EL VÍDEO

De Lisboa vol directe cap a Maputo, capital de Moçambic.

De Maputo, un vaixell fins a l’illa Maurici.

I a l’illa Maurici els esperava un contacte. Era una velleta d’uns vuitanta anys. Africana, amb un mocador al cap, no somreia mai i mastegava menta. Parlava poc i de tant en tant escopia perquè el regust de la menta se li apagava.

No sabien res de la Beatriu. Tampoc no era un mal senyal; la gent de la cova dels dies era molt prudent a l’hora de manifestar-se perquè sabien que qualsevol detall, per petit que fos, podria delatar-los.

La mala notícia era en Petrarca.

En Cesco i la Júlia es van mirar.

Havien penjat a les xarxes des d’un compte anònim amb l’etiqueta #lacovadelsdies un vídeo on torturaven el poeta. Era un vídeo de quinze segons, amb homes encaputxats, que només havia estat disponible dues hores abans que el retiressin per ofensiu i morbós.

—Què hi sortia, al vídeo? —va preguntar la Júlia sense saber que no suportaria la resposta.

—S’han acarnissat amb ell —va contestar la velleta—. Com a Èdip Rei, com al Rei Lear.

Es va fer un silenci dens. No van caldre més explicacions per entendre que li havien arrencat els ulls, al poeta italià.

—Aquesta gent no té escrúpols.

Va recordar la nit a la Rambla. El poema que havien llegit amb en Gregor, i si ja era trist haver-lo perdut un cop, perdre’l dues vegades —i d’aquella manera— li destrossava les entranyes. No sabia acostumar-se als comiats, per això no perdria l’esperança de veure’l ressuscitar de nou, com a l’església de Florència.

Viure, de cop i volta, era misteriós i amarg.

Aquella nit la Júlia no va poder dormir.

Necessitava pair la mort d’en Petrarca, la traïció d’en Gregor, la presència d’en Cesco, a qui no sabia si anomenar pare o col·lega o vés a saber què… Les emocions se li acumulaven. A la cova dels dies també passaven tantes coses en tan poc temps? Havia viscut dins d’una presa, que es va anar omplint any rere any, sense ella saber-ho, i l’assassinat del seu avi n’havia rebentat les comportes i l’aigua ferotge s’ho havia endut tot.

No sabia cap a on la duria la inèrcia d’existir.

L’endemà al matí, a primera hora, van carregar el vaixell que havia preparat en Cesco. Es van acomiadar de la velleta que no somreia mai i van enfilar el camí cap a la cova dels dies.

Poc es podia imaginar la Júlia que era jo qui l’estava esperant quan hi van arribar ben entrada la matinada.