LA BALA

Abans que la primera bala surti disparada del canó cap a en Petrarca, deixeu-me que us parli d’ell. Reculo una mica. Perquè un cop mort serà fàcil dir-ne meravelles, però ara que està rodejat i tot just la bala surt del fusell d’un dels Fills, encara tinc unes mil·lèsimes de segon per explicar-vos que va ser ell qui va convèncer els Nens perquè en Lleó es quedés a viure per sempre a la cova.

En Francesco Petrarca, l’home del nas punxegut, l’estàtua de la Piazza degli Uffizi… va ser un dels primers a descobrir aquella cova prodigiosa. És cert que al principi no entenia el poder que s’hi amagava. Eren altres temps… Perquè us en feu una idea, va néixer el 1304, fa set-cents anys, prop de Florència, a l’alba, després d’un part molt complicat. El seu pare era un important notari de la ciutat i amb catorze anys va perdre la mare. Llavors va escriure el seu primer poema. El 1333 va emprendre un llarg viatge pel nord d’Europa. Allà va conèixer i va poder estudiar els manuscrits més antics dels trobadors i dels viatjants. I entre versos de poetes llatins i grecs, va descobrir un petit conte que parlava d’una cova prodigiosa. Evidentment va creure que era ficció, però el luxe de detalls, les descripcions dels paisatges no descoberts el van enlluernar. Durant tots aquests anys sempre portava el conte al damunt —se’l sabia de memòria— i continuava escrivint poemes per a la Laura (l’aura), la seva enamorada. Un amor no correspost, diuen els estudiosos. De fet, molts experts fins i tot posen en dubte si la seva mussa va ser una dona de carn i ossos o només una figura retòrica.

Sabeu què? Us ho diré.

La Laura va existir.

Ara que la bala està a punt d’impactar al braç d’en Francesco, us explicaré que ho va deixar tot preparat per a la seva mort i per al seu funeral, fa set segles. Anys abans ja havia fet creure a tothom que la Laura era morta. Aquell amor impossible només podia ser de debò si no existia als ulls de l’altra gent. Després de l’enterrament fantasma, la seva poesia es va tornar més fosca en la recerca de Déu. No era Déu qui volia trobar, era la cova. Va dur a terme el seu cop genial amb setanta anys, un ancià a l’època. Què va fer? Va fingir una febrada, va pagar una bona quantitat de diners al seu metge perquè digués que havia mort i va fugir cap a l’última oportunitat de la seva vida, com deia ell.

Fins i tot va ser enterrat —el taüt era ple de rocs perquè pesés— a l’església parroquial d’Arquà. I qui hi havia al darrere d’aquella passió d’explorador? Qui el va animar a aquella bogeria? Ningú.

Uns quants anys abans havia fet amistat amb un mossèn del Vaticà, un investigador dels textos bíblics. Es van fer amics. I en un sopar, Petrarca li va ensenyar el conte meravellós. La cara del mossèn era d’estupor. El van llegir, el van rellegir. Com havia arribat a les seves mans aquella història? Durant molt de temps els dos amics van estudiar el relat, les seves fonts, les seves influències, fins i tot la possibilitat que fos de debò.

Que fos de debò?

Tot d’una el mossèn va emmalaltir i, quan estava a punt de morir-se, després de l’extremunció, li va confessar el secret:

—No beguis l’aigua de la cova. No beguis l’aigua de la cova.

Va ser l’última advertència que li va fer el mossèn ja al llit de mort. La cova dels dies era real, però no coneixia ningú que hi hagués anat i n’hagués tornat. Potser només era una quimera, un viatge cap a l’infinit. Era Ítaca. Els ulls d’en Petrarca van brillar de l’anhel de trobar la cova.

Tot i que havien passat els anys, un cop ja havien enterrat el taüt amb les pedres, pensant que contenia el seu cadàver, aquella mateixa nit, en Petrarca es va presentar a casa de la Laura.

—Aaaaaaaah!

—No cridis, no cridis, Laura…

—Ets un fantasma —repetia la dona mentre se senyava, agenollada davant d’una creu—. Tu ets mort.

Fins i tot havia fet creure al seu amor —morta també per a tothom— que ja no hi era.

—No sóc cap fantasma. Sóc com tu, Laura. Tots dos som ben morts. —I va esclafir a riure.

Va necessitar dues abraçades i tres petons (i força alcohol) per convence’s que en Petrarca no era un espectre o un retornat del dimoni. Ell li va recitar un sonet, un dels més bells…

—Fas la mateixa pudor de sempre.

Si li hagués explicat on la volia portar, quin era el destí del seu viatge, la Laura s’hi hauria negat (i amb raó).

—Vols portar-me a la terra dels morts? Al purgatori?

—No, a un lloc millor —va respondre els ulls d’amfibi.

En Francesco, a més de poeta i encantador de paraules, també tenia molts contactes, i, de diners, no li’n faltaven. Van travessar tota l’Àsia. La Laura estava convençuda que hi vendrien teles o ungüents, o potser cercaven manuscrits xinesos. Després de molts mesos van embarcar. I una nit en Petrarca li va explicar la veritat, tota la veritat i res més que la veritat.

—És impossible, Francesco. Com vols que existeixi un lloc així? Un lloc on no ens farem vells? Això és el cel, i ja saps que al cel només s’hi va un cop mort.

—Tots dos ho estem, de morts!

En Gregor va explicar a la Júlia que la bala li havia impactat al pit i en Petrarca havia caigut fulminat a terra. Tenia més de set-cents anys i va morir a sa Dragonera. La pena més gran que va suportar va ser la pèrdua de la Laura uns quants dies abans de trobar la cova. Ella va morir, aquesta vegada de veritat, mentre dormia, d’un infart que li va fer esclatar el cor. Va endur-se el cos amb l’esperança que aquell lloc màgic —la cova— la pogués ressuscitar. Però no.

Aquí el temps s’atura, mai no camina enrere.

Vindrà la mort i tindrà els teus ulls… Ironies del destí.

—Això és el cel, i ja saps que al cel només s’hi va un cop mort.

Els corrents marins el van portar cap a la cova.

«No beguis l’aigua de la cova. No beguis l’aigua de la cova», l’havia advertit el mossèn al llit de mort.

Quan en Lleó el va veure arribar amb la barca, esgotat i amb el cadàver de la Laura als braços, el van acollir. Era un ancià a punt de desaparèixer a causa del viatge i la nostàlgia. Es va quedar a la cova. Malgrat que els nens no ho veien gens clar. Llavors no hi havia tanta gent. No sé amb qui va parlar. Jo encara no hi havia arribat, faltaven quatre-cents anys.

En Lleó li va explicar que el temps és la distància entre un record i un altre. Que podia triar quedar-se allà dins i viure per sempre o deixar-se morir lentament, anar-se’n amb la Laura.

La por el va vèncer. La por ens venç a tots.

Van llançar el cos de la Laura al mar, i ell, vell de pena, es va quedar a viure per sempre a la cova dels dies. Només en sortia dos dies l’any, en què navegava i recitava els seus poemes als peixos. Si fem quatre números, en set-cents anys havia sortit mil quatre-centes vegades, quasi quatre anys viscuts a fora des del 1300.

Jo ja sospitava quan va marxar de la cova que seria l’última vegada que el veuria, però no vaig voler acomiadar-me’n, no m’agraden els comiats.