LA COVA
Si teniu aquest llibre a les mans vol dir que finalment m’he atrevit a sortir d’aquí.
Tantes vegades que ho havia intentat…
Aquesta no és la meva història, però sense mi no hi hauria ningú que pogués explicar-la i quedaria oblidada per sempre enmig de l’oceà Pacífic. Abans d’enterrar aquest manuscrit, abans de comptar fins a tres i deixar que passi la nit, i atrevir-me a veure els rajos del sol esclatant contra les onades, he de parlar-vos de la por. D’una por física i real, d’una por concreta que s’injecta a les venes i de la qual no te’n pots desempallegar mai. La por de sortir d’aquí, la por que els dies comencin a comptar.
Tinc molta por.
No sabeu, o potser sí, el pes que carreguen els anys al cos. El pànic de consumir-me fins a tornar-me pols…
Però la meva història no pot començar pel final, faria trampa, i l’últim que vull és enganyar-vos, no a hores d’ara.
Com vosaltres, jo també creia —fa molts anys— que no hi havia cap racó nou a la Terra, que tot estava descobert. Els satèl·lits, els GPS, el Google Maps han fet una feina excel·lent. L’ésser humà ha dibuixat amb una precisió de cirurgià carrers, muntanyes, places, rius, penya-segats… Amb un clic podem sentir el vertigen del gran canyó del Colorado. Ens coneixem tan bé la Terra que hem decidit —com a espècie— sortir del planeta blau i cercar noves terres, nous sistemes solars.
Però encara hi ha llocs verges.
No em creieu?
El 1913 uns exploradors russos van trepitjar per primera vegada un petit arxipèlag al desert polar, a prop de la costa de Sibèria; es diu Severnaya Zemlya. Unes quantes dècades més tard, el 1978, un equip danès de vigilància va descobrir una petita illa (de la mida d’una pista de tennis) a la punta més septentrional de Grenlàndia. L’illa d’Oodaaq.
A Papua Nova Guinea, al bell mig d’Oceania, prop de les muntanyes Foja, hi ha més de 810.000 hectàrees de selva tropical, que l’home, fins avui, no ha pogut cartografiar.
El segle XX va esgotar tots els racons del planeta. Semblava que ja no hi havia res de nou. Però la Terra no es cansa de sorprendre’ns. A mesura que el gel es va fonent apareixen territoris inexplorats.
Podria continuar perquè els exemples no s’acaben, però crec que no serviria de res. Què mou l’ésser humà a descobrir nous paisatges? A explorar nous territoris?
L’instint? La por? No.
Us diré el què.
El temps.
La magnitud física en què volem mesurar tot allò que no es pot mesurar, el temps.
El temps és l’únic misteri.
I si us digués que hi ha una cova, perduda en una illa nova, de magma recent, que aconsegueix doblegar la gravetat i el temps? Vosaltres, què em diríeu?
I si us confessés que molt pocs la coneixen, i els que l’han conegut no en poden parlar?
I si us jurés que aquesta és la història de la Júlia, de les seves pors i del seu temps?