EL VÒMIT

El vaixell va atracar a Marina di Pisa. Només d’arribar, el vigilant va despertar la Júlia i li va tapar la cara amb el sac negre. «Bon tarda, guapa». No sabia quanta estona havia dormit. D’allà, la van dur cap a una furgoneta blanca; n’hi havia dues. Ella va pujar a la primera. L’aire era fresc i salat, i ben a prop seu intuïa que hi havia algú.

—Gregor, ets tu? —va preguntar a cegues.

—Sí —va respondre una veu còmplice.

Un cop dins de la furgoneta, el conductor va arrencar a tota velocitat. Què eren tantes presses? Intuïa que feien tard, però no sabia per què o per qui. El trajecte va durar una hora i mitja. La Júlia es va marejar —no li havia passat al vaixell, però la carretera amb els ulls clucs va regirar-li l’estómac de tal manera que va vomitar la taronja de la nit anterior.

—Ho sento, nena, però no et puc treure el sac.

Només li faltava això. La pudor de vòmit multiplica per mil les ganes de vomitar, i si a sobre el tens a un pam del nas… La Júlia es va convertir durant uns minuts en la fàbrica de l’intestí. Vòmit. Vòmit. Com que havia menjat poc, la taronja ben aviat es va tornar una bilis verda i, vòmit rere vòmit, això va obligar a parar el cotxe.

—Collons, frena o aquesta se’ns queda pel camí! —va demanar el vigilant etzibant cops al seient del conductor.

La Júlia no podia parlar. Si obria la boca era per tornar a vomitar el líquid fastigós. Van aturar la furgoneta i la van fer baixar. Abans de treure-li el sac, la van posar de cara a una paret perquè no pogués veure absolutament res.

—Té, beu una mica d’aigua —li va oferir la veu amiga.

Era la primera vegada que un dels Fills s’adreçava a ella amb una mica d’educació. La Júlia va beure. Poquet. Glops petits. Es va posar de genolls. Necessitava recuperar l’alè, respirar alguna cosa que no fos el seu vòmit.

—Estàs millor? —va preguntar la veu. Era una noia.

—Sí…

I aprofitant que no duia el sac i fingint que tenia els ulls tancats va poder veure, fugaçment, les dues furgonetes blanques i el rostre de la noia. Jove, molt jove. Amb les galtes vermelles, la cara rodona i ulleres de pasta. No semblava una sicària, ni algú perillós.

—Com et dius? —va voler saber la Júlia.

—Gregor.

—Gregor? També et dius Gregor?

—Sí.

Després li va tapar els ulls amb una bena i sant tornem-hi cap a la furgoneta. Qui hi havia a l’altra furgoneta? En Gregor, segurament. El seu Gregor. I per què li havia respost aquella noia que també es deia Gregor? S’estava burlant d’ella?

Per fi van arribar a l’estació d’autobusos de Florència. Abans de trepitjar el carrer, l’home més alt —el que manava— va entrar a la part del darrere del vehicle amb en Gregor, per donar un parell d’instruccions a la Júlia.

—Ja hem arribat. Florència. La ciutat més maca del món, no et sembla?

La Júlia hauria volgut recuperar el seu vòmit i compartir-lo amb ell.

Després d’una pausa, l’home va continuar:

—Tindràs sempre algú dels meus al darrere per si se t’acut fer cap bestiesa. Vull que ho tinguis clar, això. Si ens ajudes, ben aviat podràs tornar a Barcelona i recuperar la teva biblioteca, i aquí no ha passat res.

Recuperar la biblioteca?

—En Gregor —va assenyalar-lo amb la mirada— ja m’ha dit que t’ho ha explicat tot.

—Sí… —va xiuxiuejar ell.

—Ell també t’acompanyarà. Anireu tots dos al davant. Aquesta és l’adreça. Piazza di Santo Stefano. És una església antiga. En una plaça diminuta del centre de Florència. Ara la utilitza l’ajuntament per fer-hi exposicions. Tranquils, que no hi haurà ningú. Només una dona esperant-vos a l’entrada.

—Per què no ens hi portes tu directament? —va demanar la Júlia.

—Perquè m’ho ha demanat en Gregor i em sembla de justícia poètica —va sentenciar l’home amb un somriure d’ensumar merda—. És una zona de vianants, molt difícil d’arribar-hi amb una furgoneta… Calen permisos…

—I no volen aixecar sospites, Júlia… —va interrompre, titubejant, en Gregor.

Li van treure la bena dels ulls.

L’home de les mans grosses va baixar de la furgoneta i, en fer-ho, la Júlia li va descobrir un escarabat tatuat al clatell. Després l’altre vigilant els va fer fora amb una empenta.

Un escarabat tatuat al clatell.

Un escarabat tatuat al clatell.

Som temps i espai, poca cosa més. Molt sovint en els nostres millors dies no som al millor lloc, i quasi sempre quan som al lloc adequat no tenim un dia especialment bo.

Un escarabat tatuat al clatell.

Temps i espai.

El temps que es precipitava per la boca de la Júlia i l’espai d’haver vomitat a la cara d’en Gregor.

Un escarabat tatuat al clatell.

Això hauria estat la justícia poètica.