EN LLEÓ

Jo no ho hauria fet millor. Si m’haguessin encarregat a mi la feina de dur els nois fins a sa Dragonera no me n’hauria sortit. Ho reconec. En Petrarca era murri, estava preparat, i darrere el seu posat de milhomes rondinaire s’amagava un nen petit i astut. Tenia els seus defectes, és veritat. Sovint només parlava d’ell i dels seus versos, però la majoria dels poetes són gent que necessita afecte.

—Crec que ha arribat el moment.

—De què?

—D’explicar-vos unes quantes coses.

La Júlia va escoltar incrèdula la història del seu avi. La història real d’en Lleó, que ell li havia amagat.

Era veritat el que explicava en Petrarca?

En Lleó havia nascut el 1790 en una família acomodada de l’aristocràcia catalana. Tenien terres i masies. Minyones i vaixells. Però a ell tot això no li interessava gaire. No tenia aquella predisposició per governar o per empunyar una arma. Tant li eren les terres, i sovint anava a beure a la taverna amb els pagesos. Tothom li deia Lleó per l’espessa barba pèl-roja que li tapava el rostre i a ell ja li estava bé. Sempre explicava anècdotes o velles històries que havia llegit en una antiga biblioteca de vés a saber on. Encara que vivia prou bé, conservava una necessitat furiosa de fugir. Anar-se’n ben lluny, conèixer món. Amb la certesa que la vida no tenia límits, o, com a mínim, no els límits que la seva sang, la seva herència, havia traçat.

Així que va aprofitar una vacant i es va enrolar al Cronos. Era un vaixell mercant preciós, considerat d’una bellesa aclaparadora i que anava equipat amb les últimes tecnologies de l’època. Com que havia estudiat i tenia nocions de geografia i de medicina, el capità va acceptar-lo. La propina també hi va ajudar…

El Cronos feia la ruta pels mars del sud. Passaria vuit mesos fora de casa. Quatre mesos d’anada i quatre de tornada. Seria una experiència única que podria explicar algun dia a la vora del foc als seus fills o als seus néts. Ja feia unes quantes dècades que el comerç amb el Nou Món (Amèrica) s’havia normalitzat. Però a en Lleó no l’emocionaven les històries dels salvatges conqueridors que massacraven indígenes indefensos. Ell volia ser testimoni de les històries ancestrals de l’antiga Xina, dels relats de Marco Polo…

Les històries sempre li havien fet perdre el cap.

El que aleshores no podia sospitar en Lleó —amb la seva barba pèl-roja i els seus ulls blaus de mariner d’aigua dolça— era que els mars del sud estaven sota el domini d’un dels pirates més ferotges que mai haguessin conegut els oceans.

La Ching Shih.

Amb només vint-i-un anys, la Ching Shih, la pirata, posseïa una flota de vuitanta mil mariners i uns mil cinccents vaixells. La flota de la bandera vermella. Temuda per tothom. Qualsevol que gosava travessar per la seva zona —la seva immensa zona— havia de pagar un tribut, un impost per poder navegar en pau. Encara que la pau sovint implicava algun robatori o alguna mort… Amb els anys, l’impost cada vegada era més abusiu i els vaixells mercants, en lloc d’organitzar-se o revoltar-se, pagaven, sempre pagaven.

La Ching Shih, com a bona pirata, va extorsionar, va saquejar i va escampar el terror per allà on el seu vaixell desafiava les ones. Es deia que, per tal de mantenir la disciplina a les seves tropes, era una capitana implacable: si desobeïes una ordre seva, et tallaven el cap o et llançaven a l’oceà.

I, és clar, el Cronos era un peixet ben atractiu per als taurons del mar del sud.

Les primeres setmanes havien atracat a Namíbia per vendre quatre andròmines, comprar esclaus i recuperar forces. Segon port: Madagascar. Compravenda de més esclaus, més menjar i, sobretot, aigua. Última parada: l’Índia. Havien passat gana i set, el capità havia avortat un parell de rebel·lions a bord. Tot en ordre, fins que van arribar als mars del sud de la Xina. Com era costum, ja els havien avisat i s’ho sabien de memòria. Pagarem i llestos. Que ningú ensenyi l’arma. Pagarem i llestos. Però quan va veure acostar-se la flota de la bandera vermella en Lleó va tenir un mal pressentiment.

En aquell vaixell pirata, la capitana era la Ching Shih. Quan la van veure arribar, uns quants mariners es van llançar al mar intentant fugir d’una mort segura.

La Ching Shih era més baixeta que els quadres que la vanagloriaven, però emanava un poder tel·lúric. Un poder imperial. Va mirar el capità, va escopir al vaixell i va disparar cap al cel, donant el senyal de l’atac definitiu.

Els pirates van assaltar el Cronos.

Com que ningú de la tripulació no sabia parlar xinès, no van entendre ni una paraula del que va dir la Ching Shih quan va travessar el coll del capità amb una daga, ni tampoc no van entendre que els pirates no reclamessin cap tresor ni fessin esclaus. Què volien, doncs? Aniquilar-los. Només això. Volien passar-s’ho bé. Volien sang i alcohol i festa, i enfonsar aquell vaixell ingenu que havia gosat apropar-se al seu territori.

En Lleó no havia lluitat mai. No havia sostingut mai una arma, no sabia com defensar-se… Què podia fer?

Es va amagar entre els barrils d’aigua i de rom. Però no s’hi podia quedar per sempre. Tard o d’hora el trobarien i ja no tindria escapatòria. Al seu voltant, crits i pudor de pólvora, la fortor de ferro de la sang… Si hagués estat un vaixell anglès o irlandès, hauria dissimulat, s’hauria infiltrat entre ells i hauria fingit —podia fer-ho pel seu aspecte físic— que era un d’ells. Hauria suplicat clemència. Però aquí no.

M’encantaria explicar-vos que en Lleó va ser un heroi, un home ple de coratge que va desenfundar la pistola i va matar la Ching Shih i el centenar de pirates que l’acompanyaven. Que va aconseguir salvar el Cronos i va arribar a port… Però no va ser així. A mesura que els cadàvers s’amuntegaven a la proa, a mesura que els mariners morien i els esclaus eren llançats al mar, l’única idea que li va semblar prou assenyada va ser fingir… fingir que també era mort… desaparèixer enmig de la multitud.

Es va tacar amb la sang escampada durant la batalla, es va estripar la camisa, es va esquinçar els pantalons i es va entaforar entre els morts… Va funcionar.

Tot i la pudor, va funcionar.

Tot i el fàstic, va funcionar.

Tot i la vida entre els morts, va funcionar.

Els pirates van aniquilar tota la tripulació, i quan la remor de guerra s’havia calmat, apartant cames, entremig de braços, en Lleó va veure com la flota de la bandera vermella s’allunyava… Abans d’anar-se’n, però, la Ching Shih, la fam de destrucció de la qual no s’acabava mai, va ordenar als homes que incendiessin el vaixell, i així ho van fer… Les flames s’alçaven quasi tres metres quan en Lleó va aplegar un parell de taulons de fusta i una cantimplora i es va llançar a l’oceà. Nedava com un gosset. Segons els seus càlculs podria resistir tres o quatre dies abans que els deliris l’atordissin o abans que algun altre vaixell pirata el rescatés per tallar-li el cap.

Va passar un dia.

En Lleó mirava el cel i es guiava pel sol. Això és l’est; això, l’oest. Hauria de dirigir-se cap al nord. No podia anar enlloc. Va resar.

Va passar el segon dia.

El corrent el va dur ben enllà. El sol li cremava els braços i les cames. Els taurons el vorejaven. Va seguir resant.

Va passar el tercer dia.

L’aigua dolça de la cantimplora es va acabar.

Va passar el quart dia.

Va cridar, va plorar, va riure, va desesperar-se.

Va passar el cinquè dia.

I a la nit, una tempesta inesperada el va fer caure dels taulons. Les onades movien el mar com si fos una tela infinita. Ara cap aquí, ara cap allà. I ell era un titella que saltava d’un costat a l’altre, s’ofegava i s’empassava glopades d’aigua salada. El pobre Lleó va lluitar —inútilment— per tornar a les fustes, per tenir un lloc on agafar-se («Socors! Socors!»). El mar el va allunyar. El va portar ben lluny, o potser no tant. Les seves pregàries qui sap si van tenir resposta; els déus o els corrents marins el van fer topar contra les roques d’una cova emergida del no-res. Era una illa rocosa, més aviat una cova enmig del mar.

Quan va estavellar-se contra les pedres afilades, l’impacte li va obrir un trau a la cella i la sang va rajar com una font. La picor als ulls, xops i vermells, el va fer tornar en si…

En Lleó, l’únic supervivent del Cronos, potser l’únic que havia sobreviscut a un atac de la flota de la bandera vermella, havia anat a parar a un rocam erm enmig del no-res. No hi havia gavines, ni cap altre animal…

El motor de la llanxa demanava més benzina.

—Sabeu què hi havia esperant-lo amb ganivets esmolats i pedres? —va preguntar el poeta amb el seu accent italià.

—No —van respondre alhora en Gregor i la Júlia.

—Nens. Els vigilants de la cova dels dies. Els nens. Els éssers més perillosos que he conegut mai.

La Júlia es va quedar en silenci mirant l’urna de l’avi, plena d’històries i secrets impossibles. En Gregor va engegar el mòbil, i en Petrarca, que explicant-los la història s’havia tret un pes de sobre es va obrir una altra cervesa.