit a alta mar semblava una bèstia a punt de cruspir-se’ls.