L’ARRIBADA

A primera hora del matí, després de travessar el riu groc, l’Ismael i tots els Fills van fer realitat el seu somni. S’abraçaven, esgotats però contents, quan van posar el primer peu a la cova dels dies. La primera pregunta, amb la veu escanyolida, va ser:

—Teniu aigua?

—Com?

—Que si teniu aigua? Necessitem aigua.

Li costava empassar-se la saliva.

Tants anys, tants segles cercant aquella maleïda cova i, per fi, quan hi arribaven, ara que podien tocar-la i sentir-la de debò, no tenien cap altre desig que una mica, una miqueta d’aigua…

Cap dels Fills es va adonar que l’Antoine i jo no hi érem. La set ens va fer invisibles. El vaixell de la Júlia s’havia avançat unes milles, poques, però suficients per avisar tothom que busqués cera, o mocadors, o el que fos, per, si arribava el moment, tapar-se les orelles.

—Però… per què?

—Feu-ho!

—On són els que falten?

—Arribaran… No us amoïneu, arribaran… Heu fet la vostra part?

—És clar, Cesco. Tot a punt.

Vam córrer a buscar cera mentre els Fills rodejaven l’illa.

Ells anaven ben armats —cada home duia una pistola, com a mínim—; nosaltres guardàvem un parell de fusells, pinzells, màquines d’escriure, tinta…

—On collons teniu l’aigua?

—No en tenim, Ismael.

—Què?

—Aquí estem rodejats del no-res. No tenim cap dessalinitzadora… No som rics… Només tenim l’aigua que es filtra de la pluja.

—Doncs aquesta, aquesta… la de la pluja… on és? —va interrompre mentre s’humitejava els llavis amb la punta de la llengua—. On la guardeu?

—Ja t’ho hem dit. No ens en queda.

L’Ismael va ordenar que busquessin a cada racó de la cova. Tant li era si havien d’escorcollar-ne cada pam, entrar a cada cambra, destruir estalactites, amenaçar o estovar qui fos. Necessitaven aigua, aigua, aigua, aigua…

—Què collons farem?

No calia que ho escrivís a la sorra perquè l’Antoine tampoc no tenia cap resposta. La sirena, de sobte, es va calmar.

Mai no n’havia vistes tantes juntes.

Tu segueix-me, vaig escriure.

I ho va fer, amb penes i treballs. Arrossegant la bèstia (la dona), estirant-la pel braç. Donàvem per fet que seria impossible fugir per la platja. Calia pensar. El pla era fàcil, potser «fàcil» no era la paraula, però era l’única alternativa: córrer cap al centre de l’illot per despistar-les i després sortir per una altra cala. Però per quina? L’última que es poguessin esperar. La menys òbvia. Tornaríem cap a la platja dels vaixells encallats.

Tu segueix-me.

I ho va fer. El cel, que cada vegada s’omplia de més núvols, va enfosquir el matí, i nosaltres corríem cap al centre de l’illot, mentre el peix de cabells vermells somreia alleugerit, com si pensés que, féssim el que féssim, no tindríem cap escapatòria.

No teníem cap mena d’escapatòria.

La cova dels dies estava envoltada. Intentar lluitar era perdre-ho tot. En Cesco ho sabia bé. Van saquejar cada racó, van tirar a terra prestatgeries de llibres, van destrossar pintures, ordinadors… Aigua, aigua, aigua, aigua…

Quan portaven més de dues hores (inútils) de recerca, l’Ismael en va tenir prou.

—Porteu-la aquí. I feu que tots ho vegin.

Tots els habitants de la cova estaven reunits a la biblioteca, que era l’espai comú més gran. Seguint les seves ordres, van dur la Beatriu davant de tots. La van fer agenollar. Aquesta vegada l’expressió de la noia havia perdut la serenitat que tenia a l’illa de Pasqua. El seu rostre mostrava la fatiga, els ulls mig tancats… En Cesco va apartar la mirada.

—Veig que només funcioneu amb amenaces.

Beurien aigua, recuperarien forces i ens farien fora de la cova. L’ordre era aquest.

—Si ningú no ens diu on hi ha aigua, la mataré ara mateix. Ser o no ser, aquest és el dilema.

Silenci. A la cova dels dies no estàvem acostumats a les amenaces.

—Entesos? Comptaré fins a tres…

En Cesco va mirar la Júlia, que intentava calcular el temps. Si arribàvem massa tard amb l’Antoine, res del que havíem fet no hauria servit.

—Anem tard!

Li feia gestos al francès, que suava pels descosits carregant la bèstia. Vam travessar una escullera, les onades es crispaven contra les roques. Vigilàvem de no caure perquè una relliscada hauria sigut fatal. Uns metres més enllà, un parell de sirenes ens seguien des de l’aigua. Vam tombar. Ara pujàvem i deixàvem enrere una platja. Les volíem despistar, però tal com anàvem acabaríem nosaltres completament perduts.

—Per aquí —va assenyalar l’Antoine.

Cinc minuts més de camí espès… de fulles gegants, de formigues salvatges, de pedres punxegudes, de fang llefiscós… Quina merda d’illot, quina merda de cant, quina merda de tot. Començava a sentir la fatiga al cos. Pensava en la Júlia, en com devia seguir el pla, si els Fills ja devien haver trepitjat la cova i aconseguit l’aigua, o ja devien estar bojos, com el francès i l’esclau. Pensava en si tant d’esforç valdria la pena.

Et voilà!

Havíem arribat allà on volíem.

Els dos vaixells buits i ancorats a la platja. Vam comptar quantes sirenes hi havia: mitja dotzena. Algunes estaven distretes gaudint del banquet, d’altres prenien el sol, d’altres es llaçaven al mar a fer la migdiada… Si ens movíem amb prou destresa, podríem esquivar-ne alguna i després lluitar contra les altres. Així de sofisticada era la nostra idea: travessar la platja i aniquilar qui ens impedís el pas.

L’Antoine va deixar la sirena a terra i em va mirar amb cara de «Jo l’he duta un bon tros, ara et toca a tu».

Vam respirar profundament. Era l’hora de la veritat.

Directes cap als vaixells.

Ens vam mirar i vam comptar en veu baixa: Tres… dos…

—Una… dues…

L’Ismael apuntava al cap de la Beatriu.

Tothom callava, expectant.

—I…

—Està bé! —En Cesco va alçar un braç.

L’Ismael es va aturar.

—En tenim molt poca, Ismael. No sabem quan tornarà a ploure.

—Vés a buscar-la.

En Cesco i uns quants nens van anar cap a l’habitació secreta on es guarda tota l’aigua. N’hi havia molta més de la que havia jurat i perjurat en Cesco. Molts litres en grans ampolles grogues. Quan van entrar a la biblioteca amb carros plens d’ampolles de litre i dos litres, la cara de l’Ismael es va relaxar. Sense dir ni una paraula, va córrer cap a l’ampolla més grossa i s’hi va amorrar. Un glop llarg.

—No hi ha millor plaer que beure quan es té set.

Amb un gest tots els altres escarabats tatuats es van abraonar ansiosos damunt de les ampolles, les van destapar i van començar a beure. Potser duien dos o tres dies sense tastar ni una gota d’aigua dolça.

S’aturaven per respirar, i un altre glop.

En Cesco els mirava en silenci. Un cop s’havien begut quasi totes les ampolles grogues, l’Ismael, eixugant-se la boca, va continuar:

—Aquí la teniu. Us ho havia promès.

Ja estaven saciats.

Van deslligar la Beatriu i ella va córrer cap als braços d’en Cesco. La Júlia no hi era. Ens esperava (desesperada), dreta amb els prismàtics, amagada entre les roques, per si de lluny arribàvem amb bones notícies.

Potser havíem apagat la set dels Fills, però no les seves ànsies de poder.

—A partir d’ara teniu trenta minuts, perquè avui el temps sí que comptarà, per recollir les vostres coses i fotre el camp d’aquesta cova. Si d’aquí a trenta minuts hi queda algú. Pam! —va dir, aixecant la pistola.

Pam. Primera puntada de peu a una sirena i el francès rere meu, amb un tros de fusta que feia servir de bat de beisbol.

Pam. Jo amb prou feines avançava carregant aquell animal que feia tots els possibles per escapar-se.

Teníem el vaixell relativament a prop, ara era qüestió de nedar uns quants metres i adéu-siau.

Pam.

Però en la darrera batada per escampar les bèsties del camí l’Antoine va perdre l’últim tros de cera que el protegia. No! Es va quedar aturat, mirant al seu voltant sense entendre res. La mirada li va canviar, com si s’hagués trencat algun encanteri. Encara em pregunto per què no vaig desistir. El francès es va tornar boig quan la música li va tenyir l’ànima d’un desig desmesurat:

—Deixa’m, jo em quedo, deixa’m, em vull quedar!

Què? Però si érem a pocs metres del vaixell, ja fregàvem la fugida amb la punta dels dits. Em vaig veure obligat a estabornir-lo amb un cop de roc. Ho sé, no n’estic orgullós. Vaig deixar la sirena un moment a terra —va intentar escapar-se sense èxit— i vaig arreplegar el roc més gros que vaig trobar i…

Però, si no ho hagués fet, no els hauria pogut pujar tots dos al vaixell, nedant com un gos, ofegant-me, arrossegant les tres vides com qui arrossega una condemna, i sentint les aletes de les sirenes vorejant-me. Sense aquell cop, tampoc no hauria pogut arrencar aquell coi de motor que no sabia com funcionava.

Les sirenes s’acostaven ràpides com un tret.

I mentre em barallava amb els comandaments no vaig sentir com ens rodejaven. Vaig tapar l’orella a l’Antoine amb la poca cera que em quedava.

—Desperta, collons, desperta!

Ja està, ja és aquí, entre nosaltres.

Tothom recollia les seves coses quan la Júlia va aparèixer a la biblioteca i amb un gest secret va ordenar que es tapessin les orelles.

Ja arriben, ja són aquí, entre nosaltres.