L’ESCLAU

Encara no us he parlat de mi.

Creia que no em caldria fer-ho per explicar la història de la Júlia. Però m’equivocava. Jo també hi formo part. D’una manera subtil, potser, però des que la vaig veure arribar, no sé gaire bé com, em va infectar. Una estranya malaltia que em destrueix tots els sentits. La seva cara, la seva olor, la seva veu, em van penetrar pels ulls, per les orelles, pel nas, i van esclatar, com en una festa, a les meves neurones.

M’és impossible desempallegar-me’n.

—Qui ets? —Són les dues primeres síl·labes que em va dedicar.

Qui ets? I jo no vaig trobar paraules per respondre.

Allà mateix li hauria d’haver dit que vaig conèixer en Lleó, en Petrarca, en Dant, la Mary, l’Antoine, l’Emily, en William i molts altres…, explicar-li que si sóc viu, i si avui visc aquí, a la cova, és gràcies al seu avi. Ell em va rescatar.

Qui ets?

Si la primera vegada que vaig veure la Júlia vaig perdre l’alè, la primera vegada que en Lleó em va veure, un parell de segles abans, deixat de la mà de Déu, me’l va fer recuperar.

Van trobar el meu cos estès en una platja. No sé quants cadàvers hi havia al meu voltant. Una dotzena. Ens donaven a tots per morts, però en Lleó, qui sap com, va intuir que aquell pobre nano negre (i esclau) encara resistia aferrat a la vida.

Aquella va ser la meva primera trobada amb en Lleó; jo devia tenir quinze o setze anys. Perdoneu que no recordi amb més precisió les dates, però un cop entres a la cova, quan en surts, la percepció del temps queda completament esborrada, com el guix en una pissarra.

Jo havia nascut a Manhiça, un petit poble de la costa de Moçambic.

Per a vosaltres, pel vostre calendari, cap al 1830. Nosaltres no ens guiàvem amb xifres, ens guiàvem per les estrelles. Allà vaig créixer, vaig ajudar els pares a treballar la terra, a carregar els cubells d’aigua que em nafraven les mans, i allà van aparèixer —una nit—, quan jo tenia deu anys, els primers homes blancs que vaig veure a la meva vida i que em van segrestar.

Tenien cavalls i fusells.

Eren molts més que nosaltres.

La matinada que van incendiar les nostres cases jo vaig córrer cap al bosc a amagar-me. M’ho va ordenar el pare, que cridava com mai l’havia vist, assenyalant-me el camí més perillós, el que teníem prohibit. Vaig córrer amb totes les meves forces, sentia que els peus em flotaven. «No et giris, no miris mai enrere». Quan vaig trobar un racó, un amagatall ben profund, entre dues roques, m’hi vaig quedar.

Sense preguntar-me en cap moment si allò que feia estava bé, si tenia alguna possibilitat real de sobreviure. Vaig tancar els ulls i els punys, i vaig desitjar que tot plegat fos un malson, que em despertés una altra vegada i que els estels continuessin al seu lloc brillant com sempre, i els pares m’obliguessin a anar al pou a buscar aigua per als animals.

No sé quantes hores van passar, potser mil, potser una. Durant aquell lapse de temps vaig deixar de ser un home per convertir-me en una bèstia.

Darrere de les meves passes, que havien perseguit els lleons afamats, apareixien les torxes dels soldats blancs que van incendiar cada camí, cada casa. No vaig girar mai el cap, no vaig mirar enrere, com em va dir el pare.

No volia veure aquella barbàrie.

Vaig sortir d’entre les roques i vaig travessar el bosc descalç, vaig travessar el riu assedegat; no sabia on amagar-me, m’havia allunyat tant de Manhiça, que aquella zona m’era inhòspita; era una presa fàcil per a qualsevol animal, però els animals havien desaparegut també del bosc. El so dels fusells, els crits de la gent van espantar fins i tot els tigres.

Un matí em van capturar.

Dormia. I, en obrir els ulls, estava embolicat en una xarxa.

—Deixeu-me anar! Deixeu-me!

Els homes parlen, però les bèsties, no. Les bèsties carreguem sacs, mengem les engrunes quan ens ho ordenen, bevem les restes dels gots quan els plau, perdem el nom, les paraules; si hem de pixar o cagar, ens ho fem a sobre; si volem viure, hem de donar les gràcies i demanar permís.

Durant anys vaig viure lligat de mans i turmells. A les nits, per mitigar el dolor, ens drogaven. Els records són difosos, com la vigília d’un malson. No sé què va ser real i què no. Guardo les fuetades a l’esquena. Les cicatrius em recorden —tot i el pas del temps— la crueltat, les vexacions, aquella manera d’humiliar-nos sense dirigir-nos ni una mirada. Torna’m la meva dignitat, torname-la.

Érem els braços que remàvem en una immensa galera. Havíem atracat al vespre en un port perdut de l’oceà Pacífic. Durant les nits, els mariners baixaven al poble a intercanviar objectes, a comprar menjar, a beure a les tavernes i a fornicar amb prostitutes. Era el millor moment per escapar-nos.

I ho vam aprofitar.

Vam decidir entre tots els esclaus que aquella era la nostra oportunitat. Estàvem inquiets i un parell van començar a vomitar. Era el nostre esquer. Es col·locaven els dits a la gola i vomitaven. Quan els dos mariners —dos jovenets amb la cara plena de grans— van baixar a veure què era aquell rebombori, vam saltar damunt seu. Estàvem febles, és veritat, feia dies que no menjàvem, però érem molts. Els vam mossegar, els vam agafar pel coll, estrenyent-los amb les cadenes, i vam aconseguir una petita destral que portava un d’ells.

Fora cadenes.

Vam sortir vint homes negres del vaixell. Ansiosos i esporuguits. La majoria crèiem que havíem aconseguit el més difícil, que ara només es tractava d’anar amb compte i perdre’s entre la multitud.

Greu error.

Dels dos soldats només n’havíem matat un. L’altre el vam deixar inconscient, i quan va tornar en si, va donar l’alerta.

—Separeu-vos! Separeu-vos! Si anem tots junts ens atraparan abans!

Però no érem éssers humans, no podíem raonar, érem bèsties espantades. Si ens atrapaven de nou, ens matarien a la meitat de nosaltres, i l’altra meitat hauria de treballar el doble. Amb doble ració de crueltat.

Com que sabíem que els mariners eren al poble, vam decidir anar per la costa. Fugint cap al nord, sense saber si allò era una illa, una península o una trampa. Avançàvem molt a poc a poc, perquè no teníem forces. Famèlics, ens arrossegàvem per les platges de l’oceà Pacífic.

En menys de dues hores, els soldats ens van rodejar.

No teníem escapatòria. D’una banda, els fusells. De l’altra, el mar.

I, per instint, vam córrer cap a les onades. Cap de nosaltres no sabia nedar i la nit era tan negra que amb prou feines ens hi vèiem a dos metres de distància. Només se sentien els crits d’auxili dels esclaus, la remor del mar, l’escuma a la sorra i els mariners que reien observant com aquelles vint bèsties morien a la riba.

No van gastar ni una bala. No calia. Van deixar que l’oceà se’ns endugués a tots.

L’endemà al matí, a primera hora, l’aigua escopia els nostres cossos i els mariners ja eren a mercat a comprar nous esclaus.

En Lleó, no sé com, va descobrir que el meu cor, amb un fil de vida, encara bategava lent estirat a la sorra, enmig dels cadàvers.