ELS RITUALS

Per què havien marxat, els Fills?

Què havien aconseguit, que ja en tenien prou?

La Júlia no sabia què havia passat en aquell lapse de temps en què ella havia corregut cap al far de Tramuntana a recuperar la brúixola. Havia sentit crits i un tret. En Gregor estava nerviós i tacat de sang. Ara que ja tenien la brúixola, calia escampar les cendres de l’avi i enterrar en Petrarca. Dues morts en menys de quaranta-vuit hores.

—No marca el nord —va dir en Gregor.

—Què vols dir, que no marca el nord?

—La brúixola. No fa servir el nord magnètic. Assenyala un altre camí, una altra ruta.

—Cap a la cova dels dies?

—Exacte.

—Com ho saps del cert?

—M’ho ha dit en Petrarca abans que disparessin. M’ha dit que no ens volia donar tota la informació a tots dos alhora per si ens atrapaven. Per protegir-nos.

La Júlia es va quedar en silenci. No tenia el cap per pensar, ni per prendre decisions ni per acomiadar-se de ningú. Va començar a cavar un forat per a en Petrarca. A la llanxa motora tenien una pala.

—Què fas? —va preguntar en Gregor, contrariat.

—Enterrar-lo. Acomiadar-me d’ell.

—Jo no ho faria.

—No t’entenc, Gregor… És mort. L’hem d’enterrar.

—No, no!

—Com? Què dius?

—És molta feina… —va respondre exaltat—, i tu estàs cansada; estem cansats… Hem de marxar d’aquí tan aviat com puguem.

Ella va continuar cavant com si aquella conversa no hagués existit.

Dins del cap de la Júlia, passarien la tarda a sa Dragonera, potser també la nit, dormirien i després prendrien la decisió que calgués. El seu cervell era una immensa olla de pressió plena de pensaments fugaços, de pors barrejades amb ignorància, de la immensitat d’un mar, del pes d’un revòlver, de l’absència de l’avi…

—Calen rituals —va dir a en Gregor per justificar-se.

Ell va reconèixer les paraules d’Antoine de Saint-Exupéry, l’autor d’El petit príncep, pilot d’avió desaparegut a la Segona Guerra Mundial.

«Calen rituals. És el que fa que un dia sigui diferent dels altres dies; una hora, de les altres hores».

—No l’enterrarem. Marxarem ara, Júlia! Si ens quedem més temps aquí, ens mataran, hem d’aprofitar la nostra oportunitat.

—Si ja no hi són! Això vol dir que ja tenen el que volien, Gregor. —Ho deia poc convençuda—. Aquí estem segurs.

En Gregor li va prendre la pala de les mans i li va donar l’urna amb les cendres. Quedar-se allà era una bogeria. Havien de marxar abans que es fes de nit. Ella, a contracor, va llançar les cendres de l’avi al mar mentre queia el sol molt a poc a poc engolit per l’horitzó; després va mirar el poeta per última vegada. Encara recordava que malament cantava als peus de l’estàtua de Colom amb el seu acordió atrotinat: «Che bella cosa na jurnata ‘e sole, n’aria serena doppo na tempesta!».

—Que la terra et sigui lleu.

—Que et trobis amb la Laura i que set-cents anys més tard et digui que continues igual.

Mentre el noi preparava la llanxa, la Júlia va treure el telèfon de la motxilla i va buscar a internet el poema que sempre li recitava en Lleó. Era el sonet número III. Escrit el dia en què Petrarca va veure la Laura per primera vegada, a l’església de Santa Clara d’Avinyó, el 6 d’abril de 1327.

(Això li havia explicat el seu avi, que deia que era un dels seus poemes preferits).

—Prou, Júlia! Hem de marxar.

El dia havia estat curt com una fletxa.

El motor de la llanxa s’acomiadava de l’illa. S’anava fent de nit i la Júlia necessitava descansar i prendre una decisió. Sabia que en Gregor l’acompanyaria fes el que fes. Però no sabia què havia de fer, o pitjor encara, no sabia «on» ho havia de fer. Tenia la brúixola, d’acord, podrien guiar-se amb ella; tornarien cap a Barcelona, però, després, què? Per què havia de buscar la cova dels dies? Qui eren, en realitat, els Fills?

Va recordar les últimes paraules escrites per l’avi:

—Tindrem prou benzina? —va preguntar ella.

—Espero que sí.

En Gregor va mirar-la amb els ulls carregats de dubtes. Tenia la boca resseca i estava força neguitós. La Júlia no podia explicar com se sentia de culpable per haver-lo posat en una situació com aquella. S’hi va apropar per darrere i el va abraçar. El noi va somriure tímidament. Cada cop era més fosc, i navegar de nit, sense llums, deu assemblar-se molt a endinsar-se a l’infern.

—Què hauríem de fer, Gregor?

—Buscar la cova. És el que voldria el teu avi.

—No n’estic segura.

—Potser ell no volia que la busquéssim sols. És veritat que en Petrarca ens hi havia de portar.

—Però ara estem sols —va interrompre ella.

—No estem sols, Júlia. Estem junts.

I amb els llavis secs es van fer un petó.

—T’ha explicat alguna cosa més, en Petrarca? —va preguntar en Gregor.

—Alguna cosa més? No… De què?

—No ho sé, alguna pista per arribar a la cova…

—No…

—Quan tornem a Barcelona i arribem a casa teva, ho veurem tot amb més claredat. Necessitem la biblioteca del teu avi, crec que és important…

—Sí… —va respondre ella, que ja no l’escoltava.

Malgrat la por, la noia sentia un batec que l’animava. Va furgar les butxaques i al costat del telèfon va trobar el rellotge que li havia regalat l’avi. Aquell que semblava d’en Sherlock Holmes. D’això es tractava, del temps. La Laura tenia la intuïció que no havia perdut tots aquells anys, que si en Lleó —mai no l’anomenava així— havia volgut guardar el secret del seu passat i de la cova, devia tenir els seus motius.

A Barcelona buscarien a cada racó, a cada llibre, una pista; prepararien la ruta, s’equiparien. En Gregor hauria d’inventar-se alguna excusa més per explicar als seus pares.

Al cap i a la fi, si el viatge estava a punt de començar, calien rituals, abandonar la por i, com li havia dit sempre l’avi, no refiar-se mai de ningú.