EL VERÍ

Havien preparat l’església. L’havien buidat. Els bancs no hi eren, l’altar tampoc. Les voltes del sostre acabaven amb les parets plenes de llibres perquè la nau principal era una biblioteca. Damunt d’una taula hi havia un llençol que cobria un cos, i dret a les escales, l’home de les ulleres rodones amb un llibre obert, llegint en veu alta:

—«Julieta: Vés-te’n, vés-te’n d’aquí, si vols, jo no em mouré! (Surt el frare Llorenç). Què és? Una copa a la mà del meu fidel amor? El verí, ja ho veig, l’ha matat massa d’hora! Oh, ingrat! T’ho has begut tot i no has deixat ni una gota perquè després pogués auxiliar-me? Besaré els teus llavis! Potser hi quedarà encara una mica de verí. (Li fa un petó). Tens els llavis calents!».

»Aleshores arriba el guarda primer. I diu des de lluny:

»Guia’ns, noi! Per on?

»Julieta: Què és aquest soroll? He d’afanyar-me. (Pren la daga d’en Romeu). Oh, punyal estimat! Aquí tens la teva beina! Aquí reposa i deixa’m morir.

»La Julieta cau damunt del cadàver d’en Romeu i mor.

L’home, després d’un silenci, va aixecar els ulls del llibre.

—És un dels meus finals preferits —va dir fent gestos teatrals—. Quan la Julieta es desperta i descobreix que en Romeu s’ha suïcidat convençut que ella és morta.

La Júlia callava. Havien reconstruït de manera exacta la disposició de casa seva. Per què l’havien dut fins allà? Què volien? No sospitava que en Gregor havia intentat durant tots aquests dies treure-li informació sense aconseguir-ho. Per evitar mals majors, perquè no calgués arribar just al lloc on eren ara. Però, és clar, en Gregor no se n’havia sortit. La Júlia continuava callant. Ho havien intentat a les bones —l’havia avisat— i ara tocava l’altre mètode.

Tenien la brúixola, tenien la noia, però necessitaven desxifrar els fragments literaris adequats per aconseguir les pistes. Wilde, Dickinson, Homer, Shelley, Stevenson, Shakespeare… havien escrit tantes pàgines (milers!) que analitzar-les una a una i descobrir la ruta amagada era una feina titànica. En canvi, utilitzar la Júlia i utilitzar-lo a ell ja era una altra història.

—A ell?

L’home va destapar el llençol de l’altar. No s’ho podia creure. El cos sense vida d’en Petrarca reposava estirat, mig morat, com si dormís eternament.

—No és mort, Júlia. No encara. Què en trec de matar un poeta que guarda la informació que més m’interessa? No en trec res. En canvi, què en trec si agafo la néta del seu millor amic i intento pacíficament que m’expliqui on és la cova i com s’hi va? Tampoc res. Error meu. Un punt per a tu, d’acord. Va ser un tret al braç i després va engolir el verí, pensant que era aigua. L’hem tingut mort setanta-dues hores. I adesso ressuscitarà. Bé, menteixo, ahir va començar a cantar al vaixell i ens vam veure obligats a administrar-li una mica més de verí…, però ja està. He canviat de plans, Júlia. Rectificar és de savis. En Gregor no ha servit de res. És massa jove. Deia que no calia fer mal a ningú, que podria aconseguir tota la informació. Gent jove, pa tou. Ara despertarà el meravellós poeta i haurà de triar. O el camí o tu.

—Jo?

—O un mapa per arribar a la cova dels dies o el revòlver que et va regalar farà la resta de la feina.

I va treure de la butxaca la Smith & Wesson, que va apuntar directament a la Júlia. L’home va mirar el rellotge, va comptar en veu baixa i quan va arribar a deu…

—Collons! Collons! La mare que va parir totes les morts de la humanitat! Però quina santa merda és això?

En Petrarca es va despertar de cop, com si algú l’empenyés des del son més profund cap a la realitat més abrupta. Collons! Tornava a renegar i no tenia la més petita idea d’on era, què hi feia, si havia mort i allò era el cel o l’infern. Estava completament desorientat.

—Què passa? Què passa?

Després va preguntar per la Laura i els Fills es van pixar de riure davant el vell italià.

Una de les vigilants, amb l’escarabat tatuat al clatell, s’hi va acostar i li va oferir una mica d’aigua per calmar-lo, però en Petrarca es va encendre encara més i va llençar enfurismat l’ampolleta contra la paret. Li va costar uns segons, «no, trossos de pus, no em tornareu a enverinar!», però quan va entendre on era i què hi feia, allà, que no era mort i que aquella església s’assemblava a l’infern, va mirar la Júlia amb els ulls cansats de por.

—Júlia…

—Escolta’m bé —va dir l’home—, escolteu-me bé. Aquesta és la biblioteca d’en Lleó. Aquí teniu la brúixola. És el que necessitàveu, oi? Tornar a Barcelona i preparar el viatge. Doncs us ho hem posat ben fàcil. Una mica més lluny, és cert, però per qüestions de seguretat. La vostra gent també ens busca. I anar a casa d’en Lleó a Barcelona era massa perillós. Ens ho hem endut tot i aquí ho teniu… Ara són… —va mirar el rellotge del canell— les deu de la nit. Teniu vuit hores. Quatre-cents vuitanta minuts. Demà, a les vuit en punt, vull un mapa amb les coordenades; si no ho aconseguiu, che bella cosa, la Júlia anirà a fer companyia al seu avi.

El poeta es va acostar a la noia i la va abraçar. Després va dedicar una mirada a en Gregor i no va necessitar paraules per entendre de quina banda estava.

—M’ho hauria d’haver imaginat. Alguna peça no encaixava.

—No us poseu sentimentals. Després de les retrobades, és hora de treballar.

—No ho aconseguirem… —va dir en veu baixa la Júlia.

L’home va riure.

—Tu no, Júlia. Tu, evidentment, no. Però no t’amoïnis, el teu paper en aquesta comèdia no és de protagonista. Ets el personatge secundari que patirà les conseqüències si ell —va assenyalar amb el revòlver en Petrarca— no se’n surt. És just?, et deus preguntar. Ja et responc jo: no, no és just. Però potser ja és hora que aprenguis que la vida no ho ha sigut mai, de justa.

L’home, en Gregor i cinc Fills van marxar. Els van deixar, a tots dos, a l’església convertida en biblioteca amb quatre encaputxats armats que els vigilaven. Quan es van quedar sols, en Petrarca va estrènyer fort la mà de la noia. Només amb la mà dins de la seva ja es van entendre.

La nit es va tornar més negra a Florència.

Si la història s’hagués aturat aquí, si en Petrarca hagués confessat la ruta adequada o si s’hagués estimat més callar a canvi de la vida de la Júlia, ara no tindríeu aquest llibre a les mans. Els Fills haurien arribat a la cova i ens haurien desterrat a tots.

Però les històries —us ho he dit abans— estan fetes de paraules i les paraules sempre guarden misteris.

—Júlia! —va cridar una veu més enllà de la porta de l’església.